Posa una Nishino a la teva vida (i una Kitaôji, i una Tôjô, i una Sotomura, i una...)

Feia temps que no estava tant aficionat a un manga. Sips, feia temps. I ja és curiós que, la sèrie que em tornaria a robar hores de son, la vaig recomanar ja fot molt temps a un amic. Aquest detall em fa pensar si és que en realitat tinc molt bon ull pel manganime o, que és més probable, que la justícia poètica em tingui a la seva llista de predilectes als quals visitar.

Si ho mirem a simple vista, el manga no és res de l’altre món. Ichigo 100% és el tipic i topic manga shonen d’estil harem, on una sèrie de ties increïbles s’enamoren perdudament del protagonista, un tio sosu que no destaca per res ni en res, po que sap reaccionar a la hora de defensar algú que aprecia i que té un somni a perseguir... ser director de cine.
Com sempre, el prota (Junpei en aquest cas, po tb podria dir-se Ichitaka o Kentaro sense problemes) dubta i redubte sobre amb quina noia quedar-se, i entre dubtes i l’espera no fa sino fotres mal a ell i les noies, que no fan sinó patir i es desviuen amb l’espera. Potser, el que m’atrau d’aquest manga, precisament, és que les mosses son alguna cosa més que Budes vivents que aguanten i esperen (com passa amb la majoria d’altres obres d’aquest tipus), sinó que es queixen, se’n cansen i, en alguns casos, l’abandonen per idiota. I, de tota la constel·lació de mosses que pul·lulen al volent del prota, em quedo amb una: Tsukasa Nishino, la cosa més adorable i mona que he vist amb molt de temps ^^

Per altre banda, tot i que encara no es pot dir, la primavera ja és aquí. Comença a fer caloreta de dia i el temps convida a passejar (clar que jo no me desfaig del meu jersei fins que en Molina ho confirmi). L’altre dia, el que em va fer adonar del canvi (ja que tb podria ser un estiuet de sant Martí) va ser el fet de sortir a fora i olorar un canvi significatiu a l’aire: en lloc d’olorar terra erma i somnolent, els narius se’m van omplir de pol·len, senyal que les flors més matineres ja donaven la benvinguda als primers insectes de l’estació. Els camps es cobreixen ja d’una catifa d’herba verda, i la majoria dels arbres comencen a brotar tot resant a no trobar-se una glaçada. Tots? No, els roures, dropos i ma fiats com sempre, no començaran a despertar-se fins que estiguin del tot segurs que ja no hi ha perill.
I, com és costum, és hora de desfer-se de les plantes i arbres que ja han crescut massa i les torratxes els comencen a fer mal. En aquest cas, avui he anat a plantar 6 alzines i dos pi pinyers que a casa ja no tenien lloc. D’aquí uns mesos tornaré a passar-me per allà viam si encara estan vius, si el contrast ha sigut massa per ells o, que també és possible, si ovelles les han trobat i s’han donat un festí de fulles verdes i tendres.
A canvi, m’he quedat una colònia de violes i una farigola que m’han fet l’ullet i que ara tinc al balcó.

I res, demà serà l’últim dia del trimestre que baixaré a barna, ja que dimarts s’acaba aquesta fase del màster. I, depèn de com i de la feina que tingui, qui sap si podré continuar dinant i passant l’estona amb les “meves” “petites” universitàries. Pfff... clar que, quina bajanada pensar-hi ara, prou que m’ho trobaré després de setmana santa.

PD: Terra Alta, ves que vinc!