dimecres, 28 de gener de 2009

La disgregació de l’univers

Escriu Borges a Otras inquisiciones: “Cabe sospechar que no hay universo en el sentido orgánico, unificador, que tiene esa ambiciosa palabra”. L’afirmació irrita, segurament per l’ús de la negació que ens explota sota el nas, “no hay universo”, provocant un cert astorament al ser l’ho normal defensar la tesi contraria, la de la seva existència. L’experiència de la multiplicitat és habitual i de fàcil observació, mentre que l’univers, en el seu sentit orgànic i unificador, se’ns apareix com quelcom ambiciós i recargolat des del moment en que no ens cenyim a la les lleis de ciència i prenem en consideració la historia, la institucions socials, polítiques i les creacions culturals.

Ilya Prigogine, científic belga Premi Nobel de química, en una entrevista subratlla l’importancia del temps en les ciències naturals, i concretament en els sistemes moleculars, l’equilibri del qual es veu afectat per les bifurcacions de l’atzar i l’influencia d’altres sistemes. Per aixó és tan important el segon principi de la termodinàmica (beneïts gnoms de la Dragonlance que me la van ensenyar) que diu que l’energia, de transformació a transformació, no para de degradar-se. Parlant d’aquest principi, l’entrevistador pregunta: “debe creerse que el universo, en su conjunto, y a pesar de su diversidad, de sus éxitos parciales, va hacia un enfriamiento y un fin ciertos?” I respon Prigogine...
No puedo contestarle. Si todas las cosas que existen están ligadas las unas con las otras, si hay verdaderamente un universo, entonces sí, ciertamente, el segundo principio se aplica. Pero en el momento en que nos encontramos, no estoy en condiciones de decirle si la noción de universo tiene todavía sentido.

La “revelació” de l’unitat de la literatura, més enllà de les diferencies històriques i nacionals, va ser un projecte romàntic. Alejandro Cioranescu ho descriu molt be:
Germinaba en ciertos espíritus románticos, caracterizados por la exepcional amplitud de su visión histórica, la idea de una unidad de fondo de todas las literaturas, por encima de las fronteras de los pueblos y de sus idiomas. La existencia de una república literaria europea, cuyos ideales comunes parecen haber sobrevivido a todas las vicisitudes de la historia, la presencia de un caudal ideológico más o menos común, hacían pensar a estos escrutadores de los destinos de la humanidad que por debajo de las formas accidentales de la cultura debía de existir una unidad fundamental, espontánea, y no condicionada por contactos, por intercambios o por casos peculiares de influencia o de imitación.

Karl Vossler pensava que la idea d’unes literatures reunides, d’una “literatura del món” (Weltliteratur), no podria fer-se realitat a menys que es donegés un renaixement de les creences religioses. Si be aquest anhel no el comparteixo, si que s’ha de reconèixer que te bons fonaments. La història de la Literatura Comparada posa de manifest l’impacte fatal d’aquell gran desenrunament que va tindre lloc a finals del S.XVIII i inicis del XIX: el d’un sol món, una sola Literatura, un sol món poètic (basat en els paradigmes que oferia una tradició singular, una cultura única i unificada, unes creences integradores; i el seguiment d’una Poética multisecular i quasi absoluta). Amb la fi de l’hegemonia dels models clàssics, comenta Galuco Cambon, s’inicià “un procés que convertí en multivers cultural el que anteriorment havia sigut un univers concebible”.
Tan és així que el món ja no es pot reconèixer ni xifrar, segons certs poetes moderns, en cap mena de símbol. Per exemple Montale:
Non ripetermi que anche uno stuzzicadenti,
anche una briciola o un niente può contenere il tutto.
E aquello che pensavo quando esisteva il mondo,
ma il mio pensiero svaria, si appiccicia dove può
per dirsi che non s’é spento.
(No em repeteixin que fins un escuradents,/ una engruna o una tonteria pot contenir el tot./ És el que jo creia quan existia el món,/ però el meu pensament desvaria, s’aferra allà on pot/ per dir-se que no s’ha extingit.)

Escindida, estrellada des de finals del XVIII, la literatura es dispersa, es disgrega, s’esfuma. I amb les generacions, els sistemes, les teories, les histories, les analogies, la literatura; tot tendeix una i altre vegada a tornar-se ordenar. Caos primordial, doble moviment entre la descomposició i la recomposició, la incoherència i la integritat. Caos que els poetes coneixen molt bé. I per acabar, unes formidables paraules d’Octavio Paz que il·lumina com pocs aquesta situació:
Ahora el espacio se expande y se disgrega; el tiempo se vuelve discontinuo; y el mundo, el todo, estalla en añicos. Dispersión del hombre, errante en un espacio que tambíen se dispersa, errante en su propia dispersión. En un universo que se desgrana y se separa de sí, totalidad que ha dejado de ser pensable excepto como ausencia o colección de fragmentos heterogéneos, el yo tambíen se disgrega.

(Adoro Octavio Paz)



I ara el colofó de mà de Claudio Guillén, el meu guia en el meu intent de comprendre que és la Literatura Comparada.
Mundos abiertos, dominios y zonas plurales, “pluralidad de sistemas de movimiento”, que muchas luchan por comprender o por impulsar, desde sus contradicciones, hacia un imprevisible futuro nuevo.
Si la poesía es tentativa por reunir lo que fue escindido, el estudio de las literaturas es un intento segundo, una metatentativa, por descubrir y congregar las creaciones producidas en los más dispares y dispersos lugares y momentos: por confrontar lo uno y lo diverso
.

A mesura que vagi progressant en el màster, i si no us a semblar molt avorrit, aniré fent comentaris d’aquest pal reflexionant sobre la Literatura Comparada i com pot actuar en un món disgregat (i que aspira a la unitat, a la barreja cultural) en que opera

-------------------------------------------------------------------------



I ara un vídeo a petició d’una de les persones que segueix aquest blog.
Si en el pròxim preferiu un altre AMV o un PV, sols ho teniu que indicar al final dels vostres comentaris i jo mateix faré el recompte i, al final, fotre el que em doni la gana.

video

I ara com a cultureta contracultural, us recomano dues pelis. Dues pelis, una a postproducció i l’altre a punt de l’estrena, que pinten moooolt be.

Una és Bio-Dead, amb aquest argument:

12 MILLONES DE MUERTOS EN LA ZONA

LOS PRIMEROS EN MORIR FUERON LOS MÁS AFORTUNADOS


Bienvenidos a «la zona». Un total de 4.061 millas cuadradas de terreno devastado y contaminado. La tumba para doce millones de cadáveres infectados. Y el hogar de un mal al que la humanidad nunca se había enfrentado.
Mientras buscan supervivientes, un equipo NBQ de rescate descubre un misterioso edificio situado en lo más profundo de «la zona». Al principio, la enorme estuctura parece deshabitada, pero pronto se darán cuenta de que no están solos. Conforme los miembros del equipo empiezan a sufrir terribles alucinaciones, un terrible depredador comenzará a darles caza uno a uno a través del laberíntico edificio.
Atrapados en el edificio sin salida, los miembros del equipo se verán obligados a luchar por sus vidas contra ese mortal enemigo devorador de carne y entre ellos.

(per + info, el blog de Zombie.blogia)

I l'altre és Carriers, una road movie post apocalíptica, amb infectats, metges homicides, supervivents desquiciats, gossos rabiosos i, finalment, ells mateixos..
Per posar un símil, és com si l’aventura dels protagonistes del Decameró de Boccaccio acabés malament, molt malament.

Aqui teniu el trailer: http://www.dailymotion.com/video/x8508s_carriers-trailer_shortfilms

Pinten bé, moooolt bé ^^

diumenge, 25 de gener de 2009

Reflexió de diumenge (o com passar tres hores fent veure que es pensa)



Boy: On a hot summer night, would you offer your throat to the wolf with the red roses?


Girl: Will he offer me his mouth?


B: Yes


G: Will he offer me his teeth?


B: Yes


G: Will he offer me his jaws?


B: Yes


G: Will he offer me his hunger?


B: Yes


G: Again. Will he offer me his hunger?


B: YES


G: And will he starve without me?


B: Yes


G: And does he love me?


B: Yes


G: Yes


B:On a hot summer night, would you offer your throat to the wolf with the red roses?


G: Yes


B: I bet you say that to all the boys...



Sempre m’ha agradat l’inici dialogat de la cançó “You Took The Words Right Out Of My Mouth (Hot Summer Night)” de Meat Loaf, cançó que, d’altre banda, tampoc és que destaqui per ser molt bona o representativa... del mateix pal en té d’altres que, personalment, m’agraden més. Però això no treu que m’encanti aquest inici dialogat. Si voleu sentir-ho, ja us he dit el títol de la cançó i el youtube encara és gratis (i l’emule ja no vegis).
Fotent-me en el meu paper d’analista cutre de la societat, m’he fixat que un dels motors més freqüents de mal rollus, picabaralles i succedanis per l’estil, prové dels conflictes creats per xocs amorosos i/o passionals. Res de nou, això és més vell que l’anar a peu, hi ha milions d’exemples a la literatura (fotemi els trobadors, per exemple), les arts (sempre m’ha fet gràcia aquell quadre de la rebel·lió de les spartanes) i la música (brillant la “As time goes by”, tema de Casablanca). I, a risc de fer-me pesat, de nou deixeu-me treure el vell Confuci i la seva “rectificació dels noms”. I és la majoria de desastres ve precisament per una manca de comunicació o de diferent interpretació de les paraules. Un simple “t’estimo” pot significat una promesa d’amor etern per una persona, però per un altre pot simplement ser quelcom similar a un “fins un altre i cuidat”. Diferents gradacions d’una mateixa paraula que pot causar autèntics desastres, fer creure el que no és i tota la pesca.



De la mateixa manera que per poder raonar i pensar (més enllà del “a mi agradar barça, jou jou jou” i altres esquemes mentals mongolics) és imprescindible disposar d’un extens vocabulari per així formular, rectificar i maquinar millor (si no queda clar un altre dia ja l’hi dedicaré més temps), en resum, de tenir tota una gramàtica al cap; també per poder aclarar-se un i aclarar els dubtes a un altre cal disposar d’una gran bagatge de sinònims. Les llengües son riques, el problema és que el desconeixement porta a utilitzar sols un 10% del lèxic, utilitzant paraules trampa per omplir el buit de l’existència que desconeixem. I, com tot, si se n’abusa s’acaba perdent el significat i el significant, i després venen els problemes, les males interpretacions i el que la gent no s’entengui.
El problema és com posar-s’hi. És molt difícil trobar un guru lingüístic que t’ajudi a recuperar el vocabulari perdut, ja que sols tornant-lo a utilitzar es pot intentar fer quelcom per millor la situació de deixadesa en que vivim. Clar que això també demana màrtirs, màrtirs amb la paciència suficient per aguantar l’allau de ques que l’hi cauran, i la paciència per respondre’ls tots per anar fent pedagogia de bar i de carrer.



Si algú s’hi aventura, tinc dos consells que donar. El primer, fullejar el diccionari de mossèn Alcover a la recerca de paraules perdudes (si més no pel paladí que s’hi encaparri), i apuntar-les en una llibreteta per, de mica en mica, incorporar-les al propi lèxic. El segon consell és no tindre por... a ningú l’hi agrada que el deixin o el facin sentir ignorant, i d’inèrcia pedagògica (que bàsicament consisteix a parlar) es trobarà molts cops amb la barrera de que et tractin de pedant. I s’ha de saber diferenciar, ja que una cosa és, efectivament, ser pedant.... l’altre és xerrar normalment i trobar-te amb un estirabot al adonar-se l’interlocutor de l’ho pobre que és el seu vocabulari i l’ho ignorant que és. Una mica és fer de Sòcrates, amb els mateixos perills però també amb el plaer de trobat gent agraïda i interessada en ampliar el seu domini lingüístic.
Si algú ho vol intentar, que sàpiga que té tot el meu suport. Jo, i potser abusant del localisme en que em sento tan còmode, ja estic prou ocupat a recuperar el vigatanisme pre-Fabra. I que s’esborronin l’ho que vulguin els successors de Prat de la Riba, la “secta” encara existeix (o si més no ho intenta).




I ja que ara se posar vídeos, aquí en teniu un dels incombustibles SAS. Aviso, però, que el vídeo pot ferir unes quantes sensibilitats (per no dir totes) i conté moments que algú pot qualificar de mal gust. L’ho curiós és que el vídeo està fet a finals dels 70... i no crec que ara cap grup tingui els collons de fer-ne un igual. El mateix passa amb la Trinca, algunes de les seves cançons ara mateix serien inviables i els hi fotrien 1001 demandes judicials. I després la gent diu que som una societat oberta i s’omplen la boca parlant de la llibertat i de l’era de la comunicació... quan en realitat s’està exercint una censura brutal per culpa de la pell fina (real o senzillament perquè és el que es porta ara i cal imitar la moda per no ser exclòs del remat) que, a la més petita pulla o broma grotesca, fa saltar déu i son pare.
Quantes collonades i quanta gent que s’avorreix a casa.


video

PD: si, hi ha un lag bestia...


A aquestes altures suposo que ja us n’haureu adonat, però per fi he aconseguit posar un fil d’àudio a la pàgina. Espero que us agradi, i si voleu més varietat o de tant sentir-la us està rallant, ja sabeu on posar els vostres comentaris.


dijous, 22 de gener de 2009

Intentant vendre la moto


Dimarts passat va sortir als quioscos una de les novetats més esperades (almenys per mi), interessants i brillants d’aquest any: una selecció del fons de la Bernat Metge, una biblioteca imprescindible d’autors clàssics i llatins (tal com diu la propaganda). Tot i ser una versió per quiosc, el que molts cops vol dir de baixa qualitat, s’ha d’agrair que els llibres segueixin l’esperit de la col·lecció, és a dir, tapa dura i versió bilingüe. I, de moment, encara no cauen les pàgines... viam si encara dic el mateix la setmana que ve.


En total seran 50 volums, de quasi 350 que te la col·lecció, que setmanalment arribaran als quioscos. La selecció, com tota selecció, és totalment objectiva (de fet, i trobo a faltar coses), però te la peculiaritat que posaran a la venda mostres de tots els gèneres importants: la tragèdia, la comèdia, la historiografia, la filosofia, la faula, la novel·la, l’oratòria, la poesia, la bucòlica, la didàctica, l’èpica, la lírica i la ciència. Ja que, en el fons, és un testet, almenys serà un tast general i per tots els paladars.


Nota a part mereix la subscripció, sempre apuntant a capturar l’atenció del passerell de torn amb múltiples regals i sortejos. En aquest cas, de regal assegurat t’hi va el clàssic diccionari de mitologia grega i romana (el que veig voltant per casa des que el món és món) i, com a plat principal, els tres volums dels assajos de Montaigne. I, òbviament, tot traduït en “lo plus bell catalanesc del món”.


Per més informació aquí teniu la web de l’iniciativa: http://www.classicsbernatmetge.cat/
Per cert, tots aquells que s’hi subscriguin entraran en el sorteig d’una PS3. Si algú veu la relació, entre la bestia de Sony i una col·lecció de clàssics grecs i llatins, que m’ho digui perquè encara la busco. No se... ara que l’avió val quatre rals trobaria més lògic uns bitllets per anar a Roma o Atenes.

I, per si no es nota, és altament recomanable. Finalment la Bernat Metge a baixar a buscar la gent de peu, ajudant a complir de mica en mica el somni del bo d’en Cambó. Llàstima que, al ser aquest un país de fira i pandereta, suposo que passarà per alt tret pels quatre frikis de torn que la compraran i seguiran. I després la gent encara te nassos de queixar-se de que les coses vagin com van...
PD: adoro la imatge XD
Dintre d’altres mataries, avui intentaré penjar un vídeo. No se, a la taula de control be hi ha la possibilitat per fer-ho... sols espero que no se m’acabi de carregar d’aquí un pilot d’hores.
video

El vídeo en qüestió (que si ho he fet be ha de aparèixer just a sobre d’això) no es que tingui molt valor. De fet és la típica cançoneta que enganxa feta per un grup de mosses japos que, això si, foten una coreografia que deu ni do.

Pos esu, viam com surt l’invent. Si surt bé ja en penjaré d'altres en futures actualitzacions.

divendres, 16 de gener de 2009

Plaça de la Virreina un dilluns a les tantes


Fa poc ha sortit la noticia que utilitzar el google contamina. Deixant de banda l’ho sorprenent de la noticia, la reflexió d’estar per casa que no hi ha res que contamini, o l’assenti de forma reiterada al pensar que, fet i fet, era lògic; hi ha quelcom que a mi em crida molt més l’atenció i que no veig que la gent en parli gaire.
Per primera vegada ens trobem davant d’un medi virtual que afecte de forma tangible el món real. En altres paraules, que el món infinit de la xarxa entre en contacte, sense cap mena d’intermediari,amb el món real i limitat. Per tant ens trobem una contaminació entre dues entitats oposades... contaminació que no sols és per CO2, sinó que produeix dos factors: o l’infinit intangible de la xarxa és limita o el món físic s’infiniteix. Potser en passa una i no l’altre, o potser es donen les dues a la vegada.
Com més i rumio més ganes tinc de tornar-me a perdre amb Lain...

D’altre banda, sort que cap dels megaordinadors de google està instal·lat a casa nostre, sinó ja m’imagino en Saura omplin la xarxa d’indicadors de velocitat variable. Seria desesperant que, depenent de la contaminació ambiental, internet es relentitzes i per fer una cerca t’hi estiguessis mitja hora. El lag posa dels nervis i fa cometre errors (com tancar finestres que no toquen, desesperant-se un al tenir que recuperar la cerca perduda tornant a començar de zero), però almenys ni prens mal ni poses en perill els altres... sense comptar les ulceres nervioses per culpa de la lentitud, clar. No, si qualsevol dia ens trobarem vivint un cas com el d’aquella grandiosa pel·lícula, “un dia de furia”.

El que qualsevol dia d’aquests ens trobarem és que, continuant amb els controls de pol·lució, acabin foten taps als culs de les vaques per evitar que es tirin pets. O esparadrap si esteu conscienciats amb les pobres alzines sureres. Si si, l’exemple pot ser molt surrealista, tan surrealista com obligar a fotre cinta aïllant a les esquelles de les eugues perquè fotien fressa i no deixaven dormir els veïns de cap de setmana... i be que ha passat allà a la Vall d’en Bas. Deu ser la moda aquesta dels jardiners del paisatge, que després de parlar-ne tant la gent es deu creure que existeix i tot. I fa ràbia. Recuperant el que diu Pep Palau avui en el 9 Nou, si no es vigila d’aquí poc sortiran pixapins de son fluix de sota les pedres, emprenyats pels galls que canten a trenc d’alba, les gallines que escatainen quan ponen, o les ovelles que belen quan pasturen. Els de nas fi dirien pou esgarrifats de tanta ferum com desprenen els animals, i els de mira tendre proposarien, pel cap baix, la reclusió de les cabres i vaques escampades pels prats i camins. Segurament, a aquests urbanites enamorats de la natura pura prou que els deu agradar la botifarra de pagès o els productes rurals, però se’ls en refum l’ofici que hi ha al darrera i que el camp estigui viu. El que els hi agrada és un país de pessebre, i així anem, vivint en un país de figurants i de ninots on tothom es veu amb cor de riure’s de nosaltres i prendre’ns el pel. Històricament a la oligarquia i a la política catalana sempre l’hi ha interessant més la butxaca que la consciencia... viam si amb aquesta crisi i l’ho de la financiació es trenca una mica la closca. Si els catalans no ens despertem ni quan ens foten la cartera, senyal que alguna cosa no va pas be, gens be.

PD: Per cert, si voleu riure una estona busqueu al youtube (veus, aquest segurament deu contaminar la rehostia) la pel·lícula següent, que si no m’equivoco és la de títol més llarg de la historia del cine: Night of the Day of the Dawn of the Son of the Bride of the Return of the Revenge of the Terror of the Attack of the Evil, Mutant, Alien, Flesh Eating, Hellbound, Zombified Living Dead Part 2: In Shocking 2-D, de l'any 1991.
És una peli de “culte” peró de “culte bizarrià”. Si us mireu el vídeo o teniu una mica de culturilla cinematogràfica general, veureu que és la inconfusible “La noche de los muertos vivientes” de Romero, a la que se l’hi ha tret la banda sonora i substituït els diàlegs per uns de inventats pel director, que a més a més fa totes les veus (i clava la de la prota XD ), a part d’afegir-hi afectes sonors dels que jo també podria recrear al menjador de casa. Te moments realment brillants i hilarants, i a més a més ¡no para de sonar un putu telefón!
També s’hi intercalen fotogrames que no venen a cuentu, com el director fent un calvo, en Hitler foten un discurs, un de la setena cavalleria disparant a un indi i coses per l’estil.
En resum, una pel·lícula blasfema que et fa passar una bona estona, i que teniu penjada al youtube en 8 parts: http://www.youtube.com/results?search_query=Night+of+the+day+of+the+dawn+part&search_type=&aq=f

divendres, 9 de gener de 2009

Il Gattopardo





Voltava jo ahir la nit per casa, esperant la meva ocasió per ocupar el menjador i apropiar-me de la tele, ja que feia dies que tenia ganes de veure altre cop la “Fiddler On The Roof”, si cal tornant a vessar unes quantes llàgrimes de cocodril davant la espectacular “Sunrise Sunset” o la tristíssima “Anatevka”. Però no va poder ser, ja que no vaig trobar la peli... o la devia deixar a algú (estrany, no conec gaire gent a qui l’hi agradin els musicals) o està en alguna caixa juntament les meves pelis i series d’anime (encara més estrany, ja que no hi te que fer res allà al mig). Total, que un pel decebut vaig començar a mirar les diferents pelis que tenia a l’abast, i al final em vaig decidir per l’adaptació cinematogràfica de la obra de Lampedusa, “El Guepard”.
Feia molt temps que no havia revist la pel·lícula, que vaig veure en primer lloc una matinada pel sant canal 33, i el record que en tenia no ha espatllat gens ni mica la valoració que en tinc, ja que és sens dubte una obra mestra. Sobretot s’ha de realçat la genial i brillant interpretació d’un Burt Lancaster (actor que adoro, juntament amb Katharine Hepburn i Vincent Price) com el príncep Fabrizio, majestuós aristòcrata a qui el crepuscle dels seus dies i de la seva època no treuen ni gota de glòria.

El llibre tindria que estar a totes les biblioteques, però com que no deu ser el cas millor us en faig un petit resum, aquí teniu un petit resum de mà de la senyora wikipedia:
http://es.wikipedia.org/wiki/El_gatopardo
Curiosament, tan el llibre com la pel·lícula em causen la mateixa sensació. A ambdós m’hi costa entrar, hi noto certa ferregositat amb la qual he de lluitar per poder-me submergir en el relat... però un cop un hi entra, sembla que se l’hi obrin les portes del Cel. Mai cap lectura m’ha reportat una recompensa tan grata i satisfactòria com “El Guepard”, i la pel·lícula tres quarts del mateix, que si ve no mostra la fi dels dies de Don Fabrizio, el seu final no divergeix gaire i ens indica clarament com acabarà. Per tant, la sensació és la mateixa. I és que tampoc es podia esperar menys al ser un fil del 63, quan els guionistes tenien alguna copa més que el graduat escolar i encara es tenia una mica de respecte cap a les obres originals a les que es volia interpretar o versionar. Però en fi, per sort encara hi ha 4 gats mal contats que segueixen fent la feina com toca... llàstima que passin desapercebuts i sense massa gloria.


Per cert, tinc dues entrades pendents. Una, que cada cop me farà més mandra de fer, és el “reportatge” de la mega batalla de warhammer nadalenca. L’altre, fer un cop d’ull a les novetats que s’esperen aquest any de pelis zombies o que continguin zombies. I és que un té les seves debilitats, i els lents, sapastres, putrefactes i caníbals zombies en son una ^^
Si tb esteu tan malalts com jo, us recomano dos blogs que son per llepar-se els dits.








Apa, a disfrutar ^^

dilluns, 5 de gener de 2009

Nit de Reis




Els temps passa inexorablement, i un cop més arriba la nit de la rua dels Reis Mags. Deixant de banda les particularitats de cada casa (crec que normalment els regals es descobreixen l’endemà al matí... però a casa meu els regals es “troben” abans de sopar. La historia d’això, totalment racional, potser l’explicaré un altre dia), petits i grans es reuneixen al carrer, suportant temperatures gèlides, els repics dels timbals que, curiosament, sempre es paren davant d’on és un; les entorxes foten guspires a la cara de la gent i, tradició de fa ja forces anys, una legió de morus (petits i grans) amb bosses del carrefour seguint les carrosses i arreplegant un 92% dels caramels que es tiren, si cal foten empentes a nens, avis i tot el que els molesta en la seva rapinya. Però la immigració no sols ha afectat negativament la rua, per desesperació de l’Anglada... suposo, sinó que també va portar un fet molt significatiu: Baltasar, el rei negre, ja és negre de veritat. S’ha acabat el prematur desengany dels nens al veure amb els seus propis ulls com el rei negre, al saludar, a partir del canell se l’hi podia observar la pell blanca (i normalment peluda) d’un autòcton emmascarat amb betum per l’ocasió. Cada generació te els seus desenganys infantils, i em pregunto quin deu ser, o serà, el dels nens que surten per la tele tot saludant els reis mags a cada contrada.

Jo tinc molts bons records de la Nit de Reis. Recordo perfectament que, quan era petit, els fanalets MAI havien arribat a saludar cap rei ni patge ni res, ja que normalment s’incendiaven mentre se sentia de lluny el repic dels timbals i de les trompetes que anunciaven la seva arribada. Al final vam deixar de comprar-ne i de, literalment, cremar diners per res.
Normalment, amb la família, sempre fèiem el mateix. Primerament, a les 7 del vespre, treure el cap al carrer principal (vaja, la carretera que va a Roda) per on passaven els Reis, que encara ara surten del Reguer i van cap a Roda. I encara ara ho intento fer, cada any treure el cap per veure els Reis des de la pujada que corona la Plaça de l’Era (clar que ara és bastant més difícil al haver-hi fotut cases, po buenu). Però els reis de “veritat” els anàvem a veure a Vic, normalment davant de Can Crespi, on es repetia la tradició d’acabar eixordats pels timbals i socarrimats per les entorxes.

Tot i això, l’any que tinc més present, és el que varem anar a Manlleu. L’excusa era que, al treballar allà el meu pare, pos s’havia de quedar be amb la clientela... i a més, variar no fa cap mal (sempre que després es pugui tornar a l’ho habitual, clar) i, per si fos poc, l’havien avisat que aquell any seria espectacular. I recoi si ho va ser...
Sempre he pensat que Manlleu és com el nen petit de la Plana, foten rebequeries i entremaliadures per cridar l’atenció. Històricament tenen varies anècdotes de l’estil, i aquella Nit de Reis per mi és el paradigma de tot plegat. No se com s’ho varen fer, però varen convertir la Rua en un circ. Si, allà hi voltava de tot... per començar, els patges amb cavall, lleons per mascotes de ves a saber qui, els reis dalt de camell (amb una cara de marejats que no s’aguantava) i, el que tinc més en ment, el rei negre arrapat com una paparra i acollonit dalt d’un elefant. No saludava, no feia bona cara (rera el maquillatge se l’hi endevinava una pal·lidesa de les que fa historia), i prou feina tenia a no caure de la seva majestuosa muntura.
No tinc ni idea de com varen aconseguir tots els animals, ni com caram va passar l’elefant pels carrers de la vila, però com a colofó, varen fer pujar els reis en una espècie de tirolina xunga que els va portar mooolts metres enlaire des d’on tenien que llegir el pregó... pregó que va acabar com el rosari de l’aurora: entre marejats pel trajecte, el vertigen de l’altura i el pobre rei negre encara tremolant de por (al final va caure i els últims metres els va fer arrapat com podia entre rera l’orella de l’elefant i la papada d’aquest), el pregó no s’entenia res i fins crec que es varen saltar la major part.

De reis famosos a la Plana (o a la comarca, per ser més precisos) crec que sols em falta veure els de Torelló, que des de fot una pila d’anys son els mateixos, mantenen la tradició de que de rei negre ho faci un pescallunes embatumat fins el cul, i que cada any cada any cada any, acaben borratxos perduts. No es que siguin alcohòlics, sinó que hi ha la tradició de passar per algunes cares (les que s’hi apunten, suposu) a entregar regals... i de recompensa, una mica de ratafia o vi o cava o el que sigui. I clar, al final a no saben ni on tenen la barba.
I és que Torelló és una ciutat rara d’una terra entranya per mi. El misteri de la vall del Ges, qui sap.

Nota mental: Parlant de Torelló, pensar possibles disfresses pel Carnaval de Terra Endins:

divendres, 2 de gener de 2009

Bon any!




Si en don de voltes la vida... vaig començar amb dos blogs (que ves a saber tu on paren), per una “pseudo-extorsió” gens molesta vaig endinsar-me en el fangueig del fotolog, on al final no he pogut assolir les expectatives mínimes que hi buscava; i finalment em torno a fer un blog... aquest cop apadrinat pel senyor google.
Viam com va l’aventura.


Encara no tinc ni idea de com funciona tot això, i si he triat aquest espai ha set perquè estic acostumat (i m’agrada) l’estil de blog de “La Esquina olvidada de la biblioteca”, blog que ja tinc a favorits i que segueixo dia si dia també. Per tant, en els pròxims dies me dedicaré a mirar com queda tot i fer apartats i totes aquestes mandangues que prenen més hores que qui sap què.

I per acabar, el link al meu anterior espai del fotolog on en les dues ultimes entrades em vaig dedicar a fer un recopilatori musical: http://www.fotolog.com/triguet
Per si algú te temps, s’avorreix i vol fer una mica de culturilla auditiva.



PD: Per poder actualitzar de forma continua, els diferents espais en que normalment desglossava el flog els convertiré en entrades amb corporalitat pròpia... més d’altres que hi entaforaré, com crítiques literàries o que se jo. Ja tindré temps per pensar-hi, que avui tot just és el primer dia.