Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris frikades. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris frikades. Mostrar tots els missatges

dilluns, 10 de març del 2014

Strike Witches i el malèfic pla de l’estudi Gonzo

Fa unes setmanes que estic veient Strike Witches. Pels qui no sapigueu que és, uns alienígenes anomenats Neuroi envaeixen Europa cap al 1914, conquerint pràcticament la totalitat del continent. Els exercits dels diferents països fan l’ho que poden, però res pot parar l’avanç dels Neuroi. Ningú? No! En aquest univers alternatiu hi ha constància i s’accepta sense cap problema que certes noies tenen poders màgics, limitadets això si, i que degudament ampliats gràcies a un dispositiu que les permet volar suposen l’ultima barrera per contenir els alienígenes i, a poder ser, reconquerir el devastat continent.   



Els combats són ràpids, trepidants i l’argument és sòlid, amb un notable treball de demiürg a la hora de crear tot un món i recrear la tecnologia de finals dels anys 30.  I a més hi ha un detall que m’encanta: no és que les armes terrestres siguin inoperatives, sinó que el problema és la capacitat regenerativa dels bitxos, que obliga a, literalment, envoltar-los d’un eixam de noies amb metralladores per anar-los minant fins posar al descobert el seu nucli, que un cop destruït (i son tirant a fràgils) fa que l’alien es desfaci.  Les habilitats màgiques de les noies es limiten a poder volar i a un escut que les protegeix dels làsers que disparen els enemics, escut que a mesura que es va utilitzant va perdent potencia.
En fi, que per dues temporades de 12 capítols cada una i una peli la sèrie és recomanable. Només hi ha un problema, problema que tira enrere als més valents... el fanservice.

I és que les noies, i de fet tota la refotuda població femenina del planeta, no gasta pantalons. Ni faldilles. Malles i mitges si, així com un assortit de calces que només pot ser justificable si la sèrie va ser finançada per una empresa de roba interior femenina. Però no. S’entendria si tot plegat fos limitat a les bruixes, fet i fet els trastos que s’han de posar per volar impedeix que portin pantalons. Però que no portin almenys faldilles... a més, aquesta teoria se’n va a norris quan algunes de les bruixes gasten malles i mitges. Desconcertant, realment desconcertant, i més si tenim present que l’estudi encarregat de realitzar la sèrie és l’estudi Gonzo, no precisament uns qualsevols o uns mindundis que necessitin panty shots i nus per atreure l’audiència, aquesta gent fa coses de qualitat. Aleshores... que redimonis passa?
La resposta la vaig descobrir al quart o cinquè episodi.




Senzillament crec que és una confabulació, un malèfic complot per carregar-se la tendència imperant en el sector del manganime de posar fanservice a totes bandes per atreure el públic. Vols caldo? Doncs t’empasses la marmita.
Arriba un moment, i no costa gaire, que directament vaig deixar de veure el fanservice. Va desaparèixer del meu camp de visió. Hi era, clar que si, fet i fet és inevitable: si poses una noia ensenyant les calces a fer cabrioles pel cel esquivant làsers amb la càmera a un pam del cul... hi ha coses que es veuen.
És una magistral forma de crear anticossos als espectadors, tornar-los immune a la plaga que suposa el fanservice i obligar a les productores a tornar arriscar-se i buscar productes de qualitat per tal d’entretenir el seu públic, ara per ara terriblement ensimismat i amb l’ànima corrupte de tant loli i panty shot. La de companyies que estarien a punt de petar si de cop i volta els espectadors giressin la cara a les seves propostes plenes de personatges moe ensenyant la carn d’olla... i sincerament, me n’alegraria. No fa pas tants anys que cada temporada podies triar a cor que vols ja que pràcticament totes les series valien la pena, i en els foros especialitzats hi havien autèntics i rics debats on es discutien els missatges ocults que els guionistes ens enviaven,  anàlisis detallats de personatges i series, .... Els qui portin 10 anyets en el sector segur que ho entendran, als qui les neurones els hi ha pujat ja del cervell inferior al superior ens sentim orfes. 

Que Strike Witches és un anime ecchi? Si, i t’ho recorda cada 30 segons, però gràcies a Tezuka va molt més enllà, oferint una bona historia, bon desenvolupament de personatges i una animació més que decent (potser amb un xic massa d’ordinador a la segona temporada). Salvant les distancies espaciotemporals, em recorda a la gran Techi Muyo. Era ecchi? Si, però la gent ni l’hi donava importància, captivats tots per la magistral historia que ens explicava i els seus personatges. Espero i desitgi que Gonzo s'ensurti amb la seva i aconsegueixi capgirar la tendència de la indústria. 


L’unic problema que hi veig és... si l'estudi Gonzo ha aconseguit alterar el pantyshotisme... que alteraran a continuació? 

dilluns, 8 de febrer del 2010

O.O

ui, que hi diu aqui?




caram, a veure que hi ha...
.
.
.
.
.
.
.
.


enveja... T.T


diumenge, 31 de maig del 2009

Joy

Després d’un dissabte mogudet, amb picnic de coses dolces, noies tirant a desinhibides (rollu Messi), “lo vi” de Batea, formigues, un borinot i cartes; és hora d’aprofitar aquest dia ennuvolat i ventós per fer quelcom de profit. Però abans, perdré una mica el temps escrivint aquestes línees i posant tres links amb “versions” diferents d’una mateixa cançó, “Joy” de Yuki Isoya.
Per començar una mica d’informació.

Qui és Yuki Isoya? Doncs és una de les cantants més reconegudes de Japó, vocalista de la famosa (si més no pels freaks que tenen ja una vintena o més d’anys) Judy&Mary, així com d’altres grups que en el seu moment varen tenir la seva quota d’èxit, sobretot a la gran veu de la cantant i el seu carisma. Actualment treballa de solista (el seu últim disc és del 2007), té un programa de radio propi i va apareixent de tant en tant a la televisió com a col·laboradora de diferents programes.


Que és “Joy”? Nom d’una cançó que va donar nom també al CD que la contenia, de 2005. Aquesta cançó va ser un autèntic boom i va batre records de vendes i va elevar encara més a Yuki Isoya com a diva i totes aquestes coses que acostumen a passar quan una cantant que va de èxit a èxit de cop crea quelcom que sobresurt dels cànons habituals.

Perquè l’hi dedico l’entrada? De fet, jo aquesta cançó no la coneixia. Be, em sonava perqué l’havia sentit uns quants cops quan em connectava a ràdios japos per internet, vici que vaig deixar perquè vaig ensopegar eleccions o que se jo i tot eren entrevistes. I, fa uns mesos, he recuperat la cançó gracies a un CD tributari al grup fictici DMC. La cosa no aniria a més si no fos perquè la cançoneta surt versionada amb metal i, pel meu gust, queda perfecte. La combinació de la dolça i “infantil” veu de la Yuki amb un fons instrumental de trash (crec que és d’aquest pal) crea quelcom estrany però molt interessant i d’una qualitat remarcable.

Molt be, amb això ara podeu deduir dos dels vídeos que posaré. La versió original i la metalera. Però, no havia dit que en posaria tres? L’últim és un vídeo del típic festival escolar (tot institut té el seu, en el meu cas era el “Festa fotre”... quins records ^^ ), on uns estudiants recreen la coreografia i van vestir de sweet lolita a un company perquè desafini la cançó. Esperpenticament genial XD


L'original: http://www.youtube.com/watch?v=6D2cUh_VXNs

La metalera: http://www.youtube.com/watch?v=YXASRx4X3BU&feature=related

La estudiantil: http://www.youtube.com/watch?v=vKp-bfl3mpI


I ara es posa a ploure, amb fi, com a mínim això em garanteix que no vindrà ningú a empipar i podré guardar el castell amb tranquil·litat. Adoro quedar-me sol a casa ^^

diumenge, 8 de febrer del 2009

Merchandise

Per fer temps mentre espero que em marxin els ocupes del meu govern a l’exili (que trista la vida del refugiat...), aprofitaré i actualitzaré el blog. En realitat tindria que acabar una merdeta del màster que he d’entregar dimarts, però això serà més tard, quan estigui sol i em pugui concentrar.

Avui toca posar imatges, imatges d’aquell obscur objecte del plaer que fa ballar el cap a tots els frikis, el mercha. El mercha, per posar-ho simple i que tothom m’entengui, és com la cirereta del pastís... no és que faci falta, però és la seva absència es fa notar.
De mercha n’hi ha molt, massa, i per tant l’ho normal és ser rigorós i no anar comprant-ho tot (a part, és caríssim), així que la majoria de freaks es compren coses de les seves series/pel·lícules/ídols predilectes. Normal, com també és normal que a vegades la norma salti i s’agafin coses simplement per la seva qualitat (for example, en el meu cas una figura del gran Nicolas D. Woolfwood). I, en el cas dels otakus, majoritariament el mercha es redueix a tres coses: figures, cds, posters. I, a més, acostuma a ser per aquest ordre tant la valoració que se’n te com el preu. No hi ha res com una bona figura per fardar i quedar com el purto amo i mostrar la devoció que tens cap a quelcom.

Acaba l’introducció, entendreu perquè ara ve una fila de fotografies de figures, figures que tinc a la meva llista per anar adquirint de mica en mica (clar que a cada dia que passa el preu puja al anar-se acabant les unitats). Però, com que no només de figures viu el friki, també trobareu altres coses. I, de pas, faig neteja a l’ordinador i imatge que pengi, imatge que elimino.








Conjunt Extravaganza de Suzumiya Haruhi no Yuutsu



Pack de luxe amb els 44 Cds de Southern All Stars (+ algún regal, suposu)

Nova figura de Suzumiya Haruhi


Taiga de Toradora






Semarreta de Higurashi no naku koro ni. Mola ^^


Myth Cloth de Shion d'Aries



"Torayakis" + tassa



Taiga en plan mala llet (com és normal XD )






Figures de Shion i Reena de Higurashi no Naku Koro ni

Kagami i Tsukasa de Lucky Star (moeeeeeeeeee!!! >_< )






Ejem.... si, una frikada amb majuscules. La "destral" de Higurashi XD





El Patriarca Shion, de Saint Seya.


També m’agradaria, però d’això no n’he trobat imatges ni constància de la seva existència, alguna figura currada dels dos personatges que més m’agradaven de la llegendària sèrie Musculman: L’infame soviètic (però al mateix temps adorable) Warsman i el nazi Blockman Jr.
Però, a falta d’imatges, aquí teniu uns quants vídeos d’alguns dels seus combats. Cortesia del youtube i d’algú que va aconseguir capturar les escenes de quan ho feien en català. Quins temps déu meu, quins temps...
















Llàstima, com no, que tot sigui tan car...



PD: I no començo a posar Cds i posters, que després no acabaria XD