dilluns, 10 de març de 2014

Strike Witches i el malèfic pla de l’estudi Gonzo

Fa unes setmanes que estic veient Strike Witches. Pels qui no sapigueu que és, uns alienígenes anomenats Neuroi envaeixen Europa cap al 1914, conquerint pràcticament la totalitat del continent. Els exercits dels diferents països fan l’ho que poden, però res pot parar l’avanç dels Neuroi. Ningú? No! En aquest univers alternatiu hi ha constància i s’accepta sense cap problema que certes noies tenen poders màgics, limitadets això si, i que degudament ampliats gràcies a un dispositiu que les permet volar suposen l’ultima barrera per contenir els alienígenes i, a poder ser, reconquerir el devastat continent.   



Els combats són ràpids, trepidants i l’argument és sòlid, amb un notable treball de demiürg a la hora de crear tot un món i recrear la tecnologia de finals dels anys 30.  I a més hi ha un detall que m’encanta: no és que les armes terrestres siguin inoperatives, sinó que el problema és la capacitat regenerativa dels bitxos, que obliga a, literalment, envoltar-los d’un eixam de noies amb metralladores per anar-los minant fins posar al descobert el seu nucli, que un cop destruït (i son tirant a fràgils) fa que l’alien es desfaci.  Les habilitats màgiques de les noies es limiten a poder volar i a un escut que les protegeix dels làsers que disparen els enemics, escut que a mesura que es va utilitzant va perdent potencia.
En fi, que per dues temporades de 12 capítols cada una i una peli la sèrie és recomanable. Només hi ha un problema, problema que tira enrere als més valents... el fanservice.

I és que les noies, i de fet tota la refotuda població femenina del planeta, no gasta pantalons. Ni faldilles. Malles i mitges si, així com un assortit de calces que només pot ser justificable si la sèrie va ser finançada per una empresa de roba interior femenina. Però no. S’entendria si tot plegat fos limitat a les bruixes, fet i fet els trastos que s’han de posar per volar impedeix que portin pantalons. Però que no portin almenys faldilles... a més, aquesta teoria se’n va a norris quan algunes de les bruixes gasten malles i mitges. Desconcertant, realment desconcertant, i més si tenim present que l’estudi encarregat de realitzar la sèrie és l’estudi Gonzo, no precisament uns qualsevols o uns mindundis que necessitin panty shots i nus per atreure l’audiència, aquesta gent fa coses de qualitat. Aleshores... que redimonis passa?
La resposta la vaig descobrir al quart o cinquè episodi.




Senzillament crec que és una confabulació, un malèfic complot per carregar-se la tendència imperant en el sector del manganime de posar fanservice a totes bandes per atreure el públic. Vols caldo? Doncs t’empasses la marmita.
Arriba un moment, i no costa gaire, que directament vaig deixar de veure el fanservice. Va desaparèixer del meu camp de visió. Hi era, clar que si, fet i fet és inevitable: si poses una noia ensenyant les calces a fer cabrioles pel cel esquivant làsers amb la càmera a un pam del cul... hi ha coses que es veuen.
És una magistral forma de crear anticossos als espectadors, tornar-los immune a la plaga que suposa el fanservice i obligar a les productores a tornar arriscar-se i buscar productes de qualitat per tal d’entretenir el seu públic, ara per ara terriblement ensimismat i amb l’ànima corrupte de tant loli i panty shot. La de companyies que estarien a punt de petar si de cop i volta els espectadors giressin la cara a les seves propostes plenes de personatges moe ensenyant la carn d’olla... i sincerament, me n’alegraria. No fa pas tants anys que cada temporada podies triar a cor que vols ja que pràcticament totes les series valien la pena, i en els foros especialitzats hi havien autèntics i rics debats on es discutien els missatges ocults que els guionistes ens enviaven,  anàlisis detallats de personatges i series, .... Els qui portin 10 anyets en el sector segur que ho entendran, als qui les neurones els hi ha pujat ja del cervell inferior al superior ens sentim orfes. 

Que Strike Witches és un anime ecchi? Si, i t’ho recorda cada 30 segons, però gràcies a Tezuka va molt més enllà, oferint una bona historia, bon desenvolupament de personatges i una animació més que decent (potser amb un xic massa d’ordinador a la segona temporada). Salvant les distancies espaciotemporals, em recorda a la gran Techi Muyo. Era ecchi? Si, però la gent ni l’hi donava importància, captivats tots per la magistral historia que ens explicava i els seus personatges. Espero i desitgi que Gonzo s'ensurti amb la seva i aconsegueixi capgirar la tendència de la indústria. 


L’unic problema que hi veig és... si l'estudi Gonzo ha aconseguit alterar el pantyshotisme... que alteraran a continuació? 

dimecres, 15 de desembre de 2010

El parque

Hay soldados de guardia sentados en un banco junto al portal. Entro, las hojas secas caídas a tierra revolotean arremolinándose y se me acercan a rastras. Es algo extremadamente divertido y a la vez da que pensar; lo vivo da siempre mucho más que pensar que lo muerto y triste. El aire del parque me saluda; los miles y miles de hojas verdes de los altísimos árboles son labios que me dicen: "Buenos días. ¿Ya levantado?". Así es, yo mismo me asombro. Un parque semejante es como una habitación espaciosa, tranquila, apartada. Por lo demás, en un parque siempre es realmente domingo, pues la atmósfera es siempre un poquitín melancólica, y lo melancólico evoca vivamente el hogar; en realidad, domingos sólo hemos tenido en casa, donde fuimos niños. Los domingos tienen algo indefiniblemente paterno-infantil. Avanzo bajo los árboles altos y hermosos; ¡qué rumor tan suave y amigable! Sentada en un banco, sola, una joven hunde la punta de su parasol en el suelo, mantiene agachada la bella cabeza y está ensimismada. ¿Qué estará pensando? ¿Querrá conocer a alguien? Se abre una larga alameda verde claro, gente aislada me sale al encuentro, mientras que los bancos se ven escasamente poblados. ¡Cómo puede brillar el sol, y por nada! Besa los árboles y el agua de la laguna artificial; yo observo una antigua barandilla y me río porque me gusta. Hoy en día está de moda pararse ante las viejas barandillas de hierro y admirar su sólida y graciosa ornamentación, lo cual es un poco tonto. Prosigo. (...)
Hay una anciana y un anciano sentados; paso a su lado, tambíen junto a una joven que está leyendo; no es muy correcto iniciar una aventura galante con las palabras: ¿Qué lee usted, señorita? Camino bastante rápido y de pronto me detengo: ¡qué bello y silencioso es un parque así, lo transporta a uno al paisaje más remoto, a Inglaterra o a Silesia, uno es latifundista y no es absolutamente nada! Pero es sobre todo bello cuando aparentemente no se siente la belleza y es sólo algo como todo el resto. Contemplo un momento el río tarnquilo, casi verde. Por lo demás, todo es tan verde, y tan gris, realmente un color como para dormirse, para cerrar los ojos. A lo lejos, cercado por hojas, se ve el vestido azulino de una señora sentada. Aquí tampoco puede uno fumar cigarrillos; una joven suelta una carcajada, va entre dos muchachos, uno de los cuales la tiene abrazada. Nuevamente se ve una alameda, ¡qué bella, qué tranquila, qué extranya! Una anciana me sale al encuentro, un rostro fino y pálido, enmarcado en negro, con un par de ojos viejos, inteligentes. Sinceramente, encuentro fabuloso que una anciana camine sola por una alameda verde. Llego a un bancal lleno de flores y plantas, donde hay un judío sentado en un precioso banco, a la sombra. ¿Habría sido mejor de haber sido un germano? Entre las flores se alza una pequeña estatua, es un bancal redondo en torno al cual empiezo a girar lentamente; vuelve a acercarse la joven que ahora lee caminando, estudia francés a media voz. Ese prodigioso tedio que hay en todo, ese retraimiento soleado, esa medianía y somnolencia entre el verdor, esa melancolía, estas piernas, ¿de quien son? ¿Mías? Sí. Soy demasiado perezoso para hacer observaciones, miro mis piernas y sigo andando. Lo repito, los domingos sólo existen en las mesas y paseos familiares. El hombre adulto y solitario se ve privado de estos placeres (...). En general ¡qué gran pérdida es haber cumplido veinticinco años! Hay otras compensaciones, pero de momento prefiero no saber nada de ellas. Ahora mismo estoy en la calle, fumando, y entro en una taberna burguesa y al instante me adueño del entorno. "Qué hermoso parque! Qué hermoso parque!", pienso entonces.


Robert Walser, "Historias". Ed. Siruela