Near Dark

“Darrera de tot gran home hi ha una gran dona”, o això s’acostuma a dir. En el món del cinema s’aplica una norma semblant, que més o menys vindria a dir que “darrera de tot gran director hi ha una gran directora o almenys algú de sexe femení que en sap molt de cine”. De casos, a grapats: Peter Bogdanovich i Polly Platt, John Carpenter i Debra Hill, Martin Scorsese i Thelma Schoonmaker, James Cameron i Kathryn Bigelow...
La peli que ressenyo avui, precisament, és de la directora de gènere Kathryn Bigelow: Near Dark, de l'any 1987.




L’argument és el següent: Un grup de vampirs viatgen en furgoneta per l’oest americà, dormint de dia en motels i alimentant-se i viatjant de nit. Un jove mindundí s’enamora d’una atractiva mossa que, a part de fer-li cas, també el contagia al vampirisme (quan els sexòlegs van pels instituts a informar sobre les malalties de transmissió sexual, no estaria malament que també informessin sobre el perill de contraure el vampirisme...). El pobre noi no l’hi queda altre remei que unir-se a la furgo dels vampirs, que precisament no son unes germanetes de la caritat, sinó que es tracta de la pandilla de gamberros més salvatge, macabra i sonada de l’historia del cinema.
Bonic argument, oi?
Però, l’ho bo del cinema dels vuitanta, és que els directors feien cine. Podien ser pelis barates i dolentes, però mai eren pelis d’encefalograma pla. Com a mínim tenien la sang a les venes i intentaven construir quelcom més que simples imatges en moviment.
En aquest cas, i escapant-se de les convencions del gènere, no hi ha ni estaques ni ullals. De fet, per no mantenir-se no es manté ni el vampirisme, creant una versió pròpia del mite, simplement convertint-la en una patologia reversible amb els medis adequats.

Per desgracia, la peli coixeja una mica, creant una trama molt més interessant i profunda que no la seva posada en escena. Si be la peli podria situar-se dins el marc dels westerns revisionaris, on els antics vaquers ja no son funcionals i tot el que els espera és un declivi miserable entre bafarades de whisky. I parlo de western perquè la peli no deixa d’estar situada en el polsegós oest americà, tant o més en declivi que els mateixos protas, una banda de foragits que a sobre vesteixen roba de cowboy i van armats com ells. El desfasé entre aquest look de 1800 i l’actualitat crea una aureola de mediocritat, cinisme i decadència que va que ni pintada a la peli.
El grup, ple de personatges marginals que (literal y metafòricament) no pertanyen al temps que els ha tocat viure, expressen la seva frustració a través d’una gran violència, i únicament com a grup son capaços de sobreviure. Com en tantes altres pelis, és la unió el que els manté vius i de fet cada cop que s’allunyen o es separen del grup es senten sols i deprimits, sobretot per por a l’amor que no poden obtenir per la seva condició d’immortals (i de bruts, maníacs i salvatges, afegiria jo). De cara a la posada en escena, destaco les escenes de combat on la directora mostra que és el seu fort. Sobretot és remarcable la baralla a un saloon, on ja no es lluita per plantar cara a una injustícia o per netejar l’honor, sinó senzillament per la pura violència de fer saltar queixals a base de cops. També és particularment encantadora l’escena on el prota s’alimenta de la seva novia vampiressa amb el marc d’unes màquines extractores de petroli.

En resum, una molt bona peli per aquelles que vulguin veure una cara nova i particular (i que ha tingut la seva continuïtat) als vampirs, per aquelles persones que busquen escenes per gravar-les a les retines o, que també pot ser, aquells arqueòlegs enamorats de l’aura especial que adquireixen les pelis dels anys vuitanta.

PD: Si la busqueu a l’emule o a videoclubs, millor busqueu-la per com es va comercialitzar a la península: Los viajeros de la noche.

La Fuerza Femenina Rebelde de la Competición de Nadadoras

Abans de començar amb la crítica, una petita advertència: Per l’amor de Déu, no mireu aquesta peli.














Per títol pot semblar que la pel•lícula (japonesa, per cert) vagi sobre un equip de natació integrat per delinqüents i pandilleres. Però no, en realitat és una peli de zombies (o quasi).

L’argument, si és que sen pot a dir dolent, aniria sobre un institut femení on arriba una estudiant nova, pos sociable i que no parla gaire. Per altre banda, a l’equip de natació els hi falta una nedadora... i un entrenador, ja que l’assassinen als 10 minuts de començar la peli sense que ningú es preocupi massa del cadàver. Senyal que devia ser un entrenador molt estricte i que no l’hi tenen gaire estima...
Total, que una de l’equip va a buscar a la nova perquè entri a l’equip. De mentres, hi ha una vacunació de tot l’institut per un nou virus, que converteix a tots els estudiants amb sonàmbuls àvids per carn, sang i entranyes humanes (vaja, zombies) i els profes amb hiper màquines a matar. D’aquests últims destaca la sàdica professora d’anglès i el professor de matemàtiques.


Però, tots són zombificats? Noooo, l’equip de natació roman intacte ja que dedueixen que el clor de la piscina anul•la els efectes de la pèrfida vacuna. Sincerament, em pregunto com collons varen poder colar una excusa tan dolenta....
De mentres, la novata i qui la intenta reclutar (ja que tot i estar el recinte de la piscina rodejat de zombies, les nedadores sols pensen en entrenar-se per la competició de l’endemà) son atacades pel profe de mates, que en un últim moviments abans de morir, llença un cartegó com si fos un shuriken que impacte a l’esquena de la novata. Es refugien a l’aula del club del té, on acaben enrotllant-se com a una persiana amb un número lèsbic que dura un quart d’hora.
Al acabar, la “sempai” agafa una guitarra i comença a tocar-la en plan hiper romàntic, mentre la novata s’hi confessa que en realitat s’ha escapat d’un científic boig que, a part de elaborar verinis i virus, es dedica a segrestar noies orfes per abusar d’elles amb una flauta travessera i entrenant-les com assassines aquàtiques. La seva companya ni s’immuta i l’hi diu que, mentre estaven despullades, ha vist que te les mateixes taques i pigues de naixement que ella, i per tant és la seva germana bessona perduda. L’ho curios, penso jo, és que diu que això ho descobreix abans de començar a enrotllar-se.... a saber quin tipus de relació deuen tenir les germanes a Japó...


Després d’unes quantes escenes de nus integrals i moltes, moltes tetes, comença el contraatac. La novata va a buscar el científic boig, ja que està convençuda que és el culpable de tot. I, de mentres, l’equip de natació, commogut pel gest de coratge de la seva nova integrant, s’armen i surten a fora a matar zombies.... amb un horrible resultat, òbviament.




- Professora d'anglés amb katana vr. equip de natació-



L’escena del combat final, després d’uns efectes especials de pena, acaba amb el científic boig (i la seva flauta) amb una sobredosi de virus que el deixa mig mort, estat que la novata finalitza prement la part roma d’un ganivet contra el coll del dolent, que cau mort... mort, suposu, psicològica, pk que jo sàpiga amb la part roma d’un ganivet molt mal no fas, i menys degollar. Segurament se’ls devia acabar el pressupost per la pintura vermella...


A continuació ve una traïció, germans bessons que surten de sota les pedres, més tetes i culs enlaire i un laser sorgint del lloc més impensable i desagradable.
I, el final, és el típic final amb mala llet made in Japan. Si tingues que recomanar la peli, seria sols pels últims 3 minuts, una delícia de mala uva i ganes de riures del personal i, perquè no, evitar una segona part.