dilluns, 24 d’agost de 2009

Apocalypse Of The Heart

Fa escassos minuts he acabat de llegir “Kokoro”, de Soseki Natsume. I val a dir que estic traumatitzat com feia temps que no estava. Sempre, quan acabo un llibre dels que m’agraden, quedo com desorientat i amb l’ànim afectat, però mai com fins ara. I és que Kokoro és més que un llibre, és un testament, és el cor d’un home obert de bat a bat per tal de poder-lo observar i estudiar, amb les seves coses bones i les seves coses dolentes. El llibre no inclou ni frases exemplars ni ensenya res, sols mostra un cas a partir del qual s’espera que el lector en pugui extreure alguna cosa, per tal que el patiment i el dolor d’una vida no hagin existit fútilment.

El llibre, amb una molt bona introducció i estudi de Carlos Rubio, està separat en tres parts. La primera és la trobada del protagonista amb aquell a qui sempre es dirigirà com a sensei (mestre). Una primera part on la joventut del protagonista topa amb la maduresa del sensei, i que serveix per conèixer de primera mà la misteriosa figura del sensei i la seva amable esposa.
La segona part tracta sobre la família del protagonista, que viu dies difícils per la malaltia terminal del pare. Tot i això, el record i la figura del sensei sempre està present. És estant en aquest ambient quan arriba una llarga carta de sensei.
I aquesta carta és la tercera part. Una tercera part on sensei descobreix el misteri de la seva vida, mostrant el perquè és com és i les circumstancies i desventures que va viure. Carta visceral, plena de confidències, tempos, angoixes, alegries i neguits. Una carta que mostra un cor obert, i redéu quin cor.
Cada part està dividida en un gran nombre de capítols, d’entre dues i quatre pàgines. Ens trobem, per tant, davant d’un llibre de lectura fàcil que disposa de múltiples facilitats per aparcar la lectura gràcies a la seva fragmentació. Però ans al contrari, en lloc de facilitar el descans, l’amable, acurada i senzilla prosa de l’autor fa que mai en tinguis prou, que sempre vulguis llegir una mica més a l’espera de resoldre el misteri de la vida de sensei.

Carta, vida, plena d’una angoixa, una angoixa tant bestial que acabarà esdevenint una autèntica malaltia mortal que portarà a la ruïna la vida i l’ànim del sensei. Al llarg del llibre s’arriben a intuir algunes coses, com si fos d’una novel·la detectivesca, però no és fins a la confessió que no s’entén el dolor immens i la feixuga i deformadora culpa que reposa sobre les seves solitàries espatlles.

Em quedo amb una reflexió que sorgeix cap al final, reflexió sobre un cas real que es pot buscar per internet.
“El general Nogi había estado esperando durante treinta y cinco años la oportunidad para quitarse la vida y pensando sólo en la muerte. ¿Qué había sido más doloroso para ese hombre, esos treinta y cinco años vividos o el momento de clavarse la espada en el vientre?”

dimecres, 19 d’agost de 2009

Descobriment del gandul



- Han levantado unas casas enormes –dic.

Em contesten amb una pregunta. Millor:
- ¿Ustedes son de Abarán?

Això vol dir que aquí s’hi ha instal.lat molta gent, en un poble sabrien de seguida que com forasters.
- No, de Barcelona.

L’home una mica més jove, també el més corpulent, que porta unes modernes ulleres de sol, ha decidit portar la conversa.
- ¿Ya han probado las picardías?

És veritat, no hi havia pensat més, ja sabia que les picardías són dolços típics d’Abarán.
- Cuando yo iba a Valencia, o por ahí fuera, muchas veces me decía la gente: “A ver si te acuerdas de traernos picardías”.
- ¿Usted ha sido pícaro? – goso dir.
- Bueno… -però va ala seva -: Me he tirado cuatro años en Palafrugell, mi tío estaba ahí, en la comandancia de la guardia civil.
- ¿Y usted qué hacía, allí?
- No, yo no hacía nada. Allí hacía lo mismo que hago aquí. Nada.

Fantàstic. Els que l’acompanyen riuen. La situación és clara. Han comparegut uns foratsers, que no coneixen el Paco, o el Pepe, o com es digui, i el Paco, el Pepe o com es digui farà un dels seus números, es lluirà davant d’una gent forastera. Els del poble ja el deuen tenir molt sentit.

- Pues algo haría –insisteixo.
- Pues estudiando.
- Estudiando qué.
- Estudiando para no trabajar. He estudiado por lo que he podido, sobre todo para gandul.
- ¿Le han dado un título?
- De gandul no dan, pero de vago sí, que es lo mismo.

Un company seu vol seguir el joc:
- Él es profesor de gandules, y les dice lo que tienen que hacer para no trabajar.
- Sí, el que no tiene ganas de trabajar, pasa por mi casa a pedirme consulta.

Aquest home justifica que arribem més tard a Blanca. M’afageixo a la representació:
- ¿Y a los aprendices de gandules les cobra?
- Unas veces sí y otras no…





Josep M. Espinàs, A peu per Múrcia. Editorial la Campana, Barcelona 2009.
Pàgina 70




dimarts, 18 d’agost de 2009

L'infinito viaggiare




El Jo de les pàgines que vénen a continuació de vegades, més ben dit, sovint camina pels límits d'aquesta dissolució, mira com el solc que deixa la seva vida es dissipa darrera seu, però és un guerriller que intenta resistir a aquesta dispersió i vol emportar-se amb ell -fidel a tot, a pesar de tot- tota la vida, com una tortuga que viatja amb la seva casa. Quan es perd en el món i s'abandona al món es disgrega, però al final també es reconeix i es retroba, tal com diu la paràbola de Borges que vaig triar com epígraf dels meus "Microcosmos": «Un home es proposa la tasca de dibuixar el món. Amb el pas dels anys, omple un espai amb imatges de províncies, de reialmes, de muntanyes, de badies, de naus, d'illes, de peixos, d'estatges, d'instruments, d'astres, de cavalls i de persones. Poc abans de morir, descobreix que aquest laberint pacient de línies traça la imatge del seu rostre».

Claudio Magris, El viatjar infinit. Edicions de 1984, Barcelona 2008.


dilluns, 17 d’agost de 2009

Wasted Youth

A hores d’ara tindria que estar treballant, fent l’sprint final de dues setmanes abans de la data d’entrega. Però, curiosament, ni estic treballant en els dos últims i difícils treballs, sinó que em trobo encallat amb els preliminars. I encallat, siguem sincers, perquè em don la gana, ja que el que fa mig més que “suposadament” estic fent no és sinó una tonterieta, una redacció de no res. I malgrat tot no avanço, entre moltes altres coses perquè no tinc l’humor ni els ànims per fer-ho. I és que no hi ha res pitjor que deixar-se portar pel corrent, ja que la majoria dels cops acabes a llocs on no volies anar a parar, i amb la ressaca (marítima per continuar amb el joc) massa forta com per tornar a bon port. Arribats a aquest punt de no retorn, sols hi ha dues alternatives: ofegar-se, tant si és en un got d’aigua com en el més profund dels oceans, o continuar nedant a l’espera de trobar terra o ofegar-te igualment -però una mica més esgotat que no de l’altre manera -.

Bonica parafernàlia per dir que en lloc de treballar estic escrivint aquesta ressenya, ressenya d’un anime del 1991 que he trobat per casualitat i que, sorprenentment, m’ha agradat i l’hi trobo més carn de la que em pensava. La sèrie (13 capis) respon al nom de Kacho Oji, coneguda per terres de parla anglesa per The Legend of Black Heaven.

L’argument és, tel miris per com tel miris, depriment. Ens situem a la vida de Oji, un home de quaranta anys llargs, pare de família (un fill) i empleat en una oficina on la seva feina és respondre al telèfon i entrar sense parar dades a l’ordinador. Vida buida, ja que res l’omple degut a la seva joventut: estrella de rock. Si, de jove Oji havia estat el guitarrista d’una famosa banda de hard rock, Black Heaven, de la qual sols l’hi queden els records i l’esposa, una antiga fan que, amb els peus molt a terra, intenta un cop rera un altre llençar tots els objectes plens de records del pobre Oji, així com recriminar-li constantment que deixi de somiar despert, que ja te una edat. Aaaaaai els records.
A partir d’aqui sorgeixen extraterrestres, una guerra a nivell universal i una antiga i estranya maquina de guerra que sols reacciona davant el so que Oji crea amb la guitarra. I aqui tornrn a sorgir els problemes, Oji s’emociona ja que es pensa que de nou ha trobat el que l’hi agrada, però en realitat sols és utilitzat sense escrúpols ja que els extraterrestres ni els interessa ni els hi agrada la musica terrícola. També intenta tornar a ajuntar la banda per ajudar-lo, però sols aconsegueix fer el ridícul ja que tots tenen ja una vida i una família de la que ocupar-se. I Oji, per tal de tornar-se a sentir realitzat, abandona la seva dona i fill que, finalment, fotran el camp incapaços d’aguantar més un marit que s’ha trastocat.
La resta, per qui es baixi l’anime.

En general, doncs, és una molt bona sèrie amb una banda sonora flipant plena de solos de guitarra elèctrica i un opening d’allò més enganxós. El problema ve quan un hi pensa i l’hi ve al cap aquella cançó, també enganxosa, de Meat Loaf: Everything Louder Than Everything Else. A la cançó, i com la gran majoria de la gent pensa, es diu que “a wasted youth is better by far than a wise and productive old age”. Segur? Veient l’exemple de la serie jo tinc els meus dubtes.
Per començar, a hores lluny es veu que l’intensa i irrepetible joventut del protagonista sols l’hi ocasiona problemes. I és Logic, un cop tastes l’ho increïble l’ho normal i quotidià et sembla buit, i una existència buida de tot significat i il·lusió és la que porta Oji. I no és sinó l’aferrament al somni de continuar tocant que el porta a perdre tot el que havia guanyat amb esforç, recuperant la vitalitat perduda, si, però a canvi de quedar-se sense família i l’estabilitat aconseguida, i tot per ajudar en una guerra que, tant bon punt acabi, el deixarà encara més buit que en un principi.
Que en el seu moment una wasted youth és millor que una wise and productive old age? Clar, carpe diem. I és normal pensar així.
Llàstima que ni jo ni ningú és objectiu. Be, ho seria un jubilat que ja ha passat per la seva joventut i la seva etapa productiva. Però tampoc no seria del tot objectiu, trobant a faltar el seu vell i cansat cos la vitalitat de la joventut. I és que la salut i el trobar-se ve tira molt.
M’agradaria saber, objectivament, que és millor. Si no perdo la meva capacitat d’abstracció i encara estic viu, d’aquí a 50 anys espero recordar això que escric ara per poder fer un analisi millor. Llàstima que d’aquí 50 anys ja estaré enterrat.... el 2012 s’aproxima, qui sigui que em llegeixi, i quan la pandèmia vírica ens estigui infectant a tots, recorda que en algun lloc jo m’estaré podrint amb un somriure a la boca per tenir raó. Tenir raó al final encara que sigui per coses dolentes: l’alegria del tonto o el gafé....

dijous, 13 d’agost de 2009






- El recuerdo de haberse arrodillado ante una persona, en un futuro te hace querer pisarle la cabeza. Yo prefiero evitar el respeto de hoy para no recibir el agravio mañana. Mejor aguantar mi soledad actual y no una soledad futura que sería horrorosa. La gente de hoy, nacida bajo el signo de la libertad, la independencia y la autoestima, debe, en justa compensación, saborear siempre esta soledad.




Kokoro, Natsume Soseki. Editorial Gredos, pàgina 93.