Reflexió de dijous

Res dura per sempre, i en lloc s’aplica més la màxima que en la informàtica. El meu fidel ratolí, que sempre he trobat massa petit i amb un fil massa llarg, està començant a fallar. Clar que, és normal després de les caigudes i hòsties que s’ha arribat a endur. Per desgracia els serveis prestats s’estan veient anihilats (bonica paraula) pel seu comportament caduc d’avui en dia. Per això sempre és millor, en tots els camps, retirar-se mantenint l’aureola d’apreci, solemnitat i ben fer que no deixar palesa, davant de tothom, la pèrdua de facultats que es veuen compensades per una puixança de mediocritat.

Aiiii... la mediocritat. Paraula que en si mateixa no te cap valor negatiu (al cap i a la fi, algú mediocre és algú de la meitat, del mig. Quin mal que va fer el Romanticisme i els seus seguidors, inculcant a la moral europea que, si un no és un geni únic que sobresurt de les masses, no és res), però que ha esdevingut un dels pitjors insults que es poden pronunciar, ja que afecta i ataca allò que no es pot amagar ni solucionar fàcilment: la intel·ligència. Un defecte físic pot ser solucionat, ja sigui amb cirurgia o amb pròtesis o amb una bona capa de maquillatge. Fa temps una bona amiga va sentenciar que, en realitat, no hi ha gent ni guapa ni lletja, sols gent que sap vestir i que no. Pel cas, és el mateix, es pot dissimular.
Però la intel·ligència no, per adquirir-ne cal treballar durament. I no sols és aprendre estadístiques, números i noms. Per fer operacions o recitar la llista de, jo que se, les constitucions espanyoles, ja hi ha llibres o calculadores. La veritable intel·ligència és aquella que subordina, elabora lligams entre fets i dates per elaborar un discurs coherent. La de recitar com lloros és sols un engany, una il·lusió tan fàcilment desmuntable... que aixeca odis. Sinó, pregunteu-li a Sòcrates.

Curiosament, però, hi ha quelcom que pot arribar a emboirar la ment fins al punt que un es desvia de les coses intel·lectuals i queda reduït a les sensibles. I això és l’Amor. Per tant, diguem que el que tot seguit és una reflexió meditada, i afectada, que intenta respondre a una pregunta que últimament sento molt al meu voltat: com pot una persona intel·ligent enamorar-se d’un organisme unicel·lular, per molt bufó/ona que sigui?
Per tant, partint del suposat que l’altre és una criatura bella. Si em falla aquesta base, la teoria que he maquinat se’n va en orris (bonica paraula, per cert, recomano buscar-la al diccionari Alcover-Moll).
Tornant a on era, l’Amor desvia la nostra atenció de les coses intel·lectuals vers les sensibles. És a dir, atueix i fascina la intel·ligència i la memòria fins al punt que l’ànima, davant el plaer, oblida completament la seva veritable natura i, embadalida d’admiració, resta captivada per l’objecte més bell que l’astre rei il·lumina; i després, amb el sol ajut d’un cos, encara pot enlairar-se a una contemplació més elevada. En veritat, l’Amor fa com els matemàtics que ensenyen a infants, de dura mollera, imatges sensibles de formes pures: el déu Eros, per fer-nos visible l’espiritual, se serveix de la figura i el color de la joventut humana, ens l’adorna amb tot l’esclat de la bellesa per tal d’ajudar-nos la memòria, i la seva visió ens abranda de dolor i d’esperança.
Vulguem o no, som fills de l’hedonisme grec. Sòcrates va alliçonar Fedre sobre el desig i la virtut. Li parlava de l’esgarrifança ardent que experimenta l’home sensible quan els seus ulls perceben un símbol de la bellesa eterna; li parlava de la cobejança dels profans i dels dolents, que no poden pensar en la bellesa encara que en vegin la imatge i no són capaços de respectar-la; li parlà de la santa temença que s’empara de l’home noble quan se li apareix una faç divina, un cos perfecte, i de com tot ell tremola i es trasbalsa, tot just gosa alçar els ulls, venera aquell que té bellesa i fins i tot se li oferiria en sacrifici com a una deïtat si no hagués de témer de passar per foll. “Perquè la bellesa, Fedre, i només ella, és amable i visible alhora: ella és –tingues-ho ben en compte- la sola forma de l’espiritual que els nostres sentits poden copsar i suportar. Altrament, què fóra de nosaltres, si la divinitat, la raó, la virtut i la veritat, apareguessin als nostres sentits tal com són? No ens consumiríem i ens abrusaríem d’amor com ,en altre temps, Semele davant Zeus? Així, doncs, la bellesa és el camí del sensible vers l’espiritual, el sol camí, el sol mitjà, estimat Fedre...” I després, l’audaç seductor expressà la cosa més subtil “Qui estima és més diví que l’estimat, puix que en aquell habita el déu, que en l’altre no”. Aquest és potser el pensament més delicat i més irònic que mai s’hagi concebut, d’ell neixen tota malícia i la més secreta voluntat del desig.

I el principal problema és, per més inri, que dins nostre conviuen les dues realitats: la Neoclàssica, per titllar-la d’alguna manera, i la Neoromàntica. La primera, com he dit, busca el que hi darrera, el més enllà. La segona, es conforme amb el més aquí, els plaers immediats i la satisfacció ràpida, voraç i, per posar més llenya al foc, explotadora: busca, explota, esgota, destrueix i de nou a buscar. No fa tants anys les dues pulsions, que be es podrien definit com Apol·línia i Dionisíaca, també hi eren, però estaven, amb més o menys èxit, sota control. Però, vivim en la postmodernitat, i això és molt dolent (sant Borbujo, glorificat sia el teu nom), ja que, en una època de relativisme moral i social, les dues pulsions vaguen sense cadenes a la recerca d’esclaus al no existir matisos. Vaguen lliurament, com lliures som els humans de participar ara d’una, ara de l’altre, ja que per genètica hi ha algunes pautes i comportaments heretades de l’antiga Grècia que ens segueixen afectant (entre d’altres, l’enculament... clar que això seria un altre tema). Però, ja que els matisos han deixat d’estar de moda, sempre en sorgirà una de predominant que esclafarà l’altre, ja que a les pulsions, a totes les pulsions, no els interessa tenir afiliats, sols desitgen tenir esclaus i sectaris.
I, per acabar, plantejo una pregunta de resposta senzilla: En un món on tot ha de fer fast food, tot ha de ser ràpid, de fàcil assimilació i d’alt estímul (per tant, pensar ja no està de moda, al igual que aprendre), quina de les dues pulsions creieu que tindrà més seguidors?


PD: Crec que es nota molt quina part portava preparada de dies i quina he improvisat ara, no creieu?