Observeu que en els bojos, els més malenconiosos i desesperats, és naturalíssim i freqüent un riure estúpid i buit, que no ve de més enllà dels llavis. Us agafaran la mà amb una mirada profundíssima, i quan us la deixin anar, us diran "adéu" amb un somriure que semblarà més desesperat i més boig que la pròpia desesperació i la bogeria. Cosa, però molt notable fins i tot en els savis reduïts a la completa desesperació de la vida, i sobretot un cop concebuda una resolució extrema, que els fa reposar precisament en aquesta condició extrema de l’horror, i els calma, convençuts, finalment, de la venjança sobre la fortuna i sobre si mateixos.
Cap dolor provocat per cap desgràcia no és comparable al que causa una desgràcia greu i irremeiable que sentim que ens ha arribat i que la podríem evitar, en fi, al penediment viu i veritable.
Tant el bé com el mal esperat són habitualment més grans que el bé o el mal presents. La causa de totes dues és la mateixa, és a dir la imaginació generada per l’amor propi ocupat, en el primer cas, per l’esperança, i en el segon, per la por.
Paraula de Leopardi, amen.
Noves entrades temàtiques, de tant en tant pillaré alguna ma innocent del msn que triarà una pagina del incommensurable Zimbaldone de G. Leopardi. I, òbviament, si veig que és molt llarg o avorrit, modificaré mínimament l’elecció... una cosa és veure que surt, l’altre haver de picar pàgines i pàgines.
Sobre el CAP, finalment ja se de que em tocarà fer classe. Ni més ni menys que de La mort a Venècia de Thomas Mann. Ufff.... sincerament, hauria preferit 100 cops un altre tema, la narració de Mann m’inspira massa respecte com per intentar jo explicar-la a alumnes de segon de batx. (beneïda Literatura Universal). Però en fi, es tindrà que intentar l’impossible i no quedar-me sols en les primeres vuit línees de la novel·la, vuit ditxoses línees bàsiques per entendre que collons està a punt de passar. Thomas Mann era un geni, un geni pervers i tremendament genial... i enlloc es veu tan be com a La mort a Venècia. Per no parlar de la seva brutal adaptació cinematogràfica, que, tot i les llicències, Visconti aconsegueix posicionar-se a l’altura de la narració.
Un dia d’aquets tinc que intentar fer-me amb tota la filmografia de Luchino Visconti, director que idolatro des que vaig veure la seva extremadament formidable i brillantíssima El gatopardo.
----------------------------------------------------
Per acabar, nova figura de Lucky Star, aquest cop de la tusndere preferida per tots (no, ella no, l’altre... que després ens pega). Pel meu gust l’hi falta un punt de vergonyosa altivesa made in Kagamin... però ja és a títol personal.
Com sempre, suposu que el preu rondarà els 50 euros aprox. Si és que l'ho de "bueno, bonito, barato" rarment s'aplica en el mercha...
