Apunts de diumenge a la tarda

Si tan sols utilitzo la lògica, m’empotro contra una cantonada. A la deriva de les emocions, se m’emporta la corrent. I si entossudeixo a imposar el que em dona la gana, asfixio la convivència. Per la banda que es vulgui agafar, aquest món humà és inhabitable. Com més inhabitable es torna, més augmenten les ganes d’evadir-se a la recerca d’un lloc on la vida resulti planera. Però, vagis on vagis, no deixarà de ser inhabitable. I a partir d’aquest lúcid descobriment és quan neix el poema i s’esboça la pintura.

Aquest món no l’han creat divinitats ni diables. És obra de la convivència que ens envolta. El creen l’anar amunt i avall les cares de gent comuna, amb qui em creo a la vida quotidiana. Persones corrents configuren aquest món inhabitable. Precisament per això, el marxar a un altre país no és cap solució. Si existits un lloc on mudar-se, aquest tindria que ser fora del món humà. Però en una terra fora del món humà, encara seria més difícil viure.

Donat el cas que no existeix un millor lloc on anar en aquest món inhabitable, la qüestió és com fer suportable la vida, com convertir aquest món (encara que sigui per uns instants) en un espai confortable. Aquí és on entra en escena la vocació del poeta i la inspiració del pintor, que aporten tranquil·litat al món i omplen el cor humà. Traient del món la seva escorça inhabitable, reflexen el moment fugaç de la gratuïtat: heus aquí el secret del quadre i del poema, de la música o l’escultura. Però, de fet, no cal ni esforçar-se a reflexar. N’hi ha prou en contemplar el que tenim davant tal com és. Aquí viu la poesia i neix el cant. Ja abans de confiar els teus pensaments a la ploma, ressona la seva cadència en algun racó del cervell; abans d’estampar els colors al quadre, es dibuixa un arc de Sant Martí amb els ulls de la teva ment. N’hi ha prou a contemplar així el contaminat món on vius per tal que, a la pantalla del cor, aparegui dibuixat un quadre pur i bell.
Fins i tot el poeta que mai ha arribat a expressar els seus pensaments en un solitari vers, o el pintor que no disposa de pigments i que no ha arribat a pintar ni un trist full de paper, poden obtenir la salvació a que porta l’art, i alliberar-se així de passions i desitjos mundans. Poden entrar per pròpia voluntat en un món de puresa inmaculada, alliberant-se de la soga de l’avarícia i l’egoisme; poden arribar a construir un món increïble, que albergui major felicitat que la d’aquell agraciat amb riqueses i fama; seran més feliços que qualsevol príncep, noble o prohom que mai hagi viscut; més feliços, naturalment, que tots aquells que es senten acompanyats per les satisfaccions d’aquest món vulgar.

Als disset anys vaig començar a sentir que mereixia la pena viure en aquest món. Als 21 anys va arribar la comprensió que la llum i la foscor són dues cares oposades de la mateixa moneda, que on sigui que es pongués el sol es feia de nit i regnava la foscor. Complits els 24, penso que a les profunditats de alegria habita la tristesa i que la major diversió conté el major dolor. Intenta viure apartat de l’alegria i la pena , i perdràs on agafar-te a la teva vida. Intenta apartar-los i veuràs com el món cau damunt teu. Els diners són importants, però quan augmenten les possessions, no esdevé una preocupació que treu el son? L’amor és un encant, però quan les seves delícies augmenten fins a sobrecarregar el cor, sospiraràs nostàlgicament per aquella època en que encara no coneixies l’enamorament. Sobres les espatlles dels governants pesa la responsabilitat del poble i els sobrepassen els problemes d’aquest món. Gaudeix menjant alguna molt bona i després sentiràs que has perdut quelcom. Menja poc i deixaràs la taula amb la gana insatisfeta, menja fins afartar-te i de seguida et trobaràs malament...