diumenge, 27 de setembre del 2009

Apunts de diumenge a la tarda

Si tan sols utilitzo la lògica, m’empotro contra una cantonada. A la deriva de les emocions, se m’emporta la corrent. I si entossudeixo a imposar el que em dona la gana, asfixio la convivència. Per la banda que es vulgui agafar, aquest món humà és inhabitable. Com més inhabitable es torna, més augmenten les ganes d’evadir-se a la recerca d’un lloc on la vida resulti planera. Però, vagis on vagis, no deixarà de ser inhabitable. I a partir d’aquest lúcid descobriment és quan neix el poema i s’esboça la pintura.

Aquest món no l’han creat divinitats ni diables. És obra de la convivència que ens envolta. El creen l’anar amunt i avall les cares de gent comuna, amb qui em creo a la vida quotidiana. Persones corrents configuren aquest món inhabitable. Precisament per això, el marxar a un altre país no és cap solució. Si existits un lloc on mudar-se, aquest tindria que ser fora del món humà. Però en una terra fora del món humà, encara seria més difícil viure.

Donat el cas que no existeix un millor lloc on anar en aquest món inhabitable, la qüestió és com fer suportable la vida, com convertir aquest món (encara que sigui per uns instants) en un espai confortable. Aquí és on entra en escena la vocació del poeta i la inspiració del pintor, que aporten tranquil·litat al món i omplen el cor humà. Traient del món la seva escorça inhabitable, reflexen el moment fugaç de la gratuïtat: heus aquí el secret del quadre i del poema, de la música o l’escultura. Però, de fet, no cal ni esforçar-se a reflexar. N’hi ha prou en contemplar el que tenim davant tal com és. Aquí viu la poesia i neix el cant. Ja abans de confiar els teus pensaments a la ploma, ressona la seva cadència en algun racó del cervell; abans d’estampar els colors al quadre, es dibuixa un arc de Sant Martí amb els ulls de la teva ment. N’hi ha prou a contemplar així el contaminat món on vius per tal que, a la pantalla del cor, aparegui dibuixat un quadre pur i bell.
Fins i tot el poeta que mai ha arribat a expressar els seus pensaments en un solitari vers, o el pintor que no disposa de pigments i que no ha arribat a pintar ni un trist full de paper, poden obtenir la salvació a que porta l’art, i alliberar-se així de passions i desitjos mundans. Poden entrar per pròpia voluntat en un món de puresa inmaculada, alliberant-se de la soga de l’avarícia i l’egoisme; poden arribar a construir un món increïble, que albergui major felicitat que la d’aquell agraciat amb riqueses i fama; seran més feliços que qualsevol príncep, noble o prohom que mai hagi viscut; més feliços, naturalment, que tots aquells que es senten acompanyats per les satisfaccions d’aquest món vulgar.

Als disset anys vaig començar a sentir que mereixia la pena viure en aquest món. Als 21 anys va arribar la comprensió que la llum i la foscor són dues cares oposades de la mateixa moneda, que on sigui que es pongués el sol es feia de nit i regnava la foscor. Complits els 24, penso que a les profunditats de alegria habita la tristesa i que la major diversió conté el major dolor. Intenta viure apartat de l’alegria i la pena , i perdràs on agafar-te a la teva vida. Intenta apartar-los i veuràs com el món cau damunt teu. Els diners són importants, però quan augmenten les possessions, no esdevé una preocupació que treu el son? L’amor és un encant, però quan les seves delícies augmenten fins a sobrecarregar el cor, sospiraràs nostàlgicament per aquella època en que encara no coneixies l’enamorament. Sobres les espatlles dels governants pesa la responsabilitat del poble i els sobrepassen els problemes d’aquest món. Gaudeix menjant alguna molt bona i després sentiràs que has perdut quelcom. Menja poc i deixaràs la taula amb la gana insatisfeta, menja fins afartar-te i de seguida et trobaràs malament...

dissabte, 26 de setembre del 2009

Himne

Avui vull fer un himne
que sigui com els típics,
perquè tots són iguals
i n'estem tots cansats.
Podria començar
parlant d'una dona
i després demostrar
que tinc sentiments.
I tots fan igual
i no puc suportar més merda.
I això és l'estribillo
i és molt guai i enganxa molt
i trenco la veu perquè m'aplaudeixin tots.
(oh, que guapo sóc...)
Aquest és el moment
on tothom encén "metxeros"
i jo em poso la ma al pit
i miro el cel
com si fos un déu
aclamat per les masses
i en el fons sóc un capullo
que només pensa en tetes.
Però ningú no ho sap i jo m'estic forrant
I repetim la tornada perquè enganxi i vengui molt
i així puguem retirar-nos...
Pugem de to i saludem el públic,
quins collons,quina estafa i quina merda.....
Hem pujat de to un altre cop, que típic que és, quin pal,
"mecagun" tots els himnes.



http://www.youtube.com/watch?v=V4mxvGtQr2g

dimarts, 22 de setembre del 2009

Sintagmitzador Sinal·lèfic II

Pastes fang i pastures al pesto

vermell indecís, blau pistatxo
si fa no fa, som uns quants
brocanters de sabadell reivindiquen el que és seu
privilegis per ser president d'un fanal
pastes fang i pastures al pesto
muntanyes de crispis, crispetes de neu
tinc revifalles amb gluten de sobres
un mercat de torpedes que ven a granel
una formiga ossera fent règim dilluns
Jaume al llit que vull vampir



PD: tinc ganes del concert de l'Estanislau...

Sintagmitzador Sinal·lèfic I

Sona a filament aquest llangardaix


Bàrbars que es treuen els barbs fan barbacoes brutals
sona a filament aquest llangardaix
acròstics artístics ara en DVD
un mousse d'arengada
perdo els porcs si dius clatell
tot el que cansa és de riu
compten comarques homònimes a trons
des de baix tot sembla més gregori
brocanters de sabadell reivindiquen el que és seu
sucant melindros al meu bermut
dislèxia amb forma de mu.




PD: Començant a agafar inspiració pel concert d’Estanislau Verdet del divendres

divendres, 18 de setembre del 2009

Recomanació

Entrada petita i sense massa cosa meva, ja que en realitat és més propaganda que res més.
Fa dies i dies que vaig dient que ens estan a punt d’arribar una onada de pelis apocalíptiques, ja sigui de zombies o infectats o desastres naturals. I els que em rodegen deuen estar cansats de sentir-me com les arribo a anhelar.
Doncs be, en aquest fabulós blog, que segueixo de forma activa, podeu trobar una crítica d’una interessant pel·lícula de la qual ja l’hi he parlat a algú, si la memòria no em falla.

http://zombi-blogia.blogspot.com/2009/09/critica-de-pontypool-cursillo-intensivo.html

Si llegint això no us venen ganes d’anar a veure-la... és que jo i tu, apreciat/apreciada lector/lectora, tenim gustos diferents.

Ala, a cuidar-se!