Strike Witches i el malèfic pla de l’estudi Gonzo

Fa unes setmanes que estic veient Strike Witches. Pels qui no sapigueu que és, uns alienígenes anomenats Neuroi envaeixen Europa cap al 1914, conquerint pràcticament la totalitat del continent. Els exercits dels diferents països fan l’ho que poden, però res pot parar l’avanç dels Neuroi. Ningú? No! En aquest univers alternatiu hi ha constància i s’accepta sense cap problema que certes noies tenen poders màgics, limitadets això si, i que degudament ampliats gràcies a un dispositiu que les permet volar suposen l’ultima barrera per contenir els alienígenes i, a poder ser, reconquerir el devastat continent.   

Els combats són ràpids, trepidants i l’argument és sòlid, amb un notable treball de demiürg a la hora de crear tot un món i recrear la tecnologia de finals dels anys 30.  I a més hi ha un detall que m’encanta: no és que les armes terrestres siguin inoperatives, sinó que el problema és la capacitat regenerativa dels bitxos, que obliga a, literalment, envoltar-los d’un eixam de noies amb metralladores per anar-los minant fins posar al descobert el seu nucli, que un cop destruït (i son tirant a fràgils) fa que l’alien es desfaci.  Les habilitats màgiques de les noies es limiten a poder volar i a un escut que les protegeix dels làsers que disparen els enemics, escut que a mesura que es va utilitzant va perdent potencia.

En fi, que per dues temporades de 12 capítols cada una i una peli la sèrie és recomanable. Només hi ha un problema, problema que tira enrere als més valents... el fanservice.

I és que les noies, i de fet tota la refotuda població femenina del planeta, no gasta pantalons. Ni faldilles. Malles i mitges si, així com un assortit de calces que només pot ser justificable si la sèrie va ser finançada per una empresa de roba interior femenina. Però no. S’entendria si tot plegat fos limitat a les bruixes, fet i fet els trastos que s’han de posar per volar impedeix que portin pantalons. Però que no portin almenys faldilles... a més, aquesta teoria se’n va a norris quan algunes de les bruixes gasten malles i mitges. Desconcertant, realment desconcertant, i més si tenim present que l’estudi encarregat de realitzar la sèrie és l’estudi Gonzo, no precisament uns qualsevols o uns mindundis que necessitin panty shots i nus per atreure l’audiència, aquesta gent fa coses de qualitat. Aleshores... que redimonis passa?

La resposta la vaig descobrir al quart o cinquè episodi.

Senzillament crec que és una confabulació, un malèfic complot per carregar-se la tendència imperant en el sector del manganime de posar fanservice a totes bandes per atreure el públic. Vols caldo? Doncs t’empasses la marmita.

Arriba un moment, i no costa gaire, que directament vaig deixar de veure el fanservice. Va desaparèixer del meu camp de visió. Hi era, clar que si, fet i fet és inevitable: si poses una noia ensenyant les calces a fer cabrioles pel cel esquivant làsers amb la càmera a un pam del cul... hi ha coses que es veuen.

És una magistral forma de crear anticossos als espectadors, tornar-los immune a la plaga que suposa el fanservice i obligar a les productores a tornar arriscar-se i buscar productes de qualitat per tal d’entretenir el seu públic, ara per ara terriblement ensimismat i amb l’ànima corrupte de tant loli i panty shot. La de companyies que estarien a punt de petar si de cop i volta els espectadors giressin la cara a les seves propostes plenes de personatges moe ensenyant la carn d’olla... i sincerament, me n’alegraria. No fa pas tants anys que cada temporada podies triar a cor que vols ja que pràcticament totes les series valien la pena, i en els foros especialitzats hi havien autèntics i rics debats on es discutien els missatges ocults que els guionistes ens enviaven,  anàlisis detallats de personatges i series, .... Els qui portin 10 anyets en el sector segur que ho entendran, als qui les neurones els hi ha pujat ja del cervell inferior al superior ens sentim orfes. 

Que Strike Witches és un anime ecchi? Si, i t’ho recorda cada 30 segons, però gràcies a Tezuka va molt més enllà, oferint una bona historia, bon desenvolupament de personatges i una animació més que decent (potser amb un xic massa d’ordinador a la segona temporada). Salvant les distancies espaciotemporals, em recorda a la gran Techi Muyo. Era ecchi? Si, però la gent ni l’hi donava importància, captivats tots per la magistral historia que ens explicava i els seus personatges. Espero i desitgi que Gonzo s'ensurti amb la seva i aconsegueixi capgirar la tendència de la indústria. 

L’unic problema que hi veig és... si l'estudi Gonzo ha aconseguit alterar el pantyshotisme... que alteraran a continuació? 

Taishou Yakyuu Musume

M’agrada la nostàlgia. I m’agraden les series amb un aire nostàlgic. A saber que devia ser abans, o el meu gust pel record agredolç del passat, o la contaminació per tant de contacte amb l’ho nippó, els mestres i els grans aficionats a aquest sentiment.

No és que “Taishou Yakyuu Musume” (= les jugadores de beisbol de l’era Taisho) sigui una sèrie nostàlgica, com ho són alguns (per mi els millors) episodis de Kochikame. Com el mateix títol indica, ens situa a l’era Taisho, 1912-1926, en un Japó que intenta fer equilibris entre occident i orient, entre l’ho propi i l’ho de fora. No es veuen crisis de personalitat, ni dilemes i fractures internes com a “La Época de Bochan” (situada un quart segle abans), sinó senzillament un aire molt agradable i un Tokyo que costa de distingir. Meravellós, per situar-nos a la època i l’entorn, la cançoneta amb que quasi comença la sèrie:

http://www.youtube.com/watch?v=OwMbIFYCYEk

En si, la sèrie tracta sobre un grup de col·legiales de 13 a 14 anys que intenta jugar a beisbol. No és que els interessi extraordinàriament l’esport (excepte dues), sinó que ho fan per empatia i venjança. Resulta que una companya de classe ha estat, sense que en fos la intenció, humiliada pel que és el seu promès quan aquest defensava que el lloc de la dona és la cuina i l’interior de la casa. Si senyores i senyors, estem davant d’una sèrie feminista, d’un feminisme com devia ser el sufragista anglès, sols que en aquest cas és per demostrar que pel simple fet de ser noies no vol dir que siguin inferiors i tal. I, el primer pas, és convences una mateixa i la resta de l’equip que, efectivament, no són menys que els nois. L’objectiu que es marquen no és pas una futilesa, ja que entrenen per guanyar l’equip del promès de la companya de classe, que a part de ser un equip de nois de 16-17 anys, resulta que són dels bons de la prefectura.

És fàcil d’imaginar les opinions al respecte de les famílies i el 85% de la població de l’era Taisho... si Japó és un país masclista, pos imagineu com devia ser a inicis del 1900, i si no podeu pos imagineu com es vivia aquí mateix, i tampoc errareu gaire.

Per la gent que no segueix gaire series de beisbol, aquesta és altament recomanable. Quan comencen, no saben ni que és un bat (adoro el nom del primer capi, “allò que es diu que els nois fan”. Altament significatiu), per tant l’espectador pot aprendre amb les jugadores la base de l’esport. Altrament, els entrenaments i els partits no són ni el 30% de la sèrie, per tant en aquest sentit tampoc es farà gens avorrit. I s’ha d’afegir que el partit final, que ocupa la meitat de l’últim episodi, és dels més emotius i intensos que he vist. Molt ben jugat si.

He parlat abans de promesos i tal. La veritat és que xoca una mica la tranquil·litat en que accepten aquests matrimonis per conveniència, clar que suposo que a l’època devia ser l’ho més normal del món, com aquí no fa pas tants anys. S’agraeix, de pas, que els nois surtin amb freqüència a la sèrie. Masses cops he vist series on sembla que visquin en un món on el sexe masculí ha estat borrat del mapa. Clar que veure un tio de suposats 2o i picu anys intentant lligant amb una mossa d’uns 13 anyets, pos fot una mica de grima si ho penses be...

Com no, també té la seva dosi de yuri, formant un divertit triangle amorós (o quasi), on una de 13 està bojament enamorada de la idol esportiva de l’institut, i aquesta (un marimatxo com pocs, per desesperació de la seva germana) perd els papers per la prota de serie (que sembla que sigui una cap de pardals i resulta que te les coses força clares), que passa del tema o directament no el veu.

D’esquerra a dreta: la jove promesa d’atletisme, la fanàtica, la germana preocupada, la marimatxo sentimental, la innocent prota, la rica humiliada pel promès, l’intent d’escriptora amb molta mala llet, la delegada kamikaze, el cervell de l’equip i una manipuladora de cuidado

En resum, per ser 12 episodis de no res val moooolt la pena. L’animació és molt eficient, les noies molt carismàtiques (impossible no agafar-ne una o dues de preferides) i el nivell d’humor molt bo, amb bones sortides i aquella olor tant agradable del slice of live. Potser els dos o tres capítols inicials són una mica lents, ja que tenen que fer l’equip i tal, però un cop posada la directe no hi ha qui pari a aquestes noies. De fet, es troben a faltar més episodis...

DD: http://www.elrincondelmanga.com/foro/showthread.php?t=130424

Comentari series de primavera

Avui fa bon dia.
Plou, cau pedra (algunes d’elles sobre el meu cap quan he tingut que sortit en plena tempesta a recollir la roba) i de tant en tant fa sol. I es preciós, perquè és un d’aquells dies que els núvols grisos grassos i grossos s’han instal·lat per sobre la plana, deixant les muntanyes del voltant lliures i il·luminades, creant un contrast de llum i ombres preciós que fa que Cabrera es mostri imponent i, si és possible, amb tota la seva gloria, normalment entelada per una cortina de calitja.

Però, anem a l’ho que anava, breu ressenya de les series d’aquesta temporada que ja he vist.


Cross Game: La sèrie que estava esperant amb ganes, com bon fan d’Adachi-sama i seguir del manga en que es base. I, la veritat, si van a aquest ritme no se pas com s’ho faran... amb el primer capítol es poleixen ja el primer tomo, i com no, he tornat a plorar tal com vaig fer quan em vaig acabar el primer tomo del manga. Opening mediocre a base de colaix i ending simple po que fa la seva finalitat, amb una cançoneta tranquil·la i agradable. Però l’ho bo comença ara, amb una Aoba ja crescuda i convertida amb la encarnació de noia guapa i borde. Com l’hi afluixin un pel el caràcter que te al manga muntaré un pollastre...

07-Ghost: Que tenen a veure militars, clergues, monges, monstres, pedres rares i una màgia rara que controla tot déu? Sincerament, no ho se. Viam, te tooota la pinta de ser un bishonen amb hòsties i tal, però l’hi donaré una oportunitat.... fins veure l’aparició de cert personatge que es veu a l’opening i que m’ha caigut en gràcia.

K-ON!: La vida d’unes estudiants de preparatòria que reciclen un club e musica per convertir-lo amb un grup de rock. Simpàtica, graciosa a cops i amb una protagonista d’aquelles que em fa perdre els nervis de l’ho atontada que sembla i és. Ideal per matar mitja hora a la nit mentre esperes que comencin alguna altre cosa, ja que ni mata ni impressiona, senzillament... es deixa veure, que ja és molt.


Shangri-la: Curiosa. Mossa que fa quatre dies encara l’hi tenien que treure els mocs i amb pànic a l’estudi i jove clenxinat i militar. Curiós. Món post-apocalíptic amb la vegetació regnant sobre les antigues i abandonades ciutats, organització que vol dominar el món (si més no econòmicament) i, en resum, una faula ecologista curiosament curiosa. Menció a part el travestí armat amb un fuet que es dedica a empaitar militars, una imatge que encara ara m’inspira temor....

Basquash: Divertida, frenètica i com un aspecte visual molt plàstic. L’animació m’ha recordat molt a Gurren Laggan, així com les bromes d’alt contingut eròtic que es van produint. I que voleu que us digui, tot i ser una sèrie patrocinada per Nike, a l’ho millor m’enganxo a veure partits de basquet amb robots. La veritat és que la sèrie està ben treballada. Una sorpresa, fet i fet, ja que no m’esperava res i al final m’ha agradat i tot (i a més tinc un bon parell de mulates raons per continuar veient l’anime XD )


Senjou no Valkyria, Gallian Chronicles: Començo a estar fart que, sempre sempre sempre que surt quelcom relacionat amb valkyrires, el nom de la protagonista ja surti com si estigues predissenyat. Viam, que el nom és maco i tal, po una mica d’originalitat al respecte tampoc estaria malament. Sobre la sèrie, pel que fa a l’animació és de les millor treballades, però els personatges son la cosa més irracional i irral que te puguis tirar a la cara. No és normal que, davant d’una invasió amb tancs i militars entrenats, una casa sigui bombardejada i la nena que hi viu surti a atacar penya amb una cassola... ni que en mig de l’evacuació un pringat es dediqui a fer un croquis de truites de riu com si els funestos núvols que s’acosten no anés amb ell. O els personatges guanyen profunditat o ràpidament agafaré i enviaré la sèrie a la paperera de reciclatge.


I res, de la llista que vaig fer sols em queda veure la del resturant, po al ser un anime raro protagonitzat per homes entrats en edat, suposo que tardarà a que l’agafin algun fansub.





Recomanació, per cert, de grup i cançó: Ore Ska Band, “Hana no Ska Dance”.
http://www.youtube.com/watch?v=GP54xKQ9zac
A ser possible baixeu-vos el CD “Wao!!” ja que no te pèrdua ^^