Taishou Yakyuu Musume

M’agrada la nostàlgia. I m’agraden les series amb un aire nostàlgic. A saber que devia ser abans, o el meu gust pel record agredolç del passat, o la contaminació per tant de contacte amb l’ho nippó, els mestres i els grans aficionats a aquest sentiment.

No és que “Taishou Yakyuu Musume” (= les jugadores de beisbol de l’era Taisho) sigui una sèrie nostàlgica, com ho són alguns (per mi els millors) episodis de Kochikame. Com el mateix títol indica, ens situa a l’era Taisho, 1912-1926, en un Japó que intenta fer equilibris entre occident i orient, entre l’ho propi i l’ho de fora. No es veuen crisis de personalitat, ni dilemes i fractures internes com a “La Época de Bochan” (situada un quart segle abans), sinó senzillament un aire molt agradable i un Tokyo que costa de distingir. Meravellós, per situar-nos a la època i l’entorn, la cançoneta amb que quasi comença la sèrie:

http://www.youtube.com/watch?v=OwMbIFYCYEk

En si, la sèrie tracta sobre un grup de col·legiales de 13 a 14 anys que intenta jugar a beisbol. No és que els interessi extraordinàriament l’esport (excepte dues), sinó que ho fan per empatia i venjança. Resulta que una companya de classe ha estat, sense que en fos la intenció, humiliada pel que és el seu promès quan aquest defensava que el lloc de la dona és la cuina i l’interior de la casa. Si senyores i senyors, estem davant d’una sèrie feminista, d’un feminisme com devia ser el sufragista anglès, sols que en aquest cas és per demostrar que pel simple fet de ser noies no vol dir que siguin inferiors i tal. I, el primer pas, és convences una mateixa i la resta de l’equip que, efectivament, no són menys que els nois. L’objectiu que es marquen no és pas una futilesa, ja que entrenen per guanyar l’equip del promès de la companya de classe, que a part de ser un equip de nois de 16-17 anys, resulta que són dels bons de la prefectura.

És fàcil d’imaginar les opinions al respecte de les famílies i el 85% de la població de l’era Taisho... si Japó és un país masclista, pos imagineu com devia ser a inicis del 1900, i si no podeu pos imagineu com es vivia aquí mateix, i tampoc errareu gaire.

Per la gent que no segueix gaire series de beisbol, aquesta és altament recomanable. Quan comencen, no saben ni que és un bat (adoro el nom del primer capi, “allò que es diu que els nois fan”. Altament significatiu), per tant l’espectador pot aprendre amb les jugadores la base de l’esport. Altrament, els entrenaments i els partits no són ni el 30% de la sèrie, per tant en aquest sentit tampoc es farà gens avorrit. I s’ha d’afegir que el partit final, que ocupa la meitat de l’últim episodi, és dels més emotius i intensos que he vist. Molt ben jugat si.

He parlat abans de promesos i tal. La veritat és que xoca una mica la tranquil·litat en que accepten aquests matrimonis per conveniència, clar que suposo que a l’època devia ser l’ho més normal del món, com aquí no fa pas tants anys. S’agraeix, de pas, que els nois surtin amb freqüència a la sèrie. Masses cops he vist series on sembla que visquin en un món on el sexe masculí ha estat borrat del mapa. Clar que veure un tio de suposats 2o i picu anys intentant lligant amb una mossa d’uns 13 anyets, pos fot una mica de grima si ho penses be...

Com no, també té la seva dosi de yuri, formant un divertit triangle amorós (o quasi), on una de 13 està bojament enamorada de la idol esportiva de l’institut, i aquesta (un marimatxo com pocs, per desesperació de la seva germana) perd els papers per la prota de serie (que sembla que sigui una cap de pardals i resulta que te les coses força clares), que passa del tema o directament no el veu.

D’esquerra a dreta: la jove promesa d’atletisme, la fanàtica, la germana preocupada, la marimatxo sentimental, la innocent prota, la rica humiliada pel promès, l’intent d’escriptora amb molta mala llet, la delegada kamikaze, el cervell de l’equip i una manipuladora de cuidado

En resum, per ser 12 episodis de no res val moooolt la pena. L’animació és molt eficient, les noies molt carismàtiques (impossible no agafar-ne una o dues de preferides) i el nivell d’humor molt bo, amb bones sortides i aquella olor tant agradable del slice of live. Potser els dos o tres capítols inicials són una mica lents, ja que tenen que fer l’equip i tal, però un cop posada la directe no hi ha qui pari a aquestes noies. De fet, es troben a faltar més episodis...

DD: http://www.elrincondelmanga.com/foro/showthread.php?t=130424

Summer Wars

Sinopsis

Després de quedar eliminat en el concurs per seleccionar el representant japonès a unes olimpíades de matemàtiques, el jove Kenji Kose es trobarà amb un estiu sense res a fer. Però, la noia més popular de l’institut l’hi oferirà una feina temporal, que consisteix en acompanyar-la al seu poble natal i fer-se passar pel seu promès... en una festa que reunirà a tot el clan per celebrar l’aniversari de la besàvia i matriarca de la família. Les coses es complicaran i el pobre friki de les matemàtiques haurà de lluitar juntament amb tota la família, comandants per l’avia, per salvar el món del caos...

Ressenya

Que dir de la nova pel·lícula de Mamoru Hosoda (Toki wo Kakeru Shojo, Digimon...)? La vaig veure ahir i m’ha deixat un profund i agradable bon gust de boca que encara em dura. Des dels primers minuts el film absorbeix i no et deixa, portant-te per una muntanya russa de sentiments fins al final, on un es veu propulsat el buit amb ganes de molt més. La peli dura una hora i cinquanta minuts, però ja podria durar el doble no que no es faria gens llarga.

L’animació és la típica de Hosoda que ja es va poder veure en “La noia que salta a través del temps”, encantadora i detallista. Val a dir que aquest és un aspecte molt important, ja que crear un film que en la seva major part passa dins d’una casa on conviuen una vintena de persones, dotar-los a tots de la seva personalitat, caràcter i aspecte perquè no és barregin ni es puguin confondre és, com a mínim, difícil.

A part de la casa, una autèntica mansió feudal, bona part del llargmetratge es desenvolupa al món digital d’OZ, que vindria a ser una ultranet rollo “second life”, sols que s’ha estes tant que s’utilitza per pagar impostos, treballar, reunions, rolejar, treballar... vaja, que si s’hii arriba a colar un hacker aquest podria arribar a robar el compte del president dels EEUU i fotre´s a tirar míssils com qui no vol la cosa. Per sort la seguretat d’OZ és de nivell mundial i no cal preocupar-se d’aquestes coses... en un principi. Però a l’ho que anava, l’animació digital d’OZ és geniaaaaal, amb una il·luminació sorprenent, que no veia des de “Sen to Chihiro no Kamikakushi”, i totes aquestes coses tècniques ultra modernes que no se com van però que fa que el resultat sigui sorprenent.

Ja centrant-nos més en els personatges, aquests desprenen una calidesa i bon rollo estratosfèrics. Clar que tenen els seus problemes, no ho amaguen pas. De fet, si traiem l’ho del món digital d’OZ ens queda un perfecte slice of life, costumisme pur i dur, que dona a la pel·lícula aquesta calidesa especial. Es podria dir que l’equilibri és perfecte, ja que, si l’apartat “digital” hagués aparegut més, hauria quedat una bola pel·lícula de conflictes a internet, per dir-ho d’alguna forma, però no un film rodó.

I abans que em marxi del cap, és diví el personatge de la besàvia. En serio, diví. Cap altre terme l’hi aniria com anell al dit.

Conclusió
Brillant pel·lícula per veure-la i desfruitar-la a la nit, com un bon whisky, amb tota tranquil·litat i sense preses ni distraccions. El film s’ho mereix, i el bon gust que deixa perdurarà en vosaltres uns quants dies, garantit.

La pega, si és que hi ha pega, és com trobar-la. A l’emule es pot baixar amb menys d’una setmana, però és una versió com subtítols en coreà. No, no hi ha cap versió, a dia d’avui, amb bons subtítols en castellà, com a molt uns que es sobreposen amb molta dignitat als coreans, permetent una bona lectura... llàstima que a abans de mitja peli comenci un lag que empipa d’allò més. Com en altres coses, la millor opció és buscar subtítols volants anglesos. Però oco!, que n’hi ha que pequen d’un lag terrible.

Que si és recomanable? Oi tant, de fet ja us l’hauríeu d’estar baixant!!!