dimarts, 16 de març del 2010

Taishou Yakyuu Musume

M’agrada la nostàlgia. I m’agraden les series amb un aire nostàlgic. A saber que devia ser abans, o el meu gust pel record agredolç del passat, o la contaminació per tant de contacte amb l’ho nippó, els mestres i els grans aficionats a aquest sentiment.

No és que “Taishou Yakyuu Musume” (= les jugadores de beisbol de l’era Taisho) sigui una sèrie nostàlgica, com ho són alguns (per mi els millors) episodis de Kochikame. Com el mateix títol indica, ens situa a l’era Taisho, 1912-1926, en un Japó que intenta fer equilibris entre occident i orient, entre l’ho propi i l’ho de fora. No es veuen crisis de personalitat, ni dilemes i fractures internes com a “La Época de Bochan” (situada un quart segle abans), sinó senzillament un aire molt agradable i un Tokyo que costa de distingir. Meravellós, per situar-nos a la època i l’entorn, la cançoneta amb que quasi comença la sèrie:



En si, la sèrie tracta sobre un grup de col·legiales de 13 a 14 anys que intenta jugar a beisbol. No és que els interessi extraordinàriament l’esport (excepte dues), sinó que ho fan per empatia i venjança. Resulta que una companya de classe ha estat, sense que en fos la intenció, humiliada pel que és el seu promès quan aquest defensava que el lloc de la dona és la cuina i l’interior de la casa. Si senyores i senyors, estem davant d’una sèrie feminista, d’un feminisme com devia ser el sufragista anglès, sols que en aquest cas és per demostrar que pel simple fet de ser noies no vol dir que siguin inferiors i tal. I, el primer pas, és convences una mateixa i la resta de l’equip que, efectivament, no són menys que els nois. L’objectiu que es marquen no és pas una futilesa, ja que entrenen per guanyar l’equip del promès de la companya de classe, que a part de ser un equip de nois de 16-17 anys, resulta que són dels bons de la prefectura.

És fàcil d’imaginar les opinions al respecte de les famílies i el 85% de la població de l’era Taisho... si Japó és un país masclista, pos imagineu com devia ser a inicis del 1900, i si no podeu pos imagineu com es vivia aquí mateix, i tampoc errareu gaire.



Per la gent que no segueix gaire series de beisbol, aquesta és altament recomanable. Quan comencen, no saben ni que és un bat (adoro el nom del primer capi, “allò que es diu que els nois fan”. Altament significatiu), per tant l’espectador pot aprendre amb les jugadores la base de l’esport. Altrament, els entrenaments i els partits no són ni el 30% de la sèrie, per tant en aquest sentit tampoc es farà gens avorrit. I s’ha d’afegir que el partit final, que ocupa la meitat de l’últim episodi, és dels més emotius i intensos que he vist. Molt ben jugat si.

He parlat abans de promesos i tal. La veritat és que xoca una mica la tranquil·litat en que accepten aquests matrimonis per conveniència, clar que suposo que a l’època devia ser l’ho més normal del món, com aquí no fa pas tants anys. S’agraeix, de pas, que els nois surtin amb freqüència a la sèrie. Masses cops he vist series on sembla que visquin en un món on el sexe masculí ha estat borrat del mapa. Clar que veure un tio de suposats 2o i picu anys intentant lligant amb una mossa d’uns 13 anyets, pos fot una mica de grima si ho penses be...


Com no, també té la seva dosi de yuri, formant un divertit triangle amorós (o quasi), on una de 13 està bojament enamorada de la idol esportiva de l’institut, i aquesta (un marimatxo com pocs, per desesperació de la seva germana) perd els papers per la prota de serie (que sembla que sigui una cap de pardals i resulta que te les coses força clares), que passa del tema o directament no el veu.


D’esquerra a dreta: la jove promesa d’atletisme, la fanàtica, la germana preocupada, la marimatxo sentimental, la innocent prota, la rica humiliada pel promès, l’intent d’escriptora amb molta mala llet, la delegada kamikaze, el cervell de l’equip i una manipuladora de cuidado


En resum, per ser 12 episodis de no res val moooolt la pena. L’animació és molt eficient, les noies molt carismàtiques (impossible no agafar-ne una o dues de preferides) i el nivell d’humor molt bo, amb bones sortides i aquella olor tant agradable del slice of live. Potser els dos o tres capítols inicials són una mica lents, ja que tenen que fer l’equip i tal, però un cop posada la directe no hi ha qui pari a aquestes noies. De fet, es troben a faltar més episodis...

DD: http://www.elrincondelmanga.com/foro/showthread.php?t=130424