Sweet Baggy Days

El parque

2010-12-15T11:50:00.000-08:00

Hay soldados de guardia sentados en un banco junto al portal. Entro, las hojas secas caídas a tierra revolotean arremolinándose y se me acercan a rastras. Es algo extremadamente divertido y a la vez da que pensar; lo vivo da siempre mucho más que pensar que lo muerto y triste. El aire del parque me saluda; los miles y miles de hojas verdes de los altísimos árboles son labios que me dicen: "Buenos días. ¿Ya levantado?". Así es, yo mismo me asombro. Un parque semejante es como una habitación espaciosa, tranquila, apartada. Por lo demás, en un parque siempre es realmente domingo, pues la atmósfera es siempre un poquitín melancólica, y lo melancólico evoca vivamente el hogar; en realidad, domingos sólo hemos tenido en casa, donde fuimos niños. Los domingos tienen algo indefiniblemente paterno-infantil. Avanzo bajo los árboles altos y hermosos; ¡qué rumor tan suave y amigable! Sentada en un banco, sola, una joven hunde la punta de su parasol en el suelo, mantiene agachada la bella cabeza y está ensimismada. ¿Qué estará pensando? ¿Querrá conocer a alguien? Se abre una larga alameda verde claro, gente aislada me sale al encuentro, mientras que los bancos se ven escasamente poblados. ¡Cómo puede brillar el sol, y por nada! Besa los árboles y el agua de la laguna artificial; yo observo una antigua barandilla y me río porque me gusta. Hoy en día está de moda pararse ante las viejas barandillas de hierro y admirar su sólida y graciosa ornamentación, lo cual es un poco tonto. Prosigo. (...)
Hay una anciana y un anciano sentados; paso a su lado, tambíen junto a una joven que está leyendo; no es muy correcto iniciar una aventura galante con las palabras: ¿Qué lee usted, señorita? Camino bastante rápido y de pronto me detengo: ¡qué bello y silencioso es un parque así, lo transporta a uno al paisaje más remoto, a Inglaterra o a Silesia, uno es latifundista y no es absolutamente nada! Pero es sobre todo bello cuando aparentemente no se siente la belleza y es sólo algo como todo el resto. Contemplo un momento el río tarnquilo, casi verde. Por lo demás, todo es tan verde, y tan gris, realmente un color como para dormirse, para cerrar los ojos. A lo lejos, cercado por hojas, se ve el vestido azulino de una señora sentada. Aquí tampoco puede uno fumar cigarrillos; una joven suelta una carcajada, va entre dos muchachos, uno de los cuales la tiene abrazada. Nuevamente se ve una alameda, ¡qué bella, qué tranquila, qué extranya! Una anciana me sale al encuentro, un rostro fino y pálido, enmarcado en negro, con un par de ojos viejos, inteligentes. Sinceramente, encuentro fabuloso que una anciana camine sola por una alameda verde. Llego a un bancal lleno de flores y plantas, donde hay un judío sentado en un precioso banco, a la sombra. ¿Habría sido mejor de haber sido un germano? Entre las flores se alza una pequeña estatua, es un bancal redondo en torno al cual empiezo a girar lentamente; vuelve a acercarse la joven que ahora lee caminando, estudia francés a media voz. Ese prodigioso tedio que hay en todo, ese retraimiento soleado, esa medianía y somnolencia entre el verdor, esa melancolía, estas piernas, ¿de quien son? ¿Mías? Sí. Soy demasiado perezoso para hacer observaciones, miro mis piernas y sigo andando. Lo repito, los domingos sólo existen en las mesas y paseos familiares. El hombre adulto y solitario se ve privado de estos placeres (...). En general ¡qué gran pérdida es haber cumplido veinticinco años! Hay otras compensaciones, pero de momento prefiero no saber nada de ellas. Ahora mismo estoy en la calle, fumando, y entro en una taberna burguesa y al instante me adueño del entorno. "Qué hermoso parque! Qué hermoso parque!", pienso entonces.

Robert Walser, "Historias". Ed. Siruela

Nova tongada de pelis

2010-08-21T10:33:00.000-07:00

Si no recordo malament, l’estiu passat vaig fer una llista de les pelis que intentaria veure durant els mesos més calorosos de l’any.

Aquest estiu no he pogut fer-ho (fins ara) ja que estava enfeinat amb altres coses, però de cara el setembre suposo que la cosa canviarà. Tampoc tindré massa temps per mirar pelis, fet i fet la tardor passa volant i també tindré que fer moltes coses. Però com a mínim intentaré veure aquestes pelis que m’han cridat l’atenció:

· See you in youtube, comèdia koreana que pinta prou be:

Ling y Janice son muy amigas desde pequeñas, pero siempre les ha gustado competir por todo, incluso por las cosas más absurdas. Esto les ha llevado a que su relación vaya empeorando. Todo se complicará más aún cuando ambas se enamoren de Chung, quien por medio de diversas pruebas las hará competir para ver quien es la mejor.

Las pruebas que deverán afrontar están todas relacionadas con sus estudios de Cine, y deberán realizar las más absurdas grabaciones e imitar grandes producciones del Cine como Kill Bill, entre otras.

· Life: Tears in heaven, aquesta fot molt temps que tinc ganes de veure-la:

Based on the life of Japan's most prominent professional windsurfer, Iijima Natsuki, who passed away from cancer on February, 28, 2005 at the age of 38. Iijima's memoir detailing his fight against illness and his final days with his family became a bestseller in Japan, selling 220,000 copies. After Iijima passed away, Fuji TV also aired a touching documentary about him and the program was widely praised by viewers, inspiring even greater interest in the life of this courageous man.

· Zatoichi meets Yojimbo, peli de samuaris amb el meu idoletrat Toshiro MIfune:

Zatoichi regresa a una aldea que había visitado tres años atrás, y que le traía buenos recuerdos. Sin embargo una hambruna hace dos años en la región, atrajo hasta el pueblo a varios grupos de bandoleros, ya que era de los pocos pueblos con reservas de comida. Para acabar con estos bandoleros se contrató a un clan yakuza. Por otro lado el mercenario Yojimbo anda por el pueblo, y le ofrecen mucho dinero por la cabeza de Zatoichi, por lo que decidirá ir a por él para cobrar la recompensa.

· A cheerful gang turns to Earth, comedia familiar que pinta molt divertida:

Todo el mundo ha ansiado alguna vez participar en un robo, pero este pensamiento generalmente queda en el reino de la imaginación de la gente común. Un día, un criminal roba un banco en Yokohama. Su crimen inspira a cuatro clientes del banco: "¡Si él puede hacerlo, nosotros también podemos!".
Como todos saben, cualquier golpe decente requiere de un equipo de expertos, de modo que los cuatro aspirantes a criminales deciden formar uno. como en toda película de robos, cada miembro aporta una habilidad extraordinariamente útil - cálculos exactos del momento oportuno, hurto calificado, elocuente discurso, capacidad de detección de mentiras - y así, entre todos, llevan adelante el robo perfecto del banco. Durante el proceso, se divierten a lo grande, y tras el golpe, la banda se disuelve y los miembros toman caminos separados.
Sin embargo, cuando el hijo de uno de los miembros es secuestrado, el equipo debe unirse una vez más para hacer frente a una misión mucho más difícil.

* The Foreign Duck, the Native Duck and God, l'argument pinta divertit i tota peli amb en Gaku Hamada, per mi, és garantia de rialles

La peli se desarrolla a lo largo de seis días llenos de acción y flashbacks. En el primer día, Shiina, un universitario de primer año en una universidad de Sendai, se muda a un nuevo apartamento. Un fan de Bob Dylan, canta "Blowin' in the Wind" cuando es saludado por su nuevo vecino, Kawasaki. Teniendo una altura imponente y con un aire de confianza, Kawasaki es el polo opuesto del pequeño, nervioso, pero de alguna manera determinado Shiina, él se presenta como otro fan de Dylan. Kawasaki dice que la voz de Dylan, es como "la voz de Dios."
Pronto Kawasaki se gana la confianza de Shiina. Él le dice a su nuevo amigo que quiere robarse un diccionario Kōjien para un vecino - un estudiante de intercambio de Bután - y necesita la ayuda de Shiina. También le hace una advertencia que suena tan descabellada como su plan: "Cuidado con la dueña de una tienda cercana de mascotas, la sexy pero peligrosa Reiko".
Si Shiina fuera inteligente, hubiera corrido en dirección contraria, pero en cambio se ve atraído irresistiblemente hacia la órbita de Kawasaki. Al día siguiente, Kawasaki confiesa a Shiina que él es el antiguo amante de Kotomi, una chica que trabajó en la tienda de Reiko, pero que lo dejó por el estudiante de Bután. Entonces, ¿cuál es su motivo para ayudar al chico? y para hacerlo más desconcertante, Shiina se compromete a ayudar a Kawasaki con su absurdo plan para robar el diccionario, haciendo guardia fuera de la puerta trasera de una librería con una pistola de juguete.

· The samurai I loved, pk tota peli amb en Shuhei Fujisawa de guinosta és garantia de qualitat:

Bunshiro, un joven samurai, queda del lado de los vencidos dentro de la política del clan, cuando su padre es acusado de conspirar contra el poder y obligado a cometer seppuku (suicidio ritual). Él y su madre son expulsados de sus hogares y obligados a vivir en la miseria. Pero Bunshiro es talentoso con la espada y luego de un tiempo logra salir adelante. Su amor de la infancia ahora es una de las concubinas del Líder del clan y se ha convertido en un títere de sus caprichos. El destino volverá unirlos, una vez más.

· Waiting for Good News, bon argument i actors coneguts que em convencen:

Adaptación de la galardonada novela de Maha Harada. El gerente de una tienda, Akio, vive una despreocupada vida en okinawa junto a su perro, Kafu. Un día recibe una extraña carta de una mujer llamada Sachi, la cual no conoce. Resulta que la carta era una respuesta a una broma que él hizo en un santuario sintoísta el mes anterior. Entonces un día, Sachi, se presenta ante Akio y los dos comienzan una relación.

· My Rainy Days, tot i que em crida l’atenció... és de la que menys segur estic:

Rio, una estudiante de 17 años de edad es siempre el centro de atención debido a su belleza. Sin embargo, a Rio nunca le ha importado nadie excepto ella misma debido a su traumático pasado. Sus amigos y novios sólo existen para poder sacarles provecho. Rio sólo está interesada en el dinero.
Entonces, un día conoce a un profesor universitario de 35 años, Kouki, y se enamora por primera vez. Rio se siente confundida por su cambio emocional y expresa su amor a Kouki honestamente. Aunque Kouki se interesa en Rio, existe una razón por la cual no puede plantearse tener una relación con ella...

* A gentle breeze in the village, pk m'encanten les pelis de baix presupost, i si les situen al camp japo pos millor que millor:

Se nos cuenta, la sencilla, pero entrañable, un determinado periodo de la vida de un grupo de estudiantes, de diferentes edades, en un pueblo, de pocos habitantes. En concreto, la llegada de un nuevo estudiante venido de Tokio, que, junto a los otros seis estudiantes, serán los únicos niños que hay en el pueblo. En Soyo, la mayor de los estudiantes, repercutirá mas la llegada de este nuevo estudiante.

En fi, ara falta baixar-les gracies als nois i noies de Asia-Team. Que faria jo sense ells?

Recull modernista

2010-08-16T13:12:00.000-07:00

Pintures de Modest Urgell.

"Dormim,

que dormint se somnia

i un té el que desitja tenir.

Dormim;

que el dormir ens és la vida.

No hi ha res com dormir..."

Josep M. Roviralta

"Tots els membres caiguts, tot jo per terra,

buidat de tota força i sens desig,

la pensa a poc a poc se'm desferra...

I em vaig trobant tan bé allà entremig,

i em va invadint com una inmensa pau,

i vaig sent un tros de prat suau

ben verd, ben verd sota d'un cel ben blau."

Joan Maragall

"L'Amor sembra, la Mort sega

dia i nit van de camí;

l'Amor té la gràcia grega

la Mort sap parlar llatí"

Pere Prat Gaballí

"Sies TU! Sies únic! Contradiu! Deixa d'ésser els altres! Crida i esvalota! Dissent de la multitud! Viu!"
Gabriel Alomar

Comentari a una possessió

2010-08-12T09:19:00.000-07:00

En realitat no ho volia fer, però pel que sembla no em queda altre remei... em tinc que exorcitzar, i la única bona manera de fer-ho netament és foten un anàlisi del que m’ha endimoniat. Perdonin les molèsties.

M’he traumat llegint “Kimi ni Iru Machi” (El poble on tu vius), amb el bon sentit de la paraula, clar. Si llegeixo manga o qualsevol altre cosa és per sentir, perquè vull que m’afectin. Vull angoixar-me, preocupar-me, encantar-me, alegrar-me, entristir-me, traumar-me i altres coses que acaben amb el sufix “-me”. Fet i fet, per llegir i quedar-me igual ja tinc la guia telefònica. O la saga Crepusculo, que si fa no fa...

A l’ho que anava, anem per feina. I perdó si deixo anar algun que altre spoiler. “Kimi no Iru Machi” és un manga de Seo Kouji, un autor a qui l’hi agrada molt fer passar les de Caín als seus personatges, que sempre se’n carrega un o dos i que, suposo que a canvi, també en deixa una o dues amb embarassos adolescents. Amb les credencials de l’autor la cosa pinta interessant ja d’entrada. A més, aquest manga te l’afegit que el fa moure (si més no el primer arc) al poble on ell va néixer, un poblet rural envoltat de camps d’arròs i pomeres, i es nota que ell hi ha viscut. Un altre autor cauria dins d’un horrible ruralisme costumista, foten quadros de costums aquí i allà, ara plantant l’arròs, ara anant a tal festival. Ell no. Es clar que fa sortir alguna d’aquests escenes, però l’escriu no per l’interès del “quadre” en ell mateix, sinó com in ingredient necessari per a la construcció realista de l’entorn.

Bon terme el que introdueixo. Realisme. I és que els personatges són d’allò més reals, molt ben articulats i conseqüents amb unes decisions on nosaltres podem dir: si, jo hauria fet el mateix. I que els personatges siguin realistes també te les seves coses dolentes. A la vida real costa poc trobar desgraciats i cabronasos, i en aquest manga resulta que la prota femenina ho és. No és que tingui com afició el matar gatets, no... i l’autor intenta justificar-la amb una família desestructurada de la que ha tingut que fugir. Però no cola. Parafrasejant a Pratchett, que siguis una noia guapa amb problemes familiars i tal no et salva de poder ser una puta manipuladora. I aquesta ho és.

Dos detallets de no res: Només de començar, la noia l’hi declara al prota que aconseguirà que perdi el cul per ella. A mi aquí ja em va indigestar... però la cosa no acaba així, i passi el que passi només pots anar odiant-la més i més.

(Nanami Kanzaki, el meu pj femení predilecta)

Sobre el prota, diguem que és un xicot terriblement honest amb ell mateix, super protector i, com el mmateix reconeix, massa tossut. Fins el punt de fregar l’assetjament. I ho reconeix, i els seus amics l’hi foten d’hosties perque deixi de fer el capullo. Però com reconeix, abans prefereix ser mal vist per la societat que no contradir-se a si mateix. Doncs gràcies a déu que no ens ha sortit lolicon...

Però enganxa. Pels forums tot déu es caga amb els protas (sobretot amb la mossa), però la gent hi està enganxada. Suposo que perqué l’autor ens te atrapats, riem i plorem quan vol que riem i plorem, ens te a tots captivats i a l’hora amanaçant-lo de mort per si la lia. I si els personatges es fan odiar tant (i estimar tant) és perquñe són terriblement i pateticament humans. La caguen, cauen i costa que s’aixequin. Com un monument a l’estupidesa humana.

I de regal, un bon resum que he trobat a mangafox ^^

“Much has been said about the plot and characters of Kimi no Iru Machi. Reading through the forums, one can note the dissatisfied grumblings of readers, frustrated with the inconceivable foolishness of our hero and heroin. The perceived idiocy and selfishness of Eba, paired with the unabashed and moronic gallantry of Haruto, has turned this initially trite and subdued story into a chaotic and confused presentation of humanity as a whole. We read, and love, Kimi no Iru Machi because it is abrasive, because it is frustrating and above all because it is reminiscent of a slow moving train wreck; we have an innate understanding that things are going to end badly but we just cant take our eyes off of the carnage”

Adoro especialment la reflexió final XD

PD: com a tot shonen no hi falta una mica de fanservice... i em dec fer gran, pk cada cop el detesto més.

WA!

2010-07-22T02:43:00.000-07:00

B.B. King - Lucille

2010-07-18T12:08:00.000-07:00

The sound that you're listening to is from my guitar that's named "Lucille"
I'm very crazy about Lucille
Lucille took me from the planatation
Oh and you might say brought me fame
I don't think I can just talk enough about Lucille
sometimes when I'm blue it's seems like Lucille trying to help me, calling my name
I used to sing spirituals when I thought that this was the thing i wanted to do
But somehow or another, when I went in the Army
I picked up on Lucille and started sing the blues
Well, now when I'm paying my dues
Maybe you don't know what I mean when I say paying my dues
I mean when things are bad with me
I can always, I can always you know, like, depend on Lucille

Sorta hard to talk to you myself
I guess I'll let Lucille say all of a few words and then...

You know, I doubt if you can feel it like I do
But when I things about the things that I've gone through,
Like, well, for instance, if I have a girlfriend and she's misusing me
And I go home at night, and maybe I'm lonely, well, not maybe, I am lonely,
I pick up Lucille and then ping out those funny sounds that sound good to me, you know
Sometimes I get to play where I can't even say nothin'
Lookout

Sometimes I think it's cryin'

You know if I can sing pop tunes like Frank Sinatra or Sammy Davis Jr.
I don't think I still could do it
Because Lucille don't wanna play nothin but the blues
And I think I'm, I think I'm pretty glad about that
'Cause don't nobody sing to me like Lucille
Sing Lucille

Well, I'll put it like this
Take it easy, Lucille
I like the way Sammy sings and I like the way Frank sings
But I can get a little Frank, Sammy, a little Ray Charles,
In fact all the people with soul in this...

A little Mahalia Jackson in there

One more Lucille

[Take it easy now....ahhhh]

You know I gotten a lot of you months ago
Alot of you wanna know why I call the guitar "Lucille"
Lucille has practically saved my life two, three times
No kidding, really has
I remember once I was in an automobile accident
And when the car stopped turning over, it fell over on Lucille
And it held it up off of me, really, it held it up off of me
So that's one time it's saved my life

The way, the way, I, uh, I came by the name of Lucille
I was over in Twist, Arkansas
I know you never heard of that, but it happened
And one night, the guys started a ball over there, started brawling, you know what I mean
And the guy that was mad with this old lady
When she fell over this gas tank that was burning for heat, the gas ran all over the floor
And when the gas ran all over the floor
The building caught on fire and almost burned me up trying to save Lucille
Uh, oh, I imagine you're still wondering why I call it "Lucille"
The lady that started the brawl that night was named Lucille
And that's been Lucille ever since to me

One more now Lucille

Sounds pretty good
Can I do one more?

I got Lucille

Sounds really good
I think I'll try one more
All right

que bonic que és tot XD

2010-06-28T02:13:00.000-07:00

Paraula de Balmes

2010-05-17T10:54:00.000-07:00

Si los políticos fuesen una academia de aficionados que se solazaran discutiendo, bien podríamos olvidarlos; pero ocupan alternativamente las sillas de mando, disponen de la fuerza pública, resuelven altas cuestiones que afectan á lo actual y á lo venidero, imponen tributos, y lo que es más, los recaudan; no es dable prescindir de lo que hacen y dicen, porqué a todos nos tocan sus obras y sus palabras. "No quiero pensar en política": así hablan algunos; pero la dificultad está en que los sucesos os forzarán á ello; si el edificio arde, no vale el permanecer tranquilo en un departamento imitando al literato, á quien avisaron de que había fuego en la casa, y respondió muy sereno: "decídselo a mi mujer, ella es la que cuida de mis asuntos caseros".

Jaume Balmes, Escritos políticos.

Ben mirat, tampoc s'ha fet gran cosa des de mitjans del vuit-cents....

LOL

2010-05-12T16:02:00.000-07:00

Una bona ressenya, si senyor...

So you know the story. The nameless main character wakes up in some town or some church, and it’s always that quiet backwater town that happens to be situated on the total opposite side of the world from wherever the big bad is. Anyway, the main character wakes up and he has no memory. There’s always a kind villager who, lacking a family of his/her own, takes in said nameless, amnesiac, bound-by-fate-to-save-the-world, sword wielding main character. Maybe there’s a time-skip and we hear how kind-hearted, sometimes mute, usually spiky haired main character has grown on the people of the town, and especially the person who took him in. But, well, the world needs to be saved, and the hero’s newfound family member isn’t going to leave the god forsaken sticks (or, worse, IS, and is going to tag along being annoying as fuck). So there’s that bit about “you’re a true member of the family”. And it’s always such a big, rubbery one, a complete and utter waste of melodrama that’s about as bearable as watching the shoe-horned love scene in a George Lucas film.

And, just sometimes, that kind caretaker is a nice young girl, and she insists on calling our hero “Brother”. Or the sickeningly cute Japanese “Onii-chan”. That’s OH KNEE CHAN. That’s right, anime folks, you know that word. Chances are you’ve heard it about a million times in every big-eyed product out of the Land of the Rising Sun. “Onii-chan, this” “Onii-chan, that” and, often, just a grating “ONIIIIIIIIIIIIIIIIIIICHAAAAAAAAAAAAN!!!!!!”

You know the story. You’ve watched / played / read it about a million times, because, for some reason, the Japanese are obsessed with the idea of “outsider with amnesia becomes one of the family”. It’s absurdly popular in all forms of media and is always delivered with all the ham and cheese a farmer could squeeze, full of sap, morality, yearning sincerity, and complete and utter bullshit.

We are talking about the Japanese, folks. These are the people who, for hundreds of years, spat on and killed anyone who came to their land from the outside. These are the people who think they, and they alone, are descended from some ancient Sun God Emperor, and that everything outside of their rice-laden mountains is an insane, pitiable, barbaric (sometimes amusingly so) savage land. These are the people who are the least racist people in the world simply because they look down on all other races as equally non-Japanese. Pearl Harbor slant eyed Mister Miyagi.

Has there ever been a case of an outsider (and that’s literally what they call all foreigners) TRULY being welcomed into Japanese society? Not to even speak of into a family? I’ve heard so many stories about daughters who were disowned for trying to make such a thing happen. Foreigners couldn’t even be put in the same cemetery as Japanese for thousands of years. Name a single prominent foreigner in Japanese business or politics.

So, I present to you, in far more words, and carrying infinitely more thought and care, than in above doujin, this conjecture. Next time you unwrap your new game or load up your most recently pirated episode and you see that outsider being adored, fawned on, loved and called as one of a family, that next time, just think about if someone in Japan isn’t having the most heinous laugh in all the world about this great big farce.

una idea

2010-04-21T18:46:00.001-07:00

Si no sabeu que comprar per aquest Sant Jordi, compreu la nova obra de Cels Piñol, Fan Hunter: Fan Letal. Que riure de tant en tant és bo, i amb la saga Fan Hunter és una cosa que ja la tens garantida d'entrada.

Una petita mostra del que es pot trobar en aquesta nova entrega: http://2.bp.blogspot.com/_ulRl7Iaw880/S5glS8HEB-I/AAAAAAAABf8/GGvkPfE7aZc/s1600-h/DeadFan+Blogia.jpg

Azul casi transparente

2010-04-19T06:03:00.000-07:00

(…)

Lilly había traído la mescalina. Me había sorprendido por detrás y me había preguntado:

- ¿Qué estás haciendo aquí tan solo?

(…)

Se oían truenos y estaba entrando agua; me dijo que cerrara la puerta de la terraza.

- Ya, bueno, sólo estaba mirando fuera. ¿No mirabas la lluvia cuando eras niña? Ya sabes, no salir a jugar fuera, sólo pegarse a la ventana para contemplar la lluvia, Lilly, ¿no es bonito?

- Ryu, eres un tío extraño, lo siento por ti, hasta cuando cierras los ojos tratas de ver cosas flotando. No sé muy bien cómo decirlo, pero si estás de verdad divirtiéndote, no tienes por qué pensar y buscar más cosas ¿no tengo razón? Siempre estás intentando ver algo más, y tomar notas, como un estudiante haciendo una investigación ¿no? O como un niño pequeño. En realidad eres como un niño. Cuando eres niño quieres verlo todo ¿no? Los bebés miran directamente a los ojos a las personas que no conocen y ríen o lloran, pero intenta ahora mirar directamente a la gente a los ojos, te volverás majareta antes de que te des cuenta. Sólo inténtalo, trata de mirar directamente a los ojos de la gente que te cruzas, empezarán a saltársete los tornillos muy pronto, Ryu, no deberías mirar las cosas como un bebé.

El pelo de Lilly estaba mojado. Nos tomamos cada uno una cápsula de mescalina, nos la tragamos con leche fría.

- Nunca he pensado en ello de esa manera, sabes, sólo me parece entretenido mirar afuera.

Sequé su cuerpo con una toalla y colgué su chaqueta húmeda en un perchero. Le pregunté:

- ¿Quieres que ponga un disco?

Lilly negó con la cabeza y dijo:

- No, tranquilo.

Entonces yo le dije:

- Lilly, supongo que habrás hecho viajes, ya sabes, cuando te pasas varias horas en la carretera para llegar al mar, o a un volcán o a cualquier otro sitio, saliendo por la mañana temprano y apenas puedes abrir los ojos y paras para beber té de un termo en algún lugar bonito, en el camino, y al mediodía comes bolas de arroz en una pradera, ya sabes, un viaje típico.

Y mientras estás en el coche, piensas muchas cosas ¿verdad? “Cuando salí de casa no pude encontrar el filtro de mi cámara, ¿dónde habrá ido a parar? O, ¿cuál era el nombre de la actriz que vi ayer en la televisión? O, el lazo de mi zapato está a punto de romperse, o qué miedo tengo de tener un accidente, o me pregunto si ya no voy a crecer más…” Piensas en un montón de cosas ¿verdad? Y entonces esos pensamientos y las escenas que ves moviéndote con el coche se van apilando unos encima de otros.

Las casas y los campos, poco a poco se acercan y luego desaparecen detrás de ti ¿no es cierto? Y aquel escenario y lo que tú piensas se mezclan en tu cabeza. La gente esperando en las paradas de autobús, y un borracho vestido de etiqueta dando tumbos, y una vieja con un cesto lleno de naranjas, y campos de flores y montañas y bosques, los ves y al poco tiempo ya no los ves más, así que se mezclan en tu cabeza con lo que ibas pensando, ¿entiendes lo que quiero decir? Aquel filtro perdido de la cámara y los campos de flores y las montañas, todo se une. Y entonces yo lentamente lo coordino a mi gusto, las cosas que veo y las cosas que pienso, tomándome un largo tiempo y rebuscando en mi memoria sueños y libros que he leído y recuerdos, para hacer ¿cómo diría? Una foto, sí, una escena como una foto de souvenir.

Y poco a poco añado a esta foto las nuevas imágenes que voy viendo, y finalmente la foto está llena de gente hablando y cantando y moviéndose por ella ¿entiendes? Sabes, les hago moverse por ella. Y entonces, todas las veces, sabes, todas las veces, aparece esta especie de enorme palacio, está esta cosa como un palacio en mi cabeza, con montones de gente juntándose y haciendo toda clase de cosas.

Entonces es realmente divertido acabar este palacio y mirar en su interior, igual que mirar la tierra desde las nubes, porque allí está todo, todas las cosas del mundo. Todo tipo de personas hablando diferentes lenguas, y los pilares del palacio están hechos con estilos muy diferentes, y comida de todas las partes del mundo se amontona en las mesas.

Es mucho más grande y más detallado que una película. Hay todo tipo de personas, realmente todo tipo de personas. Ciegos y mendigos y cojos y payasos y enanos, generales con galones dorados y soldados cubiertos de sangre, caníbales y negros pintarrajeados y prima donas y toreros y atletas musculosos, y nómadas rezando en el desierto, allí están todos allí con algo que hacer. Y yo los observo.

El palacio está siempre junto al mar y es hermoso, es mi palacio.

Es como si tuviera mi propio parque de atracciones y pudiera ir al país de nunca-jamás cuando quisiera. Sólo aprieto un botón y todo se pone en movimiento.

Y mientras estoy disfrutando de esta manera, el coche llega a su destino, y saco el equipaje y planto la tienda de campaña y me pongo el traje de baño y otra gente me habla, sabes, paso verdaderamente un mal rato tratando de proteger el palacio que he construido. Cuando los otros dicen que el agua está fabulosa, sin contaminar, o algo parecido, es como si fueran derruyendo mi palacio. ¿Me entiendes, no, Lilly?

(…)

Pensaba continuamente: ¿Nadie podrá hacer una película que se parezca a lo que pasa por dentro de mi cabeza? Sí, siempre lo pienso.

Una mujer se enamora de un hombre casado, él se va a la guerra y mata a un niño en un país extranjero, la madre de ese niño lo salva a él en una tormenta sin saber lo que antes ha hecho, nace una niña, crece y se convierte en una puta y se lía con un gangster, un tío de lo más cool, sabes, pero un juez es muerto a tiros y el padre de este juez era de la Gestapo durante la guerra… Bueno, finalmente la chica baja por una calle bordeada de árboles mientras suena de fondo una pieza de Brahms…

Pues nada de esto sino todo lo contrario.

Sería como cuando, sabes, cortas en canal un enorme buey y te comes un filete de ese tamaño. No, eso es difícil de entender. Pero escucha, incluso si el filete es pequeño puedes seguir comiendo buey y hasta el buey, en cierto sentido. Así que me gustaría ver una película que cortase una rodaja del palacio (…) de mi cabeza, como si cortara un buey, creo que podría hacerse.

Creo que podría ser una película como un enorme espejo, un espejo soberbio, reflejando a todo aquel que lo viera, me gustaría mucho ver una película así. Si hicieran una película así correría a verla.

Taishou Yakyuu Musume

2010-03-16T08:12:00.001-07:00

M’agrada la nostàlgia. I m’agraden les series amb un aire nostàlgic. A saber que devia ser abans, o el meu gust pel record agredolç del passat, o la contaminació per tant de contacte amb l’ho nippó, els mestres i els grans aficionats a aquest sentiment.

No és que “Taishou Yakyuu Musume” (= les jugadores de beisbol de l’era Taisho) sigui una sèrie nostàlgica, com ho són alguns (per mi els millors) episodis de Kochikame. Com el mateix títol indica, ens situa a l’era Taisho, 1912-1926, en un Japó que intenta fer equilibris entre occident i orient, entre l’ho propi i l’ho de fora. No es veuen crisis de personalitat, ni dilemes i fractures internes com a “La Época de Bochan” (situada un quart segle abans), sinó senzillament un aire molt agradable i un Tokyo que costa de distingir. Meravellós, per situar-nos a la època i l’entorn, la cançoneta amb que quasi comença la sèrie:

http://www.youtube.com/watch?v=OwMbIFYCYEk

En si, la sèrie tracta sobre un grup de col·legiales de 13 a 14 anys que intenta jugar a beisbol. No és que els interessi extraordinàriament l’esport (excepte dues), sinó que ho fan per empatia i venjança. Resulta que una companya de classe ha estat, sense que en fos la intenció, humiliada pel que és el seu promès quan aquest defensava que el lloc de la dona és la cuina i l’interior de la casa. Si senyores i senyors, estem davant d’una sèrie feminista, d’un feminisme com devia ser el sufragista anglès, sols que en aquest cas és per demostrar que pel simple fet de ser noies no vol dir que siguin inferiors i tal. I, el primer pas, és convences una mateixa i la resta de l’equip que, efectivament, no són menys que els nois. L’objectiu que es marquen no és pas una futilesa, ja que entrenen per guanyar l’equip del promès de la companya de classe, que a part de ser un equip de nois de 16-17 anys, resulta que són dels bons de la prefectura.

És fàcil d’imaginar les opinions al respecte de les famílies i el 85% de la població de l’era Taisho... si Japó és un país masclista, pos imagineu com devia ser a inicis del 1900, i si no podeu pos imagineu com es vivia aquí mateix, i tampoc errareu gaire.

Per la gent que no segueix gaire series de beisbol, aquesta és altament recomanable. Quan comencen, no saben ni que és un bat (adoro el nom del primer capi, “allò que es diu que els nois fan”. Altament significatiu), per tant l’espectador pot aprendre amb les jugadores la base de l’esport. Altrament, els entrenaments i els partits no són ni el 30% de la sèrie, per tant en aquest sentit tampoc es farà gens avorrit. I s’ha d’afegir que el partit final, que ocupa la meitat de l’últim episodi, és dels més emotius i intensos que he vist. Molt ben jugat si.

He parlat abans de promesos i tal. La veritat és que xoca una mica la tranquil·litat en que accepten aquests matrimonis per conveniència, clar que suposo que a l’època devia ser l’ho més normal del món, com aquí no fa pas tants anys. S’agraeix, de pas, que els nois surtin amb freqüència a la sèrie. Masses cops he vist series on sembla que visquin en un món on el sexe masculí ha estat borrat del mapa. Clar que veure un tio de suposats 2o i picu anys intentant lligant amb una mossa d’uns 13 anyets, pos fot una mica de grima si ho penses be...

Com no, també té la seva dosi de yuri, formant un divertit triangle amorós (o quasi), on una de 13 està bojament enamorada de la idol esportiva de l’institut, i aquesta (un marimatxo com pocs, per desesperació de la seva germana) perd els papers per la prota de serie (que sembla que sigui una cap de pardals i resulta que te les coses força clares), que passa del tema o directament no el veu.

D’esquerra a dreta: la jove promesa d’atletisme, la fanàtica, la germana preocupada, la marimatxo sentimental, la innocent prota, la rica humiliada pel promès, l’intent d’escriptora amb molta mala llet, la delegada kamikaze, el cervell de l’equip i una manipuladora de cuidado

En resum, per ser 12 episodis de no res val moooolt la pena. L’animació és molt eficient, les noies molt carismàtiques (impossible no agafar-ne una o dues de preferides) i el nivell d’humor molt bo, amb bones sortides i aquella olor tant agradable del slice of live. Potser els dos o tres capítols inicials són una mica lents, ja que tenen que fer l’equip i tal, però un cop posada la directe no hi ha qui pari a aquestes noies. De fet, es troben a faltar més episodis...

DD: http://www.elrincondelmanga.com/foro/showthread.php?t=130424

Summer Wars

2010-02-18T06:18:00.000-08:00

Sinopsis

Després de quedar eliminat en el concurs per seleccionar el representant japonès a unes olimpíades de matemàtiques, el jove Kenji Kose es trobarà amb un estiu sense res a fer. Però, la noia més popular de l’institut l’hi oferirà una feina temporal, que consisteix en acompanyar-la al seu poble natal i fer-se passar pel seu promès... en una festa que reunirà a tot el clan per celebrar l’aniversari de la besàvia i matriarca de la família. Les coses es complicaran i el pobre friki de les matemàtiques haurà de lluitar juntament amb tota la família, comandants per l’avia, per salvar el món del caos...

Ressenya

Que dir de la nova pel·lícula de Mamoru Hosoda (Toki wo Kakeru Shojo, Digimon...)? La vaig veure ahir i m’ha deixat un profund i agradable bon gust de boca que encara em dura. Des dels primers minuts el film absorbeix i no et deixa, portant-te per una muntanya russa de sentiments fins al final, on un es veu propulsat el buit amb ganes de molt més. La peli dura una hora i cinquanta minuts, però ja podria durar el doble no que no es faria gens llarga.

L’animació és la típica de Hosoda que ja es va poder veure en “La noia que salta a través del temps”, encantadora i detallista. Val a dir que aquest és un aspecte molt important, ja que crear un film que en la seva major part passa dins d’una casa on conviuen una vintena de persones, dotar-los a tots de la seva personalitat, caràcter i aspecte perquè no és barregin ni es puguin confondre és, com a mínim, difícil.

A part de la casa, una autèntica mansió feudal, bona part del llargmetratge es desenvolupa al món digital d’OZ, que vindria a ser una ultranet rollo “second life”, sols que s’ha estes tant que s’utilitza per pagar impostos, treballar, reunions, rolejar, treballar... vaja, que si s’hii arriba a colar un hacker aquest podria arribar a robar el compte del president dels EEUU i fotre´s a tirar míssils com qui no vol la cosa. Per sort la seguretat d’OZ és de nivell mundial i no cal preocupar-se d’aquestes coses... en un principi. Però a l’ho que anava, l’animació digital d’OZ és geniaaaaal, amb una il·luminació sorprenent, que no veia des de “Sen to Chihiro no Kamikakushi”, i totes aquestes coses tècniques ultra modernes que no se com van però que fa que el resultat sigui sorprenent.

Ja centrant-nos més en els personatges, aquests desprenen una calidesa i bon rollo estratosfèrics. Clar que tenen els seus problemes, no ho amaguen pas. De fet, si traiem l’ho del món digital d’OZ ens queda un perfecte slice of life, costumisme pur i dur, que dona a la pel·lícula aquesta calidesa especial. Es podria dir que l’equilibri és perfecte, ja que, si l’apartat “digital” hagués aparegut més, hauria quedat una bola pel·lícula de conflictes a internet, per dir-ho d’alguna forma, però no un film rodó.

I abans que em marxi del cap, és diví el personatge de la besàvia. En serio, diví. Cap altre terme l’hi aniria com anell al dit.

Conclusió
Brillant pel·lícula per veure-la i desfruitar-la a la nit, com un bon whisky, amb tota tranquil·litat i sense preses ni distraccions. El film s’ho mereix, i el bon gust que deixa perdurarà en vosaltres uns quants dies, garantit.

La pega, si és que hi ha pega, és com trobar-la. A l’emule es pot baixar amb menys d’una setmana, però és una versió com subtítols en coreà. No, no hi ha cap versió, a dia d’avui, amb bons subtítols en castellà, com a molt uns que es sobreposen amb molta dignitat als coreans, permetent una bona lectura... llàstima que a abans de mitja peli comenci un lag que empipa d’allò més. Com en altres coses, la millor opció és buscar subtítols volants anglesos. Però oco!, que n’hi ha que pequen d’un lag terrible.

Que si és recomanable? Oi tant, de fet ja us l’hauríeu d’estar baixant!!!

O.O

2010-02-08T08:32:00.000-08:00

ui, que hi diu aqui?

caram, a veure que hi ha...
.
.
.

enveja... T.T

Intent de treball pel màster (o com m’estic afartant de tot plegat)

2010-01-28T08:08:00.000-08:00

Para Sôseki, los hombres y las mujeres, juntos y separados, se enfrentan a una misma verdad cuya amargura ya sintieron alguna vez. Amor es el nombre que damos a esta experiencia compartida. Amor: sí, lo que ocurre entre dos sujetos que se enamoran, el hechizo algo bobo de la seducción, el sueño magnífico e imbécil de fundirse en una sola persona para instalarse luego en la larga y despiadada ternura de la guerra conyugal, la hostilidad negociada, las grandes maniobras y pequeñas mentiras del adulterio, el teatro y las escenas, la paz rota y restaurada a diario, el drama del que uno se salva sólo gracias a que conoce las reglas del sainete. Todo esto está en Sôseki, sin olvidar lo esencial: No hay amor feliz. ¿Acaso alguien que haya conocido de verdad el amor podría pensar lo contrario? Sôseki no, desde luego. Y tampoco su esposa.

Los personajes de Sôseki se enfrentan a una verdad que no comprenden y cuyo carácter espléndidamente absurdo, sin negarle un ápice de su dimensión trágica, los transforma en héroes burlescos. Durante toda su vida, Sôseki tuvo ante su inteligencia una puerta cerrada cuya cerradura nunca pudo abrir. Nunca pudo ni dar media vuelta ni atravesar el umbral, permaneció cómicamente plantado ante un obstáculo que quizás no escondiera nada, pero cuyo inmóvil marco persistía y le obsesionaba como un enigma absurdo y, en el fondo, sin mucha importancia.

El arte de la novela no lleva consigo ninguna promesa de iluminación. Cuando formula tal promesa lo hace sólo para revelar que es forzosamente engañosa. No hay solución al enigma de la vida. Sôseki, igual que Kafka (su exacto contemporáneo), abandona a sus personajes en un albergue perdido en medio de ninguna parte, y los entrega a la farsa de una historia de seducción que, sin duda, no pretende decir nada más que lo que dice. Igual que otro personaje de Kafka, no sobrepasa los límites del umbral. El relato lo conduce ante el espectáculo idéntico de las cosas, sin que deban atribuirse a éstas ninguna significación superior o valor sobrenatural. La historia queda suspendida, el libro de la vida se deja abierto por la página menos significativa de todas, y luego se muere, siempre como un perro. Una broma cruel del mundo dice: Ya no hay nada más. A la nada sólo sobrevive por un momento la risa de la novela que acompaña los vivos en su noche.

Propòsits per aquest any que ja tenim a les portes

2009-12-31T07:56:00.000-08:00

No sóc de fer propòsits. El comprometeres a fer quelcom pel simple fer de ser cap d’any ho torbo d’una simplicitat quasi insultant. No se, si per any nou el sol sortís i, en lloc de fer el seu recorregut normal, comences a fer tombarelles i un salt mortal abans de marxar per on havia vingut, trobaria lògic el dir: hosti, avui no és un dia qualsevol, aprofitem-ho i fem algun jurament solemne. Però no és el cas, i en cas de que passes suposo que, gracies al meu horari nocturn, tampoc me n’enteraria.

De manera que aquest post no és sinó una excusa, excusa per aprofitar-me d’una “tradició” per tal de fer propaganda de les pel·lícules que m’he marcat veure l’any 2010. Que us pensàveu? Que diria que procuraria anar al gimnàs, ser amable i fer la feina quan toca? No gracies, prefereixo posar-me fites que pugui aconseguir, més mediocres potser, però que almenys després tingui el plaer de dir que ho he aconseguit. Rollo passar-se el mode historia del tekken 5 en nivell fàcil... també, quin exemple més cutre que he trobat, si és que on no n’hi ha no en donen.

I fora rollus, aquest any tinc pensar visionar toootes aquestes pel·lícules. Com sempre, trobar-les serà un xou, i buscar subtítols una proesa del nivell de l’ultima creuada del tiet Indi.

· 2046, de Wong Kar-Wai

http://www.youtube.com/watch?v=yCKTVcBFQrc

Era escritor y pensaba que escribía sobre el futuro, pero realmente escribía sobre el pasado. En su novela, un misterioso tren salía de vez en cuando hacia el año 2046. Todos los que iban en él tenían la misma intención: recuperar su memoria perdida. Se decía que en el 2046 nada cambiaría. Nadie sabía a ciencia cierta si era verdad, porque ninguno de los que fueron volvió jamás. Excepto uno. Estuvo allí. Eligió marcharse. Quería cambiar.

· 3-Iron, de Kim Ki-duk

http://www.youtube.com/watch?v=S-S5n0JniDw

Tae-suk, un indigente, lleva una vida espectral. Ocupa temporalmente viviendas cuyos habitantes sabe que están ausentes. Nunca roba ni ocasiona daños en los hogares de sus involuntarios anfitriones. En realidad, es una especie de fantasma que duerme en camas ajenas, come algo de las neveras de esos extraños y retribuye su forzada hospitalidad haciendo la colada o arreglando alguna que otra avería doméstica. Sun-hwa, que en tiempos fue una hermosa modelo, se ha visto convertida en una sombra viviente por un marido que la maltrata, encerrándola en una casa ostentosa. El destino cruza los caminos de Tae-suk y Sun-hwa, aunque sus existencias están abocadas a no dejar huella en el mundo. Se conocen cuando Tae-suk entre en casa de Sun-hwa, y enseguida saben que son almas gemelas. Como si estuvieran unidos por vínculos invisibles, descubren que no pueden separarse y aceptan en silencio su nuevo y extraño destino.

· A Bittersweet Life, de Kim Ji-woon

http://www.youtube.com/watch?v=I9izJOD5Yi4

Sunwoo no es sólo el gerente de un hotel, también es la mano derecha de un mafioso local llamado Kang. El día que éste le ordena que vigile a su prometida, de la que sospecha pueda estar viéndose con otro hombre, su suerte cambiará fatídicamente. Enamorado en secreto de la chica, Sunwoo decide perdonar la vida de su amante aunque eso provocará las iras de su jefe, con consecuencias en extremo dolorosas.

· A Dirty Carnival, de Ha Yu

http://www.youtube.com/watch?v=qVAHaz7cpwc

Byung-du es un veterano criminal que trabaja para Sang-chul y que soporta la carga de una madre enferma terminal y de su hermano pequeño.

Cuando el gran jefe Hwang es acorralado por un fiscal corrupto, Byung-du se presenta voluntario para encargarse del asunto y ganarse la confianza del jefe. El verdadero problema comienza cuando su amigo Min-ho le pide un favor para su última película.

· A Moment To Remember, de John H. Lee

http://www.youtube.com/watch?v=jr5z_JLE4EY

La historia de amor entre una chica de clase social alta y un joven carpintero. Su-Jin acaba de ser abandonada en su relacion con un hombre casado hasta que un buen dia conoce a Chol-Su un trabajador a las ordenes de su padre, pronto se enamoran y ese amor se va a poner a prueba de la forma más dramatica.

· Attack to the Gas Station, de Kim Sang-Jin

http://www.youtube.com/watch?v=hFgtINKmWiA

Attack the Gas Station trata sobre un grupo de ladrones que decide atracar una gasolinera. Como les sale mal la jugada, deciden quedarse e irán tomando como rehen a todo aquel que se acerca...

· Besieged City, de Lawrance Lau.

http://www.youtube.com/watch?v=4S9itEWTYZo

Historia ambientada en el tristemente popular distrito de Tin Shui Wai, convertido en campo de batalla para toda una nueva generación de jóvenes delincuentes y criminales. Un cóctel de sexo, drogas y violencia explícita no apto para todos los públicos, que obtuvo la categoría III en Hong Kong (equivalente de Sólo Adultos).

· Castaway on the Moon, de Lee Hae-Jun

http://www.youtube.com/watch?v=BnF7cZcwPHM

Un hombre llamado KIM se introduce en las oscuras y tranquilas aguas del río Han...Al despertarse se descubre a sí mismo tendido en un lugar extraño, cubierto de arena. Por un segundo, piensa que está en el cielo, pero pronto descubre que, simplemente, ha sido arrastrado por la corriente hacia una isla sin nombre.
En uno de los departamentos ubicados frente al río, vive una chica que no ha salido de su habitación por años. Con su pelo despeinado y con la misma ropa vieja que ha usado por años, luce como un náufrago.
Pero un día, alcanza a ver, a través de sus binoculares, a un hombre que vive solo en una isla. Día tras día, pasa su vida en soledad, pero el deseo de satisfacer su curiosidad la obliga a salir de su habitación después de muchos años.
La extraordinaria vida de Kim se convierte en la inspiración que esta joven necesita para cambiar su solitaria e indiferente vida.

· Nobody Knows, de Hirokazu Koreeda

http://www.youtube.com/watch?v=fFgz-tE09_k

Basada en un hecho real, cuatro hermanos abandonados que sobreviven al cargo del mayor de ellos, de 12 años. El gran descubrimiento no es sólo la naturalidad de los intérpretes, sino la gran capacidad de conmover de una historia sin sobresaltos que retrata la vida diaria de una familia monoparental que se oculta del mundo. Sólo el hijo mayor de 12 años puede salir de la casa para que el propietario de la misma no se entere de la existencia de los más pequeños, pero las progresivas ausencias de la madre, que un día termina por desaparecer totalmente, le dejan al cuidado de sus hermanos, tarea que asume con amor y dedicación pero que parece abocada al fracaso. Rodada en la opulenta Tokio, sorprende el microcosmos en el que viven unos niños obligados a encontrar por sí mismos la manera de sobrevivir. El director elude la búsqueda de responsabilidades –ni la sociedad ni la madre son presentados como culpables- y se centra en la historia de amor que mantiene unidos a los cuatro hermanos. Una película que no deja indiferente.

· Dreams, d’Akira Kurosawa

http://www.youtube.com/watch?v=oTRw66CnWLI

Ocho relatos basados en los propios sueños del director nipón Akira Kurosawa. La relación del hombre con su entorno, la infancia, el arte, la espiritualidad, la muerte y la ecología son algunos de los temas abordados por Kurosawa, al tiempo que refleja las mutaciones socioculturales que ha sufrido Japón a lo largo del siglo XX.

· Fighter in the Wind, de Yun-ho Yang

http://www.youtube.com/watch?v=qhRJSVzhJ6U

Nos encontramos en el año 1938, Choi Bae-Dal es un joven coreano que tras una serie de infortunios que padece en Japón,decide convertirse en el hombre más fuerte del mundo siguiendo el modo de vida que siguió Miyamoto Mushasi,el popular samurai que escribió el libro de los Cinco Anillos.Tras un durísimo entrenamiento,decide ir recorriendo todo el país para ir retando a los grandes maestros de las artes marciales japonesas.Sin embargo, Kato (Masaya Kato),el presidente de la organización de artes marciales de Japón,no permitirá que ningún extranjero,y menos un coreano, deje en ridiculo a dicha organización ,por ello, le retará personalmente para así acabar con él.

· Goemon, de Kazuaki Kiriya

http://www.youtube.com/watch?v=a_BzNsDvpRY

"Goemon" se basa en la vida de Ishikawa Goemon, un legendario bandido y guerrero ninja del Siglo XVI que robaba objetos de valor y se los daba a los pobres. Hay poca información histórica sobre la vida de Goemon, y de ese modo se ha convertido en un héroe popular, sobre cuyos antecedentes y orígenes se ha especulado ampliamente. La versión cinematográfica está orientada a crear una nueva interpretación del personaje.

· Hand Phone, de Kim Han-min

http://www.youtube.com/watch?v=ppnanFKDDeY

“Hand Phone” corresponde a un thriller con un toque policial, en cuanto a códigos, aunque no en gran medida. El film cuenta la historia de un representante artístico, sumido en los quehaceres propios del mundo mediático en donde irreconciliablemente lo moralmente aceptado riñe cotidianamente con la popularidad y el “hacer dinero” en la industria. Oh Seung-min, tiene a su cargo la carrera de la joven modelo y actriz Yoon Jin-a, la que destaca por su trabajada imagen de candidez y recato en la escena, así como su incipiente llegada en el mundo de la actuación.

El conflicto surge cuando la joven es sorprendida mediante una grabación teniendo relaciones sexuales con un conocido modelo de la escena. El problema se desarrolla progresivamente al intentar resolver el tamaño lío en que se ve envuelta su representada. En esa cadena acontecimientos, Seung-min, pierde su propio celular conteniendo en él el polémico video. Desde este punto comienza la entrampada vorágine de situaciones para la recuperación del celular y las extrañas peticiones de su anónimo interlocutor. Un juego del gato y el ratón que sin duda mantiene el atractivo en todo momento, pero no obedece exclusivamente a lo central de todo el conflicto...

· I'm a Cyborg But That's OK, de Park Chan-wook

http://www.youtube.com/watch?v=YhhRj8ynajQ

Young-goon es paciente de una clínica psiquiátrica debido a que ella está convencida de ser un robot. Su vida cambia cuando conoce a Il-soon, un joven que cree poseer la capacidad de robar rasgos de la personalidad de los demás.

· In Love With The Dead, de Danny Pang

http://www.youtube.com/watch?v=PvPMITo9y_s

Se podría decir que Ming y Wai son una pareja perfecta y que tienen todo para ser felices. Sin embargo, por esos malos golpes del destino le han detectado un cáncer pancreático a Wai. Juntos tratarán de sobrellevar la nueva carga y mientras Wai tratará de hacer todo lo que siempre quiso, Ming hará lo posible para estar más tiempo con su pareja.

· Linda Linda Linda, de Nobuhiro Yamashita

http://www.youtube.com/watch?v=1VXqG7rwSDI

Kei, Kioko y Nosomi se han quedado sin vocalista para su banda de rock y deben presentarse en poco tiempo en el festival musical de la escuela a la que asisten. Por pura casualidad terminan invitando a Song a cantar en su grupo. Hasta ahí todo bien, si no fuera porque Song es coreana y habla muy poco japonés

· Madeleine, de Park Gwang-choon

Kang Ji Suk es un estudiante de literatura coreana que tiene en los libros a su mejor amigo y que se pasa el dia en casa y biblioteca, un dia tropieza con Hee-jin, una antigua compañera de clase y que no se ven en años. La encantadora Hee-Jin es ahora una joven de belleza cautivadora que busca cumplir su sueño ser estilista...

· Memories of Murder, de Joon-ho Bong

http://www.youtube.com/watch?v=NtOutxGJK5o

Estamos en el año 1986, concretamente en la provincia de Gyunggi, Corea del Sur. Un lugar en el que se vive con apacible tranquilidad...hasta ahora. Y es que aparece el cuerpo de una joven brutalmente violada y asesinada. A partir de ese momento empiezan a sucederse en la región una serie de violaciones y asesinatos que tienen que ver con el primero de los oscuros sucesos. La opinión pública se hace eco del caso, ya que se trata de un país que nunca antes ha conocido crímenes semejantes.

· Sad Movie, de Jong-kwan Kwo

http://www.youtube.com/watch?v=AWEpJm0d01g

Esta película nos muestra la vida de cuatro parejas muy diferentes.
Un bombero treintañero esta buscando la pedida de mano perfecta para su novia. Un chico que no ha conseguido trabajo desde largo tiempo y cuya novia ya esta cansada de esa situación. Un niño de 8 años que echa de menos desesperadamente a su ocupada madre. Y por último, una chica con una terrible quemadura en su cara que se enamora de un pintor

· Samurai Fiction, de Hiroyuki Nakano

http://www.youtube.com/watch?v=o914FQUaB1M

Nakano nos transporta al Japón de 300 años atrás, cuyo territorio estaba gobernado por la dinastía Shogun. Sus administradores guerreros, los samurais, garantizaron un buen gobierno que trajo un largo periodo de paz a esa tierra que durante siglos sufrió turbulencias

· Secret, de Jay Chou

http://www.youtube.com/watch?v=iPE6yMQ-SjI

Lun vive con su padre, Chiu el profesor de música de la escuela secundaria de Tamkang. Los dos son muy buenos en la música y el piano. Cuando Lun camina a través del campus, escucha un misterioso solo de piano que llama su atención, proviene de un aula donde allí está Yu, una muchacha algo atrasada en sus clases de piano que compartirá buenos ratos con Lun...

· Shutter, de Banjong Pisanthanakun i Parkpoom Wongpoom.

http://www.youtube.com/watch?v=1V9PoLX6lfo

Un joven fotógrafo, Tun, sufre un accidente junto a su novia Jane: atropellan a una chica en la carretera. Deciden escapar del lugar, sin sospechar las consecuencias de su acción...

· Speed Scandal, de Hyeong-Cheol Kang

http://www.youtube.com/watch?v=ePwUgZ6yngU

Alrededor de los 35, Nam Hyeon-Su es un popular dj de radio y artista (que fue más popular en sus días de juventud como un ídolo adolescente). Un día, de repente, aparece Hwang Jeong-Nam y le dice a Hyeong-Su que él es su padre. Además, ella le informa que ahora es abuelo para su joven hijo, Ki-Dong.

Jeong-Nam entonces sigue a Hyeon-Su a donde quiera que va. Eso causa que los medios hagan caso y erróneamente toman a Hyeong-Su y Jeong-Nam por pareja. Un escándalo complicado estalla entonces.

· Sympathy for Lady Vengeance, de Chan-wook Park

http://www.youtube.com/watch?v=tUFaDj3mBCI

Lee Geum-ja ha pasado trece años en prisión acusada del secuestro y el asesinato de un niño. Un crimen que conmocionó a la opinión pública, tanto por la brutalidad del mismo como por los veinte años con los que contaba entonces la acusada.
Cumplida su pena, Geum-ja sólo tiene una cosa en mente: venganza.

· The Chaser, de Hong-jin Na.

http://www.youtube.com/watch?v=sK9XNCo9M9o

Joong-ho es un sucio detective convertido en proxeneta con problemas financieros ya que varias de sus niñas recientemente han desaparecido. Al tratar de rastrearlas, descubre que todas las niñas recrutadas por un cliente a quien una de sus niñas servía.

· The Classic, de Jae-young Kwak

http://www.youtube.com/watch?v=NwakDL2bH_s

Ji-Hye se enamora de un joven de una clase social alta en su curso de teatro. Pero Sang-Min es muy popular entre las chicas de la escuela, haciendo que Ji-Hye sienta que su amor por Sang-Min fuera imposible de realizarse. Un día, cuando estaba limpiando el desván, Ji-Hye encuentra un caja secreta que pertenece a su madre. En la caja encuentra la historia de amor de su madre cuando era joven. En verano de 1968, la madre de Ji-Hye viaja a la casa de su abuelo en el campo donde conoce a un hombre, Jun-Ha. Los dos jóvenes se enamoran pero son obligados a serparase....

· The Hotel Venus, de Shuta Takahata

En una remota ciudad, el Hotel Venus es la meca de los desafortunados en el amor. Chonan, el residente del atico, trabaja en el cafe y es el manitas del hotel, simplemente cocina y limpia todos los dias, Chonan no puede olvidar su pasado, pero con el contacto con otros residentes Chonan empezara a cambiar.

· Tokyo Story, de Yasujiro Ozu.

http://www.youtube.com/watch?v=c-R8o-GKjFY

Una pareja mayor decide viajar a Tokio para visitar a sus hijos, uno de ellos convertido en el médico de su barrio, después de que las guerras civiles de Japón los hubieran separado. Pero las cosas habrán cambiado bastante y sentirán el abismo que reina tanto entre las generaciones como entre los habitantes del campo y entre los de la ciudad.

· Unstoppable Marriage

http://www.youtube.com/watch?v=z2r-v9p0m-0

Unstoppable Marriage", trata sobre dos familias muy diferentes conectadas por un matrimonio. Dos jóvenes amantes luchan por obtener el permiso de sus padres para casarse. Eugene y Ha Seok-jin interpretan a una pareja que se encuentran en un camino lleno de obstáculos porque sus padres hacen todo lo posible para separarlos.

· Welcome to Dongmakgol, de Kwang-Hyun Park

http://www.youtube.com/watch?v=PDgue1pGmZw

15 de Septiembre de 1950. En medio de la guerra Coreana, soldados del ejercito de korea del norte y del sur corren a refugirse por las montañas. Perdidos, cada bando encuentra a alguien que les puede ayudar, unos, a un aldeano viejo y sin conocimientos de lo que es una arma, y otros, una chica un poco especial, llegando por fin a una aldea llamada DongMakgol. Una aldea, que a simple vista parece que por allí no haya pasado ni el tiempo ni nadie mas que los propios aldeanos, formandose así en un punto de encuentro entre soldados koreanos de diferentes bandos, un americano herido y perdido por no entender el idioma, y unos aldeanos sin conocimiento de lo que es un arma ni de que existe una guerra.

· Windstruck, de Jae-young Kwak

http://www.youtube.com/watch?v=B5BqUquq0jU

Tras confundir al profesor Myungwoo con un criminal, la oficial de policia Kyungjin entabla una relación de amistad con Myungwoo. Ambos se enamoran y siempre que se citaban, Kyungjin estaba persiguiendo a un matón por lo que siempre Myungwoo iba a su encuentro para ayudarle. Hasta que un dia, tras la misma rutina, la vida cambiará para ambos tras un fatídico accidente...

Com suposo es pot endevinar, és un recull de les pel·lícules asiàtiques més significatives de l’ultima dècada (i d’alguna més antiga que encara no he vist). Però no totes, ja que moltes ja les he vist i les penso a tornar a veure. Tinc ganes de fer el famós triatló korea de les llagrimes: My Sassy girl, a moment to remember i Windstruck. Faltarà veure si aguanto, que ja em vaig rendir un cop intentant veure el dorama “un litre de llàgrimes” XD

Podria posar els cartells, si... podria. Llàstima que em faci mandra.

Despietat país de les meravelles

2009-12-07T07:35:00.000-08:00

- No ho entenc – vaig fer -. Què voleu dir amb “per sempre”? El cos físic té uns límits. El cos mor, el cervell mor. Mort el cervell, la ment s’atura. No va així, la cosa?

- No, no va així. No tenim temps per tautologies. Aquesta és la diferència entre tautologies i somnis. Les tautologies són instantànies, tot és revelat alhora. L’eternitat es pot experimentar realment. Una vegada crees un circuit tancat, no pares de girar al seu voltant. Aquesta és la natura de les tautologies. No hi ha interrupcions com en els somnis. És com la vareta de l’enciclopèdia.

- La vareta de l’enciclopèdia? – m’estava convertint en un eco.

- La vareta de l’enciclopèdia és un trencaclosques teòric, com la paradoxa de Zenó. La idea és gravar tota l’enciclopèdia en un sols escuradents. Com ho fas?

- Expliqueu-m’ho vós.

- Agafes la informació, el text de l’enciclopèdia, i el trasllades a xifres. A tot li assignes un nombre de dos dígits, amb espais i comes inclosos. 00 és un espai en blanc, la A és 01, la B 02, i així successivament. Aleshores, quan els tens tots arrenglerats, poses una coma decimal abans de tot. D’aquesta manera tens una fracció subdecimal molt llarga. 0,173000631... Tot seguit, graves un senyal exactament en aquell punt de l’escuradents. Si 0,50000 és el punt central exacte de l’escuradents, llavors 0,333 ha de ser una tercera part de la punta. Em segueixes?

- És clar.

- Així és com pots introduir dades de qualsevol longitud en un sol punt d’un escuradents. Només teòricament, no cal dir-ho. Actualment, cap tecnologia existent no pot gravar un punt tan fi. Això t’ha de donar una idea de com són les tautologies. Posem que el temps té la llargada del teu escuradents. La quantitat d’informació que pots introduir-hi no té res a veure amb la longitud. Fas que la fracció sigui tan llarga com tu vols. Serà finita, però gairebé eterna. Però si fas que sigui un decimal repetitiu, ostres!, llavors sí que és eterna. Entens el que això vol dir? El problema és el programa, no té res a veure amb el maquinari. Podria ser un escuradents o un tronc de dos-cents metres de l’equador, tant se val. El teu cos mor, la teva consciència desapareix, però el teu pensament queda atrapat en un punt tautològic un instant abans, subdividint-se durant una eternitat. Pensa en el koan: una fletxa és aturada mentre vola. Doncs bé, la mort del cos és el vol de la fletxa. Traça una línea recta cap al cervell. No es pot evitar, ningú no pot fer-ho. La gent ha de morir, el cos ha de perir. El temps llança endavant la fletxa. Tot i això, com deia, el pensament continua subdividint aquell temps per sempre més. La paradoxa esdevé real. La fletxa mai no es clava enlloc.

- En altres paraules – vaig dir -, immortalitat.

- Ve-t’ho aquí. Els éssers humans són immortals en pensament. Parlant estrictament, no immortals, sinó infinits, asimptòticament propers a immortals. Això és la vida eterna.

- I aquest era l’objectiu real de la vostra recerca?

- En absolut, en absolut – va negar el Professor -. Això és una cosa que se m’ha acudit no fa gaire. Estava pensant en on em portaria la meva recerca i se’m va ocórrer això. Que el temps humà en expansió no et fa ser immortal; és el fet de subdividir el temps, el que dóna lloc a aquest truc

...

Adoro les menjades de cocu de Murakami ^^

50 formas de cabrear a tu oponente

2009-11-23T14:58:00.000-08:00

1. Lleva un peluche pequeño. Pregúntale constantemente al peluche qué hacer.

2. Lleva una miniatura de cura. Cada vez que una miniatura muera, ponla al lado, y entona un canto fúnebre antes de retirarla.

3. Lleva un libro de reglas falsificado (¡Horas de diversión!)

4. Aféitate la cabeza. Píntate de verde. Ponte un aro en la nariz, y haz sonidos guturales.

5. Al inicio de la partida, lanza una moneda. Salga lo que salga sonríe a tu oponente, di que has ganado y empieza a recoger las miniaturas.

6. Lleva 20 páginas escritas a mano y gafas de intelectual. Cada dos por tres para a tu oponente y lee frases en plan abogado como “Se ha visto la miniatura escabullirse por su flanco, lo que según el artículo 2 párrafo 14 implica que debe hacer un chequeo de pánico”.

7. Insiste para que tu oponente tire los dados por ti. Si salen malas tiradas, insúltale.

8. Antes de empezar haz una danza india y reza a los dioses. Maldice a tu oponente visiblemente.

9. Llega antes que tu oponente. Despliega. Ahora ponte en el otro lado de la mesa y dile que él ha de jugar con tu ejército y tú con el suyo.

10. Si usas cañones, añade algún muelle y saca una bolsa de canicas. Practica antes de empezar la partida.

11. Lleva una pequeña espada de plástico de juguete. Desafía a tu oponente. Si lo rechaza, di que has ganado porque ha rechazado el desafío.

12. Hazte el muerto cuando tu General muera.

13. Pon encima de la mesa una miniatura de Warhammer 40.000 (un Land Raider es ideal). Haz referencias vagas al poder del cañón láser en Warhammer Fantasy.

14. Di que no te fías de tus héroes.

15. Actúa como un locutor de fútbol. Todo el rato.

16. Pide educadamente a tu enemigo que no mate tu general, porque es su cumpleaños.

17. Lleva una máquina de hacer humo. Insiste en recrear la “niebla de guerra”.

18. Sacrifica un Goblin a Morko al empezar. Córtale la cabeza con un cutter delante de tu enemigo.

19. En mitad de la batalla, reorganiza miniaturas mientras sacas la cámara de fotos “para hacer un diorama”.

20. Afila las lanzas de tus goblins con un cutter antes de empezar.

21. Carcajea diabólicamente: “¡El mundo es mío! ¡Nadie me lo va a impedir!”

22. Antes de empezar, dile que estás entrenándote para ser Campeón del Universo.

23. Siente la muerte de cada miniatura. “Noooo, pobre Marius von Kopplefheim… tan buen hombre que era…”

24. Desmáyate cuando muera cada miniatura.

25. Añade sonidos vocales de efectos especiales. ¡Ka-booooom! ¡Ouch!

26. Pregunta si serán tuyos los derechos de retransmisión de TV de la partida.

27. Sólo para sorprender, muéstrate de acuerdo en todo y hazle la pelota.

28. Declara que estás en contra de la deforestación. Amenázale con demandarle si toca tu Hombre Árbol o avanza por el bosque.

29. Insiste en una merienda para tus miniaturas. A media partida saca una furgoneta en miniatura y paséala por el campo de batalla repartiendo la merienda.

30. Di que eres pacifista y empieza a retirar las miniaturas.

31. Grita a tus miniaturas como si fueras un General. “Panda de inútiles, ¡marchad! ¡He visto gusanos que luchaban mejor que vosotros!”

32. Pregunta a tu oponente si está a favor de las armas atómicas. Lleva una pelota de ping pong pintada de negro en un altar y di que no quieres avanzar qué es.

33. Lleva una corona en la cabeza y dile que eres el Señor de la Galaxia.

34. Lleva un caniche de plástico. Di que es tu mascota.

35. Ponte un mostacho y luce una esvástica. “Disciplina” a tus tropas si no te saludan.

36. Jalea tus miniaturas y apláudeles cuando maten a alguien.

37. Escóndete bajo la mesa. Cuando tu oponente te saque de debajo, dile que tienes miedo de sus miniaturas.

38. Deja una lista falsa de ejército (a ser posible exagerada) encima de la mesa y visible. Si tu oponente intenta mirarla, échale bronca y apártala, y luego vuélvela a poner encima de la mesa.

39. Ponte una carta con un As en la manga cuando empiece la fase de magia, de forma visible.

40. Trae una baraja de Magic. Cuando empiece la fase de magia empieza a barajarla y pregúntale si quiere cortar.

41. Habla en Skaven. ¡Hiiiic-hiiiic!

42. Dile que llevas dados trucados. Cuando saques un uno, exclama en voz alta “¡Vaya asco esta tecnología moderna!”

43. Lleva una lámpara. Frótala antes de jugar y pide tres deseos. Si no se cumplen échale bronca a tu oponente.

44. Pregúntale qué año es, dónde estáis y a qué vais a jugar.

45. Haz referencias a que hay un espía en su ejército y no le dirás quien es.

46. No despliegues los magos. En la primera fase de magia haz estallar un petardo y en medio del humo pon al mago mientras dices “¡Tacháan!”.

47. Haz una historia para cada miniatura. Con árbol genealógico.

48. Cada vez que muevas a tus exploradores, pon en el móvil la melodía de "Misión Imposible", mira a ambos lados y asegúrate de que no hay peligro antes de mover.

49. Pinta partes traseras de miniaturas de color gris. Di que vas a jugar en plan culo-duro.

50. Pinta todo tu ejército de púrpura y amarillo, juega con una camiseta de los Angeles Lakers y llama a todas tus miniaturas igual que los jugadores del equipo.

Trens

2009-11-10T15:15:00.000-08:00

Actualment, difícilment un pot evadir-se del “mundanal ruido”, ja que arreu sorgeixen cartells que vulguis no t’informen per tornar-te al món real. Un d’aquests indicadors és la via del tren, que on vulgui que es trobi, senyala que ens trobem al món real; no hi ha element més característic de la civilització del S.XX. I em sembla un aparell antipàtic i inhumà: fot un terrabastall transportant centenars de persones tancades dins una caixa. Despiadadament, les transporta a velocitat uniforme, paren a les mateixes estacions i tots adquireixen el mateix aroma a suor. Es diu que la gent puja i viatge en tren, però jo dic que són carregades i transportades. Poques coses deprecien més l’individualitat que el tren. La civilització moderna utilitza tot recurs possible per desenvolupar l’individualitat, i després de realitzar-la aquesta és trepitjada com tots els mitjans a l’abast. Atorga uns metres quadrats a cada persona i els diu que ja són lliures dins d’aquests límits. Al mateix temps construeix carreteres i línees de ferrocarril, i l’espanta augurant tota classe de funestes conseqüències si s’atreveix a fer una passa més enllà dels límits. És natural que, qui és lliure dins d’un marc determinat, també vulgui ser-ho més enllà d’aquests confins. És digne de compassió un poble civilitzat que, dia i nit, rossega els barrots de la seva presó tot anhelant llibertat. La civilització concedeix llibertat a l’individuo, el tenca com un tigre d’uns d’una gàbia perquè tingui espai per moure’s a voluntat, i així conserva la pau en aquest món. Però la pau no és autentica. Aquesta pau s’assembla a la del tigre del zoo que des de la gàbia contempla els visitants. Només caldria trencar un dels barrots per desencadenar la confusió al món, tindríem una segona Revolució Francesa. Ara el que tindríem seria la revolució de l’individuo. Ibsen, el magnífic escriptor nòrdic, ha treballat a consciència que portarien a aquest esclat. Quan veig la violència amb la que es mou xarbotejant el tren, considerant indiscriminadament a tots els seus ocupants com simple mercaderia, i veig com files i files d’éssers humans són engolits per les seves múltiples boques, omplint una llarga filera de vagons als quals no importa gens l’individualitat, penso: “És perillós, vigileu, o la civilització actual acabarà sucumbint a aquest perill”. El tren que avança maldestrament i a cegues enmig de la foscor és un exemple del perill que amenaça la civilització moderna.
Clar que potser ja és massa tard.

Gyokuro

2009-10-22T06:45:00.000-07:00

L’altre dia, voltant per Barcelona, vaig descobrir una botiga de tes on venien gyokuro.

Per l’amant dels plaers no hi ha res tan deliciós com degustar el dens i aromàtic nèctar del te, gota a gota. La gent acostuma a dir “prendre el te”, però aquesta és una expressió incorrecta. Quan sents una mica d’aquest líquid pur diluir-se lentament per la llengua, no hi ha necessitat d’empassar-lo. Es tracta de deixar que la fragància penetri directament del coll fins l’estomac, i per aconseguir-ho sols es menester que l’aspre líquid s’expandeixi per tota la boca i entre les dents. El te gyokuro esquiva l’insipidesa de l’aigua pura i, tot i això, no és tan dens com per requerir cap acció del paladar. És una beguda excel·lent.

Hi ha qui es queixa de que el te no els deixa dormir, però jo els diria que és millor quedar-se sense dormir que sense te.

Apunts de diumenge a la tarda

2009-09-27T09:44:00.000-07:00

Si tan sols utilitzo la lògica, m’empotro contra una cantonada. A la deriva de les emocions, se m’emporta la corrent. I si entossudeixo a imposar el que em dona la gana, asfixio la convivència. Per la banda que es vulgui agafar, aquest món humà és inhabitable. Com més inhabitable es torna, més augmenten les ganes d’evadir-se a la recerca d’un lloc on la vida resulti planera. Però, vagis on vagis, no deixarà de ser inhabitable. I a partir d’aquest lúcid descobriment és quan neix el poema i s’esboça la pintura.

Aquest món no l’han creat divinitats ni diables. És obra de la convivència que ens envolta. El creen l’anar amunt i avall les cares de gent comuna, amb qui em creo a la vida quotidiana. Persones corrents configuren aquest món inhabitable. Precisament per això, el marxar a un altre país no és cap solució. Si existits un lloc on mudar-se, aquest tindria que ser fora del món humà. Però en una terra fora del món humà, encara seria més difícil viure.

Donat el cas que no existeix un millor lloc on anar en aquest món inhabitable, la qüestió és com fer suportable la vida, com convertir aquest món (encara que sigui per uns instants) en un espai confortable. Aquí és on entra en escena la vocació del poeta i la inspiració del pintor, que aporten tranquil·litat al món i omplen el cor humà. Traient del món la seva escorça inhabitable, reflexen el moment fugaç de la gratuïtat: heus aquí el secret del quadre i del poema, de la música o l’escultura. Però, de fet, no cal ni esforçar-se a reflexar. N’hi ha prou en contemplar el que tenim davant tal com és. Aquí viu la poesia i neix el cant. Ja abans de confiar els teus pensaments a la ploma, ressona la seva cadència en algun racó del cervell; abans d’estampar els colors al quadre, es dibuixa un arc de Sant Martí amb els ulls de la teva ment. N’hi ha prou a contemplar així el contaminat món on vius per tal que, a la pantalla del cor, aparegui dibuixat un quadre pur i bell.
Fins i tot el poeta que mai ha arribat a expressar els seus pensaments en un solitari vers, o el pintor que no disposa de pigments i que no ha arribat a pintar ni un trist full de paper, poden obtenir la salvació a que porta l’art, i alliberar-se així de passions i desitjos mundans. Poden entrar per pròpia voluntat en un món de puresa inmaculada, alliberant-se de la soga de l’avarícia i l’egoisme; poden arribar a construir un món increïble, que albergui major felicitat que la d’aquell agraciat amb riqueses i fama; seran més feliços que qualsevol príncep, noble o prohom que mai hagi viscut; més feliços, naturalment, que tots aquells que es senten acompanyats per les satisfaccions d’aquest món vulgar.

Als disset anys vaig començar a sentir que mereixia la pena viure en aquest món. Als 21 anys va arribar la comprensió que la llum i la foscor són dues cares oposades de la mateixa moneda, que on sigui que es pongués el sol es feia de nit i regnava la foscor. Complits els 24, penso que a les profunditats de alegria habita la tristesa i que la major diversió conté el major dolor. Intenta viure apartat de l’alegria i la pena , i perdràs on agafar-te a la teva vida. Intenta apartar-los i veuràs com el món cau damunt teu. Els diners són importants, però quan augmenten les possessions, no esdevé una preocupació que treu el son? L’amor és un encant, però quan les seves delícies augmenten fins a sobrecarregar el cor, sospiraràs nostàlgicament per aquella època en que encara no coneixies l’enamorament. Sobres les espatlles dels governants pesa la responsabilitat del poble i els sobrepassen els problemes d’aquest món. Gaudeix menjant alguna molt bona i després sentiràs que has perdut quelcom. Menja poc i deixaràs la taula amb la gana insatisfeta, menja fins afartar-te i de seguida et trobaràs malament...

Himne

2009-09-26T04:09:00.000-07:00

Avui vull fer un himne

que sigui com els típics,

perquè tots són iguals

i n'estem tots cansats.

Podria començar

parlant d'una dona

i després demostrar

que tinc sentiments.

I tots fan igual

i no puc suportar més merda.

I això és l'estribillo

i és molt guai i enganxa molt

i trenco la veu perquè m'aplaudeixin tots.

(oh, que guapo sóc...)

Aquest és el moment

on tothom encén "metxeros"

i jo em poso la ma al pit

i miro el cel

com si fos un déu

aclamat per les masses

i en el fons sóc un capullo

que només pensa en tetes.

Però ningú no ho sap i jo m'estic forrant

I repetim la tornada perquè enganxi i vengui molt

i així puguem retirar-nos...

Pugem de to i saludem el públic,

quins collons,quina estafa i quina merda.....

Hem pujat de to un altre cop, que típic que és, quin pal,

"mecagun" tots els himnes.

http://www.youtube.com/watch?v=V4mxvGtQr2g

Sintagmitzador Sinal·lèfic II

2009-09-22T14:10:00.000-07:00

Pastes fang i pastures al pesto

vermell indecís, blau pistatxo
si fa no fa, som uns quants
brocanters de sabadell reivindiquen el que és seu
privilegis per ser president d'un fanal
pastes fang i pastures al pesto
muntanyes de crispis, crispetes de neu
tinc revifalles amb gluten de sobres
un mercat de torpedes que ven a granel
una formiga ossera fent règim dilluns
Jaume al llit que vull vampir

PD: tinc ganes del concert de l'Estanislau...

Sintagmitzador Sinal·lèfic I

2009-09-22T02:07:00.000-07:00

Sona a filament aquest llangardaix

Bàrbars que es treuen els barbs fan barbacoes brutals
sona a filament aquest llangardaix
acròstics artístics ara en DVD
un mousse d'arengada
perdo els porcs si dius clatell
tot el que cansa és de riu
compten comarques homònimes a trons
des de baix tot sembla més gregori
brocanters de sabadell reivindiquen el que és seu
sucant melindros al meu bermut
dislèxia amb forma de mu.

PD: Començant a agafar inspiració pel concert d’Estanislau Verdet del divendres

Recomanació

2009-09-18T01:49:00.000-07:00

Entrada petita i sense massa cosa meva, ja que en realitat és més propaganda que res més.
Fa dies i dies que vaig dient que ens estan a punt d’arribar una onada de pelis apocalíptiques, ja sigui de zombies o infectats o desastres naturals. I els que em rodegen deuen estar cansats de sentir-me com les arribo a anhelar.
Doncs be, en aquest fabulós blog, que segueixo de forma activa, podeu trobar una crítica d’una interessant pel·lícula de la qual ja l’hi he parlat a algú, si la memòria no em falla.

http://zombi-blogia.blogspot.com/2009/09/critica-de-pontypool-cursillo-intensivo.html

Si llegint això no us venen ganes d’anar a veure-la... és que jo i tu, apreciat/apreciada lector/lectora, tenim gustos diferents.

Ala, a cuidar-se!

Apocalypse Of The Heart

2009-08-24T05:28:00.000-07:00

Fa escassos minuts he acabat de llegir “Kokoro”, de Soseki Natsume. I val a dir que estic traumatitzat com feia temps que no estava. Sempre, quan acabo un llibre dels que m’agraden, quedo com desorientat i amb l’ànim afectat, però mai com fins ara. I és que Kokoro és més que un llibre, és un testament, és el cor d’un home obert de bat a bat per tal de poder-lo observar i estudiar, amb les seves coses bones i les seves coses dolentes. El llibre no inclou ni frases exemplars ni ensenya res, sols mostra un cas a partir del qual s’espera que el lector en pugui extreure alguna cosa, per tal que el patiment i el dolor d’una vida no hagin existit fútilment.

El llibre, amb una molt bona introducció i estudi de Carlos Rubio, està separat en tres parts. La primera és la trobada del protagonista amb aquell a qui sempre es dirigirà com a sensei (mestre). Una primera part on la joventut del protagonista topa amb la maduresa del sensei, i que serveix per conèixer de primera mà la misteriosa figura del sensei i la seva amable esposa.
La segona part tracta sobre la família del protagonista, que viu dies difícils per la malaltia terminal del pare. Tot i això, el record i la figura del sensei sempre està present. És estant en aquest ambient quan arriba una llarga carta de sensei.
I aquesta carta és la tercera part. Una tercera part on sensei descobreix el misteri de la seva vida, mostrant el perquè és com és i les circumstancies i desventures que va viure. Carta visceral, plena de confidències, tempos, angoixes, alegries i neguits. Una carta que mostra un cor obert, i redéu quin cor.
Cada part està dividida en un gran nombre de capítols, d’entre dues i quatre pàgines. Ens trobem, per tant, davant d’un llibre de lectura fàcil que disposa de múltiples facilitats per aparcar la lectura gràcies a la seva fragmentació. Però ans al contrari, en lloc de facilitar el descans, l’amable, acurada i senzilla prosa de l’autor fa que mai en tinguis prou, que sempre vulguis llegir una mica més a l’espera de resoldre el misteri de la vida de sensei.

Carta, vida, plena d’una angoixa, una angoixa tant bestial que acabarà esdevenint una autèntica malaltia mortal que portarà a la ruïna la vida i l’ànim del sensei. Al llarg del llibre s’arriben a intuir algunes coses, com si fos d’una novel·la detectivesca, però no és fins a la confessió que no s’entén el dolor immens i la feixuga i deformadora culpa que reposa sobre les seves solitàries espatlles.

Em quedo amb una reflexió que sorgeix cap al final, reflexió sobre un cas real que es pot buscar per internet.
“El general Nogi había estado esperando durante treinta y cinco años la oportunidad para quitarse la vida y pensando sólo en la muerte. ¿Qué había sido más doloroso para ese hombre, esos treinta y cinco años vividos o el momento de clavarse la espada en el vientre?”

Descobriment del gandul

2009-08-19T10:53:00.000-07:00

- Han levantado unas casas enormes –dic.

Em contesten amb una pregunta. Millor:
- ¿Ustedes son de Abarán?

Això vol dir que aquí s’hi ha instal.lat molta gent, en un poble sabrien de seguida que com forasters.
- No, de Barcelona.

L’home una mica més jove, també el més corpulent, que porta unes modernes ulleres de sol, ha decidit portar la conversa.
- ¿Ya han probado las picardías?

És veritat, no hi havia pensat més, ja sabia que les picardías són dolços típics d’Abarán.
- Cuando yo iba a Valencia, o por ahí fuera, muchas veces me decía la gente: “A ver si te acuerdas de traernos picardías”.
- ¿Usted ha sido pícaro? – goso dir.
- Bueno… -però va ala seva -: Me he tirado cuatro años en Palafrugell, mi tío estaba ahí, en la comandancia de la guardia civil.
- ¿Y usted qué hacía, allí?
- No, yo no hacía nada. Allí hacía lo mismo que hago aquí. Nada.

Fantàstic. Els que l’acompanyen riuen. La situación és clara. Han comparegut uns foratsers, que no coneixen el Paco, o el Pepe, o com es digui, i el Paco, el Pepe o com es digui farà un dels seus números, es lluirà davant d’una gent forastera. Els del poble ja el deuen tenir molt sentit.

- Pues algo haría –insisteixo.
- Pues estudiando.
- Estudiando qué.
- Estudiando para no trabajar. He estudiado por lo que he podido, sobre todo para gandul.
- ¿Le han dado un título?
- De gandul no dan, pero de vago sí, que es lo mismo.

Un company seu vol seguir el joc:
- Él es profesor de gandules, y les dice lo que tienen que hacer para no trabajar.
- Sí, el que no tiene ganas de trabajar, pasa por mi casa a pedirme consulta.

Aquest home justifica que arribem més tard a Blanca. M’afageixo a la representació:
- ¿Y a los aprendices de gandules les cobra?
- Unas veces sí y otras no…

Josep M. Espinàs, A peu per Múrcia. Editorial la Campana, Barcelona 2009.
Pàgina 70

L'infinito viaggiare

2009-08-18T08:08:00.000-07:00

El Jo de les pàgines que vénen a continuació de vegades, més ben dit, sovint camina pels límits d'aquesta dissolució, mira com el solc que deixa la seva vida es dissipa darrera seu, però és un guerriller que intenta resistir a aquesta dispersió i vol emportar-se amb ell -fidel a tot, a pesar de tot- tota la vida, com una tortuga que viatja amb la seva casa. Quan es perd en el món i s'abandona al món es disgrega, però al final també es reconeix i es retroba, tal com diu la paràbola de Borges que vaig triar com epígraf dels meus "Microcosmos": «Un home es proposa la tasca de dibuixar el món. Amb el pas dels anys, omple un espai amb imatges de províncies, de reialmes, de muntanyes, de badies, de naus, d'illes, de peixos, d'estatges, d'instruments, d'astres, de cavalls i de persones. Poc abans de morir, descobreix que aquest laberint pacient de línies traça la imatge del seu rostre».

Claudio Magris, El viatjar infinit. Edicions de 1984, Barcelona 2008.

Wasted Youth

2009-08-17T14:35:00.000-07:00

A hores d’ara tindria que estar treballant, fent l’sprint final de dues setmanes abans de la data d’entrega. Però, curiosament, ni estic treballant en els dos últims i difícils treballs, sinó que em trobo encallat amb els preliminars. I encallat, siguem sincers, perquè em don la gana, ja que el que fa mig més que “suposadament” estic fent no és sinó una tonterieta, una redacció de no res. I malgrat tot no avanço, entre moltes altres coses perquè no tinc l’humor ni els ànims per fer-ho. I és que no hi ha res pitjor que deixar-se portar pel corrent, ja que la majoria dels cops acabes a llocs on no volies anar a parar, i amb la ressaca (marítima per continuar amb el joc) massa forta com per tornar a bon port. Arribats a aquest punt de no retorn, sols hi ha dues alternatives: ofegar-se, tant si és en un got d’aigua com en el més profund dels oceans, o continuar nedant a l’espera de trobar terra o ofegar-te igualment -però una mica més esgotat que no de l’altre manera -.

Bonica parafernàlia per dir que en lloc de treballar estic escrivint aquesta ressenya, ressenya d’un anime del 1991 que he trobat per casualitat i que, sorprenentment, m’ha agradat i l’hi trobo més carn de la que em pensava. La sèrie (13 capis) respon al nom de Kacho Oji, coneguda per terres de parla anglesa per The Legend of Black Heaven.

L’argument és, tel miris per com tel miris, depriment. Ens situem a la vida de Oji, un home de quaranta anys llargs, pare de família (un fill) i empleat en una oficina on la seva feina és respondre al telèfon i entrar sense parar dades a l’ordinador. Vida buida, ja que res l’omple degut a la seva joventut: estrella de rock. Si, de jove Oji havia estat el guitarrista d’una famosa banda de hard rock, Black Heaven, de la qual sols l’hi queden els records i l’esposa, una antiga fan que, amb els peus molt a terra, intenta un cop rera un altre llençar tots els objectes plens de records del pobre Oji, així com recriminar-li constantment que deixi de somiar despert, que ja te una edat. Aaaaaai els records.
A partir d’aqui sorgeixen extraterrestres, una guerra a nivell universal i una antiga i estranya maquina de guerra que sols reacciona davant el so que Oji crea amb la guitarra. I aqui tornrn a sorgir els problemes, Oji s’emociona ja que es pensa que de nou ha trobat el que l’hi agrada, però en realitat sols és utilitzat sense escrúpols ja que els extraterrestres ni els interessa ni els hi agrada la musica terrícola. També intenta tornar a ajuntar la banda per ajudar-lo, però sols aconsegueix fer el ridícul ja que tots tenen ja una vida i una família de la que ocupar-se. I Oji, per tal de tornar-se a sentir realitzat, abandona la seva dona i fill que, finalment, fotran el camp incapaços d’aguantar més un marit que s’ha trastocat.
La resta, per qui es baixi l’anime.

En general, doncs, és una molt bona sèrie amb una banda sonora flipant plena de solos de guitarra elèctrica i un opening d’allò més enganxós. El problema ve quan un hi pensa i l’hi ve al cap aquella cançó, també enganxosa, de Meat Loaf: Everything Louder Than Everything Else. A la cançó, i com la gran majoria de la gent pensa, es diu que “a wasted youth is better by far than a wise and productive old age”. Segur? Veient l’exemple de la serie jo tinc els meus dubtes.
Per començar, a hores lluny es veu que l’intensa i irrepetible joventut del protagonista sols l’hi ocasiona problemes. I és Logic, un cop tastes l’ho increïble l’ho normal i quotidià et sembla buit, i una existència buida de tot significat i il·lusió és la que porta Oji. I no és sinó l’aferrament al somni de continuar tocant que el porta a perdre tot el que havia guanyat amb esforç, recuperant la vitalitat perduda, si, però a canvi de quedar-se sense família i l’estabilitat aconseguida, i tot per ajudar en una guerra que, tant bon punt acabi, el deixarà encara més buit que en un principi.
Que en el seu moment una wasted youth és millor que una wise and productive old age? Clar, carpe diem. I és normal pensar així.
Llàstima que ni jo ni ningú és objectiu. Be, ho seria un jubilat que ja ha passat per la seva joventut i la seva etapa productiva. Però tampoc no seria del tot objectiu, trobant a faltar el seu vell i cansat cos la vitalitat de la joventut. I és que la salut i el trobar-se ve tira molt.
M’agradaria saber, objectivament, que és millor. Si no perdo la meva capacitat d’abstracció i encara estic viu, d’aquí a 50 anys espero recordar això que escric ara per poder fer un analisi millor. Llàstima que d’aquí 50 anys ja estaré enterrat.... el 2012 s’aproxima, qui sigui que em llegeixi, i quan la pandèmia vírica ens estigui infectant a tots, recorda que en algun lloc jo m’estaré podrint amb un somriure a la boca per tenir raó. Tenir raó al final encara que sigui per coses dolentes: l’alegria del tonto o el gafé....

2009-08-13T10:26:00.000-07:00

- El recuerdo de haberse arrodillado ante una persona, en un futuro te hace querer pisarle la cabeza. Yo prefiero evitar el respeto de hoy para no recibir el agravio mañana. Mejor aguantar mi soledad actual y no una soledad futura que sería horrorosa. La gente de hoy, nacida bajo el signo de la libertad, la independencia y la autoestima, debe, en justa compensación, saborear siempre esta soledad.

Kokoro, Natsume Soseki. Editorial Gredos, pàgina 93.

Pelis rares 3

2009-07-26T13:34:00.000-07:00

Avui he vist una pel·lícula horrible. Tant horrible i terriblement dolenta que sols s’explica que me la veies tota per l’estat mental que porto arrossegant des d’ahir a la nit. I tant dolenta que no mereix ni l’esforç de buscar algun moment significant per penjar com imatge, ni tan sols mereix l’entrada d’avui. Però si no ho faig significarà que he perdut dues hores de la meva vida a canvi de res. Normalment no em molestaria, fet i fet hi estic més que acostumat. Però hi ha coses que no es poden tolerar a canvi de res ni per res del món. I aquesta n’és una.

Anem al gra, la pel·lícula és Zombie Self-Defense Force, del 2006.
L’argument: Grup de gent diversa ajuntada pel destí que ha de sobreviure a un atac de hordes zombies.
Argument més tòpic impossible. Tens militars, una model hiper-mega egoista, un aprenent de gàngster patètic i l’amo de l’alberg amb greus problemes sentimentals.
A tot això s’hi ha de sumar un fons ultra nacionalista japonès, defensa aferrissada de l’extrema dreta combativa i la necessitat de venjar-se d’EEUU a tot preu. Curiós. A, i dirigint els zombies tenim el cadàver incorrupte reanimat d’un general japonés que no es va rendir a l’ocupació i va decidir tancar-se en una cova i morir-se de gana.
Com aspecte remarcable, cal destacar els efectes especials, dignes de Master System 2. I els sorollets còmics que apareixen constantment, com si es tractés d’un manga dolent ple de tòpics.

Totalment desaconsellable el visionat de la pel·lícula. És més, si la veieu en algun video-club o en la botigueta del xinu de la cantonada, feu un favor al món i cremeu-la. Tot i que m’aposto alguna cosa que de tant dolenta ni les flames la voldrien...

Sort que ara em podré treure el mal gust d’ulls amb un capi (o dos) de la nova temporada de Haruhi. Si, sort n’hi ha...

I res, fins la proxima entrada.

A cuidar-se!

Pelis rares 2

2009-07-17T06:07:00.000-07:00

Tanqueu els ulls, i deixeu-vos portar per les meves paraules.... clar que si els tanqueu molt no podreu llegir el que dic. Millor tanqueu un ull per imaginar millor i amb l’altre aneu llegint. Si, crec que aquesta és la millor solució.

El que deia... imagineu-vos La casa de la pradera, uniu-la a Verano Azul i amenitzem-ho tot amb el recull de pànfiles més rabiosament gran que us podeu imaginar. Xarboteu el contingut, afegiu-hi una engruna de psicodèlica típica dels anys 80, un director amb sobredosis d’èxtasi i un Casper despertant-se resacós després d’haver sortirt de marxa amb la casa de Poltegeist. El resultat es House, una curiosa peli de terror.

Aviso d’entrada que, si l’argument no fos tan endiabladament típic i les protagonistes tan horriblement dolçes i cursis (de fet fan més por i em causen més arcades les protas que no els fantasmes i tal), estaríem parlant de la llavor primera de les horror movies que es porten actualment: terror protagonitzat per joves (15-16 anys tenen, o se suposa que tenen, les criatures) i dirigida a joves.

Argument, si... grup d’amigues que agafen i marxen de vacances a una casa rural. Pel camí, tot ple de somriures i rialles, lliguem amb bons nois de poble que les acompanyen i provoquen al grup més riures i rialles. Arriben a la casa rural, molt bonica i en un entorn preciós, fiiiins que cau la nit i comencen apassar les típiques coses de casa encantada: sang per les parets, veus amenaçadores i altres accidents als que les noies reaccionen amb menys riures i rialles del que ens tenen acostumat. Tot i així continuen sent endiabladament pànfiles, roses i cursis a parir.
Fins qui és normal haver anat ja un parell de vegades a l’hospital, perquè les pujades de sucre que produeix són moooolt perilloses.

A continuació... es moren unes, en maten d’altres i al final queda la noia més mona i cursi (o se suposa, po en cursilaria ni déu supera la de les ulleres. Dios... no la maten i vaig jo a escanyar-la...) que pateix un últim espant amb un resultat curiós po que no explicaré per no xafar la peli.

Cal dir que la pel·lícula és realment curiosa pel que fa a l'il·luminació i decorats. Sembla, o a mi em fa l’impressió, que els decorats són un manlleu a la peli de Flash Gordon (Flaaash, uuoooouoo!!!) i que la peli va ser rodada un migdia perquè les pobres i dolçes mosses no tinguesin gaire por. A veure, peli de terror = a escenes amb poca o gens de llum, per tant xoca una mica que utilitzin més projectors i brillantor que en una cabina de rajos raïm (xist, meu com tots). Curiós, molt curiós...

I res, si algú vol links per baixar aquest mal son per aquells qui tenen problemes de sucre, aviseu i us els passo.

Pelis rares 1

2009-07-11T07:13:00.000-07:00

Estiu, aquella agradable època de l’any on les nits son curtes i caloroses. Nits en les quals anar a dormir l’hi sembla summament desagradable, com desagradable se l’hi ha de fer a un cargol el cuinar-se amb el seu propi suc. Calor que produeix insomni (o no) i que convida a convertir la nit en una plataforma per fer moooltes coses.
Tota aquesta parafernàlia per dir que, ara que és l’estiu i tal, aprofitaré i intentaré mirar una o dues pelis rares rares rares per setmana, o si més no buscar-les, per tal de fer-ne una mica de publicitat i veure com de malament del cap poden estar algunes persones...

I per començar, una de les pelis més.... curiosament desagradables que he tingut el plaer de veure: Killer Pussy (2004).

L’argument.... noia mínimament atractiva que un bon dia es troba amb un ocupa d’allò més lleig dins del cony (perdó, po així ens entem tots), un monstre parasitari que l’obligarà a deambular nua de nits, a l’espera que algun borratxo o desemperesiu o humà en general se l’hi acosti per tirar-se-la, moment que el monstre aprofitarà per “sortir” i matar les pobretes víctimes, la majoria dels cops a base de dentallades a l’ocellet.

No se qui ha d’estar més malalt, el director per rodar-la, el guionista per escriure-la (tot i que dubto de la seva presencia) o els actors per actuar-hi.... clar que d’alguna cosa s’ha de menjar.

Per si algú se la vol baixar (com a mínim s’ha de reconèixer que és curiosa), aquí té els links, cortesia de Asia-Team, molt bona web per cert.

e-link: ed2k://fileKiller.Pussy.2004.Takao.Nakano.No.Subs.XviD-snuhmcsnort.avi83880960016978E3DD7BF063B08CECACBE2AFBFD1/

subs esp: http://subs.asia-team.net/file.php?id=382

Ale, a veure que us sembla

Aquiles i la tortuga

2009-07-10T14:19:00.000-07:00

Paradoxa de Zenó d’Elea, suposo que coneguda per molta gent. Com que soc així de gandul, la copio d’una font amb castellà i llestos.

"Supongamos, decía Zenón, que Aquiles, que corre cinco veces más rápidamente que una tortuga, juega con ella una carrera dándole una ventaja de cinco kilómetros. Cuando Aquiles recorra esos cinco kilómetros, la tortuga habrá avanzado un kilómetro.
Cuando Aquiles cubra ese kilómetro que lo separa ahora de su contrincante, ésta habrá caminado a su vez un quinto de kilómetro, es decir, doscientos metros.

Pero cuando Aquiles trate de alcanzarla corriendo esos doscientos metros, la tortuga habrá recorrido cuarenta metros. Y una vez que Aquiles salve esos cuarenta metros, con la esperanza de alcanzarla, la tortuga habrá avanzado ocho metros, y todavía le llevará ventaja. Una ventaja que disminuye sin cesar, pero que siempre está, porque cada vez que Aquiles recorre la distancia que lo separa de la tortuga, ésta, en ese lapso de tiempo, se habrá movido algo, por poco que sea, y en consecuencia, lleva siempre la delantera. Conclusión: Aquiles nunca la alcanza."

Es pot explicar millor, oi tant, però la meva predilecta és la que posen a l’inici de la nova pel·lícula de Takeshi Kitano, “Achilles amd the tortoise”. Pel·lícula interesantíssim, una reflexió amb un ull crític agudíssim sobre l’art dels nostres dies, amanida amb aquell humor tan negre del gran Kitano. Una delícia per la vista i per la ment, recomanació 100% d’una de les pelis que més em va agradar del passat BAFF. I l’ho bo és que, al ser Kitano molt conegut, segurament arribarà un dia d’aquests, probablement amb forma de pack juntament amb les altres dues pelis que formen la trilogia que reflexiona sobre si mateixa, l’art i vida, tot ben lligat i, sobretot en la segona (Glory to the filmmaker, crec), a vegades incomprensible.

El trailer, per si hi han interesats: http://www.youtube.com/watch?v=z61O6eZ-Rjg

Però com deia l’intel·lectual de Dinamita, reflexionem-hi sisplau, reflexionem-hi…. Sobre la paradoxa, clar.

PD: Ja se que la paradoxa va ser resolta matemàticament fa uns quans anys, però resulta que a mi no m’interessen les matemàtiques sinó tota la resta.

In Memoriam

2009-06-26T00:31:00.000-07:00

Com tothom ja deu saber, i com repetiran les televisions, diaris, ràdios i tertúlies de perruqueria al llarg d’una temporada, aquesta matinada ha mort el Rei del Pop, Michael Jackson ens ha deixat. Pitjor gust de boca els hi deu haver quedat als seus fans britànics que encara ara l’esperen amb l’entrada a la mà.
Figura ambigua com poques, mediàtica (en el bon i el mal sentit de la paraula), freak com pocs, sac de traumes i geni indiscutible de la música.

L’autòpsia ens revelarà moltes coses, i és que ara toca mirar que hi ha sota les catifes i vendre exclusives. Segur que sortiran més “presumptes” nens víctimes de porcades (permeteu-me que dubti de tot plegat...almenys fins que un jutge digui el contrari), així com malalties, traumes i que se jo.
El que no deixa de ser irònic és que, finalment, el Rei del Pop passarà per ultimíssim cop pel quiròfan, font de tantes crítiques i desperfectes cutanis.

Molt s’escriurà sobre Michael Jackson, però el que és cert és que ara forma part del panteó de la contemporaneïtat, gràcies a la seva música revolucionaria, estrafolaris passos de ball (Moonwalk poweeeer!!) i controvertida figura mediàtica.

Personalment, Jackson és mereix el tracte que s’acostuma a fer a totes els morts: recordar únicament les coses bones. Almenys és el que jo faré...

Parlant del Moonwalk: http://www.youtube.com/watch?v=s7MmEMrCRfc&feature=related

I com que cadascú deu tenir la seva cançó/vídeo predilecte, i el youtube n’està ple, passaré de fer recopilatori i que la gent s’espavili surfejant.

"todo lo mudará la edad..."

2009-06-16T09:02:00.000-07:00

Gènere, subgènere o forma fixa?

Bernardo Tasso

Mientras vuestro áureo pelo ondea en torno
de la amplia frente con gentil descuido;
mientras que de color bello, encarnado,
la primavera adorna vuestro rostro.

Mientras que el cielo os abre puro el día,
coged, oh jovencitas, la blor vaga
de vuestros dulces años y, amorosas,
tened siempre un alegre y buen semblante.

Vendrá el invierno, que, de blanca nieve,
suele vestir alturas, cubrir rosas
y las lluvias tornar arduas y tristes.

Coged, tontas, la flor, ay, estad prestas!
fugaces son las horas, breve el tiempo
y a su fin corren rápidas las cosas.

William Shakespeare

La meva amant té uns ulls que estan lluny de ser un sol;
el vermell dels seus llavis ho és molt menys que el corall.
Els seus pits no són blancs com la neu, i no em dol.
Si els seus cabells són fils, negre n'és l'escampall.

Són blanques i vermelles les roses damasquines,
però, a les seves galtes, no hi veig roses així;
hi ha molts perfums delícies i olors molt més divines
que les del seu alè quan està prop de mi.

M'agrada quan la sento parlar, pro sé molt bé
que la música sona amb un so més dolç.
No sé pas com caminen les dees; ara bé:
la meva amant camina trepitjant terra i pols.

I tot i això, pel cel, és molt més excel.lent
que les que símils falsos descriuen falsament.

Luis Alberto de Cuenca

Collige, virgo, rosas

Niña, arranca las rosas, no esperes a mañana.
Córtalas a destajo, desaforadamente,
sin pararte a pensar si son malas o buenas.
Que no quede ni una. Púlete los rosales

que encuentres a tu paso y deja las espinas
para tus compañeras de colegio. Disfruta
de la luz y del oro mientras puedas y rinde
tu belleza a ese dios rechoncho y melancólico

que va por los jardines instilando veneno.
Goza labios y lengua, machácate de gusto
con quien se deje y no permitas que el otoño

te pille con la piel reseca y sin un hombre
(por lo menos) comiéndote las hechuras del alma.
Y que la negra muerte te quite lo bailado.

Esperant

2009-06-09T12:29:00.000-07:00

ESTRAGON: Para que todo fuera bien habría que matarme, como al otro.
VLADIMIR: ¿Qué otro? (pausa) ¿Qué otro?
ESTRAGON: Como a billones de otros.
VLADIMIR: (sentencioso): Cada cual con su cruz.
(suspira). Al principio pesa pero cuando llega el fin uno casi ni la nota.
ESTRAGON: Entretanto, intentemos hablar sin exaltarnos, ya que somos incapaces de callarnos.
VLADIMIR: Es cierto, somos incansables (en l’original, “intarissables”).
ESTRAGON: Es para no pensar.
VLADIMIR: Tenemos justificación.
ESTRAGON: Es para no escuchar.
VLADIMIR: Tenemos nuestras razones.
ESTRAGON: Todas las voces muertas.
VLADIMIR: Hacen un ruido de alas.
ESTRAGON: De hojas.
VLADIMIR: De arena.
ESTRAGON: De hojas.

(Silencio)

VLADIMIR: Hablan todas a la vez.
ESTRAGON: Cada cual para sí.

(Silencio)

VLADIMIR: Más bien cuchichean.
ESTRAGON: Murmuran.
VLADIMIR: Susurran.
ESTRAGON: Murmuran.

(Silencio)

VLADIMIR: ¿Qué dicen?
ESTRAGON: Hablan de la vida.
VLADIMIR: No les basta haber vivido.
ESTRAGON: Necesitan hablar de ella.
VLADIMIR: No les basta con estar muertas.
ESTRAGON: No es suficiente.

(Silencio)

VLADIMIR: Producen un ruido como de plumas.
ESTRAGON: De hojas.
VLADIMIR: De cenizas.
ESTRAGON: De hojas.

(Largo silencio)

VLADIMIR: ¡Di algo!
ESTRAGON: Estoy pensando.

(Largo silencio)

VLADIMIR: (angustiado) ¡Di cualquier cosa!
ESTRAGON: ¿Qué hacemos ahora?
VLADIMIR: Esperamos a Godot.
ESTRAGON: Es cierto.

(Silencio)

BECKETT, Samuel: Esperando a Godot, Barcelona, Tusquets, 2007, pp. 79-81

UFO

2009-06-07T13:52:00.000-07:00

Cap de setmana flipant i per recordar fins que el senyor alemany aquell no es sebi amb les meves neurones. Llàstima de certs espectres que han presidit la nit anterior fastiguejant-me, però seria de mala educació demà més quan considero que més be les coses difícilment haurien sortit.
Però amb fi, ara a disfrutar del subidón d’euforia que demà ja m’agafarà la depre. Sort que les estadístiques sem donen fatal...

Grup dels vuitanta “descobert”: UFO
De fet l’he trobat fa pocs minuts, i ja estoc enganxat al CD No Heavy Petting, del 87 si mal no recordo.
Aquí teniu tres links a les cançons que m’encanten, una de les quals em sembla que ha estat escrita quasi expressament per mi XD

Belladonna: http://www.youtube.com/watch?v=-M_2c3QILbo&feature=related

I'm a loser: http://www.youtube.com/watch?v=lKhFg6kkHhI

A fool in love: http://www.youtube.com/watch?v=D5DVtmg0w0k

Ale, a gaudir ara que encara es troben al youtube!

Near Dark

2009-06-04T07:52:00.000-07:00

“Darrera de tot gran home hi ha una gran dona”, o això s’acostuma a dir. En el món del cinema s’aplica una norma semblant, que més o menys vindria a dir que “darrera de tot gran director hi ha una gran directora o almenys algú de sexe femení que en sap molt de cine”. De casos, a grapats: Peter Bogdanovich i Polly Platt, John Carpenter i Debra Hill, Martin Scorsese i Thelma Schoonmaker, James Cameron i Kathryn Bigelow...
La peli que ressenyo avui, precisament, és de la directora de gènere Kathryn Bigelow: Near Dark, de l'any 1987.

L’argument és el següent: Un grup de vampirs viatgen en furgoneta per l’oest americà, dormint de dia en motels i alimentant-se i viatjant de nit. Un jove mindundí s’enamora d’una atractiva mossa que, a part de fer-li cas, també el contagia al vampirisme (quan els sexòlegs van pels instituts a informar sobre les malalties de transmissió sexual, no estaria malament que també informessin sobre el perill de contraure el vampirisme...). El pobre noi no l’hi queda altre remei que unir-se a la furgo dels vampirs, que precisament no son unes germanetes de la caritat, sinó que es tracta de la pandilla de gamberros més salvatge, macabra i sonada de l’historia del cinema.
Bonic argument, oi?
Però, l’ho bo del cinema dels vuitanta, és que els directors feien cine. Podien ser pelis barates i dolentes, però mai eren pelis d’encefalograma pla. Com a mínim tenien la sang a les venes i intentaven construir quelcom més que simples imatges en moviment.
En aquest cas, i escapant-se de les convencions del gènere, no hi ha ni estaques ni ullals. De fet, per no mantenir-se no es manté ni el vampirisme, creant una versió pròpia del mite, simplement convertint-la en una patologia reversible amb els medis adequats.

Per desgracia, la peli coixeja una mica, creant una trama molt més interessant i profunda que no la seva posada en escena. Si be la peli podria situar-se dins el marc dels westerns revisionaris, on els antics vaquers ja no son funcionals i tot el que els espera és un declivi miserable entre bafarades de whisky. I parlo de western perquè la peli no deixa d’estar situada en el polsegós oest americà, tant o més en declivi que els mateixos protas, una banda de foragits que a sobre vesteixen roba de cowboy i van armats com ells. El desfasé entre aquest look de 1800 i l’actualitat crea una aureola de mediocritat, cinisme i decadència que va que ni pintada a la peli.
El grup, ple de personatges marginals que (literal y metafòricament) no pertanyen al temps que els ha tocat viure, expressen la seva frustració a través d’una gran violència, i únicament com a grup son capaços de sobreviure. Com en tantes altres pelis, és la unió el que els manté vius i de fet cada cop que s’allunyen o es separen del grup es senten sols i deprimits, sobretot per por a l’amor que no poden obtenir per la seva condició d’immortals (i de bruts, maníacs i salvatges, afegiria jo). De cara a la posada en escena, destaco les escenes de combat on la directora mostra que és el seu fort. Sobretot és remarcable la baralla a un saloon, on ja no es lluita per plantar cara a una injustícia o per netejar l’honor, sinó senzillament per la pura violència de fer saltar queixals a base de cops. També és particularment encantadora l’escena on el prota s’alimenta de la seva novia vampiressa amb el marc d’unes màquines extractores de petroli.

En resum, una molt bona peli per aquelles que vulguin veure una cara nova i particular (i que ha tingut la seva continuïtat) als vampirs, per aquelles persones que busquen escenes per gravar-les a les retines o, que també pot ser, aquells arqueòlegs enamorats de l’aura especial que adquireixen les pelis dels anys vuitanta.

PD: Si la busqueu a l’emule o a videoclubs, millor busqueu-la per com es va comercialitzar a la península: Los viajeros de la noche.

Joy

2009-05-31T07:54:00.000-07:00

Després d’un dissabte mogudet, amb picnic de coses dolces, noies tirant a desinhibides (rollu Messi), “lo vi” de Batea, formigues, un borinot i cartes; és hora d’aprofitar aquest dia ennuvolat i ventós per fer quelcom de profit. Però abans, perdré una mica el temps escrivint aquestes línees i posant tres links amb “versions” diferents d’una mateixa cançó, “Joy” de Yuki Isoya.
Per començar una mica d’informació.

Qui és Yuki Isoya? Doncs és una de les cantants més reconegudes de Japó, vocalista de la famosa (si més no pels freaks que tenen ja una vintena o més d’anys) Judy&Mary, així com d’altres grups que en el seu moment varen tenir la seva quota d’èxit, sobretot a la gran veu de la cantant i el seu carisma. Actualment treballa de solista (el seu últim disc és del 2007), té un programa de radio propi i va apareixent de tant en tant a la televisió com a col·laboradora de diferents programes.

Que és “Joy”? Nom d’una cançó que va donar nom també al CD que la contenia, de 2005. Aquesta cançó va ser un autèntic boom i va batre records de vendes i va elevar encara més a Yuki Isoya com a diva i totes aquestes coses que acostumen a passar quan una cantant que va de èxit a èxit de cop crea quelcom que sobresurt dels cànons habituals.

Perquè l’hi dedico l’entrada? De fet, jo aquesta cançó no la coneixia. Be, em sonava perqué l’havia sentit uns quants cops quan em connectava a ràdios japos per internet, vici que vaig deixar perquè vaig ensopegar eleccions o que se jo i tot eren entrevistes. I, fa uns mesos, he recuperat la cançó gracies a un CD tributari al grup fictici DMC. La cosa no aniria a més si no fos perquè la cançoneta surt versionada amb metal i, pel meu gust, queda perfecte. La combinació de la dolça i “infantil” veu de la Yuki amb un fons instrumental de trash (crec que és d’aquest pal) crea quelcom estrany però molt interessant i d’una qualitat remarcable.

Molt be, amb això ara podeu deduir dos dels vídeos que posaré. La versió original i la metalera. Però, no havia dit que en posaria tres? L’últim és un vídeo del típic festival escolar (tot institut té el seu, en el meu cas era el “Festa fotre”... quins records ^^ ), on uns estudiants recreen la coreografia i van vestir de sweet lolita a un company perquè desafini la cançó. Esperpenticament genial XD

L'original: http://www.youtube.com/watch?v=6D2cUh_VXNs

La metalera: http://www.youtube.com/watch?v=YXASRx4X3BU&feature=related

La estudiantil: http://www.youtube.com/watch?v=vKp-bfl3mpI

I ara es posa a ploure, amb fi, com a mínim això em garanteix que no vindrà ningú a empipar i podré guardar el castell amb tranquil·litat. Adoro quedar-me sol a casa ^^

"Un ratet lliure per a pensar en los pardals"

2009-05-28T10:48:00.000-07:00

Per avui tenia una bona reflexió, ho juro. Em vaig passat quasi tres quarts elaborant-la i tal (òbviament, mentre era a classe), i tenia que girar al voltant del tema que em preocupa i que considero que és el mal de la nostre era (beneït Kirke...), i que no és altre que l’extrema racionalització i simplificació de tot plegat que ens porta a una mala utilització dels noms per designar les coses i que, per desgracia, origina el 80% dels mals entesos.

Peeeeero, no serà possible elaborar el meu discurs, ja que se me n’ha anat del cap. Suposo que és normal, coses de barallar-se amb la RENFE per trens que no arriben mai, trencar-se al cap buscant zumbats artistes que quadrin en l’esquema que tinc muntat per fer un treball, i 1001 coses que tinc al cap en posició de “sindrome del señor Burns” (ja sabeu, l’ho de tenir tantes coses que es col·lapsen i no en passa ni una, no solucionant res però tampoc estressant-te al respecte). Per tant, nanai.

Clar que tampoc m’hi penso fer mala sang, ja m’he fet gran com per fotrem nerviós davant de dates d’entrega i urgències acadèmiques. Durant molt de temps m’he adaptat al sistema, per tant ja seria hora que ells s’adaptessin a mi també una mica. Un pensament bastant naif i una mica ximple, cert, però últimament fa bon dia, la temperatura torna a ser agradable i, ara mateix, se m’acudeixen milions de coses més importants i interessants que posar-me a fer un estudi de teologia sufí.
Mmm.... ara aquí quedaria be un proverbi taoista. O no. Qui sap. I, ben mirant, tampoc és que importi.

Però, com diu la cançó, “és davant dels problemes que sabràs com és la gent, si és de pasta de farina”. Per tant, a veure si abans de dilluns soluciono un grapat de coses: treballs, llistes, beques i feina, feina, feina.
I ja que he començat, acabem de postejar el tros de la cançó que falta:

“Uns lluïxen de molt
i tenen gran apariència.
Sempre es fan de notar
davant de la concurrència.
Són com gallines lloques
que coven ous aigualits
i no tenen cap paciència.

Si el món encara rutlla
és gràcies als que no es veuen,
que callen i van fent
i són lo profit de la gent.
Són com un gra de blat
que la vida va molent
per tornar-se pa calent!

Gra, farina i pa,
vida, treball i aliment.
No et queixes que seràs lloca
i tots sortirem perdent.

- Veigues com és la farina;
sempre blanca que blanca
sempre fina que fina.
Veigues com és la farina
sempre blanca,
sempre fina.”

2009 Baseball World Cup

2009-05-22T09:58:00.000-07:00

Fa calor, si com acostumo a sentir regularment, a qui l’hi agrada la calor és un sàdic.
I ja que he rebut queixes de que faig els posts massa llargs, intentaré no passar-me.

La qüestió és que, tot i que a ningú l’hi interessa ja que el Barça crida tota l’atenció i, no ens enganyem, en aquest país sols existeix un esport i és el futbol (i si algú és més de basquet senyal que és un intel·lectual contracultural), per tant és “normal” que el beisbol passi totalment desapercebut, fins i tot me jugaria un pèsol que un alt percentatge de ciutadans desconeix que hi ha equips de beisbol catalans.
El que volia dir és que ningú s’ha enterat que Barcelona ha estat designada com una de les seus del campionat mundial de beisbol d’aquest any. Concretament, aquí jugaran els equips del grup B, al camp de beisbol municipal Carlos Perez de Rozas, a Montjuïc. Els partits tindran lloc entre els dies 9 i 12 de setembre, i deu ni do de la qualitat dels equips que jugaran. Ja m’ho muntaré com sigui, però jo no em perdo el derbi llatí entre Cuba i Puerto Rico, els dos equips més forts de la zona i dels predilectes de tota la vida per endur-se la copa.

Per més informació teniu la web de del grup B de la copa, cortesia de la Federació Catalana de Beisbol i Softbol: http://www.bwcspain.es/index.html

I com que soc així de freaky, aquí teniu la cançó de l’opening 4 de Major, al que estic molt viciat. I si, a la sèrie també... però ja és sentimental, que porto veient les aventures del prota des que aquest tenia 8 anys i un l’hi agafa carinyo XD

http://www.youtube.com/watch?v=ZgIdZj7qTNU&feature=related

Ale, a cuidar-se!

Reprenent el blog

2009-05-21T10:56:00.000-07:00

Ieps, bones, quant de temps!
Si en feia de setmanes que no tocava això... però l’ho promès és deute, i per tant abans de tornar a comentar les meves rareses i curiositats de sempre, millor acabem el capítol del BAFF amb les cròniques (reposades, refredades i digerides a hores d’ara) de les pel·lícules que vaig anar a veure, que son unes quantes.

- Echo of silence
Bona manera de obrir (almenys des del meu punt de vista) el festival. Un film lent, pausat, angoixós i traumàtic. I, en contra del que un pot pensar al llegir la frase anterior, la peli passa ràpid i és de bon veure. Situar la pel·lícula a Hokkaido permet dos detalls molt ben trobats: l’amplitud del territori i la separació entre nuclis habitats permet una correlació amb el desemparament i la solitud dels protagonistes, cada un abandonat a la seva sort en la seva peculiar illa de pensaments i circumstancies; i la blancor de l’omnipresent paisatge nevat, fred i sòrdid, permet que l’espectador entri en una dimensió freda i angoixant on la pura blancor de la neu distorsiona i cega a tots per igual. En definitiva, una pel·lícula molt bona que te deixa amb una desagradable sensació d’impotència.
La imatge de la peli, un mut intentant parlar per telèfon. Si aquesta no és una imatge d’angoixadora , pertorbant i dolorosa impotència, ja em direu vosaltres que és.

- Parking
Brutal còctel nocturn de surrealisme, violència, tendresa, compassió, ira i deixadesa. El que l’hi pot arribar a passar a un a la il·luminada nit de Taipei (com tota ciutat asiàtica, els llums de neó son omnipresents i desfiguren la realitat fins a deixar-la irreconeixible). Molt divertida i trepidant, per mi la millor peli del BAFF d’aquest any. Grans personatges, cada un amb les seves febleses, passat i incertesa cap al futur, uns avis desesperats i que anhelen la visita del fill mort, prostitució de baixa estofa i caps de peix al lavabo. Recomano molt el seu visionat, per anar be amb un cubata/beguda alcholica a la mà.

- Blind pig who wants to fly
Sense cap mena de dubte, la més rara de totes. Dentistes fans d’Stevie Wonder (fins als punts de rebentar-se els ulls ells mateixos), amistats problemàtiques per qüestions de raça, una estranya parella de gays mafiosos i, una vegada i un altre, la cançó (majoritàriament amb playback, cantussejada per algun actor) de “I just call to say I love you”, cançó que al final de la peli odiava a mort com quasi tota la sala. Si volien posar frenètic al públic, ho va aconseguir.
Curiosa, molt curiosa. No passarà a la historia del cine, però si voleu veure un cinema... diferent i suggeridor, aquesta és la vostre peli. No recomanada per gent que ja ara te tírria a la cançó de Stevie Wonder.

- Service
Potser soc jo, potser era la peli, però a mi el neorealisme no m’acaba d’agradar. Comprenc que és interessant veure 24 hores d’una família en caiguda lliure, contemplant les intimitats de la família, els seus problemes, el seu dia a dia així com el dels usuaris del cinema que regenten. Ara bé, a mi se’m va fer llarga.
Tot i això s’ha de reconèixer el gran talent dels actors, la brillant representació de la caòtica Manila, els moviments de la càmera i, com no, sempre és curiós veure i escoltar els deixos castellans que encara hi ha a la llengua de Filipines.
La pel·lícula va ser condecorada amb el premi Cinematk, per tant se suposa que amb això s’ha guanyat el poder ser projectada als cinemes espanyols, sols que segurament la passaran en aquells que estiguin ben lluny dels cercles comercials. Amb fi, s’ho mereix, no cada dia es veu un film increïblement ric, modern, provocador i presidit per dos inoblidables personatges femenins.

- Tsukushi Public Library
Curt que vaig poder disfrutar juntament amb un documentals “de cuyo nombre no quiero acordarme”. Surrealista, vibrant i amb grans dosis d’humor. Pel que dura és dels films que més recordaré, sobretot de l’inesperat final musical XD

- Crush and Blush
Gran pel.licula koreana, d’un humor, vitalitat i patetisme increïbles. Un actriu amb molta, increïble força, i uns personatges d’allò més interesants.
Molt recomanable, això si, sols per aquells incondicionals de l’humor asiàtic. Diguem que a la resta els hi costarà entrar, però un cop dins disfrutaran com nans ^^

- Achilles and the tortoise
La nova de Kitano. Fa falta dir alguna cosa més?
Si. La historia d’una vida, una reflexió continuada i hiper interessant sobre l’art i el paper de l’artista. Com sempre, hiperbòlica i amb moments de gran humor, com també amb moments de gran violència visual.
És Takeshi Kitano, que us esperàveu?

- Breathless
El film guanyador del premi gros del festival. Una gran, enorme, pel·lícula carregada, saturada de violència.
Puc discrepat sobre que s’endugués el Durió d’Or, però no puc discrepar en absolut en que es tracta d’una gran pel·lícula amb un final terriblement agredolç i dur.

- Love Exposure
Premi del públic, i no m’estranya. Titànica pel.licula d’unes quatre hores de duració, que dona per molt i més. I l’ho bo és que passa de forma ràpida, amena i fascinant. Com he dit, quatre hores donen per molt, així que hi trobareu tot allò que us imagineu. Toca tots els gèneres, tots els registres, totes les fibres sensibles.
Film de culte d’un director de culte, Sion Sono (el mateix que “el club del suïcidi”, que va aconseguir omplir l’auditori del CCCB fins al punt que un pobre és va tindre que asseure al meu darrera sobre una taula per poder veure-la (havien venut una entrada de més i el senyor és va negar per tots els sants del cel a recuperar els calers, ja que ell volia, desitjava, veure la peli). Altament recomanable, oi tant. I, si la trobeu amb uns subtítols potables, me la passeu ^^

- MY DARLING OF THE MOUNTAINS – TOKUICHI IN LOVE
Emotiva, curiosa, graciosa i entendridora comèdia de situacions amb dos cecs com a protagonistes, dos grups d’estudiants, una dama de Tokio, un lladre i un home amb una feina misteriosa acompanyada d’un nen que no para de buscar companys de jocs.
Un bon film per passar una tarda/nit avorrida i calorosa d’estiu, ja que sens cap mena de dubte és molt refrescant i àgil en el seu desenvolupament.

- GLASSES
I parlant de pel·lícules curioses, vaig tindre la sort d’anar la segona sessió del film inaugural del BAFF, i no m’estranya que la tornessin a passar. Estranya, amb tocs surrealistes, i divertidíssima peli costumista. I, per sobre de tot, rara i curiosa. Una pel·lícula per aprendre a anar lent i a agafar-se les coses amb parsimònia i calma.
De totes les pelis del BAFF, si n’hagués de recomanar dues, aquesta seria la segona (com heu pogut endevinar, la primera seria la excessiva Love Exposure), ja que el seu visionat és imprescindible, i com més aviat millor, ja que estic segur que ràpidament es convertirà en un fil de culte.

I això és tot (crec). Per més informació, si busqueu els arguments teniu la meva entrada anterior, i si us interessen actors i actors, la pàgina del BAFF és el que necessiteu: http://www.baff-bcn.org/ca/programacion

De cara a futures adicions del BAFF, crec que canviaré el meu modus operandi. Per una banda, la saturació de tantes pelis ha causat en mi que sols recordi vivament l'impacte de les primeres, i també ha deixar amb un estat llastimos la meva economia. Per tant, tot i que la tentació d'anar a veure tantes pelis bones hi serà sempre, crec que és millor triar be i sols anar a veure unes poques i, si pot ser, amb un dia o dos mínim de descans.

I res, amb això deixo per acabat el llarg (més per les dates que no per el festival en si) episodi del BAFF, i demà o aviat aviat ja postejare alguna cosa, que tinc moltes coses que ensenyar ^^

BAFF 2009

2009-05-03T10:37:00.001-07:00

Tot i que va començar a finals de la setmana passada, avui diumenge encara queden 7 dies de festival. I els penso assaborir.
Tot i que sempre m’ha fet gracia anar-hi, com a bon degustador de tot allò que prové de la llunyana Àsia, sempre hi trobava pegues i m’autosabotejava. Que si encara no conec Barcelona com per saber on son els llocs, que si no se com van els autobusos nocturns, que si tinc feina, que si me n’he oblidat, que si tal, que si qual...
Però, aquest any no hi ha excusa que valgui. Encara no vaig gaire carregat de feina i tinc els vespres nets per anar a cine. I, el que és més important, en certa manera m’és indiferent anar-hi acompanyat o no, ja que al cap i a la fi el cine no és un lloc on anar a parlar.

Per tant, senyores i senyors que de tant en tant segueixen aquest bloc, intentaré fer de bon reporter i anar penjant les meves valoracions del festival i de les pel·lícules que aniré veient.
A continuació, aquí teniu (i de pas em servirà per saber que tinc que fer cada dia XD ) l’estudiet planning que tinc pensat seguir. Clar que dubto aguantar fins al final, al cap i a la fi són moltes hores de cine... però un farà el que bonament pugui.
PD: les sinopsis són extretes de la pàgina web del festival.

Dilluns
- Echo of silence
El actor Atsuro Watabe debuta en la dirección con esta película atmosférica ambientada en la fría región de Hokkaido, cubierta por la nieve buena parte del año. Su protagonista, Fusako, vive en un rancho con un padre que todavía no se ha recuperado de la reciente muerte de su esposa, así que ella le ayuda en todo lo que puede. Fusako pasa así sus días, en una tranquila rutina. Hasta que un día, sorprendida por una tormenta de nieve, es acogida por un hombre que no puede hablar y con el que iniciará una más que incipiente amistad que promete convertirse en una historia de amor en toda regla. Pero Fusako sufre un pequeño accidente del que aparentemente sale ilesa. Así que ella sigue con su vida tranquila en su pequeña ciudad cubierta por la nieve. Un día, mientras está conduciendo, nota la presencia de algo extraño en el fondo de su corazón, pero no sabe qué es. El médico se lo había dicho el día del accidente: “Algunas partes de tu memoria se han perdido”.

- Parking
“Les desgràcies no vénen mai soles” sembla ser el lema que guia aquesta pel•lícula, en la qual una experiència aparentment banal es converteix en un malson que amenaça la vida del protagonista. Conduir en una gran ciutat pot ser un malson, però per al pobre Chen Mo, intepretat per Chang Chen (Three Times, Aliento), aquest és el menor dels seus problemes. Té programat un sopar de reconciliació amb la seva dona i quan s’atura a una pastisseria per comprar un regal, al sortir descobreix contrariat que un cotxe ha aparcat en doble fila i bloqueja el seu vehicle. El que hauria d'haver estat una contratemps de només dos minuts a la seva vida es converteix en un descens als inferns de la nit de Taipei, en la qual entrarà en contacte amb personatges excèntrics i viurà situacions límit que posaran en perill no solament el seu matrimoni, sinó també la seva pròpia vida.

Dimarts
- Blind pig who wants to fly
Blind Pig Who Wants to Fly ofereix un calidoscopi en el qual els diferents personatges que envolten a Linda afronten els seus propis dimonis, però també és la visió panoràmica d'una desconeguda comunitat, els desitjos de la qual difícilment es compliran. La pel•lícula recrea la problemàtica de la comunitat indonèsia descendent de xinesos, estigmatitzats pel govern durant els 50 i acusats de comunisme, cosa que va alimentar el racisme i la persecució. Amb aquest fons històric, aquesta pel•lícula poc convencional dirigida per Edwin, que debuta amb aquesta obra després d'una reeixida carrera com a realitzador de curtmetratges, posa de manifest una problemàtica del seu país poc coneguda. Però sobretot és un fresc retrat d'uns personatges al límit. Com Cahyono, amb un aspecte massa xinès que li causa força problemes i que desitjaria ser japonès (i per això es vesteix en sintonia). O de la seva millor amiga, Linda, que quan era petita espantava als nens que els acorralaven llençant-los petards. I de fons, obsessivament, sona una vegada i una altra una vella cançó de Stevie Wonder

- Service
La família Pineda, un matriarcat al voltant del qual pul•lulen fills, néts, cosins i nebots, regenta un cinema vell, barroc, decadent i laberíntic dedicat al gènere porno. Els membres de la família pugen i baixen escales ocupats en el seu dia a dia, mentre intenten suportar els seus innombrables problemes, aliens a tot el que esdevé a la sala i als més que poblats passadissos del cinema, en els quals hi regna la prostitució. Amb la sorollosa Manila com a incessant soroll de fons, el cinema, que és també l'habitatge de la nombrosa família, es revela com un microcosmos amb les seves pròpies normes. L’aridesa i aparent cruesa de l'acció d’aquesta espècie de neorrealisme a la filipina no fa més que augmentar la tendresa que desperten els membres d'aquesta sorprenent família. Potser no resulti tan irònic que el nom del cinema sigui Family.

Dimecres
- Tsukushi Public Library
A la biblioteca pública Tsukushi no acude demasiada gente. Uno de los sus usuarios más habituales, el Sr. Yokoyama, murió la semana anterior. Mientras los bibliotecarios hablan de la triste noticia, uno de ellos señala un escarabajo de la pared y dice que se parece mucho al Sr. Yokoyama. Rápidamente llegan a la conclusión de que el espíritu del muerto ha poseído el escarabajo y se quiere despedir de ellos. Esta es una historia llena de humor y de buen rollo

- Crush and Blush
Crush and Blush és una comèdia negra antiromàntica sobre la venjança i l'obsessió. Aquest primer llargmetratge de Lee Kyoung-mi està produït pel prestigiós Park Chan-wook, que també hi fa una curta intervenció al costat de Bong Joon-ho (The Host). L'argument en si és complicat i imprevisible. Me-sook és la professora menys popular de l’institut. Maldestre i poc agraciada, es posa vermella en els moments més inoportuns, té molt mal humor i es passa la vida queixant-se i acorralant Seo, un col•lega casat de qui n’està molt. Quan Yuri, una atractiva professora, li roba les seves classes i el seu home, decideix passar a l'acció. Me-sook il•lumina la pantalla amb el seu encant peculiar i contra tot pronòstic converteix una ovella negra misàntropa en una heroïna agressiva que aconsegueix que el públic acabi als seus peus. El guió és molt ocurrent, amb un sentit de l'humor excèntric que recorda el cinema de Wes Anderson. Crush and Blush és una obra única i podria molt ben ser la millor comèdia coreana dels últims anys. Divertida i fosca, guiada amb fermesa per una actriu en plena forma, és una pel•lícula indispensable per a qualsevol amant del cinema coreà.

Dijous
- Achilles and the tortoise
Amb Achilles and the Tortoise, Kitano tanca la trilogia en la qual ha contemplat amb distància i ironia la seva pròpia obra i el cinema en conjunt. Si en la primera part (Takeshis, 2005) s'analitzava la figura de Kitano, dividida entre la seva identitat i la seva personalitat artística, i Glory to the Filmaker! (2007) el mostrava en una recerca perpètua per reinterpretar-se, a Achilles, centrada ja no en la seva persona sinó en la història d'un pintor, tracta la gran pregunta de què és l'art. Dividida en tres actes, la pel•lícula segueix els esforços d'un noi a la recerca de la seva identitat artística. Quan apareix Kitano a la pantalla (que interpreta el personatge de gran), ja ha quedat prou clar que el personatge no té un talent original, sinó que només és un copista destre. Magníficament fotografiada i interpretada, i esquitxada amb els quadres del propi Kitano (una metàfora carregada d’ironia), la seva tesi queda ben clara: l'important és la creació i no la recepció de l'obra ni la instrumentalizació de l'artista.

- Breathless
Després d'haver crescut amb un pare violent, a qui culpa de la mort de la seva mare i d’haver apunyalat la seva germana, Song-Hoon tan sols és capaç de vibrar amb l'emoció prèvia a qualsevol esclat de violència. Però això canvia quan coneix a Yeon-heui, una estudiant adolescent descarada. Víctima també de la brutalitat diària del seu pare i de la insensibilitat del seu germà, a Yeon-heui no l’impressiona l'aparent duresa de Song-Hoon, ja que ella també rep la seva dosi de maltractament en el si d'una família disfuncional. Lentament, un vincle familiar alternatiu s'anirà creant entre tots dos. Yang Ik-june va treballar com a actor abans de decidir narrar la seva pròpia experiència autobiogràfica

- Sell Out
Des del mateix començament, Sell Out! no sembla una pel•lícula corrent. Ella es diu Rafflesia Pong (que més o menys significa “flor pudent”) i és la presentadora d'un programa d'entrevistes ple d'ambició i d’odi vers els artistes. Ell és Eric Tan, un dissenyador molt innocent, la creativitat del qual li serveix de ben poc. Els dos treballen per a FONY, una multinacional que té com a lema ser original. Ambdós protagonitzen aquesta comèdia musical en clau satírica que remou els fonaments de la política de les grans companyies i destapa les grans mentides de la televisió. Sell Out! aborda amb ironia la interminable batalla entre art i comerç. Però sobretot, es burla de tot el que té a veure amb Malàisia, des de les pretensioses pel•lícules d'autor i la seva obsessió pels eurasiàtics, fins a les corporacions amb noms poc originals i l'ús del Manglish (anglès malaisi).

Divendres
- Love Exposure
Yu és un adolescent que s'ha criat en el si d'una família molt cristiana. Acabat d’ordenar sacerdot, el seu pare l’obliga a confessar els seus pecats, que ell comet buscant l'aprovació paterna. Amb diligència, Yu es dedica a obrar malament, fins que les seves fotos robades de calces de noies el catapulten a la fama. Però llavors coneix a Yoko i es veu embolicat en una misteriosa secta… Amb una durada de gairebé quatre hores, aquesta història d'amor èpica podria semblar una nova obra pretenciosa del director de culte Sion Sono, però en canvi resulta sorprenentment accessible. Barreja barroca i visceral de comèdia, acció, melodrama, història d’amor i estudi de personatges, Love Exposure està destinada a provocar tot tipus d'emocions a l'espectador. Complexa, excessiva, iconoclasta, irreverent i hipnòtica, aquesta obra mestra impactant i poc convencional està farcida d'elements que faran que als fans del cinema japonès i asiàtic els caigui la bava: humor a dojo, homenatge al cinema d'arts marcials, gore, traumes infantils, una secta repulsiva, porno i fins i tot lesbianisme. Sono es llença a la jugular de la societat nipona recorrent a l'estètica trash que excita els fans de la “Japanologia” i el resultat no pot ser més estimulant.

Dissabte
- Flower in the pocket
Flower in the Pocket és la pel•lícula que finalment ha situat al punt de mira a aquesta singular nouvelle vague del cinema malaisi, en la qual la producció de signe independent i la cooperació entre cineastes locals marquen la pauta a seguir per futures generacions. Un film petit i sense pretensions sobre dos germans que creixen sense mare i amb un pare que no els fa ni cas, rodat amb un gran sentit de l'humor i que barreja la comèdia absurda amb la sàtira social i les misèries familiars

- All around us
Kanao, un dibuixant i il•lustrador de poques paraules, treballa resignat com a sabater en un centre comercial. La seva dona li programa la vida amb exactitud fins a tal punt que té assenyalats els dies de la setmana que tindran sexe, amb l'objectiu de tenir un fill. Un amic al que feia temps que no veia li ofereix una feina com a dibuixant a una sala de tribunal on hi trobarà una manera d'expressar la seva vocació artística. Al llarg dels anys passen pel tribunal els pitjors assassins i criminals: els que han comès els crims més horrorosos, els que se’n penedeixen dels seus actes, els que se’n riuen de les seves víctimes. Kanao trobarà en ells la bellesa dels detalls, i així, al mateix temps que és testimoni dels pitjors horrors, anirà descobrint la humanitat i la tendresa que s'amaga en el seu interior. All around us tracta de la dificultat de les relacions de parella, de com el temps i altres factors inesperats poden provocar una gir a la vida i fer-te veure que llençar la tovallola no té perquè ser la solució. No cal perdre l'esperança.

- Still walking
Still Walking segueix tres generacions d'una família japonesa durant tot un dia. La pel•lícula explora com d’agredolç poden resultar les relacions familiars alhora que la gran veritat que cova sota la seva existència. Com cada any, uns fills ja adults visiten els seus pares per tal de commemorar la tràgica mort del fill gran, que fa 15 anys es va ofegar en un accident. El fill petit, Ryota, està ressentit pel favoritisme dels seus pares cap al seu germà mort. El seu pare, un metge jubilat, retreu al seu fill que no hagi seguit els seus passos com a metge i que a més s’hagi ajuntat amb una mare soltera. Al seu torn, la mare de Ryota està disgustada amb la seva filla. Lluminosa en la superfície però fosca en l’interior, la nova pel•lícula de Kore-eda és un retrat fidel de la complexitat de la família. La seva sorprenent simplicitat no només remet als clàssics d’Ozu, sinó també a l’obra d’una altra directora de la seva generació, Naomi Kawase, amb la qual comparteix l'obsessió per la vellesa, la família, les diferències generacionals i els contrastos entre tradició i modernitat

Diumenge
- The Rainbow Troops
Basada en un novel•la que ha venut més de 500.000 exemplars a Indonèsia, The Rainbow Troops narra la historia d'una professora idealista i els seus alumnes, els fills dels obrers pobres d'una illa rica en recursos naturals. L'amenaça plana sobre l'escola davant la possibilitat que sigui clausurada, però professors i alumnes lluitaran per guanyar-se el respecte del poble. Un canvi en la carrera del director, que ha rodat aquesta pel•lícula amb un repartiment d'actors no professionals.

- Winds of setember
Drama d'iniciació juvenil situat a la ciutat de Xinzhu el 1996. Un grup de joves rebels viu al marge de les normes que els imposa la severa directora de l’institut. Són nois amants del beisbol, les motos, la cervesa i el tabac. Per a ells els llaços d'amistat són prioritaris davant les obligacions familiars i acadèmiques. Tot i així, la graduació que els permetrà passar de curs farà que la seva amistat es vagi desgastant a poc a poc. El cap del grup, Yen, surt amb la l’atractiva Yun, a la qual li és infidel en repetides ocasions. El seu millor amic, Tang, li cobreix les aventures ja que en realitat està enamorat de Yun. La tensió entre ells anirà creixent fins que finalment explota. Al mateix temps que la relació entre els dos amics es va trencant, el grup també se’n ressent. Winds of September remet a una temàtica que el cinema ha explorat des dels anys 50 i que amb Marlon Brando com a paradigma, moto inclosa, ha perdurat fins als nostres dies

- My Magic
La vida de Francis, un mag famós ja retirat, és un descens imparable als inferns. Per oblidar ofega les penes en alcohol i amb prou feines arriba a finals de mes netejant un club nocturn. Té un fill de 10 anys que adora, però la culpa i l’embriaguesa contínua l’han convertit en un pare desastrós. El fill ha après a ocultar el seu afecte vers el seu pare i a tirar endavant amb la seva vida caòtica. Sol i amb els ànims destrossats, Francis vol redimir-se i tornar a guanyar-se l’amor i respecte del seu fill, així que decideix reprendre la seva carrera de mag. Eric Khoo és una figura clau en el ressorgiment internacional del cinema de Singapur, tot i que la crítica no sap ben bé com classificar-lo, en part perquè Singapur ocupa un lloc una mica estrany entre cultures, ideologies i geografies, i l’última obra de Khoo reflecteix perfectament aquestes ambigüitats. Segons el mateix director, per escriure el guió es va inspirar en La carretera, la novel•la apocalíptica de Cormac McCarthy, i en l’especial relació que s’hi estableix entre pare i fill.

Clar que per desgracia també hi ha pel.licules que em perdre tot i que m’agradaria veure-les, com la Daytime Drinking, però per desgracia el BAFF té aquestes coses: Moltes pelis i poques sessions per poder-les veure.

I res, ja aniré informant sobre el que penso del que vaig veient.
A veure si aguanto...

Pastel

2009-05-02T15:10:00.000-07:00

Nou, clar que és un dir, manga al que estic viciat: Pastel. Com el nom mateix diu, és un shonen pastelós i enganxós com un cotó de sucre (bonica comparació). Però, igualment, té uns personatges que enganxen (vull fer el club de fans de la Manami i elevar la Yuu, la Tsukasa i en Tetsu a divinitats XD ). De moment vaig per el capítol 81, i a onemanga tenen penjats fins el 104, per tant aquesta nit em poso al dia XD

Per altre banda, avui hi ha hagut partida de warhammer a la “sala” del club de la “Serradora”. Vaig posant cometes perquè fins que tinguem les samarretes no serem club ni res (tampoc ho serem després, po almenys molarà XD ). Típica batalla gansa a quatre oponents per banda a 3000 punts per barba. I deu ni d’or de l’ho ajustada que ha quedat.
Cal dir que m’estic “consolidant” com a rei dels flancos. No se com m’ho faig que sempre em queden unitats defensat els flancs amenaçats o intentant destruir els flancs de l’oponent. En batalles ganses, clar. En aquest cas d’avui, de dos flancs al final un l’he dominat i quasi arrasat, i l’altre he contingut com he pogut la, segurament, unitat més bestia de la partida, però al final he caigut per culpa d’una carga de bretorians que m’han pillat de costat.
Pobres obrellaunes meus, Khaine està orgullós de vosaltres T.T

Les variacions i la meva llista d’exèrcit “extrema” ha funcionat a mitges. Mal dia per posar-me mooolta màgia quan a tothom se l’hi gira el cap alhora i decideix no posar màgies i si molts daus de dispersió. Clar que pitjor m’arriba a tocar nans a l’altre banda de la taula i després pla em cagaria amb tot. Però tot i això, encara deu ni d’or dels que m’han colat. Clar que l’efectivitat, tret d’un pou d’ombres, ha sigut nula.
Els assassins tampoc han fet gaire cosa. Massa salvacions especials a salvar decapitacions. Si ja és xungu matar un cavaller amb força tres, si a sobre l’hi foten especial ja n’hi ha per plegar veles. Viam, que això ho porto jo i haurien caigut igual com mosques, però justament avui ha sigut el dia de la flor al cul. Uns foten salvacions, altres dispersant i jo no foten disfuncions màgiques (i això que anava preparat). Vaja, que les magues no han fet els punts (be, una si... i ha acabat morta) i els assassins tampoc. Si és que ja ho deia jo, on hi hagi una hidra.... o dues, que no s’hi foti un elfu.

Sap greu no valorar la resta de contingents, però altre feina tenia a mirar com fer colar màgia (adoro la daga de sacrifici, crec que m’hi tornaré edicte, ¡Muahahahahah!) i a intentar col·locar els assassins perquè flotessin feina.

I per desgracia sols tinc dues fotografies de la partida, ja que estava massa liat i no he pogut fer de reporter gràfic.

I per acabar una cançoneta que em mola molt, copiada d’estil de Black Sabbath, i que, al veure com els meus oponents ho salvaven tot, m’he fet un fart de cantussejar.

http://www.youtube.com/watch?v=k3Pju2-r10U

Malsons

2009-04-26T13:30:00.000-07:00

Fa pocs minuts m’ha passat aquest link, una propaganda com qualsevol altre vídeo inclòs protagonitzat pel que serà el nou protagonista dels mels malsons.
http://bodygroom.philips.com/es/
Em fa mooooolt yuyu T.T

I parlant de malsons, com oblidar la sempre agradable melodia de Danny Elfmann ^^
I a més hi han histories amb subtítols al castellà i, com és el cas d’aquest vídeo, directament ja la versió doblada. Moooola ^^
http://www.youtube.com/watch?v=iR56gxNkwPs

Fa calor i no mola

2009-04-23T08:27:00.000-07:00

Un jorn, ja fa temps, dormia ma innocència a l'ombra d'unes acàcies, a la frescor d'un riu que murmurava dolçament a mes orelles esperances vagues i ensomnis afalagadors, i tu, posant-me la mà al pit, me despertares, i guaitant on jo guaitava, tot escaldant-me les mans amb una de les llàgrimes que havien d'escaldar tos ulls, me digueres: "La tardor vindrà per mi abans que la primavera. Si no vols que l'hivern geli en ton cos los raigs del sol que escalfaeix les daurades espigues, acompanya'm a cercar a altres encontrades les flors que aquí no poden créixer per nosaltres." I estrenyent-me la mà te m'endugueres; i caminant, caminant pel món de l'esperit, escorcollàrem les valls fondes, les altures embromades, les planes ufanoses, les corrents de blaves aigües, les ombres de la nit i les llums del dia, trobant l'amor que fa cantar als ocells i el sentiment que fa plorar a les flors.

Si algun dia acabo la –piii- memòria (fet i fet la tinc que entregar avui o demà), em serà grat i agradable endinsar-me dins la majestuosa prosa de Martí Genís i Aguilar. Potser per "Julita", potser per "Narracions casolanes". No se, ja m’ho trobaré...

Comentari series de primavera

2009-04-18T06:26:00.000-07:00

Avui fa bon dia.
Plou, cau pedra (algunes d’elles sobre el meu cap quan he tingut que sortit en plena tempesta a recollir la roba) i de tant en tant fa sol. I es preciós, perquè és un d’aquells dies que els núvols grisos grassos i grossos s’han instal·lat per sobre la plana, deixant les muntanyes del voltant lliures i il·luminades, creant un contrast de llum i ombres preciós que fa que Cabrera es mostri imponent i, si és possible, amb tota la seva gloria, normalment entelada per una cortina de calitja.

Però, anem a l’ho que anava, breu ressenya de les series d’aquesta temporada que ja he vist.

Cross Game: La sèrie que estava esperant amb ganes, com bon fan d’Adachi-sama i seguir del manga en que es base. I, la veritat, si van a aquest ritme no se pas com s’ho faran... amb el primer capítol es poleixen ja el primer tomo, i com no, he tornat a plorar tal com vaig fer quan em vaig acabar el primer tomo del manga. Opening mediocre a base de colaix i ending simple po que fa la seva finalitat, amb una cançoneta tranquil·la i agradable. Però l’ho bo comença ara, amb una Aoba ja crescuda i convertida amb la encarnació de noia guapa i borde. Com l’hi afluixin un pel el caràcter que te al manga muntaré un pollastre...

07-Ghost: Que tenen a veure militars, clergues, monges, monstres, pedres rares i una màgia rara que controla tot déu? Sincerament, no ho se. Viam, te tooota la pinta de ser un bishonen amb hòsties i tal, però l’hi donaré una oportunitat.... fins veure l’aparició de cert personatge que es veu a l’opening i que m’ha caigut en gràcia.

K-ON!: La vida d’unes estudiants de preparatòria que reciclen un club e musica per convertir-lo amb un grup de rock. Simpàtica, graciosa a cops i amb una protagonista d’aquelles que em fa perdre els nervis de l’ho atontada que sembla i és. Ideal per matar mitja hora a la nit mentre esperes que comencin alguna altre cosa, ja que ni mata ni impressiona, senzillament... es deixa veure, que ja és molt.

Shangri-la: Curiosa. Mossa que fa quatre dies encara l’hi tenien que treure els mocs i amb pànic a l’estudi i jove clenxinat i militar. Curiós. Món post-apocalíptic amb la vegetació regnant sobre les antigues i abandonades ciutats, organització que vol dominar el món (si més no econòmicament) i, en resum, una faula ecologista curiosament curiosa. Menció a part el travestí armat amb un fuet que es dedica a empaitar militars, una imatge que encara ara m’inspira temor....

Basquash: Divertida, frenètica i com un aspecte visual molt plàstic. L’animació m’ha recordat molt a Gurren Laggan, així com les bromes d’alt contingut eròtic que es van produint. I que voleu que us digui, tot i ser una sèrie patrocinada per Nike, a l’ho millor m’enganxo a veure partits de basquet amb robots. La veritat és que la sèrie està ben treballada. Una sorpresa, fet i fet, ja que no m’esperava res i al final m’ha agradat i tot (i a més tinc un bon parell de mulates raons per continuar veient l’anime XD )

Senjou no Valkyria, Gallian Chronicles: Començo a estar fart que, sempre sempre sempre que surt quelcom relacionat amb valkyrires, el nom de la protagonista ja surti com si estigues predissenyat. Viam, que el nom és maco i tal, po una mica d’originalitat al respecte tampoc estaria malament. Sobre la sèrie, pel que fa a l’animació és de les millor treballades, però els personatges son la cosa més irracional i irral que te puguis tirar a la cara. No és normal que, davant d’una invasió amb tancs i militars entrenats, una casa sigui bombardejada i la nena que hi viu surti a atacar penya amb una cassola... ni que en mig de l’evacuació un pringat es dediqui a fer un croquis de truites de riu com si els funestos núvols que s’acosten no anés amb ell. O els personatges guanyen profunditat o ràpidament agafaré i enviaré la sèrie a la paperera de reciclatge.

I res, de la llista que vaig fer sols em queda veure la del resturant, po al ser un anime raro protagonitzat per homes entrats en edat, suposo que tardarà a que l’agafin algun fansub.

Recomanació, per cert, de grup i cançó: Ore Ska Band, “Hana no Ska Dance”.
http://www.youtube.com/watch?v=GP54xKQ9zac
A ser possible baixeu-vos el CD “Wao!!” ja que no te pèrdua ^^

Boomdeyada

2009-04-15T13:47:00.000-07:00

Soc d’aquelles persones que ràpidament s’enganxen a bones i alegres melodies, per horror de la gent que m’envolta. I, quan vaig veure aquest anunci al discovery channel (si, soc un friki dels documentals, un dia d’aquest ja posaré la llista dels programes i coses que segueixo) no vaig poder-me estar de baixar corrents la cançoneta i el vídeo, que teniu a continuació.

No és del tot adorable?

Si voleu subtítols, aquí els podeu trobar: http://www.youtube.com/watch?v=9BxNJRxGbgE

¿Quién aplastó a la mariposa?

2009-04-11T11:07:00.000-07:00

http://rapidshare.com/files/220159319/02-Quien_aplast__a_la_mariposa.mp3.html

¿Cómo puedes ser tan inocente?
¿Cómo puedes siquiera esperar
meter los dedos en mermelada
sin tener que ensuciarte?

Te dijeron que era fácil
en la vida ser feliz
¿No sabias que el arco-iris
sólo sale después de llover?

No esperes joyas de mi
ni hermosas frases
porque yo soy la rueda que aplastó la mariposa
sin ninguna razón
Piénsalo

Tu padre es un gran artista
y te compra cuanto puedas ver
Dime cual es la razón
de que escondas tu pasado otra vez

No llegaste nunca a pensar
que la realidad podía ser
una brasa ardiendo en tu mano
y que cuesta poderla soltar

Tardas mucho tiempo en aprender
cosas bien sencillas incluso para ti
Pero ahora hay algo en lo que debes pensar
porque no tengo tiempo para perder

PD: Series a afegir a les de l’entrada anterior.
· 07-Ghost (he vist dos... dolents, suposo, que m’han agradat a l’opening. Clar que sembla una espècie de Bleach, aixi que no se no se...)
· Ristorante Paradiso! (un anime on els protas són homes de més de 50/60 anys que regenten un restaurant? Aquesta raresa no m’ho perdo per res del món!!!)
· Eden of the East (de totes les series d’aquesta primavera crec que és la que te un millor acabat de qualitat visual)

PD 2: http://yoshimoto.fc.yahoo.co.jp/index.php?itemid=178 fa poooooooooor!!!! >_<

Temporada de primavera 2009

2009-04-08T08:49:00.000-07:00

No, no tingueu por, no m’he tornat tan boig com por comentar ara la nova temporada de roba i complements d’aquesta primavera. Al cap i a la fi soc de la mateixa opinió que Oliveiro Girondo sobre la moda (¿Qué es la moda? Desde el punto de vista artístico una forma de fealdad tan intolerable que nos vemos obligados a cambiarla cada seis meses). Aixi que no us espanteu. L’ho meu és moooool pitjor ^^
I és com cada abril, comença la nova temporada d’anime, amb estrenes esperades , desil·lusions i sorpreses. Vaja, l’esdeveniment freaky més important i motivador de l’estació (jo i el Saló del Cómic no som gaire amics...). Així que aqui teniu, per aquells que els hi pot interessar, una petita llista (Mini ressenyes les podeu trobar a la fabulosa Brownie Post, i no penso ara repetir-me com l’all i més en series que encara no he pogut catar personalment) de les noves series, a l’espera que algun fansub les porti a aquetes contrades per poder tenir, i aquest cop de debò, una opinió pròpia.

Per començar, aquí teniu on podeu trobar petites ressenyes (centrades en l’opening i l’ending, po algu és algu i serveix per fer-se una idea)
http://ayumikat.wordpress.com/2009/04/03/spring-09-quick-impressions-oped-part-1/
http://ayumikat.wordpress.com/2009/04/07/spring-09-quick-impressions-oped-part-2/

I ara a l'ho meu.

Sengoku Basara (humor i hosties, pot ser interesant per passar l'estona)
K-ON! (Digueu-me il·lús però tinc esperances de que aquesta sèrie pugui ser la Toradora d’aquesta nova temporada. O amb altres paraules, serie simple que enganxa XD).
Basquash! (Bàsquet amb ferralla? I perquè no, pot ser interessant…)
Cross Game (Adaptació del nou manga d’Adachi-sama, beasball, desgracies, noies amb un carisma aplastant i protas malenconiosos i adormits però de gran intringulis. Per variar és agradable tenir protagonistes que no vomitin paraules cada minut, i a més amb el segell d’Adachi. Si queda tan bo com el manga, serà el gran èxit... de no ser així seria el primer fracàs en una llaaaaarga carrera com a mangaka. I, com sempre, l’opening es queda curt i l’ending és fabulós.
Hi ha algú que vulgui formar un club de fans de l'Aoba Tsukushima? XD )
Natsu no Arashi (Anime del nou manga del creador de School Rumble, el beneït i alhora odiat Kobayashi-sensei. Viam en que ens surt aquest ara... depèn de dom m’ocuparé que caigui sobre el seu cap la còlera de Sawachika-sama!!!! A qui se l’hi acut deixar SR a mitges per embarcar-se en un nou projecte!!! I HATE IT!!!!!!)
Shangri-La (Lolis destruint el món? Moooola XD )
Valkyria Chronicles (Serie que intentaré seguir bàsicament perquè he vist un personatge en l’opening que m’ha caigut en gracia. Aixxx… l’ho bo de ser simple és que no hi han complicacions XD )

I res, si voleu veure els openings, endings i una valoració de primera ma, ja teniu els links que us he passat. I ara me les piru a fer el té i a llegir més relats. El problema és que avui estic massa happy i tots em semblen bons XD

Always Something There To Remind Me

2009-04-07T08:02:00.000-07:00

Aixó de fer jutge de concurs m’està començant a agradar. Ja fa un parell de nits que, després de veure la meva sessió d’anime de rigor (ahir, Llei Ueki, Nana i Gungrave), agafo la primera beguda agradable que trobo i em poso a llegir les narracions que m’han fet arribar.
Al principi, com quasi tot, em mirava la pila de folis amb escepticisme, convençut que m’avorriria d’allò més. Però, la realitat no és mai com un vol (o pensa o imagina, visca el dubte cartesià!), i de moment ja m’he trobat amb dues coses: vaig més lent del que creia, i entre algun cagaió de bestia feréstega hi ha coses de cert valor. For example, ahir em va cridat l’atenció un llarg relat molt ben escrit, però molt, que sols peca d’un excessiu militarisme democristià. O també hi ha coses que em fan riure, com el relat que vaig llegir abans de retirar-me a dormir,clar que ben mirat no se si em partia de l’ho divertit que era o pel whisky que m’estava foten...
I res, la correcció continua, viam que em trobo aquesta nit.

Plou plou plou i fot vent. A aquest pas el ginjoler no traurà fulles ni l’any que ve, ni que fotés una competició amb els roures per veure qui és l’arbre més gandul...

I ara a treballar, que de cara el cap de setmana estaré molt ocupat ja que pugen a veure’m i en total seran dos dies sense poder fotre ni brot. Viam si puc acabar la memòria abans de divendres, com a mínim.... el treball del màster, ja me l’inventaré diumenge si cal. Total, no me poden suspendre...

http://www.goear.com/listen/45ae43a/Purple-Rain-Prince
És curiós com, de la mateixa manera que no hi ha temps que no torna, sempre acabo caient de nou en les mateixes cançons.
http://www.sing365.com/music/Lyric.nsf/Purple-Rain-lyrics-Prince/F91C1B3780B46DEB4825689100254056

PD: I el solo encara em continua fascinant com el primer cop que el vaig sentir.

Dahlia

2009-04-06T10:55:00.000-07:00

http://www.youtube.com/watch?v=AaO1FzE6J9I

... en l'experiència de l'altre, més clarament (però no altrament) que no pas en la parla o en la del món percebut, inevitablement, copso el meu cos una espontaneïtat que m'ensenya allò que jo no podria saber sinó per ella. La posició de l'altre com un altre jo mateix, efectivament, no és possible si és la consciència qui l'ha d'establir: tenir consciència és constituir, no puc tenir, doncs, consciència de l'altre, perquè seria constituir-lo com a constituent, i com a constituent pel que fa a l'acte mateix pel qual jo el constitueixo.

Maurice Merleau-Ponty

Demian, Hermann Hesse

2009-04-04T08:54:00.000-07:00

Fragment del capítol setè, “La senyora Eva”

Parlava de l’esperit d’Europa i dels signes del nostre temps. Arreu, segons ell, regnava l’esperit de grup i l’educació de ramat, però enlloc la llibertat i l’amor. Tota aquesta comunitat forçada, des de l’associació estudiantil i la coral fins als estats, era una estructura imposada, era una comunitat per por, per terror, per desconcert, i en el fons era vella i corrupta, i propera a la desintegració.

- La solidaritat –va dir Demian – és una cosa bonica. Però això que veiem florir arreu no hi té res a veure. Ha de sorgir de nou, de la consciència de l’altre que té cada individu, i transformarà el món durant una època. Allò que avui anomenem solidaritat no és més que educació gregària. Els homes es refugien els uns en els altres, perquè tenen por els uns dels altres..., els amos s’associen, els treballadors s’associen, i els intel·lectuals!
I per què tenen por? Només tenim por quan no estem d’acord amb nosaltres mateixos. Tenen por perquè mai no s’han conegut ells mateixos. Una comunitat d’éssers humans que tenen por de l’inconegut dins ells mateixos! Tots s’adonen que les seves lleis de vida ja no funcionen, que viuen d’acord amb codis vells; ni les religions ni els costums, res no és adequat a allò que necessitem. Durant cent anys, i més, Europa s’ha limitat encara a estudiar i a construir fàbriques! Saben exactament quants grams de pólvora es necessiten per matar una persona, però no saben com pregar a Déu, ni saben com és possible passar una hora divertida. Observa una d’aquestes tavernes d’estudiants. O qualsevol lloc de diversió on es reuneixi la gent rica! És desesperant! Estimat Sinclair, de tot plegat no en pot sortir res de bo. Aquesta gent que s’aplega tan espaordida, és plena de por i de maldat; ningú no confia en l’altre. S’aferren a ideals que jo no ho són, i lapiden el qui en predica un de nou. Sento que hi ha d’haver conflictes. Vindran, creu-me, no trigaran a venir! Naturalment, no “milloraran” el món. Tant si els treballadors acaben amb llurs fabricants com si Rússia i Alemanya es destrossen mútuament, l’únic canvi que hi ha és un canvi d’amos. Però res no passa debades. Es posarà en evidència la invalidesa dels ideals actuals, seran liquidats aquests déus de l’Estat de Pedra. Aquest món, tal com és ara, vol morir, vol anar a l’abisme i ho farà.

- I què serà de nosaltres? – vaig preguntar-

- De nosaltres? Oh, potser també anirem a l’abisme. Poden matar-nos, a qualsevol de nosaltres. Però això no vol dir que ens puguin liquidar. Al voltant d’allò que resti de nosaltres, o dels qui sobrevisquin de nosaltres, s’aplegarà la voluntat del futur. La voluntat de la humanitat es mostrarà a aquells que la nostra Europa, amb el seu mercat de tècnica i de ciència, haurà ofuscat durant tota una època. I llavors es demostrarà que la voluntat de la humanitat no ha estat mai, ni enlloc, una sola cosa amb les actuals comunitats, els estats i els pobles, les associacions i les esglésies, sinó que allò que vol la natura dels homes és escrit en l’individu, en tu i en mi. Hi era ja en Jesucrist, hi era també en Nietzche. Tots aquests corrents, els únics importants, que, naturalment, canviaran d’aspecte cada dia, tindran el seu lloc, quan les actuals comunitats s’enfonsin.

No he pogut evitar posar aquest fragment d’aquest petit Bildungsroman de Hesse, plasmación d’una síntesis perfecte de Nietzche amb unes gotes de Hobbes.... clar que a aquest sempre apareix per una banda o un altre en tot pensador modern i contemporani. És l’ho que té ser bo, suposo.
A part, aquest fragment m’ha recordat a una molt breu narració de Rilke, autèntic manifest de l’ho que ha de ser el superhome. És l’ho que té fotre cops de martell, que sempre surten boniques guspires arreu, que, amb sort o desgracia, poden causar incendis de diverses magnituds.

I per abaixar un xic el nivell erudit, que després els pocs lectors que tinc em critiquen que no saben que comentar, us deixo amb un vídeo del meu últim “descobriment”. No us perdeu el final del PV, una lliçó visual de metaficció XD

http://www.youtube.com/watch?v=MysI7Srn5QY

I ara a treballar una mica que a les vuit toca plegar veles.

2009-04-03T03:41:00.000-07:00

Fot vent, senyal que a aquestes hores ja han obert el túnel de Bracons. Pobreta Vall d’en Bas, qui l’ha vista i qui la veurà...
Amb fi, coses del progrés, suposo. Llàstima que, com sempre, sembla que es vulgui jugar a veure qui ho fot més malament. Deu ser un brot paranoic, però estic començant a pensar que aquetes del govern foten animalades ja de forma expressament per anar tapant coses, si més no momentàniament. Estil nines russes i tal.
I el fotut és que abans deia que, davant d’una situació de xurraires i firetes, m’exiliaria a Euskadi... però amb el pollastre que els hi ha muntat amb els pactes antinatura (clar que, quina és la natura a la que anar en contra?) ni això em queda. Potser a Batea o a Bot m’hi voldrien... qui sap.

Vídeo d’una cançó que vaig “recuperar” ahir fent un mini revival. Suposo que per això a mi els Beatles no m’han acabat d’entusiasmar mai, ni soc un forofu de Queen. I és que els meus inicis, son amb el príncep.

I res, avui he anat per “últim” cop a l’institut a buscar quatre dades que em faltaven, ara ja no tinc excusa per iniciar la redacció de la memòria dels nassos. L’ho bo és que en mig del caos de crèdits de síntesis, batxillerats castigats per incivisme, notes i fi de classe en general, m’han ofert fer de jurat en uns premis literaris, els premis comarcals Àngels Viladomat.
Tot és començar, crec jo...

Per cert, admireu aquesta GRAN figura. Briareos Hecatonchires, de Appleseed, en la figura més currada que he vist jo fins ara. Impressionant, per treure’s el barret... si en portés, clar.

Per més info sobre la figura, la web de Danny Choo, un referent mundial en temes de frikisme i especialment otakisme o senzillament cultura japo en general. Si la busqueu, no us perdeu la secció de l’StormTrooper, si, el famós friki vestit de soldat de Star Wars que surt tant al youtube ^^

PD 1: Imatge de la taula de treball de l’Stormtrooper. Per flipar amb colors....

PD 2: He vist tot el que s’ha fet i es podia veure d’Slayers, per alguna cosa és el meu manganime predilecte de tots els temps. Però cap, cap, tan bestia, esfereïdor i terrible com el capítol 10 de Slayers Evolution-R.... i si l’ajuntem amb el final del capi 9, ja n’hi ha per estirar-se els cabells.
Senzillament un cop de puny a la boca de l’estomac. Fuaaaa…. Pobre Zell….

Qui pugues ser…

2009-04-02T06:48:00.000-07:00

Caram caram caram, per una vegada m’agradaria ser francès. I si, ser víctima de milions d’acudits, portar sempre la contraria a mig món i parlar amb un ridícul accent amariconat. Però, i partint de la base que seria igual de freaky (o més), m’agradaria ser francès. O, en el seu defecte, dominar l’idioma de Baudelaire.
I, és que, a la JapanExpo d’aquest any (pels que no estiguin dins del mundillo, seria el Saló del Manga de París i alhora el més important d’Europa), i per celebrar la desena organització, han aconseguit portar de convidades d’honor ni més ni menys que a les CLAMP!!!!
Sincerament, no se quan deuen haver pagat per portar-les, amb la feinada que tenen i més en mig del seu vintè aniversari com a conjunt, però estic segur que les cues que s’organitzaran per veure les mankagas més famoses del món (amb perdó de la “mans d’or” Rumiko) serà de les que farà historia.
Per si algú te pensat voltar pel Parc d’Exposicions de París del dos al cinc de juliol, l’hi agrairia que matés a qui tingues que matar per aconseguir una firma. Gràcies.

I ja que abans he anomenat a Rumiko, ja està disponible online (i amb japo) el manga conjunt que ha fet amb el meu apreciat Adachi, My sweet Sunday. Està en japonès, òbviament, però ha de ser d’un calibre extraordinari, com sols pot sorgir de la col•laboració de dos mestres mangakas. Per tant, si em disculpeu, vaig a fullejar-lo per veure que tals ha quedat ^^
El podeu trobar aquí: http://club.shogakukan.co.jp/dor/pcviewer_main.php?key1=SHWM&key2=adatimitur_001&key3=maisuihtos_001&key4=0001-0&sp=-1&ad=1&re=1&otp=&xmlurl=http://clubct.shogakukan.co.jp/stream/&shd=6c3992e4a919e98180ef32b84f4e60fdde017dd2

I per acabar, un video que m'ha fet riure com un boig: http://www.youtube.com/watch?v=drgnXleK8hQ
Adoro els AMV ben fets ^^

El bon heavy britànic (i rock, i pop, i...)

2009-04-01T11:57:00.000-07:00

Bona imatge, oi?

A aquestes altures suposo que molt poca gent deu dubtar de l’excel·lència del heavy anglès, i qui ho fa mereixeria ser víctima i inspiració d’alguna cançó de Judas Priest... de l’estil Painkiller, ja m’enteneu.

Curios cas, però, el de Motorhead, que si ve és un grup en majúscules del heavy, els seus integrants (o el seu únic integrant fix, Kilmister, per ser més exactes) sempre han rebutjat aquesta etiqueta. Ells fan rock and roll i punt... i qualsevol els hi porta la contraria. En realitat, te una lògica, ja que la temàtica de les seves cançons si que és 100% rock&roll de tota la vida: guerra, violència, abús de poder, sexe i moltes drogues. La vella guàrdia, vaja.
Viam si em pillo algun recopilatori xulu d’aqui poc, que a aquestes altures sap greu i tot continuar anant amb CDs baixats per l’emule. I, ja que sempre m’ha agradat l’emblema del grup, el recopilatori que te la imatge que he posat més amunt a la portada pot ser una bona elecció... si el trobo, clar.

Amb fi, toca anar a sopar. Aquí us deixo amb una de les meves predilectes... ¡Muahahahah!
http://www.youtube.com/watch?v=F_JF8oSxXtM

It's all about the game, and how you play it
It's all about control, and if you can take it
It's all about your debt, and if you can pay it
It's all about the pain, and who's gonna make it
I am the game, you don't wanna play me
I am control, there's no way you can shake me
I am your debt, and you know you can't pay me
I am your pain, and I know you can't take me

No és encantador? I quina veu.... m'encanta ^^

youtubades

2009-03-31T06:05:00.000-07:00

Avui uns quans videos acomulats que tinc del youtube.

http://www.youtube.com/watch?v=jdeJ-sp4PFM

http://www.youtube.com/watch?v=jjBLJkCBWfE&eurl=http://queridobloc.blogspot.com/&feature=player_embedded

http://www.youtube.com/watch?v=0snDGTcYOyk&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=tv1ML4oXR9g

I per acabar una web de frases i situacions divertides del IRC -> http://listverse.com/humor/top-10-funniest-irc-quotes/
Aqui en teniu un exemple que m'agrada ^^

A: Best suicide plan ever
B: what is it?
A: you go up to the top of a roof: string piano wire tight across the front edge at neck level
A: tie a cord to your foot and the other end to the building so that you’ll be above sidewalk level when its fully stretched: then you put super glue on your hands
A: and put your arms around the front of the wire and then back to touch your head
A: then you lean forward, so the piano wire cuts your neck but not your elbows
A: when the cord goes taut, youll be hanging upside down with no head….except your head will be in your outstretched arms thanks to gravity and the glue, staring at someone upside down and spewing blood everywhere.
A: And some poor bastard will be traumatized for LIFE.
B: i dont think i can be your friend anymore

I ja per acabar, un grup de metalcore polonés de temàtica zombie, Angelreich. No tan malament, no senyor...
http://www.mediafire.com/?mx22emwwiei Aqui us podeu baixar el seu nou CD, The Plague, i per fer un testet aqui teniu el PV del CD, The Face of your Fear --> http://www.youtube.com/watch?v=pwa-E4DIRwk

Popular d’allà baix

2009-03-30T05:40:00.000-07:00

La font del Moro

La fonteta del Moro,
ai! s'ha estroncat
i el foc del meu 'aimante'
ai! s'ha apagat,
ai! s'ha apagat,
ai! s'ha apagat,
ja ni el caliu li'n en queda
ai! s'ha gelat.

Tres roses que en tenia,
lo meu roser,
se van morir en un dia;
jo sé de què,
jo sé de què,
jo sé de què,
dos, de malenconia
l'altra de set.

Me mata el mal d'amores,
pobra de mi!
Ai! sense amor ni roses,
més val morir,
més val morir,
més val morir,
que el roser de la dicha
no em pot florir.

La fonteta del Moro,
ai! s'ha estroncat
i el foc del meu 'aimante'
ai! s'ha apagat,
ai! s'ha apagat,
ai! s'ha apagat,
ja ni caliu li'n en queda
ai! s'ha gelat.

Editat: Si Mahoma no va a la muntanya.... aqui teniu la cançó: http://www.megaupload.com/?d=QZ64VGCO

No puc posar un exemple cantat de la mateixa perquè no la trobo enlloc. Però, a ser possible, intenteu pillar alguna versió cantada per “Quico el celio, el noi i el mut de les Ferreries”, ja que la claven. Concretament, a mi m’encanta la versió en directe del seu CD “Vinguen quan vulguen” ^^

Avui és dia de celebració

2009-03-28T14:45:00.000-07:00

Si, avui estic content. Sips, content i alegre (a l’estil Montilla – by Polonia- po algu és algu... yuuupiii....). Non sols ahir vaig sortir de parranda amb l’ABG +1, sinó que a més per fi, PER FI, he acabat les endiablades classes del CAP!!!!

Per fi he recuperat els meus divendres a la nit i dissabtes al matí, tot i que m’és difícil de creure. Al cap i a la fi sis mesos pujant escales i escales a Can Mundet a les 8 del matí, vulguis o no, marca. Crec que les trobaré a faltar.... i també sap greu pk el bar on parava esmorzar i a despertar-me perdran un client, ara que ja em coneixien i només d’entrar ja em preguntaven si volia “l’ho de sempre”. Amb fi, no es pot tenir tot... i prefereixo 1000 cops més poder tornar anar a cine (digueu-me masoca po tinc ganes de que em tornin a clavar amb la sempre indecent i carera entrada) i, sobretot, tornar a encetar-me la boca mastegant les crispetes amb un alt nivell de sal. Llastima que m’he perdut moltes pelis pel camí i sembla ser que la meva feliç tornada coincidirà amb l’estrena de la llauna aquella que encara no se com s’atreveixen a anomenar “Bola de Drac” si hi te res a veure...

Amb fi, que ara mateix estic més feliç que un anís... o ho seria si no tingues dos treballs carregosos i fragosos per fer.... i si no se m’hagués borrat la partida que tenia a l’Europa Universalis III, clar, que aquí tot afecta.

I demà cap a barna per fer una trobada de pompeians sota la pluja. Almenys que no sigui dit que jo no compleixo.

De moment, aqui teniu un PV al que estic lleument viciat ^^

http://www.youtube.com/watch?v=-wMJmS6WnqU

Matta neeeeee!!!

2009-03-25T14:58:00.000-07:00

The little girl cried when she lost her marbles in the desert.
She searched the desert for one hundred years.

The little girl cried when she thought she might've lost them in the sea rather than the desert.
She searched the depths of the sea for one hundred years.

The little girl cried when she thought she might've lost them in the mountains than the sea.
How long will it take till she begins to doubt whether or not she actually lost them to begin with?

Federica Bernkastel

Interludi

2009-03-25T06:56:00.000-07:00

Jo... creia que sabia on anava, que havia escollit un camí i que feia el que creia que era bo i just per no penedir-me de res. Però ja no n’estic tan segur, termes com el que és bo i el que és dolent cada vegada em son més distants. El camí que creia haver escollit ara apareix estranger als meus ulls, com si ja hagués estat preparat per mi abans i tot d’adonar-me de la seva existència. Si tot em resulta estrany i aliè, que és el que busco en realitat?
Sempre m’han dit que visc en un altre món i que seria hora de tornar a la realitat. I jo reia, com un boig pensant que, si de fet existeixen doncs altres móns on viure, d’on treia l’altre persona l’autoritat celestial per designar quin món era el veritable i quin el fals.
Els meus sentiments, a la recerca d’un món diferent, eren insignificants. Al tornar amb sí, vaig cridar. Desafortunadament, me n’havia adonat. Una catàstrofe espera al tombant del carrer. No.. no, ¡no! No em podia permetre cridar tan fort, ja que el meu crit seria allò que destruiria aquest món.
No..¡no! ¡NO!
Però, tot i això, jo continuava buscant l’altre món. Ignorant les petites fractures i esquerdes que em perseguien a través de la superfície del món. I el meu cor bategava emocionat. En aquell món lesionat, vaig espiar a través d’una esquerda i finalment vaig contemplar allò que buscava. I, juntament amb les noves esperances, el meu ser va començar a ressonar de dolor.
La llarga espera perquè pugi ell teló d’aquella escena continua, com si encara formés part del bulliciós públic. I fa fàstic, no aguanto continuar veient aquesta farsa d’intermig. Per ganes, donaria el que fos per poder estripar el teló i veure que s’oculta a l’escenari, ja que això ho acabaria tot. I, tot i que la meva recerca no sigui més que una estupidesa, tot i així, aquest serà el meu interludi.

.....

Definitivament, no és bo veure series de tall existencialista de nit, no senyor.

A destranquis 2

2009-03-23T09:02:00.000-07:00

Divendres va ser qüestió de llevar-se d’hora, allà a les 7, ja que quedava molta comarca per visitar i sols unes hores per poder-ho fer.
L’esmorzar, al mateix hostal Miralles, va consistir de suc de taronja (procedents de la Ribera d’Ebre o més avall) i torrades amb melmelada de préssec artesanal fent de la casa. Els préssecs no son sant de la meva devoció, ja que a mi la fruita dolça no em tira gaire, po s’ha de reconèixer que la melmelada els hi va quedar al punt: ni massa dolça ni massa enganxosa. Viam si me’n recordo i quan els arços comencin a fer aranyons m’animo a intentar fer jo tb melmelada casolana.

Un cop esmorzats, pagar i marxar en direcció al nord, cap a Batea, famosa pels seus vins... d’alta graduació (el més baix d’uns 14 graus). I, el paisatge va canviar com de la nit al dia, fet que em fa fer la pueril separació entre la Terra Alta i la Terra més Alta. La Terra Alta, amb seu a Horta de Sant Joan perquè ens entenguem, és una zona verda on abunden els arbres fruiters i les oliveres, en part gracies als afectes beneficiosos dels Ports, que es tradueix en una major precipitació i temperatures agradables. Per altre banda, de Bot cap amunt, la terra es va tornat cada cop més aspre i seca, els fruiters desapareixen i al cap d’uns quilometres també ho fan les oliveres, deixant com a únic conreu possible el de la vinya. Els ceps, per cert, en aquesta època foten por, ja que al ser petits i sense fulles semblen talment mans torturades que se’t volen endut cap a l’infern. Escenari ideal per rodar una peli de zombies ^^
De camí a Batea, també vaig poder observar l’element que fa que tots els habitants de les Terres de l’Ebre estiguin de nou en peu de guerra: els molins per generar electricitat. Viam, d’acord que la terra és aspre i plena de pols, però estic segur que hi ha gent que deu tenir afinitat per aquest paisatge (no és el meu cas, que per no entendre no se ni que hi troba la gent a la platja...), i els hi estan destrossant. I, si ho miren fredament, tindria molt més sentit fotre els molins a l’Empordà, on el vent és més important. Però, cosa curiosa, enlloc d’allà dalt els foten a allà baix. Serà cosa del lobby turístic? Noooooo....

Batea, és un poble preciós. Terra vinícola molt important (el que aquí fem dient “sant Hilari”, a les Terres de l’Ebre ho foten amb una rima sobre Batea), i clar, al ser una zona tan seca, normal que els vins surtin amb molt de cos i presencia... i mala uva, posats a fer la broma fàcil.
El poble en si és totalment medieval, amb TOTS els carrers estrets i porticats, i on les cases sembla que competeixin per veure qui decora la façana amb més plantes: com més avall més de regadiu constant, i a mesura que ens acostem a la teulada, els geranis donen pas als cactus.... no, si tontos no són.
La única pega és la pols, pols per tot arreu. Clar que és normal, si no hi plou la pols no fa sinó acumular-se, i la gent s’hi acaba acostumant i per no fer ni la treu. Clar que té una lògica... pk treure una cosa que als 5 minuts n’hi haurà el doble? Tot i això, és un indret preciós i pintoresc de visitar.
I si, vaig fotre una carregada de vins de la cooperativa que espanta...

De Batea, que estaria a dalt a l’esquerra, varem passar a la Fatarella, a dalt a la dreta. Població que si be no té massa cosa a mostrar, no deixa de ser un poble típic, escenari d’una d’aquelles batalles de la Guerra Civil que te fan passar vergonya: allà, durant tres dies, es varen fotre tirus i matar els mateixos republicans... ja que no sabien que els seus “enemics” en realitat eren amics. Davant d’un descontrol i una mala organització semblant, el que se’m fa difícil de creure és que aguantéssim tant de temps aguantat l’embestida dels rebels.
A la Fatarella vaig poder conversar amb gent de la terra, tot fent una coca-cola, i va sortir el tema dels disturbis de Barcelona i l’actuació dels Mossos. Un parroquià, alt i gros, criticava a tot déu per igual (com ha de ser, que collons) amb arguments d’allò més lògics. I, un altre parroquià, petit i prim, defensava les forces de l’autoritat. No se com va acabar, ja que vaig marxar a mig, po espero que la sang no arribés al taulell...

A continuació, i per passar l’estona, varem enfilar cap al cor de la Terra Alta, Gandesa. Sincerament, es nota que és capital de comarca pk està al mig i surten carreteres a totes bandes, perquè de tots els pobles visitants era sens dubte el més petit, lleig i avorrit de tots.

Ja baixant, parada a dinar a Mora d’Ebre a Can Secundino, on em vaig fotre un menú molt complert per uns 10 euros: Clotxa (crostó + poca molla + sala espessa = Ramon a la glória), bacallà a la mussolina d’all (déu meu quin tros de bacallà... gros i al punt de salt com a mi m’agrada) i de postres una mica de formatge manxego amb codonyat. Llàstima que sigui tan lluny...

Després de dinar, a estirar les cames a Tivissa, població famosa per sortir a les càmeres del temps de TV3, als peus de no recordo ara quina serralada. Poble bonic, animat i de esperit medieval: carrers estrets i barris amb encant i independència pròpia. Per Festa Major ha de ser un festival veure els diferents barris competir entre si. Aps, i historia apart la de l’ajuntament... que si no n’ha cremat unes 12 vegades no n’ha cremat cap.

I de Tivissa, a creuar la serralada per sortir a la costa, on va ser qüestió d’agafar l’autopista a l’altura de Miami Platja per tornar a Barna, tot escoltant de banda sonora un CD en directe de Quico el Celio, el noi i el mut de les Ferreries. L’ho bo és que ara, quan anomenen lloc d’aquelles contrades, ara tinc imatges a posar-hi.

I recomanació musical que no hi te res a veure: http://www.youtube.com/watch?v=rs7MlrxOOWg

A destranquis, dia 1

2009-03-20T11:27:00.000-07:00

Dijous, va tocar llevar-se d’hora per pirar cap a la Terra Alta. A tres de nou ja estava dins del cotxe per anar a buscar l’AP-7, però en lloc de baixar seguint el Congost, per tal d’estalviar les encallades de Centelles i Aiguafreda, varem tirar Eix cap a Manresa per baixar Bages avall fins a Martorell, per pillar allà l’autopista. Sigui dit de passada... el Bages és lleig que t’hi cagues.

L’autopista la varem anar seguint xino xano fins a l’altura de Reus, on varem parar a una area de servei a esmorzar i estirar les cames. Qui m’ho havia de dir... el Camp de Tarragona estava més lluny del que em pensava, a quasi una hora i mitja de Vic. A continuació, nacional cap a Falset on varem tornar a parar per visitar la capital del Priorat. Preciosa, em va agradar molt tant la localització com l’entramat urbà, les cases i les vistes des del castell. Primer punt positiu de la jornada.
De Falset varem enfilar cap a Ribera d’Ebre, i no varem parar fins a Miravet. Segon punt positiu de la jornada. Miravet, resumint, son dos pobles en un: hi ha el d’avall, tot de nova construcció, i el de sempre, mig abandonat i amb les cases derruïdes per la devastació de la Guerra Civil. Cal recordar que Miravet va ser tot ella una trinxera, com em va explicar una iaia de cap a 90 anys que, fent la xerrada, va afirmar que ara al poble sols ella era de la terra, ja que les cases les compren alemanys, suissos i francesos, uns artistes i bohemis els altres, per establir-se en una terra preciosa però massa castigada.

Un cop visitat Miravet, va ser qüestió de recular per anar a dinar a Mora la Nova, a Can Secundino, un molt bon lloc on dines com un maharajà per poc més de 10 euros. I, primer apunt gastronòmic: la clotxa ( http://es.wikipedia.org/wiki/Clocha ) , plat típic de l’Ebre que em va omplir l’estomac i em va robar el cor.

A continuació, altre cop direcció a Miravet per enfilar cap a Pinell de Brai, ja dins la Terra Alta. Pinell de Brai, Part del Comte, Bot i finalment Horta de Sant Joan, als peus dels Ports. Tot el paisatge decorat de agrestes muntanyes, camps d’immenses oliveres, florits arbres fruiters (presseguers, cirerers i algun ametller tardà) i ceps. Bona terra, si senyor, i molt bonica. Aps, i miressis on miressis, romaní i argelagues amb flor.

A Horta, deixar les poques coses que dúiem i cap als Ports, a resseguir tot caminant el curs del riu Estrets, preciós riu d’aigua netíssima i clara que anava formant tot de gorgs (olles en diuen allà) on l’aigua podria cobrir-ne dos com jo. I cabres salvatges, clar, tres vaig veure, i el que em va sorprendre més... que cridessin com òlibes. Curios curios, oi tant.
A entrada de fosc, petita incursió a la Matarranya, fins a Vall-de-roures on vaig visitar el castell de l’arquebisbe, i de nou cap al Principat per sopar un crestó (carn de cabra blanca amb escabetx) a Horta. Deliciós, exquisit, superb, la millor carn que me menjat jo mai. Olé pel senyor Miralles, cuiner i amo de l’hostal que amb els seus ous com a garantia va decidir recuperar la cabra blanca dels Ports, una espècie autòctona que de llet no dona, però la seva carn és deliciosa. I jo ho puc afirmar i jurar-ho davant qui sigui.

A la nit a veure Polònia i cap a dormir. Bé, en realitat jo volia llegir una mica, po la mandra i un llum que no anava varen poder més i, ho puc dir sense manies, feina anys que no anava a dormir tant d’hora... llàstima que em despertés a quarts de tres (curiosament, l’hora “normal” a la que vaig jo a dormir) i ja no pogués tornar a agafar el son profund. En fi, almenys va servir per poder donar-li al coco.

Sips, crec que la Terra Alta s’ha guanyat la meva més sincera admiració, ja que m’han conquistat els seus paisatges, la seva teca i la gent.

Demà si déu vol ja escriure la segona port del viatge.

PD 1: l’altre dia vaig canviar la banda sonora del meu blog. Que us sembla?

PD 2: Toradora 24... sucks

Fins aviat

2009-03-18T11:14:00.000-07:00

Me’n vaig a passar uns dies a les terres de l’Ebre, i concretament a la Terra Alta, regió que cada cop m’atreu més (en part gràcies a Quico el Celio i companyia). Sempre m’han agradat els llocs perduts on Déu va perdre les sandàlies, m’hi trobo còmode i relaxat... no com les ciutats, que em crispen fins a nivells perillosos ¬¬
En fi, quan torni ja explicaré que tal és el lloc. I qui sap, potser acabo trobant un poblet o una contrada que em roba el cor (i si veies que hi ha feina o algú que me’n vol donar ja seria la rehostia, òbviament). I, és que cada cop que baixo a barna més clar tinc que el meu futur es troba en un indret perdut, amb poca gent i vivint tranquil·lament.

Apa, a cuidar-se!

I'd give all for a heart,
if I was a King I would give away my kingdom
Treasures and crowns wouldn't mean a thing
If I only had a heart, if I only had a heart...

Ichigo 100%

2009-03-16T12:27:00.000-07:00

(continuació de l’entrada d’ahir)

Em trec el barret. Ahir em vaig passar fins les sis del matí viciat al manga, ja que no el podia deixar. No pel seu argument, sinó per la coherència i claredat en que l’autor, Mizuki Kawashita, és capaç de narrar-los i expressar-los. I és que m’ha enredat com un xino. Totes i cada una de les meves hipòtesis, de les pel·lícules que em feia per saber cap on anirien els trets, tots els tòpics sobre el gènere.... tot, tot i tot m’ho anava desmuntant. Sempre que jo deia “aaa, val, ara passarà tal...” al cap d’unes poques pàgines m’ho tirava a terra. I així, de sorpresa constant a sorpresa constant, m’he anat empesant amb dos dies els 19 tomos de la col·lecció...
I l’ho bo és que tot ha anat, en el fons, com jo creia que havia d’anar. Al final, ha seguit el camí que jo en el seu lloc hauria seguit, i fet allò que jo hauria fet. Clar que no se l’hi podia exigir que ho fes abans, clar... qui coi voldria canviar la situació de tenir tres ties boníssimes a la palma de la mà? Per sort de mica en mica va veient que la situació és insostenible que els hi està foten molt mal i tal. I fa allò que ha de fer, decidir-se. Ja està be, ja està be ^^
Una altre cosa que m’ha cridat l’atenció és el final estil KOR. Serà això el que al final em va fer humitejar-me els ulls? O pude era que després de tantes llegint tenia els ulls desfets?
Qui sap, qui sap, podria ser que...?

I la moraleja de la historia és.... collons si en tinc de bon ull per aquestes coses, llàstima que vegi la palla als ulls dels altres i no la garbera en el propi...

PD: I ara, thanks a onemanga.com.... ¡a llegir + obres de l'autor!!

PD2: Aps, i no canvio d’opinió.... ADORO la Nishino >_<

Posa una Nishino a la teva vida (i una Kitaôji, i una Tôjô, i una Sotomura, i una...)

2009-03-15T10:27:00.000-07:00

Feia temps que no estava tant aficionat a un manga. Sips, feia temps. I ja és curiós que, la sèrie que em tornaria a robar hores de son, la vaig recomanar ja fot molt temps a un amic. Aquest detall em fa pensar si és que en realitat tinc molt bon ull pel manganime o, que és més probable, que la justícia poètica em tingui a la seva llista de predilectes als quals visitar.

Si ho mirem a simple vista, el manga no és res de l’altre món. Ichigo 100% és el tipic i topic manga shonen d’estil harem, on una sèrie de ties increïbles s’enamoren perdudament del protagonista, un tio sosu que no destaca per res ni en res, po que sap reaccionar a la hora de defensar algú que aprecia i que té un somni a perseguir... ser director de cine.
Com sempre, el prota (Junpei en aquest cas, po tb podria dir-se Ichitaka o Kentaro sense problemes) dubta i redubte sobre amb quina noia quedar-se, i entre dubtes i l’espera no fa sino fotres mal a ell i les noies, que no fan sinó patir i es desviuen amb l’espera. Potser, el que m’atrau d’aquest manga, precisament, és que les mosses son alguna cosa més que Budes vivents que aguanten i esperen (com passa amb la majoria d’altres obres d’aquest tipus), sinó que es queixen, se’n cansen i, en alguns casos, l’abandonen per idiota. I, de tota la constel·lació de mosses que pul·lulen al volent del prota, em quedo amb una: Tsukasa Nishino, la cosa més adorable i mona que he vist amb molt de temps ^^

Per altre banda, tot i que encara no es pot dir, la primavera ja és aquí. Comença a fer caloreta de dia i el temps convida a passejar (clar que jo no me desfaig del meu jersei fins que en Molina ho confirmi). L’altre dia, el que em va fer adonar del canvi (ja que tb podria ser un estiuet de sant Martí) va ser el fet de sortir a fora i olorar un canvi significatiu a l’aire: en lloc d’olorar terra erma i somnolent, els narius se’m van omplir de pol·len, senyal que les flors més matineres ja donaven la benvinguda als primers insectes de l’estació. Els camps es cobreixen ja d’una catifa d’herba verda, i la majoria dels arbres comencen a brotar tot resant a no trobar-se una glaçada. Tots? No, els roures, dropos i ma fiats com sempre, no començaran a despertar-se fins que estiguin del tot segurs que ja no hi ha perill.
I, com és costum, és hora de desfer-se de les plantes i arbres que ja han crescut massa i les torratxes els comencen a fer mal. En aquest cas, avui he anat a plantar 6 alzines i dos pi pinyers que a casa ja no tenien lloc. D’aquí uns mesos tornaré a passar-me per allà viam si encara estan vius, si el contrast ha sigut massa per ells o, que també és possible, si ovelles les han trobat i s’han donat un festí de fulles verdes i tendres.
A canvi, m’he quedat una colònia de violes i una farigola que m’han fet l’ullet i que ara tinc al balcó.

I res, demà serà l’últim dia del trimestre que baixaré a barna, ja que dimarts s’acaba aquesta fase del màster. I, depèn de com i de la feina que tingui, qui sap si podré continuar dinant i passant l’estona amb les “meves” “petites” universitàries. Pfff... clar que, quina bajanada pensar-hi ara, prou que m’ho trobaré després de setmana santa.

PD: Terra Alta, ves que vinc!

Reflexió de dijous

2009-02-26T11:58:00.001-08:00

Res dura per sempre, i en lloc s’aplica més la màxima que en la informàtica. El meu fidel ratolí, que sempre he trobat massa petit i amb un fil massa llarg, està començant a fallar. Clar que, és normal després de les caigudes i hòsties que s’ha arribat a endur. Per desgracia els serveis prestats s’estan veient anihilats (bonica paraula) pel seu comportament caduc d’avui en dia. Per això sempre és millor, en tots els camps, retirar-se mantenint l’aureola d’apreci, solemnitat i ben fer que no deixar palesa, davant de tothom, la pèrdua de facultats que es veuen compensades per una puixança de mediocritat.

Aiiii... la mediocritat. Paraula que en si mateixa no te cap valor negatiu (al cap i a la fi, algú mediocre és algú de la meitat, del mig. Quin mal que va fer el Romanticisme i els seus seguidors, inculcant a la moral europea que, si un no és un geni únic que sobresurt de les masses, no és res), però que ha esdevingut un dels pitjors insults que es poden pronunciar, ja que afecta i ataca allò que no es pot amagar ni solucionar fàcilment: la intel·ligència. Un defecte físic pot ser solucionat, ja sigui amb cirurgia o amb pròtesis o amb una bona capa de maquillatge. Fa temps una bona amiga va sentenciar que, en realitat, no hi ha gent ni guapa ni lletja, sols gent que sap vestir i que no. Pel cas, és el mateix, es pot dissimular.
Però la intel·ligència no, per adquirir-ne cal treballar durament. I no sols és aprendre estadístiques, números i noms. Per fer operacions o recitar la llista de, jo que se, les constitucions espanyoles, ja hi ha llibres o calculadores. La veritable intel·ligència és aquella que subordina, elabora lligams entre fets i dates per elaborar un discurs coherent. La de recitar com lloros és sols un engany, una il·lusió tan fàcilment desmuntable... que aixeca odis. Sinó, pregunteu-li a Sòcrates.

Curiosament, però, hi ha quelcom que pot arribar a emboirar la ment fins al punt que un es desvia de les coses intel·lectuals i queda reduït a les sensibles. I això és l’Amor. Per tant, diguem que el que tot seguit és una reflexió meditada, i afectada, que intenta respondre a una pregunta que últimament sento molt al meu voltat: com pot una persona intel·ligent enamorar-se d’un organisme unicel·lular, per molt bufó/ona que sigui?
Per tant, partint del suposat que l’altre és una criatura bella. Si em falla aquesta base, la teoria que he maquinat se’n va en orris (bonica paraula, per cert, recomano buscar-la al diccionari Alcover-Moll).
Tornant a on era, l’Amor desvia la nostra atenció de les coses intel·lectuals vers les sensibles. És a dir, atueix i fascina la intel·ligència i la memòria fins al punt que l’ànima, davant el plaer, oblida completament la seva veritable natura i, embadalida d’admiració, resta captivada per l’objecte més bell que l’astre rei il·lumina; i després, amb el sol ajut d’un cos, encara pot enlairar-se a una contemplació més elevada. En veritat, l’Amor fa com els matemàtics que ensenyen a infants, de dura mollera, imatges sensibles de formes pures: el déu Eros, per fer-nos visible l’espiritual, se serveix de la figura i el color de la joventut humana, ens l’adorna amb tot l’esclat de la bellesa per tal d’ajudar-nos la memòria, i la seva visió ens abranda de dolor i d’esperança.
Vulguem o no, som fills de l’hedonisme grec. Sòcrates va alliçonar Fedre sobre el desig i la virtut. Li parlava de l’esgarrifança ardent que experimenta l’home sensible quan els seus ulls perceben un símbol de la bellesa eterna; li parlava de la cobejança dels profans i dels dolents, que no poden pensar en la bellesa encara que en vegin la imatge i no són capaços de respectar-la; li parlà de la santa temença que s’empara de l’home noble quan se li apareix una faç divina, un cos perfecte, i de com tot ell tremola i es trasbalsa, tot just gosa alçar els ulls, venera aquell que té bellesa i fins i tot se li oferiria en sacrifici com a una deïtat si no hagués de témer de passar per foll. “Perquè la bellesa, Fedre, i només ella, és amable i visible alhora: ella és –tingues-ho ben en compte- la sola forma de l’espiritual que els nostres sentits poden copsar i suportar. Altrament, què fóra de nosaltres, si la divinitat, la raó, la virtut i la veritat, apareguessin als nostres sentits tal com són? No ens consumiríem i ens abrusaríem d’amor com ,en altre temps, Semele davant Zeus? Així, doncs, la bellesa és el camí del sensible vers l’espiritual, el sol camí, el sol mitjà, estimat Fedre...” I després, l’audaç seductor expressà la cosa més subtil “Qui estima és més diví que l’estimat, puix que en aquell habita el déu, que en l’altre no”. Aquest és potser el pensament més delicat i més irònic que mai s’hagi concebut, d’ell neixen tota malícia i la més secreta voluntat del desig.

I el principal problema és, per més inri, que dins nostre conviuen les dues realitats: la Neoclàssica, per titllar-la d’alguna manera, i la Neoromàntica. La primera, com he dit, busca el que hi darrera, el més enllà. La segona, es conforme amb el més aquí, els plaers immediats i la satisfacció ràpida, voraç i, per posar més llenya al foc, explotadora: busca, explota, esgota, destrueix i de nou a buscar. No fa tants anys les dues pulsions, que be es podrien definit com Apol·línia i Dionisíaca, també hi eren, però estaven, amb més o menys èxit, sota control. Però, vivim en la postmodernitat, i això és molt dolent (sant Borbujo, glorificat sia el teu nom), ja que, en una època de relativisme moral i social, les dues pulsions vaguen sense cadenes a la recerca d’esclaus al no existir matisos. Vaguen lliurament, com lliures som els humans de participar ara d’una, ara de l’altre, ja que per genètica hi ha algunes pautes i comportaments heretades de l’antiga Grècia que ens segueixen afectant (entre d’altres, l’enculament... clar que això seria un altre tema). Però, ja que els matisos han deixat d’estar de moda, sempre en sorgirà una de predominant que esclafarà l’altre, ja que a les pulsions, a totes les pulsions, no els interessa tenir afiliats, sols desitgen tenir esclaus i sectaris.
I, per acabar, plantejo una pregunta de resposta senzilla: En un món on tot ha de fer fast food, tot ha de ser ràpid, de fàcil assimilació i d’alt estímul (per tant, pensar ja no està de moda, al igual que aprendre), quina de les dues pulsions creieu que tindrà més seguidors?

PD: Crec que es nota molt quina part portava preparada de dies i quina he improvisat ara, no creieu?

El despertar del monstre

2009-02-24T14:24:00.000-08:00

Había una vez una cueva tapada por una piedra muy, muy grande. Las leyendas decían que dentro había un monstruo dormido.

Se decía que quien despertara el monstruo dominaría el mundo. El niño más infeliz de la aldea habría dado lo que fuera por dominar el mundo.

El niño le preguntó a un anciano “¿Cómo puedo despertar al monstruo?”
El anciano le contestó: “Tienes que llamarlo por el nombre de la persona mas amada en el mundo”.

Precisamente ese día había una boda en el pueblo. Todos cantaban y bailaban felices.
El niño vio a los novios y pensó “¡Ahora ya sé quién es la persona más amada del mundo!”

El niño fue a la cueva y gritó los nombres de los novios: “¡Mazenka! ¡Pepîcek!”
Pero aquello no despertó al monstruo.

En la aldea había un hombre muy fuerte al que todos admiraban.
El niño pensó “¡Ahora ya sé quién es la persona más nada del mundo!”

El niño fue a la cueva y gritó el nombre del hombre “¡Jirí!”
Pero aquello tampoco despertó al monstruo.

En la aldea había una muchacha que cantaba muy bien y hechizaba a todos con su voz.
El niño pensó “¡Ahora ya sé quién es la persona más amada del mundo!”

El niño fue a la cueva y gritó el nombre de la muchacha “¡Maydalenka!”
Pero tampoco así despertó al monstruo.

En la aldea había un abuelo y una abuela que llevaban muchos, muchos años casados. Tenían un montón de hijos y nietos.
El niño pensó “¡Ahora ya sé quién es la persona más amada del mundo!”

El niño fue a la cueva y gritó el nombre de los abuelos: “¡Bozenka! ¡Venousek!”
Pero ni con ésas despertó al monstruo.

Al ver a tantas personas amadas, el niño se sintió como si dominara el mundo y se olvidó de ir a la cueva.
Pero un día encontró a una mujer que lloraba sola en un lugar apartado de la aldea.
“¡Mi niño se ha perdido! ¡Se lo han llevado los duendes!” La mujer le contó llorando cuanto amaba a su hijo y le dijo su nombre.
El niño se quedó asombrado. “¡Ahora ya sé quién es la persona más amada del mundo!”

El niño fue corriendo a la cueva.
“El nombre del hijo de esa mujer es el mismo que el mío. ¡La persona más amada del mundo se llama igual que yo!”

El niño fue a la cueva y gritó bien fuerte su nombre.
La piedra se movió lentamente.
Cuando el niño vio al monstruo…
Grush, yrush, ñam, ñam, yrupmf, yrupmf… ¡Glucs!

Conte tradicional húngar i, a la proxima actualització, la seva continuació amb video i tot.

I parlant de contes, aquí en teniu un de del senyor Goethe i musicat per Schubert: Der Erlkönig

http://www.youtube.com/watch?v=Iz5TV8LWbro&feature=related

Sincerament, la forma com Jessye Norman el recita posa els pels de punta. Per no parlar de les cares que posa. I, per més informació, es baixable per l’emule.

Aquí teniu el conte i la seva traducció, cortesia de la senyora wikipedia: http://es.wikipedia.org/wiki/Der_Erlk%C3%B6nig

Monster

2009-02-20T10:58:00.000-08:00

Fa relativament poc, i dins la dinàmica de cada cop expandir les fronteres del manganime, l’editorial Timun Mas ha publicat la novel·la “Another Monster” de Urasawa. Epígraf, historia paral·lela i llum aclaridora sobre “Monster”, el manganime que ha fet furor a casa nostra i que, si no fos per la pèssima edició de Planeta d’Agostini, segur que s’hauria convertit en un gran fenomen. Però, ja se sap... si vols les coses ven fetes, busca Glenat.

Quan pugui me pillaré el llibre i ja penjaré alguna ressenya o alguna cosa per l’estil. Que es publiquen les novel·les japos, basades o origen d’un manganime, no és un fenomen de fa quatre dies (crec que fa un parell d’anys que es publiquen), però de tirada tan curta i un calendari de novetats tan escàs... fa difícil una normalització. En tot cas, i per quan arribi el gran moment, jo ja tinc un raconet per pagar les novel·les de Lodoss ^^

Per altre banda, fa uns instants que he vist el cap. 20 de Toradora! i, amb modèstia, tinc que reconèixer que de moment no he perdut el meu olfacte per aquestes coses. Petits canvis en una calma tensa, calma que precedeix el tifó que d’aquí poc caurà sobre els caps dels protagonistes. Ryuuji i Minorin cada cop més pròxims i sense vergonya (atenció especial a l’ho que diu en Takasu quan van cap a l’insti.... lol, impensable uns capis enrere), l’Ami que va carregant tensió i mala llet, la Taiga intentant que no se l’hi noti el llautó... vaja, com sempre po diferent.

I per no variar, cada dia estic una mica més viciat a Kinnikuman (Musculman a casa). No em resultaria extrany que d'aqui poc me comprés un tomu o dos.... viam si puc sobreviure i aguantar (i tolerar, que és l'ho important) l'impacte visiual. Si el shojo ja em tira enrera, por em fa venir aquesta serie mítica de l'any de la picor.

Opening: http://www.youtube.com/watch?v=XjjkLZsKOf8

Sobretot m'agrada l'opening de la ultima temporada. Brillant, enganxa i és Musculator 100%, el de la ultima epoca, quan es posa serios i és la llet amb pols.

2009-02-17T14:33:00.000-08:00

Ja fa dies que no actualitzava, clar que tampoc és que tingui molt a dir. Però ja se sap, quan més tardi a posar alguna cosa més mandra em fotrà continuar. I no és plan d’abandonar-ho al segon més, oi?

Per començar, el nou PV dels Beat Crusaders. No és res de l’altre món, no a primera oïda, clar que comparat amb els singels de l’anterior tongada.... i n’era i molt de bo el popdod.

Pos esu, aquí el teniu: Phantom Planet.

http://www.youtube.com/watch?v=ymOkeQ94P3c

Per altre banda, recomanació de manga: Sundome:

Com Toshiue no Hito, aquest també és un manga classificat com a mature. L’argument seria... per dir-ho de forma resumida, les putades, males passades i reptes (sempre amb recompensa) que una mossa l’hi fot a un company de classe d’allò més introvertit, tímid i freak que està penjat d’ella. El que al·lucina no son les putades i allò que rep a canvi, sinó el caràcter dels dos protagonistes: el tio que, de mica en mica, es va convertint en una sombra d’ell mateix, totalment dominat per la noia i en picada lliure cap a nivells de perversió cada cop pitjors. I, com no, la personalitat de la noia, misteriosa com ella sola i poqueta cosa (po mona), amb la salut deteriorada i sempre (o quasi) a un pas de endavant de tot i tothom. Rara, rara, rara...
Els personatges corals també son molt divertits... com els tres otakus del culb del qual formen part (cada un més fracassat i rar), aixi com una gal més tonta que feta per encàrrec que se’ls hi afegeix per no se quin motiu estúpid.
Altament recomenable per riure i de tant en tant posar-se les mans als caps i exclamar un “lleeeeeeeeig” o, en el seu defecte un “no foteeeeeeem!!”.

Aquí teniu unes quantes imatges per que us feu a l’idea de l’estil de dibuix i de l’humor que gasta (molt innocent po a l’hora, si t’ho penses, horroritzador al imaginat trobar-te en una situació semblant).

L'ho que deia, fot por XD

Vull aquesta semarreta!!!
PD: per si no es veu be, diu: Zombie life - Eating, getting beaten, walking

Bona reflexió, si senyor.

Per si us entren ganes de llegir, aqui el teniu: http://www.mangafox.com/page/manga/series/3412/sundome/?no_warning=1

....

Viam que tinc per omplir una mica.... Deixem mirar que tinc aquí per fer una mica d’escrit...
Va, l’ho primer que he trobat, una mica de les glosses d’Eugeni d’Ors.

Libació a Hermes

Jo també vull oferir una libació a Hermes; però l’hi ofereixo avui, no com a patró de l’enriquiment, sinó com a patró dels límits.
---
Cal amar la pròpia puixança; cal amar també els popis límits.
---
Lo més espiritual de les coses és tal vegada el seu pur contorn.
---
Literatura.
Cada mot que pot tenir una ressonància infinita: però l’excel·lent escriptor és el qui sap renunciar-hi sovint.
Els grecs no se’n valgueren mai.
---
Transmutació de valors. Jo no he tingut fins ara l’atreviment d’acomplir-la, però un jorn la vull intentar. Provaré d’invertir el valor pejoratiu i melioratiu que avui tenen respectivament les paraules “superficial” i “profund”; fent així de “superficial”, un elogi; de “profund”, un blasme.
---
El bon patriota estimarà la Pàtria; mes també les seves fronteres.
Enamorar-se, en l’adolescència, és un progrés; se passa d’amar l’amor a amar les dones. Casar-se, a la joventut, és un altre progrés; se passa, d’amar les dones, a amar una dona.
---
L’admirable símbol: un triàngul i un ull al mig.
Que cadascú, en escala gran o petita, sia un triàngul d’abnegació, de disciplina, d’obediència, abarcant un ull infinit, d’omnicomprensió i de llibertat.
---
Un triàngul està bè. Un pentàgon, un hexàgon, un heptàgon, encara estan bé. Però lo millor que es pot fer, quan ja es comença a devenir dodecàgon, és inscriure’s en un cercle.
---
El culte dels límits és l’essència de l’esperit clàssic.
---
Amb la mà segura i el cor tranquil alço la copa en aquesta libació a Hermes, patró dels límits, que en posa a la meva petita riquesa i que en posarà també a la meva curta vida.

8-IV-1912

Sempre és apassionant llegir a Eugeni d’Ors, no sempre es poden tenir a les mans els escrits que varen formar estèticament i moralment a tota una generació... generació que, per cert, sel va acabar carregant i, emprenyat com unes tenalles, va enviar-ho tot a la merda per anar a viure a Madrid.
No se on era que es criticava aquesta visió tripartita del Noucentisme (i, com ja sabeu, sense el Noucentisme ara no seriem sinó escorrialles) amb un Prat de la Riba al timó polític, Carner al literari i Eugeni d’Ors a l’intel·lectual. Ja ho buscaré, però l’article deia, bàsicament, que tot i els crits i estirabots de Xenius, aquest mai va tenir un paper gaire rellevant en la construcció de la Catalunya de la qual som hereus. Era interessant i, si t’ho mires be, no deixa de tenir part de raó.

Pàgina a l’atzar, paràgraf aleatori

2009-02-12T14:22:00.000-08:00

Pàgina 118, tercer paràgraf.

Observeu que en els bojos, els més malenconiosos i desesperats, és naturalíssim i freqüent un riure estúpid i buit, que no ve de més enllà dels llavis. Us agafaran la mà amb una mirada profundíssima, i quan us la deixin anar, us diran "adéu" amb un somriure que semblarà més desesperat i més boig que la pròpia desesperació i la bogeria. Cosa, però molt notable fins i tot en els savis reduïts a la completa desesperació de la vida, i sobretot un cop concebuda una resolució extrema, que els fa reposar precisament en aquesta condició extrema de l’horror, i els calma, convençuts, finalment, de la venjança sobre la fortuna i sobre si mateixos.

Cap dolor provocat per cap desgràcia no és comparable al que causa una desgràcia greu i irremeiable que sentim que ens ha arribat i que la podríem evitar, en fi, al penediment viu i veritable.
Tant el bé com el mal esperat són habitualment més grans que el bé o el mal presents. La causa de totes dues és la mateixa, és a dir la imaginació generada per l’amor propi ocupat, en el primer cas, per l’esperança, i en el segon, per la por.

Paraula de Leopardi, amen.

Noves entrades temàtiques, de tant en tant pillaré alguna ma innocent del msn que triarà una pagina del incommensurable Zimbaldone de G. Leopardi. I, òbviament, si veig que és molt llarg o avorrit, modificaré mínimament l’elecció... una cosa és veure que surt, l’altre haver de picar pàgines i pàgines.

I ara, després d’aquest banner publicitari (si veig que queda be ja en fotre més i variats, que tampoc vull avorrir el personal), passem a novetats.

Sobre el CAP, finalment ja se de que em tocarà fer classe. Ni més ni menys que de La mort a Venècia de Thomas Mann. Ufff.... sincerament, hauria preferit 100 cops un altre tema, la narració de Mann m’inspira massa respecte com per intentar jo explicar-la a alumnes de segon de batx. (beneïda Literatura Universal). Però en fi, es tindrà que intentar l’impossible i no quedar-me sols en les primeres vuit línees de la novel·la, vuit ditxoses línees bàsiques per entendre que collons està a punt de passar. Thomas Mann era un geni, un geni pervers i tremendament genial... i enlloc es veu tan be com a La mort a Venècia. Per no parlar de la seva brutal adaptació cinematogràfica, que, tot i les llicències, Visconti aconsegueix posicionar-se a l’altura de la narració.
Un dia d’aquets tinc que intentar fer-me amb tota la filmografia de Luchino Visconti, director que idolatro des que vaig veure la seva extremadament formidable i brillantíssima El gatopardo.

----------------------------------------------------

Per acabar, nova figura de Lucky Star, aquest cop de la tusndere preferida per tots (no, ella no, l’altre... que després ens pega). Pel meu gust l’hi falta un punt de vergonyosa altivesa made in Kagamin... però ja és a títol personal.

Com sempre, suposu que el preu rondarà els 50 euros aprox. Si és que l'ho de "bueno, bonito, barato" rarment s'aplica en el mercha...

Merchandise

2009-02-08T09:56:00.000-08:00

Per fer temps mentre espero que em marxin els ocupes del meu govern a l’exili (que trista la vida del refugiat...), aprofitaré i actualitzaré el blog. En realitat tindria que acabar una merdeta del màster que he d’entregar dimarts, però això serà més tard, quan estigui sol i em pugui concentrar.

Avui toca posar imatges, imatges d’aquell obscur objecte del plaer que fa ballar el cap a tots els frikis, el mercha. El mercha, per posar-ho simple i que tothom m’entengui, és com la cirereta del pastís... no és que faci falta, però és la seva absència es fa notar.
De mercha n’hi ha molt, massa, i per tant l’ho normal és ser rigorós i no anar comprant-ho tot (a part, és caríssim), així que la majoria de freaks es compren coses de les seves series/pel·lícules/ídols predilectes. Normal, com també és normal que a vegades la norma salti i s’agafin coses simplement per la seva qualitat (for example, en el meu cas una figura del gran Nicolas D. Woolfwood). I, en el cas dels otakus, majoritariament el mercha es redueix a tres coses: figures, cds, posters. I, a més, acostuma a ser per aquest ordre tant la valoració que se’n te com el preu. No hi ha res com una bona figura per fardar i quedar com el purto amo i mostrar la devoció que tens cap a quelcom.

Acaba l’introducció, entendreu perquè ara ve una fila de fotografies de figures, figures que tinc a la meva llista per anar adquirint de mica en mica (clar que a cada dia que passa el preu puja al anar-se acabant les unitats). Però, com que no només de figures viu el friki, també trobareu altres coses. I, de pas, faig neteja a l’ordinador i imatge que pengi, imatge que elimino.

Conjunt Extravaganza de Suzumiya Haruhi no Yuutsu

Pack de luxe amb els 44 Cds de Southern All Stars (+ algún regal, suposu)

Nova figura de Suzumiya Haruhi

Taiga de Toradora

Semarreta de Higurashi no naku koro ni. Mola ^^

Myth Cloth de Shion d'Aries

"Torayakis" + tassa

Taiga en plan mala llet (com és normal XD )

Figures de Shion i Reena de Higurashi no Naku Koro ni

Kagami i Tsukasa de Lucky Star (moeeeeeeeeee!!! >_< )

Ejem.... si, una frikada amb majuscules. La "destral" de Higurashi XD

El Patriarca Shion, de Saint Seya.

També m’agradaria, però d’això no n’he trobat imatges ni constància de la seva existència, alguna figura currada dels dos personatges que més m’agradaven de la llegendària sèrie Musculman: L’infame soviètic (però al mateix temps adorable) Warsman i el nazi Blockman Jr.
Però, a falta d’imatges, aquí teniu uns quants vídeos d’alguns dels seus combats. Cortesia del youtube i d’algú que va aconseguir capturar les escenes de quan ho feien en català. Quins temps déu meu, quins temps...

Warsman 1: http://www.youtube.com/watch?gl=ES&hl=es&v=kVq7_2Oal-M

Warsman 2: http://www.youtube.com/watch?gl=ES&hl=es&v=YA0AuuaGep4

Warsman Theme: http://www.youtube.com/watch?gl=ES&hl=es&v=DLk0VCguHEg

Brocken Jr 1: http://www.youtube.com/watch?v=mCzid9_lLBI&feature=related

Brocken Jr 2: http://www.youtube.com/watch?v=mCzid9_lLBI&feature=related

Brocken Jr 3: http://www.youtube.com/watch?v=fjxobgEcpUg&feature=related

Brocken Jr. Theme: http://www.youtube.com/watch?v=uUsLoB-ouwc

Llàstima, com no, que tot sigui tan car...

PD: I no començo a posar Cds i posters, que després no acabaria XD

La Fuerza Femenina Rebelde de la Competición de Nadadoras

2009-02-05T07:00:00.000-08:00

Abans de començar amb la crítica, una petita advertència: Per l’amor de Déu, no mireu aquesta peli.

Per títol pot semblar que la pel•lícula (japonesa, per cert) vagi sobre un equip de natació integrat per delinqüents i pandilleres. Però no, en realitat és una peli de zombies (o quasi).

L’argument, si és que sen pot a dir dolent, aniria sobre un institut femení on arriba una estudiant nova, pos sociable i que no parla gaire. Per altre banda, a l’equip de natació els hi falta una nedadora... i un entrenador, ja que l’assassinen als 10 minuts de començar la peli sense que ningú es preocupi massa del cadàver. Senyal que devia ser un entrenador molt estricte i que no l’hi tenen gaire estima...
Total, que una de l’equip va a buscar a la nova perquè entri a l’equip. De mentres, hi ha una vacunació de tot l’institut per un nou virus, que converteix a tots els estudiants amb sonàmbuls àvids per carn, sang i entranyes humanes (vaja, zombies) i els profes amb hiper màquines a matar. D’aquests últims destaca la sàdica professora d’anglès i el professor de matemàtiques.

Però, tots són zombificats? Noooo, l’equip de natació roman intacte ja que dedueixen que el clor de la piscina anul•la els efectes de la pèrfida vacuna. Sincerament, em pregunto com collons varen poder colar una excusa tan dolenta....
De mentres, la novata i qui la intenta reclutar (ja que tot i estar el recinte de la piscina rodejat de zombies, les nedadores sols pensen en entrenar-se per la competició de l’endemà) son atacades pel profe de mates, que en un últim moviments abans de morir, llença un cartegó com si fos un shuriken que impacte a l’esquena de la novata. Es refugien a l’aula del club del té, on acaben enrotllant-se com a una persiana amb un número lèsbic que dura un quart d’hora.
Al acabar, la “sempai” agafa una guitarra i comença a tocar-la en plan hiper romàntic, mentre la novata s’hi confessa que en realitat s’ha escapat d’un científic boig que, a part de elaborar verinis i virus, es dedica a segrestar noies orfes per abusar d’elles amb una flauta travessera i entrenant-les com assassines aquàtiques. La seva companya ni s’immuta i l’hi diu que, mentre estaven despullades, ha vist que te les mateixes taques i pigues de naixement que ella, i per tant és la seva germana bessona perduda. L’ho curios, penso jo, és que diu que això ho descobreix abans de començar a enrotllar-se.... a saber quin tipus de relació deuen tenir les germanes a Japó...

Després d’unes quantes escenes de nus integrals i moltes, moltes tetes, comença el contraatac. La novata va a buscar el científic boig, ja que està convençuda que és el culpable de tot. I, de mentres, l’equip de natació, commogut pel gest de coratge de la seva nova integrant, s’armen i surten a fora a matar zombies.... amb un horrible resultat, òbviament.

- Professora d'anglés amb katana vr. equip de natació-

L’escena del combat final, després d’uns efectes especials de pena, acaba amb el científic boig (i la seva flauta) amb una sobredosi de virus que el deixa mig mort, estat que la novata finalitza prement la part roma d’un ganivet contra el coll del dolent, que cau mort... mort, suposu, psicològica, pk que jo sàpiga amb la part roma d’un ganivet molt mal no fas, i menys degollar. Segurament se’ls devia acabar el pressupost per la pintura vermella...

A continuació ve una traïció, germans bessons que surten de sota les pedres, més tetes i culs enlaire i un laser sorgint del lloc més impensable i desagradable.
I, el final, és el típic final amb mala llet made in Japan. Si tingues que recomanar la peli, seria sols pels últims 3 minuts, una delícia de mala uva i ganes de riures del personal i, perquè no, evitar una segona part.

Toradora 17

2009-02-01T06:50:00.000-08:00

Per fi els de KKF s’han dignat a treure un nou capítol de Toradora. No es que es retrasin ni res, però l’espera per seguir el desenvolupament d’aquesta sèrie cada vegada em sembla més llarg i amarg. Hi estic totalment enganxat, i encara més ara que la cosa s’està posant molt interessant.
Spoilers al canto

En Kitamura, ja president del Consell d’Estudiants, cada cop anirà tenint menys protagonista, ja que els nous deures com a president l’hi deixaran molt poc temps lliure per estar amb la tropa, però tot i això continuarà essent el baluard a assaltar en cas que algú vulgui aconseguir la Taiga, que per cert, en aquest capítol es passa de moe fins arribar a l’ho insuportable... fa cosa i tot, la veritat.
Contràriament a l’època que se suposa que toca l’anime, el pròxim capí serà Nadal... o per allà a prop, sembla ser que en Takasu, el nostre baka inu predilecte, s’està començant a desglaçar i a reaccionar. No és que estranyi a ningú, la cosa estava cantada des del primer capítol... però sempre no deixa de ser interessant. A més, el “despertar” del seu més que interès per Taiga (encara molt confós, primer algú l’hi tindrà que fotre alguna hòstia perquè pugui donar forma al magma que te a l’interior.... i m’hi jugo un pèsol que serà la Ami) es dona just quan les coses amb la Minorin estan en el seu nivell més baix... quasi no es parlen i aquesta l’evita i de tant en tant l’hi fot un moc d’aquells bonics de veure. La jugadora de softball sempre ha estat una mica tocada de l’ala... però ara fot por de veritat. I quins deuen er els remordiments, que segons l’Ami, pateix? Es deu referir als successos del Festival Escolar i al mal rollu que hi va haver per no explicar a en Takasu l’ho del pare de la Taiga? Massa naif, si fos així... aquí hi ha gat amagat, i depèn de com més que un gat potser ens surt una manada de lleons.
I la cinquena en disputa, la idol Ami. De moment és dels personatges més agradables que hi ha, que ha experimentat un canvi més radical i que, segurament, voldrà agrair-ho ajudant en Takasu i la Taiga... tot i sent ella la que hi te quelcom important a perdre. A part, quan no la miren, es rodeja d’una aureola rara de misteri, com si ho sàpigues tot o tingues més peces que ningú per resoldre el trencaclosques estudiantil que representa la sèrie.

Sobre el nou opening i ending... que voleu que us digui. Preferia dels d’abans, si, però era urgent revisar-los. L’opening perquè ja no feia falta presentar els personatges a aquestes altures, i l’ening perquè aquestes coses sempre es fan en parella. Llàstima, amb l’ho que m’agradava el “Vainilla salt” i l’ho marxos que era el “Pre-Parade”...
La cosa està moooolt interessant, oi tant.

---------------------------------------------------------

I va plovent, una pluja d’agulles, com dic jo, ja que si no t’hi fixes costa veure les petites i primes gotes. La típica pluja que, si no vigiles i te la trobes a sobre sense protecció, et cala fins els ossos. Però, si ve no es especialment entretinguda de veure (on hi hagin les gotes grosses com cigrons...), és de les mes agraïdes que hi ha per la terra.
A més, segurament Sagarra es deuria referir a aquest tipus de pluja quan va compondre “Cançó de Pluja"...

No sents, cor meu, quina pluja més fina?

Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son...

Hi ha dues perles a la teranyina,

quina conversa la pluja i la font!

No sents, cor meu, quina pluja més fina?

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

Canten les gotes damunt la teulada,

ploren les gotes damunt del replà...

Gotes de pluja, gardènia que es bada...

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

¿No sents, cor meu, quina pau més divina,

amb la música dels núvols desfets?

Pluja de nit, delicada veïna,

dentetes d’aigua en els vidres quiets...

No sents, cor meu, quina pau més divina?

¿No sents, cor meu, que la pena se’n va,

dintre aquest plor de la pluja nocturna,

i les estrelles somriuen enllà?

Enllà somriu un mantell tot espurna...

No sents, cor meu, que la pena se’n va?

No sents, cor meu, quina pluja més fina?

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

No sents, cor meu, quina pau més divina?

No sents, cor meu, que la pena se’n va?

No sents, cor meu, quina pluja més fina?

Ideal per memoritzar (és l’ho que te l’estructura repetitiva i la extrema musicalitat del poema) i anar cantussejant mentre s’espera algú o es fa temps tot contemplant com va plovent.

--------------------------------------------------------

Aps, i no es que tingui res a veure amb tot l’ho anteriorment dit, però fa dies que tinc aquest link a predilectes i ve el tenia que posar un dia d’aquests.

http://es.youtube.com/watch?v=B7r2qxqUcnw&feature=related

La cançó enganxa (almenys a mi, que soc així de simple) i el vídeo és molt graciós. Fixeu-vos amb els integrants del grup, Southen All Stars, ja que era de quan eren joves... si és que el temps no perdona a ningú. Bé, a un si... el que va disfressat de lord anglès, que fot por i tot perquè busquis vídeo de l’any que busquis, el tió està idèntic. Amb més de trenta anys no ha canviat ni una pestanya. Qui sap, potser a l’institut també estava igual de crescudet... o ja va néixer així, qui sap.... amb els japos, mai es pot estar segur de res.