dijous, 26 de febrer de 2009

Reflexió de dijous

Res dura per sempre, i en lloc s’aplica més la màxima que en la informàtica. El meu fidel ratolí, que sempre he trobat massa petit i amb un fil massa llarg, està començant a fallar. Clar que, és normal després de les caigudes i hòsties que s’ha arribat a endur. Per desgracia els serveis prestats s’estan veient anihilats (bonica paraula) pel seu comportament caduc d’avui en dia. Per això sempre és millor, en tots els camps, retirar-se mantenint l’aureola d’apreci, solemnitat i ben fer que no deixar palesa, davant de tothom, la pèrdua de facultats que es veuen compensades per una puixança de mediocritat.

Aiiii... la mediocritat. Paraula que en si mateixa no te cap valor negatiu (al cap i a la fi, algú mediocre és algú de la meitat, del mig. Quin mal que va fer el Romanticisme i els seus seguidors, inculcant a la moral europea que, si un no és un geni únic que sobresurt de les masses, no és res), però que ha esdevingut un dels pitjors insults que es poden pronunciar, ja que afecta i ataca allò que no es pot amagar ni solucionar fàcilment: la intel·ligència. Un defecte físic pot ser solucionat, ja sigui amb cirurgia o amb pròtesis o amb una bona capa de maquillatge. Fa temps una bona amiga va sentenciar que, en realitat, no hi ha gent ni guapa ni lletja, sols gent que sap vestir i que no. Pel cas, és el mateix, es pot dissimular.
Però la intel·ligència no, per adquirir-ne cal treballar durament. I no sols és aprendre estadístiques, números i noms. Per fer operacions o recitar la llista de, jo que se, les constitucions espanyoles, ja hi ha llibres o calculadores. La veritable intel·ligència és aquella que subordina, elabora lligams entre fets i dates per elaborar un discurs coherent. La de recitar com lloros és sols un engany, una il·lusió tan fàcilment desmuntable... que aixeca odis. Sinó, pregunteu-li a Sòcrates.

Curiosament, però, hi ha quelcom que pot arribar a emboirar la ment fins al punt que un es desvia de les coses intel·lectuals i queda reduït a les sensibles. I això és l’Amor. Per tant, diguem que el que tot seguit és una reflexió meditada, i afectada, que intenta respondre a una pregunta que últimament sento molt al meu voltat: com pot una persona intel·ligent enamorar-se d’un organisme unicel·lular, per molt bufó/ona que sigui?
Per tant, partint del suposat que l’altre és una criatura bella. Si em falla aquesta base, la teoria que he maquinat se’n va en orris (bonica paraula, per cert, recomano buscar-la al diccionari Alcover-Moll).
Tornant a on era, l’Amor desvia la nostra atenció de les coses intel·lectuals vers les sensibles. És a dir, atueix i fascina la intel·ligència i la memòria fins al punt que l’ànima, davant el plaer, oblida completament la seva veritable natura i, embadalida d’admiració, resta captivada per l’objecte més bell que l’astre rei il·lumina; i després, amb el sol ajut d’un cos, encara pot enlairar-se a una contemplació més elevada. En veritat, l’Amor fa com els matemàtics que ensenyen a infants, de dura mollera, imatges sensibles de formes pures: el déu Eros, per fer-nos visible l’espiritual, se serveix de la figura i el color de la joventut humana, ens l’adorna amb tot l’esclat de la bellesa per tal d’ajudar-nos la memòria, i la seva visió ens abranda de dolor i d’esperança.
Vulguem o no, som fills de l’hedonisme grec. Sòcrates va alliçonar Fedre sobre el desig i la virtut. Li parlava de l’esgarrifança ardent que experimenta l’home sensible quan els seus ulls perceben un símbol de la bellesa eterna; li parlava de la cobejança dels profans i dels dolents, que no poden pensar en la bellesa encara que en vegin la imatge i no són capaços de respectar-la; li parlà de la santa temença que s’empara de l’home noble quan se li apareix una faç divina, un cos perfecte, i de com tot ell tremola i es trasbalsa, tot just gosa alçar els ulls, venera aquell que té bellesa i fins i tot se li oferiria en sacrifici com a una deïtat si no hagués de témer de passar per foll. “Perquè la bellesa, Fedre, i només ella, és amable i visible alhora: ella és –tingues-ho ben en compte- la sola forma de l’espiritual que els nostres sentits poden copsar i suportar. Altrament, què fóra de nosaltres, si la divinitat, la raó, la virtut i la veritat, apareguessin als nostres sentits tal com són? No ens consumiríem i ens abrusaríem d’amor com ,en altre temps, Semele davant Zeus? Així, doncs, la bellesa és el camí del sensible vers l’espiritual, el sol camí, el sol mitjà, estimat Fedre...” I després, l’audaç seductor expressà la cosa més subtil “Qui estima és més diví que l’estimat, puix que en aquell habita el déu, que en l’altre no”. Aquest és potser el pensament més delicat i més irònic que mai s’hagi concebut, d’ell neixen tota malícia i la més secreta voluntat del desig.

I el principal problema és, per més inri, que dins nostre conviuen les dues realitats: la Neoclàssica, per titllar-la d’alguna manera, i la Neoromàntica. La primera, com he dit, busca el que hi darrera, el més enllà. La segona, es conforme amb el més aquí, els plaers immediats i la satisfacció ràpida, voraç i, per posar més llenya al foc, explotadora: busca, explota, esgota, destrueix i de nou a buscar. No fa tants anys les dues pulsions, que be es podrien definit com Apol·línia i Dionisíaca, també hi eren, però estaven, amb més o menys èxit, sota control. Però, vivim en la postmodernitat, i això és molt dolent (sant Borbujo, glorificat sia el teu nom), ja que, en una època de relativisme moral i social, les dues pulsions vaguen sense cadenes a la recerca d’esclaus al no existir matisos. Vaguen lliurament, com lliures som els humans de participar ara d’una, ara de l’altre, ja que per genètica hi ha algunes pautes i comportaments heretades de l’antiga Grècia que ens segueixen afectant (entre d’altres, l’enculament... clar que això seria un altre tema). Però, ja que els matisos han deixat d’estar de moda, sempre en sorgirà una de predominant que esclafarà l’altre, ja que a les pulsions, a totes les pulsions, no els interessa tenir afiliats, sols desitgen tenir esclaus i sectaris.
I, per acabar, plantejo una pregunta de resposta senzilla: En un món on tot ha de fer fast food, tot ha de ser ràpid, de fàcil assimilació i d’alt estímul (per tant, pensar ja no està de moda, al igual que aprendre), quina de les dues pulsions creieu que tindrà més seguidors?


PD: Crec que es nota molt quina part portava preparada de dies i quina he improvisat ara, no creieu?

dimarts, 24 de febrer de 2009

El despertar del monstre

Había una vez una cueva tapada por una piedra muy, muy grande. Las leyendas decían que dentro había un monstruo dormido.

Se decía que quien despertara el monstruo dominaría el mundo. El niño más infeliz de la aldea habría dado lo que fuera por dominar el mundo.

El niño le preguntó a un anciano “¿Cómo puedo despertar al monstruo?”
El anciano le contestó: “Tienes que llamarlo por el nombre de la persona mas amada en el mundo”.

Precisamente ese día había una boda en el pueblo. Todos cantaban y bailaban felices.
El niño vio a los novios y pensó “¡Ahora ya sé quién es la persona más amada del mundo!”

El niño fue a la cueva y gritó los nombres de los novios: “¡Mazenka! ¡Pepîcek!”
Pero aquello no despertó al monstruo.

En la aldea había un hombre muy fuerte al que todos admiraban.
El niño pensó “¡Ahora ya sé quién es la persona más nada del mundo!”

El niño fue a la cueva y gritó el nombre del hombre “¡Jirí!”
Pero aquello tampoco despertó al monstruo.

En la aldea había una muchacha que cantaba muy bien y hechizaba a todos con su voz.
El niño pensó “¡Ahora ya sé quién es la persona más amada del mundo!”

El niño fue a la cueva y gritó el nombre de la muchacha “¡Maydalenka!”
Pero tampoco así despertó al monstruo.

En la aldea había un abuelo y una abuela que llevaban muchos, muchos años casados. Tenían un montón de hijos y nietos.
El niño pensó “¡Ahora ya sé quién es la persona más amada del mundo!”

El niño fue a la cueva y gritó el nombre de los abuelos: “¡Bozenka! ¡Venousek!”
Pero ni con ésas despertó al monstruo.

Al ver a tantas personas amadas, el niño se sintió como si dominara el mundo y se olvidó de ir a la cueva.
Pero un día encontró a una mujer que lloraba sola en un lugar apartado de la aldea.
“¡Mi niño se ha perdido! ¡Se lo han llevado los duendes!” La mujer le contó llorando cuanto amaba a su hijo y le dijo su nombre.
El niño se quedó asombrado. “¡Ahora ya sé quién es la persona más amada del mundo!”

El niño fue corriendo a la cueva.
“El nombre del hijo de esa mujer es el mismo que el mío. ¡La persona más amada del mundo se llama igual que yo!”

El niño fue a la cueva y gritó bien fuerte su nombre.
La piedra se movió lentamente.
Cuando el niño vio al monstruo…
Grush, yrush, ñam, ñam, yrupmf, yrupmf… ¡Glucs!












Conte tradicional húngar i, a la proxima actualització, la seva continuació amb video i tot.












I parlant de contes, aquí en teniu un de del senyor Goethe i musicat per Schubert: Der Erlkönig

http://www.youtube.com/watch?v=Iz5TV8LWbro&feature=related

Sincerament, la forma com Jessye Norman el recita posa els pels de punta. Per no parlar de les cares que posa. I, per més informació, es baixable per l’emule.

Aquí teniu el conte i la seva traducció, cortesia de la senyora wikipedia: http://es.wikipedia.org/wiki/Der_Erlk%C3%B6nig

divendres, 20 de febrer de 2009

Monster




Fa relativament poc, i dins la dinàmica de cada cop expandir les fronteres del manganime, l’editorial Timun Mas ha publicat la novel·la “Another Monster” de Urasawa. Epígraf, historia paral·lela i llum aclaridora sobre “Monster”, el manganime que ha fet furor a casa nostra i que, si no fos per la pèssima edició de Planeta d’Agostini, segur que s’hauria convertit en un gran fenomen. Però, ja se sap... si vols les coses ven fetes, busca Glenat.




Quan pugui me pillaré el llibre i ja penjaré alguna ressenya o alguna cosa per l’estil. Que es publiquen les novel·les japos, basades o origen d’un manganime, no és un fenomen de fa quatre dies (crec que fa un parell d’anys que es publiquen), però de tirada tan curta i un calendari de novetats tan escàs... fa difícil una normalització. En tot cas, i per quan arribi el gran moment, jo ja tinc un raconet per pagar les novel·les de Lodoss ^^


Per altre banda, fa uns instants que he vist el cap. 20 de Toradora! i, amb modèstia, tinc que reconèixer que de moment no he perdut el meu olfacte per aquestes coses. Petits canvis en una calma tensa, calma que precedeix el tifó que d’aquí poc caurà sobre els caps dels protagonistes. Ryuuji i Minorin cada cop més pròxims i sense vergonya (atenció especial a l’ho que diu en Takasu quan van cap a l’insti.... lol, impensable uns capis enrere), l’Ami que va carregant tensió i mala llet, la Taiga intentant que no se l’hi noti el llautó... vaja, com sempre po diferent.



I per no variar, cada dia estic una mica més viciat a Kinnikuman (Musculman a casa). No em resultaria extrany que d'aqui poc me comprés un tomu o dos.... viam si puc sobreviure i aguantar (i tolerar, que és l'ho important) l'impacte visiual. Si el shojo ja em tira enrera, por em fa venir aquesta serie mítica de l'any de la picor.

Opening: http://www.youtube.com/watch?v=XjjkLZsKOf8

Sobretot m'agrada l'opening de la ultima temporada. Brillant, enganxa i és Musculator 100%, el de la ultima epoca, quan es posa serios i és la llet amb pols.











dimarts, 17 de febrer de 2009

Ja fa dies que no actualitzava, clar que tampoc és que tingui molt a dir. Però ja se sap, quan més tardi a posar alguna cosa més mandra em fotrà continuar. I no és plan d’abandonar-ho al segon més, oi?

Per començar, el nou PV dels Beat Crusaders. No és res de l’altre món, no a primera oïda, clar que comparat amb els singels de l’anterior tongada.... i n’era i molt de bo el popdod.


Pos esu, aquí el teniu: Phantom Planet.

http://www.youtube.com/watch?v=ymOkeQ94P3c






Per altre banda, recomanació de manga: Sundome:

Com Toshiue no Hito, aquest també és un manga classificat com a mature. L’argument seria... per dir-ho de forma resumida, les putades, males passades i reptes (sempre amb recompensa) que una mossa l’hi fot a un company de classe d’allò més introvertit, tímid i freak que està penjat d’ella. El que al·lucina no son les putades i allò que rep a canvi, sinó el caràcter dels dos protagonistes: el tio que, de mica en mica, es va convertint en una sombra d’ell mateix, totalment dominat per la noia i en picada lliure cap a nivells de perversió cada cop pitjors. I, com no, la personalitat de la noia, misteriosa com ella sola i poqueta cosa (po mona), amb la salut deteriorada i sempre (o quasi) a un pas de endavant de tot i tothom. Rara, rara, rara...
Els personatges corals també son molt divertits... com els tres otakus del culb del qual formen part (cada un més fracassat i rar), aixi com una gal més tonta que feta per encàrrec que se’ls hi afegeix per no se quin motiu estúpid.
Altament recomenable per riure i de tant en tant posar-se les mans als caps i exclamar un “lleeeeeeeeig” o, en el seu defecte un “no foteeeeeeem!!”.



Aquí teniu unes quantes imatges per que us feu a l’idea de l’estil de dibuix i de l’humor que gasta (molt innocent po a l’hora, si t’ho penses, horroritzador al imaginat trobar-te en una situació semblant).






L'ho que deia, fot por XD

















Vull aquesta semarreta!!!
PD: per si no es veu be, diu: Zombie life - Eating, getting beaten, walking





Bona reflexió, si senyor.

Per si us entren ganes de llegir, aqui el teniu: http://www.mangafox.com/page/manga/series/3412/sundome/?no_warning=1
....
....

Viam que tinc per omplir una mica.... Deixem mirar que tinc aquí per fer una mica d’escrit...
Va, l’ho primer que he trobat, una mica de les glosses d’Eugeni d’Ors.

Libació a Hermes

Jo també vull oferir una libació a Hermes; però l’hi ofereixo avui, no com a patró de l’enriquiment, sinó com a patró dels límits.
---
Cal amar la pròpia puixança; cal amar també els popis límits.
---
Lo més espiritual de les coses és tal vegada el seu pur contorn.
---
Literatura.
Cada mot que pot tenir una ressonància infinita: però l’excel·lent escriptor és el qui sap renunciar-hi sovint.
Els grecs no se’n valgueren mai.
---
Transmutació de valors. Jo no he tingut fins ara l’atreviment d’acomplir-la, però un jorn la vull intentar. Provaré d’invertir el valor pejoratiu i melioratiu que avui tenen respectivament les paraules “superficial” i “profund”; fent així de “superficial”, un elogi; de “profund”, un blasme.
---
El bon patriota estimarà la Pàtria; mes també les seves fronteres.
Enamorar-se, en l’adolescència, és un progrés; se passa d’amar l’amor a amar les dones. Casar-se, a la joventut, és un altre progrés; se passa, d’amar les dones, a amar una dona.
---
L’admirable símbol: un triàngul i un ull al mig.
Que cadascú, en escala gran o petita, sia un triàngul d’abnegació, de disciplina, d’obediència, abarcant un ull infinit, d’omnicomprensió i de llibertat.
---
Un triàngul està bè. Un pentàgon, un hexàgon, un heptàgon, encara estan bé. Però lo millor que es pot fer, quan ja es comença a devenir dodecàgon, és inscriure’s en un cercle.
---
El culte dels límits és l’essència de l’esperit clàssic.
---
Amb la mà segura i el cor tranquil alço la copa en aquesta libació a Hermes, patró dels límits, que en posa a la meva petita riquesa i que en posarà també a la meva curta vida.

8-IV-1912
Sempre és apassionant llegir a Eugeni d’Ors, no sempre es poden tenir a les mans els escrits que varen formar estèticament i moralment a tota una generació... generació que, per cert, sel va acabar carregant i, emprenyat com unes tenalles, va enviar-ho tot a la merda per anar a viure a Madrid.
No se on era que es criticava aquesta visió tripartita del Noucentisme (i, com ja sabeu, sense el Noucentisme ara no seriem sinó escorrialles) amb un Prat de la Riba al timó polític, Carner al literari i Eugeni d’Ors a l’intel·lectual. Ja ho buscaré, però l’article deia, bàsicament, que tot i els crits i estirabots de Xenius, aquest mai va tenir un paper gaire rellevant en la construcció de la Catalunya de la qual som hereus. Era interessant i, si t’ho mires be, no deixa de tenir part de raó.

dijous, 12 de febrer de 2009

Pàgina a l’atzar, paràgraf aleatori

Pàgina 118, tercer paràgraf.

Observeu que en els bojos, els més malenconiosos i desesperats, és naturalíssim i freqüent un riure estúpid i buit, que no ve de més enllà dels llavis. Us agafaran la mà amb una mirada profundíssima, i quan us la deixin anar, us diran "adéu" amb un somriure que semblarà més desesperat i més boig que la pròpia desesperació i la bogeria. Cosa, però molt notable fins i tot en els savis reduïts a la completa desesperació de la vida, i sobretot un cop concebuda una resolució extrema, que els fa reposar precisament en aquesta condició extrema de l’horror, i els calma, convençuts, finalment, de la venjança sobre la fortuna i sobre si mateixos.

Cap dolor provocat per cap desgràcia no és comparable al que causa una desgràcia greu i irremeiable que sentim que ens ha arribat i que la podríem evitar, en fi, al penediment viu i veritable.
Tant el bé com el mal esperat són habitualment més grans que el bé o el mal presents. La causa de totes dues és la mateixa, és a dir la imaginació generada per l’amor propi ocupat, en el primer cas, per l’esperança, i en el segon, per la por.


Paraula de Leopardi, amen.


Noves entrades temàtiques, de tant en tant pillaré alguna ma innocent del msn que triarà una pagina del incommensurable Zimbaldone de G. Leopardi. I, òbviament, si veig que és molt llarg o avorrit, modificaré mínimament l’elecció... una cosa és veure que surt, l’altre haver de picar pàgines i pàgines.




I ara, després d’aquest banner publicitari (si veig que queda be ja en fotre més i variats, que tampoc vull avorrir el personal), passem a novetats.

Sobre el CAP, finalment ja se de que em tocarà fer classe. Ni més ni menys que de La mort a Venècia de Thomas Mann. Ufff.... sincerament, hauria preferit 100 cops un altre tema, la narració de Mann m’inspira massa respecte com per intentar jo explicar-la a alumnes de segon de batx. (beneïda Literatura Universal). Però en fi, es tindrà que intentar l’impossible i no quedar-me sols en les primeres vuit línees de la novel·la, vuit ditxoses línees bàsiques per entendre que collons està a punt de passar. Thomas Mann era un geni, un geni pervers i tremendament genial... i enlloc es veu tan be com a La mort a Venècia. Per no parlar de la seva brutal adaptació cinematogràfica, que, tot i les llicències, Visconti aconsegueix posicionar-se a l’altura de la narració.
Un dia d’aquets tinc que intentar fer-me amb tota la filmografia de Luchino Visconti, director que idolatro des que vaig veure la seva extremadament formidable i brillantíssima El gatopardo.




----------------------------------------------------





Per acabar, nova figura de Lucky Star, aquest cop de la tusndere preferida per tots (no, ella no, l’altre... que després ens pega). Pel meu gust l’hi falta un punt de vergonyosa altivesa made in Kagamin... però ja és a títol personal.

Com sempre, suposu que el preu rondarà els 50 euros aprox. Si és que l'ho de "bueno, bonito, barato" rarment s'aplica en el mercha...




diumenge, 8 de febrer de 2009

Merchandise

Per fer temps mentre espero que em marxin els ocupes del meu govern a l’exili (que trista la vida del refugiat...), aprofitaré i actualitzaré el blog. En realitat tindria que acabar una merdeta del màster que he d’entregar dimarts, però això serà més tard, quan estigui sol i em pugui concentrar.

Avui toca posar imatges, imatges d’aquell obscur objecte del plaer que fa ballar el cap a tots els frikis, el mercha. El mercha, per posar-ho simple i que tothom m’entengui, és com la cirereta del pastís... no és que faci falta, però és la seva absència es fa notar.
De mercha n’hi ha molt, massa, i per tant l’ho normal és ser rigorós i no anar comprant-ho tot (a part, és caríssim), així que la majoria de freaks es compren coses de les seves series/pel·lícules/ídols predilectes. Normal, com també és normal que a vegades la norma salti i s’agafin coses simplement per la seva qualitat (for example, en el meu cas una figura del gran Nicolas D. Woolfwood). I, en el cas dels otakus, majoritariament el mercha es redueix a tres coses: figures, cds, posters. I, a més, acostuma a ser per aquest ordre tant la valoració que se’n te com el preu. No hi ha res com una bona figura per fardar i quedar com el purto amo i mostrar la devoció que tens cap a quelcom.

Acaba l’introducció, entendreu perquè ara ve una fila de fotografies de figures, figures que tinc a la meva llista per anar adquirint de mica en mica (clar que a cada dia que passa el preu puja al anar-se acabant les unitats). Però, com que no només de figures viu el friki, també trobareu altres coses. I, de pas, faig neteja a l’ordinador i imatge que pengi, imatge que elimino.








Conjunt Extravaganza de Suzumiya Haruhi no Yuutsu



Pack de luxe amb els 44 Cds de Southern All Stars (+ algún regal, suposu)

Nova figura de Suzumiya Haruhi


Taiga de Toradora






Semarreta de Higurashi no naku koro ni. Mola ^^


Myth Cloth de Shion d'Aries



"Torayakis" + tassa



Taiga en plan mala llet (com és normal XD )






Figures de Shion i Reena de Higurashi no Naku Koro ni

Kagami i Tsukasa de Lucky Star (moeeeeeeeeee!!! >_< )






Ejem.... si, una frikada amb majuscules. La "destral" de Higurashi XD





El Patriarca Shion, de Saint Seya.


També m’agradaria, però d’això no n’he trobat imatges ni constància de la seva existència, alguna figura currada dels dos personatges que més m’agradaven de la llegendària sèrie Musculman: L’infame soviètic (però al mateix temps adorable) Warsman i el nazi Blockman Jr.
Però, a falta d’imatges, aquí teniu uns quants vídeos d’alguns dels seus combats. Cortesia del youtube i d’algú que va aconseguir capturar les escenes de quan ho feien en català. Quins temps déu meu, quins temps...
















Llàstima, com no, que tot sigui tan car...



PD: I no començo a posar Cds i posters, que després no acabaria XD

dijous, 5 de febrer de 2009

La Fuerza Femenina Rebelde de la Competición de Nadadoras

Abans de començar amb la crítica, una petita advertència: Per l’amor de Déu, no mireu aquesta peli.














Per títol pot semblar que la pel•lícula (japonesa, per cert) vagi sobre un equip de natació integrat per delinqüents i pandilleres. Però no, en realitat és una peli de zombies (o quasi).

L’argument, si és que sen pot a dir dolent, aniria sobre un institut femení on arriba una estudiant nova, pos sociable i que no parla gaire. Per altre banda, a l’equip de natació els hi falta una nedadora... i un entrenador, ja que l’assassinen als 10 minuts de començar la peli sense que ningú es preocupi massa del cadàver. Senyal que devia ser un entrenador molt estricte i que no l’hi tenen gaire estima...
Total, que una de l’equip va a buscar a la nova perquè entri a l’equip. De mentres, hi ha una vacunació de tot l’institut per un nou virus, que converteix a tots els estudiants amb sonàmbuls àvids per carn, sang i entranyes humanes (vaja, zombies) i els profes amb hiper màquines a matar. D’aquests últims destaca la sàdica professora d’anglès i el professor de matemàtiques.


Però, tots són zombificats? Noooo, l’equip de natació roman intacte ja que dedueixen que el clor de la piscina anul•la els efectes de la pèrfida vacuna. Sincerament, em pregunto com collons varen poder colar una excusa tan dolenta....
De mentres, la novata i qui la intenta reclutar (ja que tot i estar el recinte de la piscina rodejat de zombies, les nedadores sols pensen en entrenar-se per la competició de l’endemà) son atacades pel profe de mates, que en un últim moviments abans de morir, llença un cartegó com si fos un shuriken que impacte a l’esquena de la novata. Es refugien a l’aula del club del té, on acaben enrotllant-se com a una persiana amb un número lèsbic que dura un quart d’hora.
Al acabar, la “sempai” agafa una guitarra i comença a tocar-la en plan hiper romàntic, mentre la novata s’hi confessa que en realitat s’ha escapat d’un científic boig que, a part de elaborar verinis i virus, es dedica a segrestar noies orfes per abusar d’elles amb una flauta travessera i entrenant-les com assassines aquàtiques. La seva companya ni s’immuta i l’hi diu que, mentre estaven despullades, ha vist que te les mateixes taques i pigues de naixement que ella, i per tant és la seva germana bessona perduda. L’ho curios, penso jo, és que diu que això ho descobreix abans de començar a enrotllar-se.... a saber quin tipus de relació deuen tenir les germanes a Japó...


Després d’unes quantes escenes de nus integrals i moltes, moltes tetes, comença el contraatac. La novata va a buscar el científic boig, ja que està convençuda que és el culpable de tot. I, de mentres, l’equip de natació, commogut pel gest de coratge de la seva nova integrant, s’armen i surten a fora a matar zombies.... amb un horrible resultat, òbviament.




- Professora d'anglés amb katana vr. equip de natació-



L’escena del combat final, després d’uns efectes especials de pena, acaba amb el científic boig (i la seva flauta) amb una sobredosi de virus que el deixa mig mort, estat que la novata finalitza prement la part roma d’un ganivet contra el coll del dolent, que cau mort... mort, suposu, psicològica, pk que jo sàpiga amb la part roma d’un ganivet molt mal no fas, i menys degollar. Segurament se’ls devia acabar el pressupost per la pintura vermella...


A continuació ve una traïció, germans bessons que surten de sota les pedres, més tetes i culs enlaire i un laser sorgint del lloc més impensable i desagradable.
I, el final, és el típic final amb mala llet made in Japan. Si tingues que recomanar la peli, seria sols pels últims 3 minuts, una delícia de mala uva i ganes de riures del personal i, perquè no, evitar una segona part.

diumenge, 1 de febrer de 2009

Toradora 17

Per fi els de KKF s’han dignat a treure un nou capítol de Toradora. No es que es retrasin ni res, però l’espera per seguir el desenvolupament d’aquesta sèrie cada vegada em sembla més llarg i amarg. Hi estic totalment enganxat, i encara més ara que la cosa s’està posant molt interessant.
Spoilers al canto




En Kitamura, ja president del Consell d’Estudiants, cada cop anirà tenint menys protagonista, ja que els nous deures com a president l’hi deixaran molt poc temps lliure per estar amb la tropa, però tot i això continuarà essent el baluard a assaltar en cas que algú vulgui aconseguir la Taiga, que per cert, en aquest capítol es passa de moe fins arribar a l’ho insuportable... fa cosa i tot, la veritat.
Contràriament a l’època que se suposa que toca l’anime, el pròxim capí serà Nadal... o per allà a prop, sembla ser que en Takasu, el nostre baka inu predilecte, s’està començant a desglaçar i a reaccionar. No és que estranyi a ningú, la cosa estava cantada des del primer capítol... però sempre no deixa de ser interessant. A més, el “despertar” del seu més que interès per Taiga (encara molt confós, primer algú l’hi tindrà que fotre alguna hòstia perquè pugui donar forma al magma que te a l’interior.... i m’hi jugo un pèsol que serà la Ami) es dona just quan les coses amb la Minorin estan en el seu nivell més baix... quasi no es parlen i aquesta l’evita i de tant en tant l’hi fot un moc d’aquells bonics de veure. La jugadora de softball sempre ha estat una mica tocada de l’ala... però ara fot por de veritat. I quins deuen er els remordiments, que segons l’Ami, pateix? Es deu referir als successos del Festival Escolar i al mal rollu que hi va haver per no explicar a en Takasu l’ho del pare de la Taiga? Massa naif, si fos així... aquí hi ha gat amagat, i depèn de com més que un gat potser ens surt una manada de lleons.
I la cinquena en disputa, la idol Ami. De moment és dels personatges més agradables que hi ha, que ha experimentat un canvi més radical i que, segurament, voldrà agrair-ho ajudant en Takasu i la Taiga... tot i sent ella la que hi te quelcom important a perdre. A part, quan no la miren, es rodeja d’una aureola rara de misteri, com si ho sàpigues tot o tingues més peces que ningú per resoldre el trencaclosques estudiantil que representa la sèrie.

Sobre el nou opening i ending... que voleu que us digui. Preferia dels d’abans, si, però era urgent revisar-los. L’opening perquè ja no feia falta presentar els personatges a aquestes altures, i l’ening perquè aquestes coses sempre es fan en parella. Llàstima, amb l’ho que m’agradava el “Vainilla salt” i l’ho marxos que era el “Pre-Parade”...
La cosa està moooolt interessant, oi tant.
---------------------------------------------------------
I va plovent, una pluja d’agulles, com dic jo, ja que si no t’hi fixes costa veure les petites i primes gotes. La típica pluja que, si no vigiles i te la trobes a sobre sense protecció, et cala fins els ossos. Però, si ve no es especialment entretinguda de veure (on hi hagin les gotes grosses com cigrons...), és de les mes agraïdes que hi ha per la terra.
A més, segurament Sagarra es deuria referir a aquest tipus de pluja quan va compondre “Cançó de Pluja"...
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son...
Hi ha dues perles a la teranyina,
quina conversa la pluja i la font!
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
Canten les gotes damunt la teulada,
ploren les gotes damunt del replà...
Gotes de pluja, gardènia que es bada...
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
¿No sents, cor meu, quina pau més divina,
amb la música dels núvols desfets?
Pluja de nit, delicada veïna,
dentetes d’aigua en els vidres quiets...
No sents, cor meu, quina pau més divina?
¿No sents, cor meu, que la pena se’n va,
dintre aquest plor de la pluja nocturna,
i les estrelles somriuen enllà?
Enllà somriu un mantell tot espurna...
No sents, cor meu, que la pena se’n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
No sents, cor meu, quina pau més divina?
No sents, cor meu, que la pena se’n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
Ideal per memoritzar (és l’ho que te l’estructura repetitiva i la extrema musicalitat del poema) i anar cantussejant mentre s’espera algú o es fa temps tot contemplant com va plovent.
--------------------------------------------------------
Aps, i no es que tingui res a veure amb tot l’ho anteriorment dit, però fa dies que tinc aquest link a predilectes i ve el tenia que posar un dia d’aquests.

La cançó enganxa (almenys a mi, que soc així de simple) i el vídeo és molt graciós. Fixeu-vos amb els integrants del grup, Southen All Stars, ja que era de quan eren joves... si és que el temps no perdona a ningú. Bé, a un si... el que va disfressat de lord anglès, que fot por i tot perquè busquis vídeo de l’any que busquis, el tió està idèntic. Amb més de trenta anys no ha canviat ni una pestanya. Qui sap, potser a l’institut també estava igual de crescudet... o ja va néixer així, qui sap.... amb els japos, mai es pot estar segur de res.