- No ho entenc – vaig fer -. Què voleu dir amb “per sempre”? El cos físic té uns límits. El cos mor, el cervell mor. Mort el cervell, la ment s’atura. No va així, la cosa?
- No, no va així. No tenim temps per tautologies. Aquesta és la diferència entre tautologies i somnis. Les tautologies són instantànies, tot és revelat alhora. L’eternitat es pot experimentar realment. Una vegada crees un circuit tancat, no pares de girar al seu voltant. Aquesta és la natura de les tautologies. No hi ha interrupcions com en els somnis. És com la vareta de l’enciclopèdia.
- La vareta de l’enciclopèdia? – m’estava convertint en un eco.
- La vareta de l’enciclopèdia és un trencaclosques teòric, com la paradoxa de Zenó. La idea és gravar tota l’enciclopèdia en un sols escuradents. Com ho fas?
- Expliqueu-m’ho vós.
- Agafes la informació, el text de l’enciclopèdia, i el trasllades a xifres. A tot li assignes un nombre de dos dígits, amb espais i comes inclosos. 00 és un espai en blanc, la A és 01, la B 02, i així successivament. Aleshores, quan els tens tots arrenglerats, poses una coma decimal abans de tot. D’aquesta manera tens una fracció subdecimal molt llarga. 0,173000631... Tot seguit, graves un senyal exactament en aquell punt de l’escuradents. Si 0,50000 és el punt central exacte de l’escuradents, llavors 0,333 ha de ser una tercera part de la punta. Em segueixes?
- És clar.
- Així és com pots introduir dades de qualsevol longitud en un sol punt d’un escuradents. Només teòricament, no cal dir-ho. Actualment, cap tecnologia existent no pot gravar un punt tan fi. Això t’ha de donar una idea de com són les tautologies. Posem que el temps té la llargada del teu escuradents. La quantitat d’informació que pots introduir-hi no té res a veure amb la longitud. Fas que la fracció sigui tan llarga com tu vols. Serà finita, però gairebé eterna. Però si fas que sigui un decimal repetitiu, ostres!, llavors sí que és eterna. Entens el que això vol dir? El problema és el programa, no té res a veure amb el maquinari. Podria ser un escuradents o un tronc de dos-cents metres de l’equador, tant se val. El teu cos mor, la teva consciència desapareix, però el teu pensament queda atrapat en un punt tautològic un instant abans, subdividint-se durant una eternitat. Pensa en el koan: una fletxa és aturada mentre vola. Doncs bé, la mort del cos és el vol de la fletxa. Traça una línea recta cap al cervell. No es pot evitar, ningú no pot fer-ho. La gent ha de morir, el cos ha de perir. El temps llança endavant la fletxa. Tot i això, com deia, el pensament continua subdividint aquell temps per sempre més. La paradoxa esdevé real. La fletxa mai no es clava enlloc.
- En altres paraules – vaig dir -, immortalitat.
- Ve-t’ho aquí. Els éssers humans són immortals en pensament. Parlant estrictament, no immortals, sinó infinits, asimptòticament propers a immortals. Això és la vida eterna.
- I aquest era l’objectiu real de la vostra recerca?
- En absolut, en absolut – va negar el Professor -. Això és una cosa que se m’ha acudit no fa gaire. Estava pensant en on em portaria la meva recerca i se’m va ocórrer això. Que el temps humà en expansió no et fa ser immortal; és el fet de subdividir el temps, el que dóna lloc a aquest truc
...
Adoro les menjades de cocu de Murakami ^^
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada