dijous, 31 de desembre de 2009

Propòsits per aquest any que ja tenim a les portes

No sóc de fer propòsits. El comprometeres a fer quelcom pel simple fer de ser cap d’any ho torbo d’una simplicitat quasi insultant. No se, si per any nou el sol sortís i, en lloc de fer el seu recorregut normal, comences a fer tombarelles i un salt mortal abans de marxar per on havia vingut, trobaria lògic el dir: hosti, avui no és un dia qualsevol, aprofitem-ho i fem algun jurament solemne. Però no és el cas, i en cas de que passes suposo que, gracies al meu horari nocturn, tampoc me n’enteraria.

De manera que aquest post no és sinó una excusa, excusa per aprofitar-me d’una “tradició” per tal de fer propaganda de les pel·lícules que m’he marcat veure l’any 2010. Que us pensàveu? Que diria que procuraria anar al gimnàs, ser amable i fer la feina quan toca? No gracies, prefereixo posar-me fites que pugui aconseguir, més mediocres potser, però que almenys després tingui el plaer de dir que ho he aconseguit. Rollo passar-se el mode historia del tekken 5 en nivell fàcil... també, quin exemple més cutre que he trobat, si és que on no n’hi ha no en donen.

I fora rollus, aquest any tinc pensar visionar toootes aquestes pel·lícules. Com sempre, trobar-les serà un xou, i buscar subtítols una proesa del nivell de l’ultima creuada del tiet Indi.

· 2046, de Wong Kar-Wai

http://www.youtube.com/watch?v=yCKTVcBFQrc

Era escritor y pensaba que escribía sobre el futuro, pero realmente escribía sobre el pasado. En su novela, un misterioso tren salía de vez en cuando hacia el año 2046. Todos los que iban en él tenían la misma intención: recuperar su memoria perdida. Se decía que en el 2046 nada cambiaría. Nadie sabía a ciencia cierta si era verdad, porque ninguno de los que fueron volvió jamás. Excepto uno. Estuvo allí. Eligió marcharse. Quería cambiar.

· 3-Iron, de Kim Ki-duk

http://www.youtube.com/watch?v=S-S5n0JniDw

Tae-suk, un indigente, lleva una vida espectral. Ocupa temporalmente viviendas cuyos habitantes sabe que están ausentes. Nunca roba ni ocasiona daños en los hogares de sus involuntarios anfitriones. En realidad, es una especie de fantasma que duerme en camas ajenas, come algo de las neveras de esos extraños y retribuye su forzada hospitalidad haciendo la colada o arreglando alguna que otra avería doméstica. Sun-hwa, que en tiempos fue una hermosa modelo, se ha visto convertida en una sombra viviente por un marido que la maltrata, encerrándola en una casa ostentosa. El destino cruza los caminos de Tae-suk y Sun-hwa, aunque sus existencias están abocadas a no dejar huella en el mundo. Se conocen cuando Tae-suk entre en casa de Sun-hwa, y enseguida saben que son almas gemelas. Como si estuvieran unidos por vínculos invisibles, descubren que no pueden separarse y aceptan en silencio su nuevo y extraño destino.

· A Bittersweet Life, de Kim Ji-woon

http://www.youtube.com/watch?v=I9izJOD5Yi4

Sunwoo no es sólo el gerente de un hotel, también es la mano derecha de un mafioso local llamado Kang. El día que éste le ordena que vigile a su prometida, de la que sospecha pueda estar viéndose con otro hombre, su suerte cambiará fatídicamente. Enamorado en secreto de la chica, Sunwoo decide perdonar la vida de su amante aunque eso provocará las iras de su jefe, con consecuencias en extremo dolorosas.

· A Dirty Carnival, de Ha Yu

http://www.youtube.com/watch?v=qVAHaz7cpwc

Byung-du es un veterano criminal que trabaja para Sang-chul y que soporta la carga de una madre enferma terminal y de su hermano pequeño.

Cuando el gran jefe Hwang es acorralado por un fiscal corrupto, Byung-du se presenta voluntario para encargarse del asunto y ganarse la confianza del jefe. El verdadero problema comienza cuando su amigo Min-ho le pide un favor para su última película.

· A Moment To Remember, de John H. Lee

http://www.youtube.com/watch?v=jr5z_JLE4EY

La historia de amor entre una chica de clase social alta y un joven carpintero. Su-Jin acaba de ser abandonada en su relacion con un hombre casado hasta que un buen dia conoce a Chol-Su un trabajador a las ordenes de su padre, pronto se enamoran y ese amor se va a poner a prueba de la forma más dramatica.

· Attack to the Gas Station, de Kim Sang-Jin

http://www.youtube.com/watch?v=hFgtINKmWiA

Attack the Gas Station trata sobre un grupo de ladrones que decide atracar una gasolinera. Como les sale mal la jugada, deciden quedarse e irán tomando como rehen a todo aquel que se acerca...

· Besieged City, de Lawrance Lau.

http://www.youtube.com/watch?v=4S9itEWTYZo

Historia ambientada en el tristemente popular distrito de Tin Shui Wai, convertido en campo de batalla para toda una nueva generación de jóvenes delincuentes y criminales. Un cóctel de sexo, drogas y violencia explícita no apto para todos los públicos, que obtuvo la categoría III en Hong Kong (equivalente de Sólo Adultos).

· Castaway on the Moon, de Lee Hae-Jun

http://www.youtube.com/watch?v=BnF7cZcwPHM

Un hombre llamado KIM se introduce en las oscuras y tranquilas aguas del río Han...Al despertarse se descubre a sí mismo tendido en un lugar extraño, cubierto de arena. Por un segundo, piensa que está en el cielo, pero pronto descubre que, simplemente, ha sido arrastrado por la corriente hacia una isla sin nombre.
En uno de los departamentos ubicados frente al río, vive una chica que no ha salido de su habitación por años. Con su pelo despeinado y con la misma ropa vieja que ha usado por años, luce como un náufrago.
Pero un día, alcanza a ver, a través de sus binoculares, a un hombre que vive solo en una isla. Día tras día, pasa su vida en soledad, pero el deseo de satisfacer su curiosidad la obliga a salir de su habitación después de muchos años.
La extraordinaria vida de Kim se convierte en la inspiración que esta joven necesita para cambiar su solitaria e indiferente vida.

· Nobody Knows, de Hirokazu Koreeda

http://www.youtube.com/watch?v=fFgz-tE09_k

Basada en un hecho real, cuatro hermanos abandonados que sobreviven al cargo del mayor de ellos, de 12 años. El gran descubrimiento no es sólo la naturalidad de los intérpretes, sino la gran capacidad de conmover de una historia sin sobresaltos que retrata la vida diaria de una familia monoparental que se oculta del mundo. Sólo el hijo mayor de 12 años puede salir de la casa para que el propietario de la misma no se entere de la existencia de los más pequeños, pero las progresivas ausencias de la madre, que un día termina por desaparecer totalmente, le dejan al cuidado de sus hermanos, tarea que asume con amor y dedicación pero que parece abocada al fracaso. Rodada en la opulenta Tokio, sorprende el microcosmos en el que viven unos niños obligados a encontrar por sí mismos la manera de sobrevivir. El director elude la búsqueda de responsabilidades –ni la sociedad ni la madre son presentados como culpables- y se centra en la historia de amor que mantiene unidos a los cuatro hermanos. Una película que no deja indiferente.

· Dreams, d’Akira Kurosawa

http://www.youtube.com/watch?v=oTRw66CnWLI

Ocho relatos basados en los propios sueños del director nipón Akira Kurosawa. La relación del hombre con su entorno, la infancia, el arte, la espiritualidad, la muerte y la ecología son algunos de los temas abordados por Kurosawa, al tiempo que refleja las mutaciones socioculturales que ha sufrido Japón a lo largo del siglo XX.

· Fighter in the Wind, de Yun-ho Yang

http://www.youtube.com/watch?v=qhRJSVzhJ6U

Nos encontramos en el año 1938, Choi Bae-Dal es un joven coreano que tras una serie de infortunios que padece en Japón,decide convertirse en el hombre más fuerte del mundo siguiendo el modo de vida que siguió Miyamoto Mushasi,el popular samurai que escribió el libro de los Cinco Anillos.Tras un durísimo entrenamiento,decide ir recorriendo todo el país para ir retando a los grandes maestros de las artes marciales japonesas.Sin embargo, Kato (Masaya Kato),el presidente de la organización de artes marciales de Japón,no permitirá que ningún extranjero,y menos un coreano, deje en ridiculo a dicha organización ,por ello, le retará personalmente para así acabar con él.

· Goemon, de Kazuaki Kiriya

http://www.youtube.com/watch?v=a_BzNsDvpRY

"Goemon" se basa en la vida de Ishikawa Goemon, un legendario bandido y guerrero ninja del Siglo XVI que robaba objetos de valor y se los daba a los pobres. Hay poca información histórica sobre la vida de Goemon, y de ese modo se ha convertido en un héroe popular, sobre cuyos antecedentes y orígenes se ha especulado ampliamente. La versión cinematográfica está orientada a crear una nueva interpretación del personaje.

· Hand Phone, de Kim Han-min

http://www.youtube.com/watch?v=ppnanFKDDeY

“Hand Phone” corresponde a un thriller con un toque policial, en cuanto a códigos, aunque no en gran medida. El film cuenta la historia de un representante artístico, sumido en los quehaceres propios del mundo mediático en donde irreconciliablemente lo moralmente aceptado riñe cotidianamente con la popularidad y el “hacer dinero” en la industria. Oh Seung-min, tiene a su cargo la carrera de la joven modelo y actriz Yoon Jin-a, la que destaca por su trabajada imagen de candidez y recato en la escena, así como su incipiente llegada en el mundo de la actuación.

El conflicto surge cuando la joven es sorprendida mediante una grabación teniendo relaciones sexuales con un conocido modelo de la escena. El problema se desarrolla progresivamente al intentar resolver el tamaño lío en que se ve envuelta su representada. En esa cadena acontecimientos, Seung-min, pierde su propio celular conteniendo en él el polémico video. Desde este punto comienza la entrampada vorágine de situaciones para la recuperación del celular y las extrañas peticiones de su anónimo interlocutor. Un juego del gato y el ratón que sin duda mantiene el atractivo en todo momento, pero no obedece exclusivamente a lo central de todo el conflicto...

· I'm a Cyborg But That's OK, de Park Chan-wook

http://www.youtube.com/watch?v=YhhRj8ynajQ

Young-goon es paciente de una clínica psiquiátrica debido a que ella está convencida de ser un robot. Su vida cambia cuando conoce a Il-soon, un joven que cree poseer la capacidad de robar rasgos de la personalidad de los demás.

· In Love With The Dead, de Danny Pang

http://www.youtube.com/watch?v=PvPMITo9y_s

Se podría decir que Ming y Wai son una pareja perfecta y que tienen todo para ser felices. Sin embargo, por esos malos golpes del destino le han detectado un cáncer pancreático a Wai. Juntos tratarán de sobrellevar la nueva carga y mientras Wai tratará de hacer todo lo que siempre quiso, Ming hará lo posible para estar más tiempo con su pareja.

· Linda Linda Linda, de Nobuhiro Yamashita

http://www.youtube.com/watch?v=1VXqG7rwSDI

Kei, Kioko y Nosomi se han quedado sin vocalista para su banda de rock y deben presentarse en poco tiempo en el festival musical de la escuela a la que asisten. Por pura casualidad terminan invitando a Song a cantar en su grupo. Hasta ahí todo bien, si no fuera porque Song es coreana y habla muy poco japonés

· Madeleine, de Park Gwang-choon

Kang Ji Suk es un estudiante de literatura coreana que tiene en los libros a su mejor amigo y que se pasa el dia en casa y biblioteca, un dia tropieza con Hee-jin, una antigua compañera de clase y que no se ven en años. La encantadora Hee-Jin es ahora una joven de belleza cautivadora que busca cumplir su sueño ser estilista...

· Memories of Murder, de Joon-ho Bong

http://www.youtube.com/watch?v=NtOutxGJK5o

Estamos en el año 1986, concretamente en la provincia de Gyunggi, Corea del Sur. Un lugar en el que se vive con apacible tranquilidad...hasta ahora. Y es que aparece el cuerpo de una joven brutalmente violada y asesinada. A partir de ese momento empiezan a sucederse en la región una serie de violaciones y asesinatos que tienen que ver con el primero de los oscuros sucesos. La opinión pública se hace eco del caso, ya que se trata de un país que nunca antes ha conocido crímenes semejantes.

· Sad Movie, de Jong-kwan Kwo

http://www.youtube.com/watch?v=AWEpJm0d01g

Esta película nos muestra la vida de cuatro parejas muy diferentes.
Un bombero treintañero esta buscando la pedida de mano perfecta para su novia. Un chico que no ha conseguido trabajo desde largo tiempo y cuya novia ya esta cansada de esa situación. Un niño de 8 años que echa de menos desesperadamente a su ocupada madre. Y por último, una chica con una terrible quemadura en su cara que se enamora de un pintor

· Samurai Fiction, de Hiroyuki Nakano

http://www.youtube.com/watch?v=o914FQUaB1M

Nakano nos transporta al Japón de 300 años atrás, cuyo territorio estaba gobernado por la dinastía Shogun. Sus administradores guerreros, los samurais, garantizaron un buen gobierno que trajo un largo periodo de paz a esa tierra que durante siglos sufrió turbulencias

· Secret, de Jay Chou

http://www.youtube.com/watch?v=iPE6yMQ-SjI

Lun vive con su padre, Chiu el profesor de música de la escuela secundaria de Tamkang. Los dos son muy buenos en la música y el piano. Cuando Lun camina a través del campus, escucha un misterioso solo de piano que llama su atención, proviene de un aula donde allí está Yu, una muchacha algo atrasada en sus clases de piano que compartirá buenos ratos con Lun...

· Shutter, de Banjong Pisanthanakun i Parkpoom Wongpoom.

http://www.youtube.com/watch?v=1V9PoLX6lfo

Un joven fotógrafo, Tun, sufre un accidente junto a su novia Jane: atropellan a una chica en la carretera. Deciden escapar del lugar, sin sospechar las consecuencias de su acción...

· Speed Scandal, de Hyeong-Cheol Kang

http://www.youtube.com/watch?v=ePwUgZ6yngU

Alrededor de los 35, Nam Hyeon-Su es un popular dj de radio y artista (que fue más popular en sus días de juventud como un ídolo adolescente). Un día, de repente, aparece Hwang Jeong-Nam y le dice a Hyeong-Su que él es su padre. Además, ella le informa que ahora es abuelo para su joven hijo, Ki-Dong.

Jeong-Nam entonces sigue a Hyeon-Su a donde quiera que va. Eso causa que los medios hagan caso y erróneamente toman a Hyeong-Su y Jeong-Nam por pareja. Un escándalo complicado estalla entonces.

· Sympathy for Lady Vengeance, de Chan-wook Park

http://www.youtube.com/watch?v=tUFaDj3mBCI

Lee Geum-ja ha pasado trece años en prisión acusada del secuestro y el asesinato de un niño. Un crimen que conmocionó a la opinión pública, tanto por la brutalidad del mismo como por los veinte años con los que contaba entonces la acusada.
Cumplida su pena, Geum-ja sólo tiene una cosa en mente: venganza.

· The Chaser, de Hong-jin Na.

http://www.youtube.com/watch?v=sK9XNCo9M9o

Joong-ho es un sucio detective convertido en proxeneta con problemas financieros ya que varias de sus niñas recientemente han desaparecido. Al tratar de rastrearlas, descubre que todas las niñas recrutadas por un cliente a quien una de sus niñas servía.

· The Classic, de Jae-young Kwak

http://www.youtube.com/watch?v=NwakDL2bH_s

Ji-Hye se enamora de un joven de una clase social alta en su curso de teatro. Pero Sang-Min es muy popular entre las chicas de la escuela, haciendo que Ji-Hye sienta que su amor por Sang-Min fuera imposible de realizarse. Un día, cuando estaba limpiando el desván, Ji-Hye encuentra un caja secreta que pertenece a su madre. En la caja encuentra la historia de amor de su madre cuando era joven. En verano de 1968, la madre de Ji-Hye viaja a la casa de su abuelo en el campo donde conoce a un hombre, Jun-Ha. Los dos jóvenes se enamoran pero son obligados a serparase....

· The Hotel Venus, de Shuta Takahata

En una remota ciudad, el Hotel Venus es la meca de los desafortunados en el amor. Chonan, el residente del atico, trabaja en el cafe y es el manitas del hotel, simplemente cocina y limpia todos los dias, Chonan no puede olvidar su pasado, pero con el contacto con otros residentes Chonan empezara a cambiar.

· Tokyo Story, de Yasujiro Ozu.

http://www.youtube.com/watch?v=c-R8o-GKjFY

Una pareja mayor decide viajar a Tokio para visitar a sus hijos, uno de ellos convertido en el médico de su barrio, después de que las guerras civiles de Japón los hubieran separado. Pero las cosas habrán cambiado bastante y sentirán el abismo que reina tanto entre las generaciones como entre los habitantes del campo y entre los de la ciudad.

· Unstoppable Marriage

http://www.youtube.com/watch?v=z2r-v9p0m-0

Unstoppable Marriage", trata sobre dos familias muy diferentes conectadas por un matrimonio. Dos jóvenes amantes luchan por obtener el permiso de sus padres para casarse. Eugene y Ha Seok-jin interpretan a una pareja que se encuentran en un camino lleno de obstáculos porque sus padres hacen todo lo posible para separarlos.

· Welcome to Dongmakgol, de Kwang-Hyun Park

http://www.youtube.com/watch?v=PDgue1pGmZw

15 de Septiembre de 1950. En medio de la guerra Coreana, soldados del ejercito de korea del norte y del sur corren a refugirse por las montañas. Perdidos, cada bando encuentra a alguien que les puede ayudar, unos, a un aldeano viejo y sin conocimientos de lo que es una arma, y otros, una chica un poco especial, llegando por fin a una aldea llamada DongMakgol. Una aldea, que a simple vista parece que por allí no haya pasado ni el tiempo ni nadie mas que los propios aldeanos, formandose así en un punto de encuentro entre soldados koreanos de diferentes bandos, un americano herido y perdido por no entender el idioma, y unos aldeanos sin conocimiento de lo que es un arma ni de que existe una guerra.

· Windstruck, de Jae-young Kwak

http://www.youtube.com/watch?v=B5BqUquq0jU

Tras confundir al profesor Myungwoo con un criminal, la oficial de policia Kyungjin entabla una relación de amistad con Myungwoo. Ambos se enamoran y siempre que se citaban, Kyungjin estaba persiguiendo a un matón por lo que siempre Myungwoo iba a su encuentro para ayudarle. Hasta que un dia, tras la misma rutina, la vida cambiará para ambos tras un fatídico accidente...

Com suposo es pot endevinar, és un recull de les pel·lícules asiàtiques més significatives de l’ultima dècada (i d’alguna més antiga que encara no he vist). Però no totes, ja que moltes ja les he vist i les penso a tornar a veure. Tinc ganes de fer el famós triatló korea de les llagrimes: My Sassy girl, a moment to remember i Windstruck. Faltarà veure si aguanto, que ja em vaig rendir un cop intentant veure el dorama “un litre de llàgrimes” XD

Podria posar els cartells, si... podria. Llàstima que em faci mandra.

dilluns, 7 de desembre de 2009

Despietat país de les meravelles

- No ho entenc – vaig fer -. Què voleu dir amb “per sempre”? El cos físic té uns límits. El cos mor, el cervell mor. Mort el cervell, la ment s’atura. No va així, la cosa?


- No, no va així. No tenim temps per tautologies. Aquesta és la diferència entre tautologies i somnis. Les tautologies són instantànies, tot és revelat alhora. L’eternitat es pot experimentar realment. Una vegada crees un circuit tancat, no pares de girar al seu voltant. Aquesta és la natura de les tautologies. No hi ha interrupcions com en els somnis. És com la vareta de l’enciclopèdia.


- La vareta de l’enciclopèdia? – m’estava convertint en un eco.


- La vareta de l’enciclopèdia és un trencaclosques teòric, com la paradoxa de Zenó. La idea és gravar tota l’enciclopèdia en un sols escuradents. Com ho fas?


- Expliqueu-m’ho vós.


- Agafes la informació, el text de l’enciclopèdia, i el trasllades a xifres. A tot li assignes un nombre de dos dígits, amb espais i comes inclosos. 00 és un espai en blanc, la A és 01, la B 02, i així successivament. Aleshores, quan els tens tots arrenglerats, poses una coma decimal abans de tot. D’aquesta manera tens una fracció subdecimal molt llarga. 0,173000631... Tot seguit, graves un senyal exactament en aquell punt de l’escuradents. Si 0,50000 és el punt central exacte de l’escuradents, llavors 0,333 ha de ser una tercera part de la punta. Em segueixes?


- És clar.


- Així és com pots introduir dades de qualsevol longitud en un sol punt d’un escuradents. Només teòricament, no cal dir-ho. Actualment, cap tecnologia existent no pot gravar un punt tan fi. Això t’ha de donar una idea de com són les tautologies. Posem que el temps té la llargada del teu escuradents. La quantitat d’informació que pots introduir-hi no té res a veure amb la longitud. Fas que la fracció sigui tan llarga com tu vols. Serà finita, però gairebé eterna. Però si fas que sigui un decimal repetitiu, ostres!, llavors sí que és eterna. Entens el que això vol dir? El problema és el programa, no té res a veure amb el maquinari. Podria ser un escuradents o un tronc de dos-cents metres de l’equador, tant se val. El teu cos mor, la teva consciència desapareix, però el teu pensament queda atrapat en un punt tautològic un instant abans, subdividint-se durant una eternitat. Pensa en el koan: una fletxa és aturada mentre vola. Doncs bé, la mort del cos és el vol de la fletxa. Traça una línea recta cap al cervell. No es pot evitar, ningú no pot fer-ho. La gent ha de morir, el cos ha de perir. El temps llança endavant la fletxa. Tot i això, com deia, el pensament continua subdividint aquell temps per sempre més. La paradoxa esdevé real. La fletxa mai no es clava enlloc.


- En altres paraules – vaig dir -, immortalitat.


- Ve-t’ho aquí. Els éssers humans són immortals en pensament. Parlant estrictament, no immortals, sinó infinits, asimptòticament propers a immortals. Això és la vida eterna.


- I aquest era l’objectiu real de la vostra recerca?


- En absolut, en absolut – va negar el Professor -. Això és una cosa que se m’ha acudit no fa gaire. Estava pensant en on em portaria la meva recerca i se’m va ocórrer això. Que el temps humà en expansió no et fa ser immortal; és el fet de subdividir el temps, el que dóna lloc a aquest truc

...




Adoro les menjades de cocu de Murakami ^^

dilluns, 23 de novembre de 2009

50 formas de cabrear a tu oponente


1. Lleva un peluche pequeño. Pregúntale constantemente al peluche qué hacer.

2. Lleva una miniatura de cura. Cada vez que una miniatura muera, ponla al lado, y entona un canto fúnebre antes de retirarla.

3. Lleva un libro de reglas falsificado (¡Horas de diversión!)

4. Aféitate la cabeza. Píntate de verde. Ponte un aro en la nariz, y haz sonidos guturales.

5. Al inicio de la partida, lanza una moneda. Salga lo que salga sonríe a tu oponente, di que has ganado y empieza a recoger las miniaturas.

6. Lleva 20 páginas escritas a mano y gafas de intelectual. Cada dos por tres para a tu oponente y lee frases en plan abogado como “Se ha visto la miniatura escabullirse por su flanco, lo que según el artículo 2 párrafo 14 implica que debe hacer un chequeo de pánico”.

7. Insiste para que tu oponente tire los dados por ti. Si salen malas tiradas, insúltale.

8. Antes de empezar haz una danza india y reza a los dioses. Maldice a tu oponente visiblemente.

9. Llega antes que tu oponente. Despliega. Ahora ponte en el otro lado de la mesa y dile que él ha de jugar con tu ejército y tú con el suyo.

10. Si usas cañones, añade algún muelle y saca una bolsa de canicas. Practica antes de empezar la partida.

11. Lleva una pequeña espada de plástico de juguete. Desafía a tu oponente. Si lo rechaza, di que has ganado porque ha rechazado el desafío.

12. Hazte el muerto cuando tu General muera.

13. Pon encima de la mesa una miniatura de Warhammer 40.000 (un Land Raider es ideal). Haz referencias vagas al poder del cañón láser en Warhammer Fantasy.

14. Di que no te fías de tus héroes.

15. Actúa como un locutor de fútbol. Todo el rato.

16. Pide educadamente a tu enemigo que no mate tu general, porque es su cumpleaños.

17. Lleva una máquina de hacer humo. Insiste en recrear la “niebla de guerra”.

18. Sacrifica un Goblin a Morko al empezar. Córtale la cabeza con un cutter delante de tu enemigo.

19. En mitad de la batalla, reorganiza miniaturas mientras sacas la cámara de fotos “para hacer un diorama”.

20. Afila las lanzas de tus goblins con un cutter antes de empezar.

21. Carcajea diabólicamente: “¡El mundo es mío! ¡Nadie me lo va a impedir!”

22. Antes de empezar, dile que estás entrenándote para ser Campeón del Universo.

23. Siente la muerte de cada miniatura. “Noooo, pobre Marius von Kopplefheim… tan buen hombre que era…”

24. Desmáyate cuando muera cada miniatura.

25. Añade sonidos vocales de efectos especiales. ¡Ka-booooom! ¡Ouch!

26. Pregunta si serán tuyos los derechos de retransmisión de TV de la partida.

27. Sólo para sorprender, muéstrate de acuerdo en todo y hazle la pelota.

28. Declara que estás en contra de la deforestación. Amenázale con demandarle si toca tu Hombre Árbol o avanza por el bosque.

29. Insiste en una merienda para tus miniaturas. A media partida saca una furgoneta en miniatura y paséala por el campo de batalla repartiendo la merienda.

30. Di que eres pacifista y empieza a retirar las miniaturas.

31. Grita a tus miniaturas como si fueras un General. “Panda de inútiles, ¡marchad! ¡He visto gusanos que luchaban mejor que vosotros!”

32. Pregunta a tu oponente si está a favor de las armas atómicas. Lleva una pelota de ping pong pintada de negro en un altar y di que no quieres avanzar qué es.

33. Lleva una corona en la cabeza y dile que eres el Señor de la Galaxia.

34. Lleva un caniche de plástico. Di que es tu mascota.

35. Ponte un mostacho y luce una esvástica. “Disciplina” a tus tropas si no te saludan.

36. Jalea tus miniaturas y apláudeles cuando maten a alguien.

37. Escóndete bajo la mesa. Cuando tu oponente te saque de debajo, dile que tienes miedo de sus miniaturas.

38. Deja una lista falsa de ejército (a ser posible exagerada) encima de la mesa y visible. Si tu oponente intenta mirarla, échale bronca y apártala, y luego vuélvela a poner encima de la mesa.

39. Ponte una carta con un As en la manga cuando empiece la fase de magia, de forma visible.

40. Trae una baraja de Magic. Cuando empiece la fase de magia empieza a barajarla y pregúntale si quiere cortar.

41. Habla en Skaven. ¡Hiiiic-hiiiic!

42. Dile que llevas dados trucados. Cuando saques un uno, exclama en voz alta “¡Vaya asco esta tecnología moderna!”

43. Lleva una lámpara. Frótala antes de jugar y pide tres deseos. Si no se cumplen échale bronca a tu oponente.

44. Pregúntale qué año es, dónde estáis y a qué vais a jugar.

45. Haz referencias a que hay un espía en su ejército y no le dirás quien es.

46. No despliegues los magos. En la primera fase de magia haz estallar un petardo y en medio del humo pon al mago mientras dices “¡Tacháan!”.

47. Haz una historia para cada miniatura. Con árbol genealógico.

48. Cada vez que muevas a tus exploradores, pon en el móvil la melodía de "Misión Imposible", mira a ambos lados y asegúrate de que no hay peligro antes de mover.

49. Pinta partes traseras de miniaturas de color gris. Di que vas a jugar en plan culo-duro.

50. Pinta todo tu ejército de púrpura y amarillo, juega con una camiseta de los Angeles Lakers y llama a todas tus miniaturas igual que los jugadores del equipo.

dimarts, 10 de novembre de 2009

Trens

Actualment, difícilment un pot evadir-se del “mundanal ruido”, ja que arreu sorgeixen cartells que vulguis no t’informen per tornar-te al món real. Un d’aquests indicadors és la via del tren, que on vulgui que es trobi, senyala que ens trobem al món real; no hi ha element més característic de la civilització del S.XX. I em sembla un aparell antipàtic i inhumà: fot un terrabastall transportant centenars de persones tancades dins una caixa. Despiadadament, les transporta a velocitat uniforme, paren a les mateixes estacions i tots adquireixen el mateix aroma a suor. Es diu que la gent puja i viatge en tren, però jo dic que són carregades i transportades. Poques coses deprecien més l’individualitat que el tren. La civilització moderna utilitza tot recurs possible per desenvolupar l’individualitat, i després de realitzar-la aquesta és trepitjada com tots els mitjans a l’abast. Atorga uns metres quadrats a cada persona i els diu que ja són lliures dins d’aquests límits. Al mateix temps construeix carreteres i línees de ferrocarril, i l’espanta augurant tota classe de funestes conseqüències si s’atreveix a fer una passa més enllà dels límits. És natural que, qui és lliure dins d’un marc determinat, també vulgui ser-ho més enllà d’aquests confins. És digne de compassió un poble civilitzat que, dia i nit, rossega els barrots de la seva presó tot anhelant llibertat. La civilització concedeix llibertat a l’individuo, el tenca com un tigre d’uns d’una gàbia perquè tingui espai per moure’s a voluntat, i així conserva la pau en aquest món. Però la pau no és autentica. Aquesta pau s’assembla a la del tigre del zoo que des de la gàbia contempla els visitants. Només caldria trencar un dels barrots per desencadenar la confusió al món, tindríem una segona Revolució Francesa. Ara el que tindríem seria la revolució de l’individuo. Ibsen, el magnífic escriptor nòrdic, ha treballat a consciència que portarien a aquest esclat. Quan veig la violència amb la que es mou xarbotejant el tren, considerant indiscriminadament a tots els seus ocupants com simple mercaderia, i veig com files i files d’éssers humans són engolits per les seves múltiples boques, omplint una llarga filera de vagons als quals no importa gens l’individualitat, penso: “És perillós, vigileu, o la civilització actual acabarà sucumbint a aquest perill”. El tren que avança maldestrament i a cegues enmig de la foscor és un exemple del perill que amenaça la civilització moderna.
Clar que potser ja és massa tard.


dijous, 22 d’octubre de 2009

Gyokuro

L’altre dia, voltant per Barcelona, vaig descobrir una botiga de tes on venien gyokuro.


Per l’amant dels plaers no hi ha res tan deliciós com degustar el dens i aromàtic nèctar del te, gota a gota. La gent acostuma a dir “prendre el te”, però aquesta és una expressió incorrecta. Quan sents una mica d’aquest líquid pur diluir-se lentament per la llengua, no hi ha necessitat d’empassar-lo. Es tracta de deixar que la fragància penetri directament del coll fins l’estomac, i per aconseguir-ho sols es menester que l’aspre líquid s’expandeixi per tota la boca i entre les dents. El te gyokuro esquiva l’insipidesa de l’aigua pura i, tot i això, no és tan dens com per requerir cap acció del paladar. És una beguda excel·lent.


Hi ha qui es queixa de que el te no els deixa dormir, però jo els diria que és millor quedar-se sense dormir que sense te.




diumenge, 27 de setembre de 2009

Apunts de diumenge a la tarda

Si tan sols utilitzo la lògica, m’empotro contra una cantonada. A la deriva de les emocions, se m’emporta la corrent. I si entossudeixo a imposar el que em dona la gana, asfixio la convivència. Per la banda que es vulgui agafar, aquest món humà és inhabitable. Com més inhabitable es torna, més augmenten les ganes d’evadir-se a la recerca d’un lloc on la vida resulti planera. Però, vagis on vagis, no deixarà de ser inhabitable. I a partir d’aquest lúcid descobriment és quan neix el poema i s’esboça la pintura.

Aquest món no l’han creat divinitats ni diables. És obra de la convivència que ens envolta. El creen l’anar amunt i avall les cares de gent comuna, amb qui em creo a la vida quotidiana. Persones corrents configuren aquest món inhabitable. Precisament per això, el marxar a un altre país no és cap solució. Si existits un lloc on mudar-se, aquest tindria que ser fora del món humà. Però en una terra fora del món humà, encara seria més difícil viure.

Donat el cas que no existeix un millor lloc on anar en aquest món inhabitable, la qüestió és com fer suportable la vida, com convertir aquest món (encara que sigui per uns instants) en un espai confortable. Aquí és on entra en escena la vocació del poeta i la inspiració del pintor, que aporten tranquil·litat al món i omplen el cor humà. Traient del món la seva escorça inhabitable, reflexen el moment fugaç de la gratuïtat: heus aquí el secret del quadre i del poema, de la música o l’escultura. Però, de fet, no cal ni esforçar-se a reflexar. N’hi ha prou en contemplar el que tenim davant tal com és. Aquí viu la poesia i neix el cant. Ja abans de confiar els teus pensaments a la ploma, ressona la seva cadència en algun racó del cervell; abans d’estampar els colors al quadre, es dibuixa un arc de Sant Martí amb els ulls de la teva ment. N’hi ha prou a contemplar així el contaminat món on vius per tal que, a la pantalla del cor, aparegui dibuixat un quadre pur i bell.
Fins i tot el poeta que mai ha arribat a expressar els seus pensaments en un solitari vers, o el pintor que no disposa de pigments i que no ha arribat a pintar ni un trist full de paper, poden obtenir la salvació a que porta l’art, i alliberar-se així de passions i desitjos mundans. Poden entrar per pròpia voluntat en un món de puresa inmaculada, alliberant-se de la soga de l’avarícia i l’egoisme; poden arribar a construir un món increïble, que albergui major felicitat que la d’aquell agraciat amb riqueses i fama; seran més feliços que qualsevol príncep, noble o prohom que mai hagi viscut; més feliços, naturalment, que tots aquells que es senten acompanyats per les satisfaccions d’aquest món vulgar.

Als disset anys vaig començar a sentir que mereixia la pena viure en aquest món. Als 21 anys va arribar la comprensió que la llum i la foscor són dues cares oposades de la mateixa moneda, que on sigui que es pongués el sol es feia de nit i regnava la foscor. Complits els 24, penso que a les profunditats de alegria habita la tristesa i que la major diversió conté el major dolor. Intenta viure apartat de l’alegria i la pena , i perdràs on agafar-te a la teva vida. Intenta apartar-los i veuràs com el món cau damunt teu. Els diners són importants, però quan augmenten les possessions, no esdevé una preocupació que treu el son? L’amor és un encant, però quan les seves delícies augmenten fins a sobrecarregar el cor, sospiraràs nostàlgicament per aquella època en que encara no coneixies l’enamorament. Sobres les espatlles dels governants pesa la responsabilitat del poble i els sobrepassen els problemes d’aquest món. Gaudeix menjant alguna molt bona i després sentiràs que has perdut quelcom. Menja poc i deixaràs la taula amb la gana insatisfeta, menja fins afartar-te i de seguida et trobaràs malament...

dissabte, 26 de setembre de 2009

Himne

Avui vull fer un himne
que sigui com els típics,
perquè tots són iguals
i n'estem tots cansats.
Podria començar
parlant d'una dona
i després demostrar
que tinc sentiments.
I tots fan igual
i no puc suportar més merda.
I això és l'estribillo
i és molt guai i enganxa molt
i trenco la veu perquè m'aplaudeixin tots.
(oh, que guapo sóc...)
Aquest és el moment
on tothom encén "metxeros"
i jo em poso la ma al pit
i miro el cel
com si fos un déu
aclamat per les masses
i en el fons sóc un capullo
que només pensa en tetes.
Però ningú no ho sap i jo m'estic forrant
I repetim la tornada perquè enganxi i vengui molt
i així puguem retirar-nos...
Pugem de to i saludem el públic,
quins collons,quina estafa i quina merda.....
Hem pujat de to un altre cop, que típic que és, quin pal,
"mecagun" tots els himnes.



http://www.youtube.com/watch?v=V4mxvGtQr2g

dimarts, 22 de setembre de 2009

Sintagmitzador Sinal·lèfic II

Pastes fang i pastures al pesto

vermell indecís, blau pistatxo
si fa no fa, som uns quants
brocanters de sabadell reivindiquen el que és seu
privilegis per ser president d'un fanal
pastes fang i pastures al pesto
muntanyes de crispis, crispetes de neu
tinc revifalles amb gluten de sobres
un mercat de torpedes que ven a granel
una formiga ossera fent règim dilluns
Jaume al llit que vull vampir



PD: tinc ganes del concert de l'Estanislau...

Sintagmitzador Sinal·lèfic I

Sona a filament aquest llangardaix


Bàrbars que es treuen els barbs fan barbacoes brutals
sona a filament aquest llangardaix
acròstics artístics ara en DVD
un mousse d'arengada
perdo els porcs si dius clatell
tot el que cansa és de riu
compten comarques homònimes a trons
des de baix tot sembla més gregori
brocanters de sabadell reivindiquen el que és seu
sucant melindros al meu bermut
dislèxia amb forma de mu.




PD: Començant a agafar inspiració pel concert d’Estanislau Verdet del divendres

divendres, 18 de setembre de 2009

Recomanació

Entrada petita i sense massa cosa meva, ja que en realitat és més propaganda que res més.
Fa dies i dies que vaig dient que ens estan a punt d’arribar una onada de pelis apocalíptiques, ja sigui de zombies o infectats o desastres naturals. I els que em rodegen deuen estar cansats de sentir-me com les arribo a anhelar.
Doncs be, en aquest fabulós blog, que segueixo de forma activa, podeu trobar una crítica d’una interessant pel·lícula de la qual ja l’hi he parlat a algú, si la memòria no em falla.

http://zombi-blogia.blogspot.com/2009/09/critica-de-pontypool-cursillo-intensivo.html

Si llegint això no us venen ganes d’anar a veure-la... és que jo i tu, apreciat/apreciada lector/lectora, tenim gustos diferents.

Ala, a cuidar-se!

dilluns, 24 d’agost de 2009

Apocalypse Of The Heart

Fa escassos minuts he acabat de llegir “Kokoro”, de Soseki Natsume. I val a dir que estic traumatitzat com feia temps que no estava. Sempre, quan acabo un llibre dels que m’agraden, quedo com desorientat i amb l’ànim afectat, però mai com fins ara. I és que Kokoro és més que un llibre, és un testament, és el cor d’un home obert de bat a bat per tal de poder-lo observar i estudiar, amb les seves coses bones i les seves coses dolentes. El llibre no inclou ni frases exemplars ni ensenya res, sols mostra un cas a partir del qual s’espera que el lector en pugui extreure alguna cosa, per tal que el patiment i el dolor d’una vida no hagin existit fútilment.

El llibre, amb una molt bona introducció i estudi de Carlos Rubio, està separat en tres parts. La primera és la trobada del protagonista amb aquell a qui sempre es dirigirà com a sensei (mestre). Una primera part on la joventut del protagonista topa amb la maduresa del sensei, i que serveix per conèixer de primera mà la misteriosa figura del sensei i la seva amable esposa.
La segona part tracta sobre la família del protagonista, que viu dies difícils per la malaltia terminal del pare. Tot i això, el record i la figura del sensei sempre està present. És estant en aquest ambient quan arriba una llarga carta de sensei.
I aquesta carta és la tercera part. Una tercera part on sensei descobreix el misteri de la seva vida, mostrant el perquè és com és i les circumstancies i desventures que va viure. Carta visceral, plena de confidències, tempos, angoixes, alegries i neguits. Una carta que mostra un cor obert, i redéu quin cor.
Cada part està dividida en un gran nombre de capítols, d’entre dues i quatre pàgines. Ens trobem, per tant, davant d’un llibre de lectura fàcil que disposa de múltiples facilitats per aparcar la lectura gràcies a la seva fragmentació. Però ans al contrari, en lloc de facilitar el descans, l’amable, acurada i senzilla prosa de l’autor fa que mai en tinguis prou, que sempre vulguis llegir una mica més a l’espera de resoldre el misteri de la vida de sensei.

Carta, vida, plena d’una angoixa, una angoixa tant bestial que acabarà esdevenint una autèntica malaltia mortal que portarà a la ruïna la vida i l’ànim del sensei. Al llarg del llibre s’arriben a intuir algunes coses, com si fos d’una novel·la detectivesca, però no és fins a la confessió que no s’entén el dolor immens i la feixuga i deformadora culpa que reposa sobre les seves solitàries espatlles.

Em quedo amb una reflexió que sorgeix cap al final, reflexió sobre un cas real que es pot buscar per internet.
“El general Nogi había estado esperando durante treinta y cinco años la oportunidad para quitarse la vida y pensando sólo en la muerte. ¿Qué había sido más doloroso para ese hombre, esos treinta y cinco años vividos o el momento de clavarse la espada en el vientre?”

dimecres, 19 d’agost de 2009

Descobriment del gandul



- Han levantado unas casas enormes –dic.

Em contesten amb una pregunta. Millor:
- ¿Ustedes son de Abarán?

Això vol dir que aquí s’hi ha instal.lat molta gent, en un poble sabrien de seguida que com forasters.
- No, de Barcelona.

L’home una mica més jove, també el més corpulent, que porta unes modernes ulleres de sol, ha decidit portar la conversa.
- ¿Ya han probado las picardías?

És veritat, no hi havia pensat més, ja sabia que les picardías són dolços típics d’Abarán.
- Cuando yo iba a Valencia, o por ahí fuera, muchas veces me decía la gente: “A ver si te acuerdas de traernos picardías”.
- ¿Usted ha sido pícaro? – goso dir.
- Bueno… -però va ala seva -: Me he tirado cuatro años en Palafrugell, mi tío estaba ahí, en la comandancia de la guardia civil.
- ¿Y usted qué hacía, allí?
- No, yo no hacía nada. Allí hacía lo mismo que hago aquí. Nada.

Fantàstic. Els que l’acompanyen riuen. La situación és clara. Han comparegut uns foratsers, que no coneixen el Paco, o el Pepe, o com es digui, i el Paco, el Pepe o com es digui farà un dels seus números, es lluirà davant d’una gent forastera. Els del poble ja el deuen tenir molt sentit.

- Pues algo haría –insisteixo.
- Pues estudiando.
- Estudiando qué.
- Estudiando para no trabajar. He estudiado por lo que he podido, sobre todo para gandul.
- ¿Le han dado un título?
- De gandul no dan, pero de vago sí, que es lo mismo.

Un company seu vol seguir el joc:
- Él es profesor de gandules, y les dice lo que tienen que hacer para no trabajar.
- Sí, el que no tiene ganas de trabajar, pasa por mi casa a pedirme consulta.

Aquest home justifica que arribem més tard a Blanca. M’afageixo a la representació:
- ¿Y a los aprendices de gandules les cobra?
- Unas veces sí y otras no…





Josep M. Espinàs, A peu per Múrcia. Editorial la Campana, Barcelona 2009.
Pàgina 70




dimarts, 18 d’agost de 2009

L'infinito viaggiare




El Jo de les pàgines que vénen a continuació de vegades, més ben dit, sovint camina pels límits d'aquesta dissolució, mira com el solc que deixa la seva vida es dissipa darrera seu, però és un guerriller que intenta resistir a aquesta dispersió i vol emportar-se amb ell -fidel a tot, a pesar de tot- tota la vida, com una tortuga que viatja amb la seva casa. Quan es perd en el món i s'abandona al món es disgrega, però al final també es reconeix i es retroba, tal com diu la paràbola de Borges que vaig triar com epígraf dels meus "Microcosmos": «Un home es proposa la tasca de dibuixar el món. Amb el pas dels anys, omple un espai amb imatges de províncies, de reialmes, de muntanyes, de badies, de naus, d'illes, de peixos, d'estatges, d'instruments, d'astres, de cavalls i de persones. Poc abans de morir, descobreix que aquest laberint pacient de línies traça la imatge del seu rostre».

Claudio Magris, El viatjar infinit. Edicions de 1984, Barcelona 2008.


dilluns, 17 d’agost de 2009

Wasted Youth

A hores d’ara tindria que estar treballant, fent l’sprint final de dues setmanes abans de la data d’entrega. Però, curiosament, ni estic treballant en els dos últims i difícils treballs, sinó que em trobo encallat amb els preliminars. I encallat, siguem sincers, perquè em don la gana, ja que el que fa mig més que “suposadament” estic fent no és sinó una tonterieta, una redacció de no res. I malgrat tot no avanço, entre moltes altres coses perquè no tinc l’humor ni els ànims per fer-ho. I és que no hi ha res pitjor que deixar-se portar pel corrent, ja que la majoria dels cops acabes a llocs on no volies anar a parar, i amb la ressaca (marítima per continuar amb el joc) massa forta com per tornar a bon port. Arribats a aquest punt de no retorn, sols hi ha dues alternatives: ofegar-se, tant si és en un got d’aigua com en el més profund dels oceans, o continuar nedant a l’espera de trobar terra o ofegar-te igualment -però una mica més esgotat que no de l’altre manera -.

Bonica parafernàlia per dir que en lloc de treballar estic escrivint aquesta ressenya, ressenya d’un anime del 1991 que he trobat per casualitat i que, sorprenentment, m’ha agradat i l’hi trobo més carn de la que em pensava. La sèrie (13 capis) respon al nom de Kacho Oji, coneguda per terres de parla anglesa per The Legend of Black Heaven.

L’argument és, tel miris per com tel miris, depriment. Ens situem a la vida de Oji, un home de quaranta anys llargs, pare de família (un fill) i empleat en una oficina on la seva feina és respondre al telèfon i entrar sense parar dades a l’ordinador. Vida buida, ja que res l’omple degut a la seva joventut: estrella de rock. Si, de jove Oji havia estat el guitarrista d’una famosa banda de hard rock, Black Heaven, de la qual sols l’hi queden els records i l’esposa, una antiga fan que, amb els peus molt a terra, intenta un cop rera un altre llençar tots els objectes plens de records del pobre Oji, així com recriminar-li constantment que deixi de somiar despert, que ja te una edat. Aaaaaai els records.
A partir d’aqui sorgeixen extraterrestres, una guerra a nivell universal i una antiga i estranya maquina de guerra que sols reacciona davant el so que Oji crea amb la guitarra. I aqui tornrn a sorgir els problemes, Oji s’emociona ja que es pensa que de nou ha trobat el que l’hi agrada, però en realitat sols és utilitzat sense escrúpols ja que els extraterrestres ni els interessa ni els hi agrada la musica terrícola. També intenta tornar a ajuntar la banda per ajudar-lo, però sols aconsegueix fer el ridícul ja que tots tenen ja una vida i una família de la que ocupar-se. I Oji, per tal de tornar-se a sentir realitzat, abandona la seva dona i fill que, finalment, fotran el camp incapaços d’aguantar més un marit que s’ha trastocat.
La resta, per qui es baixi l’anime.

En general, doncs, és una molt bona sèrie amb una banda sonora flipant plena de solos de guitarra elèctrica i un opening d’allò més enganxós. El problema ve quan un hi pensa i l’hi ve al cap aquella cançó, també enganxosa, de Meat Loaf: Everything Louder Than Everything Else. A la cançó, i com la gran majoria de la gent pensa, es diu que “a wasted youth is better by far than a wise and productive old age”. Segur? Veient l’exemple de la serie jo tinc els meus dubtes.
Per començar, a hores lluny es veu que l’intensa i irrepetible joventut del protagonista sols l’hi ocasiona problemes. I és Logic, un cop tastes l’ho increïble l’ho normal i quotidià et sembla buit, i una existència buida de tot significat i il·lusió és la que porta Oji. I no és sinó l’aferrament al somni de continuar tocant que el porta a perdre tot el que havia guanyat amb esforç, recuperant la vitalitat perduda, si, però a canvi de quedar-se sense família i l’estabilitat aconseguida, i tot per ajudar en una guerra que, tant bon punt acabi, el deixarà encara més buit que en un principi.
Que en el seu moment una wasted youth és millor que una wise and productive old age? Clar, carpe diem. I és normal pensar així.
Llàstima que ni jo ni ningú és objectiu. Be, ho seria un jubilat que ja ha passat per la seva joventut i la seva etapa productiva. Però tampoc no seria del tot objectiu, trobant a faltar el seu vell i cansat cos la vitalitat de la joventut. I és que la salut i el trobar-se ve tira molt.
M’agradaria saber, objectivament, que és millor. Si no perdo la meva capacitat d’abstracció i encara estic viu, d’aquí a 50 anys espero recordar això que escric ara per poder fer un analisi millor. Llàstima que d’aquí 50 anys ja estaré enterrat.... el 2012 s’aproxima, qui sigui que em llegeixi, i quan la pandèmia vírica ens estigui infectant a tots, recorda que en algun lloc jo m’estaré podrint amb un somriure a la boca per tenir raó. Tenir raó al final encara que sigui per coses dolentes: l’alegria del tonto o el gafé....

dijous, 13 d’agost de 2009






- El recuerdo de haberse arrodillado ante una persona, en un futuro te hace querer pisarle la cabeza. Yo prefiero evitar el respeto de hoy para no recibir el agravio mañana. Mejor aguantar mi soledad actual y no una soledad futura que sería horrorosa. La gente de hoy, nacida bajo el signo de la libertad, la independencia y la autoestima, debe, en justa compensación, saborear siempre esta soledad.




Kokoro, Natsume Soseki. Editorial Gredos, pàgina 93.




diumenge, 26 de juliol de 2009

Pelis rares 3

Avui he vist una pel·lícula horrible. Tant horrible i terriblement dolenta que sols s’explica que me la veies tota per l’estat mental que porto arrossegant des d’ahir a la nit. I tant dolenta que no mereix ni l’esforç de buscar algun moment significant per penjar com imatge, ni tan sols mereix l’entrada d’avui. Però si no ho faig significarà que he perdut dues hores de la meva vida a canvi de res. Normalment no em molestaria, fet i fet hi estic més que acostumat. Però hi ha coses que no es poden tolerar a canvi de res ni per res del món. I aquesta n’és una.

Anem al gra, la pel·lícula és Zombie Self-Defense Force, del 2006.
L’argument: Grup de gent diversa ajuntada pel destí que ha de sobreviure a un atac de hordes zombies.
Argument més tòpic impossible. Tens militars, una model hiper-mega egoista, un aprenent de gàngster patètic i l’amo de l’alberg amb greus problemes sentimentals.
A tot això s’hi ha de sumar un fons ultra nacionalista japonès, defensa aferrissada de l’extrema dreta combativa i la necessitat de venjar-se d’EEUU a tot preu. Curiós. A, i dirigint els zombies tenim el cadàver incorrupte reanimat d’un general japonés que no es va rendir a l’ocupació i va decidir tancar-se en una cova i morir-se de gana.
Com aspecte remarcable, cal destacar els efectes especials, dignes de Master System 2. I els sorollets còmics que apareixen constantment, com si es tractés d’un manga dolent ple de tòpics.

Totalment desaconsellable el visionat de la pel·lícula. És més, si la veieu en algun video-club o en la botigueta del xinu de la cantonada, feu un favor al món i cremeu-la. Tot i que m’aposto alguna cosa que de tant dolenta ni les flames la voldrien...

Sort que ara em podré treure el mal gust d’ulls amb un capi (o dos) de la nova temporada de Haruhi. Si, sort n’hi ha...





I res, fins la proxima entrada.

A cuidar-se!