diumenge, 26 de juliol del 2009

Pelis rares 3

Avui he vist una pel·lícula horrible. Tant horrible i terriblement dolenta que sols s’explica que me la veies tota per l’estat mental que porto arrossegant des d’ahir a la nit. I tant dolenta que no mereix ni l’esforç de buscar algun moment significant per penjar com imatge, ni tan sols mereix l’entrada d’avui. Però si no ho faig significarà que he perdut dues hores de la meva vida a canvi de res. Normalment no em molestaria, fet i fet hi estic més que acostumat. Però hi ha coses que no es poden tolerar a canvi de res ni per res del món. I aquesta n’és una.

Anem al gra, la pel·lícula és Zombie Self-Defense Force, del 2006.
L’argument: Grup de gent diversa ajuntada pel destí que ha de sobreviure a un atac de hordes zombies.
Argument més tòpic impossible. Tens militars, una model hiper-mega egoista, un aprenent de gàngster patètic i l’amo de l’alberg amb greus problemes sentimentals.
A tot això s’hi ha de sumar un fons ultra nacionalista japonès, defensa aferrissada de l’extrema dreta combativa i la necessitat de venjar-se d’EEUU a tot preu. Curiós. A, i dirigint els zombies tenim el cadàver incorrupte reanimat d’un general japonés que no es va rendir a l’ocupació i va decidir tancar-se en una cova i morir-se de gana.
Com aspecte remarcable, cal destacar els efectes especials, dignes de Master System 2. I els sorollets còmics que apareixen constantment, com si es tractés d’un manga dolent ple de tòpics.

Totalment desaconsellable el visionat de la pel·lícula. És més, si la veieu en algun video-club o en la botigueta del xinu de la cantonada, feu un favor al món i cremeu-la. Tot i que m’aposto alguna cosa que de tant dolenta ni les flames la voldrien...

Sort que ara em podré treure el mal gust d’ulls amb un capi (o dos) de la nova temporada de Haruhi. Si, sort n’hi ha...





I res, fins la proxima entrada.

A cuidar-se!

divendres, 17 de juliol del 2009

Pelis rares 2

Tanqueu els ulls, i deixeu-vos portar per les meves paraules.... clar que si els tanqueu molt no podreu llegir el que dic. Millor tanqueu un ull per imaginar millor i amb l’altre aneu llegint. Si, crec que aquesta és la millor solució.

El que deia... imagineu-vos La casa de la pradera, uniu-la a Verano Azul i amenitzem-ho tot amb el recull de pànfiles més rabiosament gran que us podeu imaginar. Xarboteu el contingut, afegiu-hi una engruna de psicodèlica típica dels anys 80, un director amb sobredosis d’èxtasi i un Casper despertant-se resacós després d’haver sortirt de marxa amb la casa de Poltegeist. El resultat es House, una curiosa peli de terror.




Aviso d’entrada que, si l’argument no fos tan endiabladament típic i les protagonistes tan horriblement dolçes i cursis (de fet fan més por i em causen més arcades les protas que no els fantasmes i tal), estaríem parlant de la llavor primera de les horror movies que es porten actualment: terror protagonitzat per joves (15-16 anys tenen, o se suposa que tenen, les criatures) i dirigida a joves.


Argument, si... grup d’amigues que agafen i marxen de vacances a una casa rural. Pel camí, tot ple de somriures i rialles, lliguem amb bons nois de poble que les acompanyen i provoquen al grup més riures i rialles. Arriben a la casa rural, molt bonica i en un entorn preciós, fiiiins que cau la nit i comencen apassar les típiques coses de casa encantada: sang per les parets, veus amenaçadores i altres accidents als que les noies reaccionen amb menys riures i rialles del que ens tenen acostumat. Tot i així continuen sent endiabladament pànfiles, roses i cursis a parir.
Fins qui és normal haver anat ja un parell de vegades a l’hospital, perquè les pujades de sucre que produeix són moooolt perilloses.

A continuació... es moren unes, en maten d’altres i al final queda la noia més mona i cursi (o se suposa, po en cursilaria ni déu supera la de les ulleres. Dios... no la maten i vaig jo a escanyar-la...) que pateix un últim espant amb un resultat curiós po que no explicaré per no xafar la peli.

Cal dir que la pel·lícula és realment curiosa pel que fa a l'il·luminació i decorats. Sembla, o a mi em fa l’impressió, que els decorats són un manlleu a la peli de Flash Gordon (Flaaash, uuoooouoo!!!) i que la peli va ser rodada un migdia perquè les pobres i dolçes mosses no tinguesin gaire por. A veure, peli de terror = a escenes amb poca o gens de llum, per tant xoca una mica que utilitzin més projectors i brillantor que en una cabina de rajos raïm (xist, meu com tots). Curiós, molt curiós...

I res, si algú vol links per baixar aquest mal son per aquells qui tenen problemes de sucre, aviseu i us els passo.

dissabte, 11 de juliol del 2009

Pelis rares 1

Estiu, aquella agradable època de l’any on les nits son curtes i caloroses. Nits en les quals anar a dormir l’hi sembla summament desagradable, com desagradable se l’hi ha de fer a un cargol el cuinar-se amb el seu propi suc. Calor que produeix insomni (o no) i que convida a convertir la nit en una plataforma per fer moooltes coses.
Tota aquesta parafernàlia per dir que, ara que és l’estiu i tal, aprofitaré i intentaré mirar una o dues pelis rares rares rares per setmana, o si més no buscar-les, per tal de fer-ne una mica de publicitat i veure com de malament del cap poden estar algunes persones...

I per començar, una de les pelis més.... curiosament desagradables que he tingut el plaer de veure: Killer Pussy (2004).




L’argument.... noia mínimament atractiva que un bon dia es troba amb un ocupa d’allò més lleig dins del cony (perdó, po així ens entem tots), un monstre parasitari que l’obligarà a deambular nua de nits, a l’espera que algun borratxo o desemperesiu o humà en general se l’hi acosti per tirar-se-la, moment que el monstre aprofitarà per “sortir” i matar les pobretes víctimes, la majoria dels cops a base de dentallades a l’ocellet.

No se qui ha d’estar més malalt, el director per rodar-la, el guionista per escriure-la (tot i que dubto de la seva presencia) o els actors per actuar-hi.... clar que d’alguna cosa s’ha de menjar.

Per si algú se la vol baixar (com a mínim s’ha de reconèixer que és curiosa), aquí té els links, cortesia de Asia-Team, molt bona web per cert.


e-link: ed2k://fileKiller.Pussy.2004.Takao.Nakano.No.Subs.XviD-snuhmcsnort.avi83880960016978E3DD7BF063B08CECACBE2AFBFD1/


Ale, a veure que us sembla

divendres, 10 de juliol del 2009

Aquiles i la tortuga

Paradoxa de Zenó d’Elea, suposo que coneguda per molta gent. Com que soc així de gandul, la copio d’una font amb castellà i llestos.

"Supongamos, decía Zenón, que Aquiles, que corre cinco veces más rápidamente que una tortuga, juega con ella una carrera dándole una ventaja de cinco kilómetros. Cuando Aquiles recorra esos cinco kilómetros, la tortuga habrá avanzado un kilómetro.
Cuando Aquiles cubra ese kilómetro que lo separa ahora de su contrincante, ésta habrá caminado a su vez un quinto de kilómetro, es decir, doscientos metros.

Pero cuando Aquiles trate de alcanzarla corriendo esos doscientos metros, la tortuga habrá recorrido cuarenta metros. Y una vez que Aquiles salve esos cuarenta metros, con la esperanza de alcanzarla, la tortuga habrá avanzado ocho metros, y todavía le llevará ventaja. Una ventaja que disminuye sin cesar, pero que siempre está, porque cada vez que Aquiles recorre la distancia que lo separa de la tortuga, ésta, en ese lapso de tiempo, se habrá movido algo, por poco que sea, y en consecuencia, lleva siempre la delantera. Conclusión: Aquiles nunca la alcanza."


Es pot explicar millor, oi tant, però la meva predilecta és la que posen a l’inici de la nova pel·lícula de Takeshi Kitano, “Achilles amd the tortoise”. Pel·lícula interesantíssim, una reflexió amb un ull crític agudíssim sobre l’art dels nostres dies, amanida amb aquell humor tan negre del gran Kitano. Una delícia per la vista i per la ment, recomanació 100% d’una de les pelis que més em va agradar del passat BAFF. I l’ho bo és que, al ser Kitano molt conegut, segurament arribarà un dia d’aquests, probablement amb forma de pack juntament amb les altres dues pelis que formen la trilogia que reflexiona sobre si mateixa, l’art i vida, tot ben lligat i, sobretot en la segona (Glory to the filmmaker, crec), a vegades incomprensible.

El trailer, per si hi han interesats: http://www.youtube.com/watch?v=z61O6eZ-Rjg


Però com deia l’intel·lectual de Dinamita, reflexionem-hi sisplau, reflexionem-hi…. Sobre la paradoxa, clar.



PD: Ja se que la paradoxa va ser resolta matemàticament fa uns quans anys, però resulta que a mi no m’interessen les matemàtiques sinó tota la resta.