dimecres, 25 de març de 2009

Interludi

Jo... creia que sabia on anava, que havia escollit un camí i que feia el que creia que era bo i just per no penedir-me de res. Però ja no n’estic tan segur, termes com el que és bo i el que és dolent cada vegada em son més distants. El camí que creia haver escollit ara apareix estranger als meus ulls, com si ja hagués estat preparat per mi abans i tot d’adonar-me de la seva existència. Si tot em resulta estrany i aliè, que és el que busco en realitat?
Sempre m’han dit que visc en un altre món i que seria hora de tornar a la realitat. I jo reia, com un boig pensant que, si de fet existeixen doncs altres móns on viure, d’on treia l’altre persona l’autoritat celestial per designar quin món era el veritable i quin el fals.
Els meus sentiments, a la recerca d’un món diferent, eren insignificants. Al tornar amb sí, vaig cridar. Desafortunadament, me n’havia adonat. Una catàstrofe espera al tombant del carrer. No.. no, ¡no! No em podia permetre cridar tan fort, ja que el meu crit seria allò que destruiria aquest món.
No..¡no! ¡NO!
Però, tot i això, jo continuava buscant l’altre món. Ignorant les petites fractures i esquerdes que em perseguien a través de la superfície del món. I el meu cor bategava emocionat. En aquell món lesionat, vaig espiar a través d’una esquerda i finalment vaig contemplar allò que buscava. I, juntament amb les noves esperances, el meu ser va començar a ressonar de dolor.
La llarga espera perquè pugi ell teló d’aquella escena continua, com si encara formés part del bulliciós públic. I fa fàstic, no aguanto continuar veient aquesta farsa d’intermig. Per ganes, donaria el que fos per poder estripar el teló i veure que s’oculta a l’escenari, ja que això ho acabaria tot. I, tot i que la meva recerca no sigui més que una estupidesa, tot i així, aquest serà el meu interludi.


.....


Definitivament, no és bo veure series de tall existencialista de nit, no senyor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada