dimarts, 31 de març de 2009

youtubades

Avui uns quans videos acomulats que tinc del youtube.

http://www.youtube.com/watch?v=jdeJ-sp4PFM

http://www.youtube.com/watch?v=jjBLJkCBWfE&eurl=http://queridobloc.blogspot.com/&feature=player_embedded

http://www.youtube.com/watch?v=0snDGTcYOyk&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=tv1ML4oXR9g


I per acabar una web de frases i situacions divertides del IRC -> http://listverse.com/humor/top-10-funniest-irc-quotes/
Aqui en teniu un exemple que m'agrada ^^

A: Best suicide plan ever
B: what is it?
A: you go up to the top of a roof: string piano wire tight across the front edge at neck level
A: tie a cord to your foot and the other end to the building so that you’ll be above sidewalk level when its fully stretched: then you put super glue on your hands
A: and put your arms around the front of the wire and then back to touch your head
A: then you lean forward, so the piano wire cuts your neck but not your elbows
A: when the cord goes taut, youll be hanging upside down with no head….except your head will be in your outstretched arms thanks to gravity and the glue, staring at someone upside down and spewing blood everywhere.
A: And some poor bastard will be traumatized for LIFE.
B: i dont think i can be your friend anymore



I ja per acabar, un grup de metalcore polonés de temàtica zombie, Angelreich. No tan malament, no senyor...
http://www.mediafire.com/?mx22emwwiei Aqui us podeu baixar el seu nou CD, The Plague, i per fer un testet aqui teniu el PV del CD, The Face of your Fear --> http://www.youtube.com/watch?v=pwa-E4DIRwk

dilluns, 30 de març de 2009

Popular d’allà baix

La font del Moro

La fonteta del Moro,
ai! s'ha estroncat
i el foc del meu 'aimante'
ai! s'ha apagat,
ai! s'ha apagat,
ai! s'ha apagat,
ja ni el caliu li'n en queda
ai! s'ha gelat.

Tres roses que en tenia,
lo meu roser,
se van morir en un dia;
jo sé de què,
jo sé de què,
jo sé de què,
dos, de malenconia
l'altra de set.

Me mata el mal d'amores,
pobra de mi!
Ai! sense amor ni roses,
més val morir,
més val morir,
més val morir,
que el roser de la dicha
no em pot florir.

La fonteta del Moro,
ai! s'ha estroncat
i el foc del meu 'aimante'
ai! s'ha apagat,
ai! s'ha apagat,
ai! s'ha apagat,
ja ni caliu li'n en queda
ai! s'ha gelat.

Editat: Si Mahoma no va a la muntanya.... aqui teniu la cançó: http://www.megaupload.com/?d=QZ64VGCO

No puc posar un exemple cantat de la mateixa perquè no la trobo enlloc. Però, a ser possible, intenteu pillar alguna versió cantada per “Quico el celio, el noi i el mut de les Ferreries”, ja que la claven. Concretament, a mi m’encanta la versió en directe del seu CD “Vinguen quan vulguen” ^^

dissabte, 28 de març de 2009

Avui és dia de celebració

Si, avui estic content. Sips, content i alegre (a l’estil Montilla – by Polonia- po algu és algu... yuuupiii....). Non sols ahir vaig sortir de parranda amb l’ABG +1, sinó que a més per fi, PER FI, he acabat les endiablades classes del CAP!!!!


Per fi he recuperat els meus divendres a la nit i dissabtes al matí, tot i que m’és difícil de creure. Al cap i a la fi sis mesos pujant escales i escales a Can Mundet a les 8 del matí, vulguis o no, marca. Crec que les trobaré a faltar.... i també sap greu pk el bar on parava esmorzar i a despertar-me perdran un client, ara que ja em coneixien i només d’entrar ja em preguntaven si volia “l’ho de sempre”. Amb fi, no es pot tenir tot... i prefereixo 1000 cops més poder tornar anar a cine (digueu-me masoca po tinc ganes de que em tornin a clavar amb la sempre indecent i carera entrada) i, sobretot, tornar a encetar-me la boca mastegant les crispetes amb un alt nivell de sal. Llastima que m’he perdut moltes pelis pel camí i sembla ser que la meva feliç tornada coincidirà amb l’estrena de la llauna aquella que encara no se com s’atreveixen a anomenar “Bola de Drac” si hi te res a veure...

Amb fi, que ara mateix estic més feliç que un anís... o ho seria si no tingues dos treballs carregosos i fragosos per fer.... i si no se m’hagués borrat la partida que tenia a l’Europa Universalis III, clar, que aquí tot afecta.



I demà cap a barna per fer una trobada de pompeians sota la pluja. Almenys que no sigui dit que jo no compleixo.



De moment, aqui teniu un PV al que estic lleument viciat ^^

http://www.youtube.com/watch?v=-wMJmS6WnqU



Matta neeeeee!!!

dimecres, 25 de març de 2009

The little girl cried when she lost her marbles in the desert.
She searched the desert for one hundred years.

The little girl cried when she thought she might've lost them in the sea rather than the desert.
She searched the depths of the sea for one hundred years.

The little girl cried when she thought she might've lost them in the mountains than the sea.
How long will it take till she begins to doubt whether or not she actually lost them to begin with?

Federica Bernkastel




Interludi

Jo... creia que sabia on anava, que havia escollit un camí i que feia el que creia que era bo i just per no penedir-me de res. Però ja no n’estic tan segur, termes com el que és bo i el que és dolent cada vegada em son més distants. El camí que creia haver escollit ara apareix estranger als meus ulls, com si ja hagués estat preparat per mi abans i tot d’adonar-me de la seva existència. Si tot em resulta estrany i aliè, que és el que busco en realitat?
Sempre m’han dit que visc en un altre món i que seria hora de tornar a la realitat. I jo reia, com un boig pensant que, si de fet existeixen doncs altres móns on viure, d’on treia l’altre persona l’autoritat celestial per designar quin món era el veritable i quin el fals.
Els meus sentiments, a la recerca d’un món diferent, eren insignificants. Al tornar amb sí, vaig cridar. Desafortunadament, me n’havia adonat. Una catàstrofe espera al tombant del carrer. No.. no, ¡no! No em podia permetre cridar tan fort, ja que el meu crit seria allò que destruiria aquest món.
No..¡no! ¡NO!
Però, tot i això, jo continuava buscant l’altre món. Ignorant les petites fractures i esquerdes que em perseguien a través de la superfície del món. I el meu cor bategava emocionat. En aquell món lesionat, vaig espiar a través d’una esquerda i finalment vaig contemplar allò que buscava. I, juntament amb les noves esperances, el meu ser va començar a ressonar de dolor.
La llarga espera perquè pugi ell teló d’aquella escena continua, com si encara formés part del bulliciós públic. I fa fàstic, no aguanto continuar veient aquesta farsa d’intermig. Per ganes, donaria el que fos per poder estripar el teló i veure que s’oculta a l’escenari, ja que això ho acabaria tot. I, tot i que la meva recerca no sigui més que una estupidesa, tot i així, aquest serà el meu interludi.


.....


Definitivament, no és bo veure series de tall existencialista de nit, no senyor.

dilluns, 23 de març de 2009

A destranquis 2

Divendres va ser qüestió de llevar-se d’hora, allà a les 7, ja que quedava molta comarca per visitar i sols unes hores per poder-ho fer.
L’esmorzar, al mateix hostal Miralles, va consistir de suc de taronja (procedents de la Ribera d’Ebre o més avall) i torrades amb melmelada de préssec artesanal fent de la casa. Els préssecs no son sant de la meva devoció, ja que a mi la fruita dolça no em tira gaire, po s’ha de reconèixer que la melmelada els hi va quedar al punt: ni massa dolça ni massa enganxosa. Viam si me’n recordo i quan els arços comencin a fer aranyons m’animo a intentar fer jo tb melmelada casolana.

Un cop esmorzats, pagar i marxar en direcció al nord, cap a Batea, famosa pels seus vins... d’alta graduació (el més baix d’uns 14 graus). I, el paisatge va canviar com de la nit al dia, fet que em fa fer la pueril separació entre la Terra Alta i la Terra més Alta. La Terra Alta, amb seu a Horta de Sant Joan perquè ens entenguem, és una zona verda on abunden els arbres fruiters i les oliveres, en part gracies als afectes beneficiosos dels Ports, que es tradueix en una major precipitació i temperatures agradables. Per altre banda, de Bot cap amunt, la terra es va tornat cada cop més aspre i seca, els fruiters desapareixen i al cap d’uns quilometres també ho fan les oliveres, deixant com a únic conreu possible el de la vinya. Els ceps, per cert, en aquesta època foten por, ja que al ser petits i sense fulles semblen talment mans torturades que se’t volen endut cap a l’infern. Escenari ideal per rodar una peli de zombies ^^
De camí a Batea, també vaig poder observar l’element que fa que tots els habitants de les Terres de l’Ebre estiguin de nou en peu de guerra: els molins per generar electricitat. Viam, d’acord que la terra és aspre i plena de pols, però estic segur que hi ha gent que deu tenir afinitat per aquest paisatge (no és el meu cas, que per no entendre no se ni que hi troba la gent a la platja...), i els hi estan destrossant. I, si ho miren fredament, tindria molt més sentit fotre els molins a l’Empordà, on el vent és més important. Però, cosa curiosa, enlloc d’allà dalt els foten a allà baix. Serà cosa del lobby turístic? Noooooo....

Batea, és un poble preciós. Terra vinícola molt important (el que aquí fem dient “sant Hilari”, a les Terres de l’Ebre ho foten amb una rima sobre Batea), i clar, al ser una zona tan seca, normal que els vins surtin amb molt de cos i presencia... i mala uva, posats a fer la broma fàcil.
El poble en si és totalment medieval, amb TOTS els carrers estrets i porticats, i on les cases sembla que competeixin per veure qui decora la façana amb més plantes: com més avall més de regadiu constant, i a mesura que ens acostem a la teulada, els geranis donen pas als cactus.... no, si tontos no són.
La única pega és la pols, pols per tot arreu. Clar que és normal, si no hi plou la pols no fa sinó acumular-se, i la gent s’hi acaba acostumant i per no fer ni la treu. Clar que té una lògica... pk treure una cosa que als 5 minuts n’hi haurà el doble? Tot i això, és un indret preciós i pintoresc de visitar.
I si, vaig fotre una carregada de vins de la cooperativa que espanta...

De Batea, que estaria a dalt a l’esquerra, varem passar a la Fatarella, a dalt a la dreta. Població que si be no té massa cosa a mostrar, no deixa de ser un poble típic, escenari d’una d’aquelles batalles de la Guerra Civil que te fan passar vergonya: allà, durant tres dies, es varen fotre tirus i matar els mateixos republicans... ja que no sabien que els seus “enemics” en realitat eren amics. Davant d’un descontrol i una mala organització semblant, el que se’m fa difícil de creure és que aguantéssim tant de temps aguantat l’embestida dels rebels.
A la Fatarella vaig poder conversar amb gent de la terra, tot fent una coca-cola, i va sortir el tema dels disturbis de Barcelona i l’actuació dels Mossos. Un parroquià, alt i gros, criticava a tot déu per igual (com ha de ser, que collons) amb arguments d’allò més lògics. I, un altre parroquià, petit i prim, defensava les forces de l’autoritat. No se com va acabar, ja que vaig marxar a mig, po espero que la sang no arribés al taulell...

A continuació, i per passar l’estona, varem enfilar cap al cor de la Terra Alta, Gandesa. Sincerament, es nota que és capital de comarca pk està al mig i surten carreteres a totes bandes, perquè de tots els pobles visitants era sens dubte el més petit, lleig i avorrit de tots.

Ja baixant, parada a dinar a Mora d’Ebre a Can Secundino, on em vaig fotre un menú molt complert per uns 10 euros: Clotxa (crostó + poca molla + sala espessa = Ramon a la glória), bacallà a la mussolina d’all (déu meu quin tros de bacallà... gros i al punt de salt com a mi m’agrada) i de postres una mica de formatge manxego amb codonyat. Llàstima que sigui tan lluny...

Després de dinar, a estirar les cames a Tivissa, població famosa per sortir a les càmeres del temps de TV3, als peus de no recordo ara quina serralada. Poble bonic, animat i de esperit medieval: carrers estrets i barris amb encant i independència pròpia. Per Festa Major ha de ser un festival veure els diferents barris competir entre si. Aps, i historia apart la de l’ajuntament... que si no n’ha cremat unes 12 vegades no n’ha cremat cap.

I de Tivissa, a creuar la serralada per sortir a la costa, on va ser qüestió d’agafar l’autopista a l’altura de Miami Platja per tornar a Barna, tot escoltant de banda sonora un CD en directe de Quico el Celio, el noi i el mut de les Ferreries. L’ho bo és que ara, quan anomenen lloc d’aquelles contrades, ara tinc imatges a posar-hi.


I recomanació musical que no hi te res a veure: http://www.youtube.com/watch?v=rs7MlrxOOWg

divendres, 20 de març de 2009

A destranquis, dia 1

Dijous, va tocar llevar-se d’hora per pirar cap a la Terra Alta. A tres de nou ja estava dins del cotxe per anar a buscar l’AP-7, però en lloc de baixar seguint el Congost, per tal d’estalviar les encallades de Centelles i Aiguafreda, varem tirar Eix cap a Manresa per baixar Bages avall fins a Martorell, per pillar allà l’autopista. Sigui dit de passada... el Bages és lleig que t’hi cagues.

L’autopista la varem anar seguint xino xano fins a l’altura de Reus, on varem parar a una area de servei a esmorzar i estirar les cames. Qui m’ho havia de dir... el Camp de Tarragona estava més lluny del que em pensava, a quasi una hora i mitja de Vic. A continuació, nacional cap a Falset on varem tornar a parar per visitar la capital del Priorat. Preciosa, em va agradar molt tant la localització com l’entramat urbà, les cases i les vistes des del castell. Primer punt positiu de la jornada.
De Falset varem enfilar cap a Ribera d’Ebre, i no varem parar fins a Miravet. Segon punt positiu de la jornada. Miravet, resumint, son dos pobles en un: hi ha el d’avall, tot de nova construcció, i el de sempre, mig abandonat i amb les cases derruïdes per la devastació de la Guerra Civil. Cal recordar que Miravet va ser tot ella una trinxera, com em va explicar una iaia de cap a 90 anys que, fent la xerrada, va afirmar que ara al poble sols ella era de la terra, ja que les cases les compren alemanys, suissos i francesos, uns artistes i bohemis els altres, per establir-se en una terra preciosa però massa castigada.

Un cop visitat Miravet, va ser qüestió de recular per anar a dinar a Mora la Nova, a Can Secundino, un molt bon lloc on dines com un maharajà per poc més de 10 euros. I, primer apunt gastronòmic: la clotxa ( http://es.wikipedia.org/wiki/Clocha ) , plat típic de l’Ebre que em va omplir l’estomac i em va robar el cor.

A continuació, altre cop direcció a Miravet per enfilar cap a Pinell de Brai, ja dins la Terra Alta. Pinell de Brai, Part del Comte, Bot i finalment Horta de Sant Joan, als peus dels Ports. Tot el paisatge decorat de agrestes muntanyes, camps d’immenses oliveres, florits arbres fruiters (presseguers, cirerers i algun ametller tardà) i ceps. Bona terra, si senyor, i molt bonica. Aps, i miressis on miressis, romaní i argelagues amb flor.

A Horta, deixar les poques coses que dúiem i cap als Ports, a resseguir tot caminant el curs del riu Estrets, preciós riu d’aigua netíssima i clara que anava formant tot de gorgs (olles en diuen allà) on l’aigua podria cobrir-ne dos com jo. I cabres salvatges, clar, tres vaig veure, i el que em va sorprendre més... que cridessin com òlibes. Curios curios, oi tant.
A entrada de fosc, petita incursió a la Matarranya, fins a Vall-de-roures on vaig visitar el castell de l’arquebisbe, i de nou cap al Principat per sopar un crestó (carn de cabra blanca amb escabetx) a Horta. Deliciós, exquisit, superb, la millor carn que me menjat jo mai. Olé pel senyor Miralles, cuiner i amo de l’hostal que amb els seus ous com a garantia va decidir recuperar la cabra blanca dels Ports, una espècie autòctona que de llet no dona, però la seva carn és deliciosa. I jo ho puc afirmar i jurar-ho davant qui sigui.

A la nit a veure Polònia i cap a dormir. Bé, en realitat jo volia llegir una mica, po la mandra i un llum que no anava varen poder més i, ho puc dir sense manies, feina anys que no anava a dormir tant d’hora... llàstima que em despertés a quarts de tres (curiosament, l’hora “normal” a la que vaig jo a dormir) i ja no pogués tornar a agafar el son profund. En fi, almenys va servir per poder donar-li al coco.


Sips, crec que la Terra Alta s’ha guanyat la meva més sincera admiració, ja que m’han conquistat els seus paisatges, la seva teca i la gent.


Demà si déu vol ja escriure la segona port del viatge.



PD 1: l’altre dia vaig canviar la banda sonora del meu blog. Que us sembla?


PD 2: Toradora 24... sucks

dimecres, 18 de març de 2009

Fins aviat

Me’n vaig a passar uns dies a les terres de l’Ebre, i concretament a la Terra Alta, regió que cada cop m’atreu més (en part gràcies a Quico el Celio i companyia). Sempre m’han agradat els llocs perduts on Déu va perdre les sandàlies, m’hi trobo còmode i relaxat... no com les ciutats, que em crispen fins a nivells perillosos ¬¬
En fi, quan torni ja explicaré que tal és el lloc. I qui sap, potser acabo trobant un poblet o una contrada que em roba el cor (i si veies que hi ha feina o algú que me’n vol donar ja seria la rehostia, òbviament). I, és que cada cop que baixo a barna més clar tinc que el meu futur es troba en un indret perdut, amb poca gent i vivint tranquil·lament.

Apa, a cuidar-se!



I'd give all for a heart,
if I was a King I would give away my kingdom
Treasures and crowns wouldn't mean a thing
If I only had a heart, if I only had a heart...

dilluns, 16 de març de 2009

Ichigo 100%

(continuació de l’entrada d’ahir)

Em trec el barret. Ahir em vaig passar fins les sis del matí viciat al manga, ja que no el podia deixar. No pel seu argument, sinó per la coherència i claredat en que l’autor, Mizuki Kawashita, és capaç de narrar-los i expressar-los. I és que m’ha enredat com un xino. Totes i cada una de les meves hipòtesis, de les pel·lícules que em feia per saber cap on anirien els trets, tots els tòpics sobre el gènere.... tot, tot i tot m’ho anava desmuntant. Sempre que jo deia “aaa, val, ara passarà tal...” al cap d’unes poques pàgines m’ho tirava a terra. I així, de sorpresa constant a sorpresa constant, m’he anat empesant amb dos dies els 19 tomos de la col·lecció...
I l’ho bo és que tot ha anat, en el fons, com jo creia que havia d’anar. Al final, ha seguit el camí que jo en el seu lloc hauria seguit, i fet allò que jo hauria fet. Clar que no se l’hi podia exigir que ho fes abans, clar... qui coi voldria canviar la situació de tenir tres ties boníssimes a la palma de la mà? Per sort de mica en mica va veient que la situació és insostenible que els hi està foten molt mal i tal. I fa allò que ha de fer, decidir-se. Ja està be, ja està be ^^
Una altre cosa que m’ha cridat l’atenció és el final estil KOR. Serà això el que al final em va fer humitejar-me els ulls? O pude era que després de tantes llegint tenia els ulls desfets?
Qui sap, qui sap, podria ser que...?


I la moraleja de la historia és.... collons si en tinc de bon ull per aquestes coses, llàstima que vegi la palla als ulls dels altres i no la garbera en el propi...





PD: I ara, thanks a onemanga.com.... ¡a llegir + obres de l'autor!!



PD2: Aps, i no canvio d’opinió.... ADORO la Nishino >_<

diumenge, 15 de març de 2009

Posa una Nishino a la teva vida (i una Kitaôji, i una Tôjô, i una Sotomura, i una...)



Feia temps que no estava tant aficionat a un manga. Sips, feia temps. I ja és curiós que, la sèrie que em tornaria a robar hores de son, la vaig recomanar ja fot molt temps a un amic. Aquest detall em fa pensar si és que en realitat tinc molt bon ull pel manganime o, que és més probable, que la justícia poètica em tingui a la seva llista de predilectes als quals visitar.

Si ho mirem a simple vista, el manga no és res de l’altre món. Ichigo 100% és el tipic i topic manga shonen d’estil harem, on una sèrie de ties increïbles s’enamoren perdudament del protagonista, un tio sosu que no destaca per res ni en res, po que sap reaccionar a la hora de defensar algú que aprecia i que té un somni a perseguir... ser director de cine.
Com sempre, el prota (Junpei en aquest cas, po tb podria dir-se Ichitaka o Kentaro sense problemes) dubta i redubte sobre amb quina noia quedar-se, i entre dubtes i l’espera no fa sino fotres mal a ell i les noies, que no fan sinó patir i es desviuen amb l’espera. Potser, el que m’atrau d’aquest manga, precisament, és que les mosses son alguna cosa més que Budes vivents que aguanten i esperen (com passa amb la majoria d’altres obres d’aquest tipus), sinó que es queixen, se’n cansen i, en alguns casos, l’abandonen per idiota. I, de tota la constel·lació de mosses que pul·lulen al volent del prota, em quedo amb una: Tsukasa Nishino, la cosa més adorable i mona que he vist amb molt de temps ^^





Per altre banda, tot i que encara no es pot dir, la primavera ja és aquí. Comença a fer caloreta de dia i el temps convida a passejar (clar que jo no me desfaig del meu jersei fins que en Molina ho confirmi). L’altre dia, el que em va fer adonar del canvi (ja que tb podria ser un estiuet de sant Martí) va ser el fet de sortir a fora i olorar un canvi significatiu a l’aire: en lloc d’olorar terra erma i somnolent, els narius se’m van omplir de pol·len, senyal que les flors més matineres ja donaven la benvinguda als primers insectes de l’estació. Els camps es cobreixen ja d’una catifa d’herba verda, i la majoria dels arbres comencen a brotar tot resant a no trobar-se una glaçada. Tots? No, els roures, dropos i ma fiats com sempre, no començaran a despertar-se fins que estiguin del tot segurs que ja no hi ha perill.
I, com és costum, és hora de desfer-se de les plantes i arbres que ja han crescut massa i les torratxes els comencen a fer mal. En aquest cas, avui he anat a plantar 6 alzines i dos pi pinyers que a casa ja no tenien lloc. D’aquí uns mesos tornaré a passar-me per allà viam si encara estan vius, si el contrast ha sigut massa per ells o, que també és possible, si ovelles les han trobat i s’han donat un festí de fulles verdes i tendres.
A canvi, m’he quedat una colònia de violes i una farigola que m’han fet l’ullet i que ara tinc al balcó.



I res, demà serà l’últim dia del trimestre que baixaré a barna, ja que dimarts s’acaba aquesta fase del màster. I, depèn de com i de la feina que tingui, qui sap si podré continuar dinant i passant l’estona amb les “meves” “petites” universitàries. Pfff... clar que, quina bajanada pensar-hi ara, prou que m’ho trobaré després de setmana santa.

PD: Terra Alta, ves que vinc!