Pastel

Nou, clar que és un dir, manga al que estic viciat: Pastel. Com el nom mateix diu, és un shonen pastelós i enganxós com un cotó de sucre (bonica comparació). Però, igualment, té uns personatges que enganxen (vull fer el club de fans de la Manami i elevar la Yuu, la Tsukasa i en Tetsu a divinitats XD ). De moment vaig per el capítol 81, i a onemanga tenen penjats fins el 104, per tant aquesta nit em poso al dia XD

Per altre banda, avui hi ha hagut partida de warhammer a la “sala” del club de la “Serradora”. Vaig posant cometes perquè fins que tinguem les samarretes no serem club ni res (tampoc ho serem després, po almenys molarà XD ). Típica batalla gansa a quatre oponents per banda a 3000 punts per barba. I deu ni d’or de l’ho ajustada que ha quedat.
Cal dir que m’estic “consolidant” com a rei dels flancos. No se com m’ho faig que sempre em queden unitats defensat els flancs amenaçats o intentant destruir els flancs de l’oponent. En batalles ganses, clar. En aquest cas d’avui, de dos flancs al final un l’he dominat i quasi arrasat, i l’altre he contingut com he pogut la, segurament, unitat més bestia de la partida, però al final he caigut per culpa d’una carga de bretorians que m’han pillat de costat.
Pobres obrellaunes meus, Khaine està orgullós de vosaltres T.T

Les variacions i la meva llista d’exèrcit “extrema” ha funcionat a mitges. Mal dia per posar-me mooolta màgia quan a tothom se l’hi gira el cap alhora i decideix no posar màgies i si molts daus de dispersió. Clar que pitjor m’arriba a tocar nans a l’altre banda de la taula i després pla em cagaria amb tot. Però tot i això, encara deu ni d’or dels que m’han colat. Clar que l’efectivitat, tret d’un pou d’ombres, ha sigut nula.
Els assassins tampoc han fet gaire cosa. Massa salvacions especials a salvar decapitacions. Si ja és xungu matar un cavaller amb força tres, si a sobre l’hi foten especial ja n’hi ha per plegar veles. Viam, que això ho porto jo i haurien caigut igual com mosques, però justament avui ha sigut el dia de la flor al cul. Uns foten salvacions, altres dispersant i jo no foten disfuncions màgiques (i això que anava preparat). Vaja, que les magues no han fet els punts (be, una si... i ha acabat morta) i els assassins tampoc. Si és que ja ho deia jo, on hi hagi una hidra.... o dues, que no s’hi foti un elfu.

Sap greu no valorar la resta de contingents, però altre feina tenia a mirar com fer colar màgia (adoro la daga de sacrifici, crec que m’hi tornaré edicte, ¡Muahahahahah!) i a intentar col·locar els assassins perquè flotessin feina.

I per desgracia sols tinc dues fotografies de la partida, ja que estava massa liat i no he pogut fer de reporter gràfic.

I per acabar una cançoneta que em mola molt, copiada d’estil de Black Sabbath, i que, al veure com els meus oponents ho salvaven tot, m’he fet un fart de cantussejar.

http://www.youtube.com/watch?v=k3Pju2-r10U

Posa una Nishino a la teva vida (i una Kitaôji, i una Tôjô, i una Sotomura, i una...)

Feia temps que no estava tant aficionat a un manga. Sips, feia temps. I ja és curiós que, la sèrie que em tornaria a robar hores de son, la vaig recomanar ja fot molt temps a un amic. Aquest detall em fa pensar si és que en realitat tinc molt bon ull pel manganime o, que és més probable, que la justícia poètica em tingui a la seva llista de predilectes als quals visitar.

Si ho mirem a simple vista, el manga no és res de l’altre món. Ichigo 100% és el tipic i topic manga shonen d’estil harem, on una sèrie de ties increïbles s’enamoren perdudament del protagonista, un tio sosu que no destaca per res ni en res, po que sap reaccionar a la hora de defensar algú que aprecia i que té un somni a perseguir... ser director de cine.
Com sempre, el prota (Junpei en aquest cas, po tb podria dir-se Ichitaka o Kentaro sense problemes) dubta i redubte sobre amb quina noia quedar-se, i entre dubtes i l’espera no fa sino fotres mal a ell i les noies, que no fan sinó patir i es desviuen amb l’espera. Potser, el que m’atrau d’aquest manga, precisament, és que les mosses son alguna cosa més que Budes vivents que aguanten i esperen (com passa amb la majoria d’altres obres d’aquest tipus), sinó que es queixen, se’n cansen i, en alguns casos, l’abandonen per idiota. I, de tota la constel·lació de mosses que pul·lulen al volent del prota, em quedo amb una: Tsukasa Nishino, la cosa més adorable i mona que he vist amb molt de temps ^^

Per altre banda, tot i que encara no es pot dir, la primavera ja és aquí. Comença a fer caloreta de dia i el temps convida a passejar (clar que jo no me desfaig del meu jersei fins que en Molina ho confirmi). L’altre dia, el que em va fer adonar del canvi (ja que tb podria ser un estiuet de sant Martí) va ser el fet de sortir a fora i olorar un canvi significatiu a l’aire: en lloc d’olorar terra erma i somnolent, els narius se’m van omplir de pol·len, senyal que les flors més matineres ja donaven la benvinguda als primers insectes de l’estació. Els camps es cobreixen ja d’una catifa d’herba verda, i la majoria dels arbres comencen a brotar tot resant a no trobar-se una glaçada. Tots? No, els roures, dropos i ma fiats com sempre, no començaran a despertar-se fins que estiguin del tot segurs que ja no hi ha perill.
I, com és costum, és hora de desfer-se de les plantes i arbres que ja han crescut massa i les torratxes els comencen a fer mal. En aquest cas, avui he anat a plantar 6 alzines i dos pi pinyers que a casa ja no tenien lloc. D’aquí uns mesos tornaré a passar-me per allà viam si encara estan vius, si el contrast ha sigut massa per ells o, que també és possible, si ovelles les han trobat i s’han donat un festí de fulles verdes i tendres.
A canvi, m’he quedat una colònia de violes i una farigola que m’han fet l’ullet i que ara tinc al balcó.

I res, demà serà l’últim dia del trimestre que baixaré a barna, ja que dimarts s’acaba aquesta fase del màster. I, depèn de com i de la feina que tingui, qui sap si podré continuar dinant i passant l’estona amb les “meves” “petites” universitàries. Pfff... clar que, quina bajanada pensar-hi ara, prou que m’ho trobaré després de setmana santa.

PD: Terra Alta, ves que vinc!

Toradora 17

Per fi els de KKF s’han dignat a treure un nou capítol de Toradora. No es que es retrasin ni res, però l’espera per seguir el desenvolupament d’aquesta sèrie cada vegada em sembla més llarg i amarg. Hi estic totalment enganxat, i encara més ara que la cosa s’està posant molt interessant.
Spoilers al canto

En Kitamura, ja president del Consell d’Estudiants, cada cop anirà tenint menys protagonista, ja que els nous deures com a president l’hi deixaran molt poc temps lliure per estar amb la tropa, però tot i això continuarà essent el baluard a assaltar en cas que algú vulgui aconseguir la Taiga, que per cert, en aquest capítol es passa de moe fins arribar a l’ho insuportable... fa cosa i tot, la veritat.
Contràriament a l’època que se suposa que toca l’anime, el pròxim capí serà Nadal... o per allà a prop, sembla ser que en Takasu, el nostre baka inu predilecte, s’està començant a desglaçar i a reaccionar. No és que estranyi a ningú, la cosa estava cantada des del primer capítol... però sempre no deixa de ser interessant. A més, el “despertar” del seu més que interès per Taiga (encara molt confós, primer algú l’hi tindrà que fotre alguna hòstia perquè pugui donar forma al magma que te a l’interior.... i m’hi jugo un pèsol que serà la Ami) es dona just quan les coses amb la Minorin estan en el seu nivell més baix... quasi no es parlen i aquesta l’evita i de tant en tant l’hi fot un moc d’aquells bonics de veure. La jugadora de softball sempre ha estat una mica tocada de l’ala... però ara fot por de veritat. I quins deuen er els remordiments, que segons l’Ami, pateix? Es deu referir als successos del Festival Escolar i al mal rollu que hi va haver per no explicar a en Takasu l’ho del pare de la Taiga? Massa naif, si fos així... aquí hi ha gat amagat, i depèn de com més que un gat potser ens surt una manada de lleons.
I la cinquena en disputa, la idol Ami. De moment és dels personatges més agradables que hi ha, que ha experimentat un canvi més radical i que, segurament, voldrà agrair-ho ajudant en Takasu i la Taiga... tot i sent ella la que hi te quelcom important a perdre. A part, quan no la miren, es rodeja d’una aureola rara de misteri, com si ho sàpigues tot o tingues més peces que ningú per resoldre el trencaclosques estudiantil que representa la sèrie.

Sobre el nou opening i ending... que voleu que us digui. Preferia dels d’abans, si, però era urgent revisar-los. L’opening perquè ja no feia falta presentar els personatges a aquestes altures, i l’ening perquè aquestes coses sempre es fan en parella. Llàstima, amb l’ho que m’agradava el “Vainilla salt” i l’ho marxos que era el “Pre-Parade”...
La cosa està moooolt interessant, oi tant.

---------------------------------------------------------

I va plovent, una pluja d’agulles, com dic jo, ja que si no t’hi fixes costa veure les petites i primes gotes. La típica pluja que, si no vigiles i te la trobes a sobre sense protecció, et cala fins els ossos. Però, si ve no es especialment entretinguda de veure (on hi hagin les gotes grosses com cigrons...), és de les mes agraïdes que hi ha per la terra.
A més, segurament Sagarra es deuria referir a aquest tipus de pluja quan va compondre “Cançó de Pluja"...

No sents, cor meu, quina pluja més fina?

Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son...

Hi ha dues perles a la teranyina,

quina conversa la pluja i la font!

No sents, cor meu, quina pluja més fina?

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

Canten les gotes damunt la teulada,

ploren les gotes damunt del replà...

Gotes de pluja, gardènia que es bada...

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

¿No sents, cor meu, quina pau més divina,

amb la música dels núvols desfets?

Pluja de nit, delicada veïna,

dentetes d’aigua en els vidres quiets...

No sents, cor meu, quina pau més divina?

¿No sents, cor meu, que la pena se’n va,

dintre aquest plor de la pluja nocturna,

i les estrelles somriuen enllà?

Enllà somriu un mantell tot espurna...

No sents, cor meu, que la pena se’n va?

No sents, cor meu, quina pluja més fina?

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

No sents, cor meu, quina pau més divina?

No sents, cor meu, que la pena se’n va?

No sents, cor meu, quina pluja més fina?

Ideal per memoritzar (és l’ho que te l’estructura repetitiva i la extrema musicalitat del poema) i anar cantussejant mentre s’espera algú o es fa temps tot contemplant com va plovent.

--------------------------------------------------------

Aps, i no es que tingui res a veure amb tot l’ho anteriorment dit, però fa dies que tinc aquest link a predilectes i ve el tenia que posar un dia d’aquests.

http://es.youtube.com/watch?v=B7r2qxqUcnw&feature=related

La cançó enganxa (almenys a mi, que soc així de simple) i el vídeo és molt graciós. Fixeu-vos amb els integrants del grup, Southen All Stars, ja que era de quan eren joves... si és que el temps no perdona a ningú. Bé, a un si... el que va disfressat de lord anglès, que fot por i tot perquè busquis vídeo de l’any que busquis, el tió està idèntic. Amb més de trenta anys no ha canviat ni una pestanya. Qui sap, potser a l’institut també estava igual de crescudet... o ja va néixer així, qui sap.... amb els japos, mai es pot estar segur de res.