A destranquis, dia 1

Dijous, va tocar llevar-se d’hora per pirar cap a la Terra Alta. A tres de nou ja estava dins del cotxe per anar a buscar l’AP-7, però en lloc de baixar seguint el Congost, per tal d’estalviar les encallades de Centelles i Aiguafreda, varem tirar Eix cap a Manresa per baixar Bages avall fins a Martorell, per pillar allà l’autopista. Sigui dit de passada... el Bages és lleig que t’hi cagues.

L’autopista la varem anar seguint xino xano fins a l’altura de Reus, on varem parar a una area de servei a esmorzar i estirar les cames. Qui m’ho havia de dir... el Camp de Tarragona estava més lluny del que em pensava, a quasi una hora i mitja de Vic. A continuació, nacional cap a Falset on varem tornar a parar per visitar la capital del Priorat. Preciosa, em va agradar molt tant la localització com l’entramat urbà, les cases i les vistes des del castell. Primer punt positiu de la jornada.
De Falset varem enfilar cap a Ribera d’Ebre, i no varem parar fins a Miravet. Segon punt positiu de la jornada. Miravet, resumint, son dos pobles en un: hi ha el d’avall, tot de nova construcció, i el de sempre, mig abandonat i amb les cases derruïdes per la devastació de la Guerra Civil. Cal recordar que Miravet va ser tot ella una trinxera, com em va explicar una iaia de cap a 90 anys que, fent la xerrada, va afirmar que ara al poble sols ella era de la terra, ja que les cases les compren alemanys, suissos i francesos, uns artistes i bohemis els altres, per establir-se en una terra preciosa però massa castigada.

Un cop visitat Miravet, va ser qüestió de recular per anar a dinar a Mora la Nova, a Can Secundino, un molt bon lloc on dines com un maharajà per poc més de 10 euros. I, primer apunt gastronòmic: la clotxa ( http://es.wikipedia.org/wiki/Clocha ) , plat típic de l’Ebre que em va omplir l’estomac i em va robar el cor.

A continuació, altre cop direcció a Miravet per enfilar cap a Pinell de Brai, ja dins la Terra Alta. Pinell de Brai, Part del Comte, Bot i finalment Horta de Sant Joan, als peus dels Ports. Tot el paisatge decorat de agrestes muntanyes, camps d’immenses oliveres, florits arbres fruiters (presseguers, cirerers i algun ametller tardà) i ceps. Bona terra, si senyor, i molt bonica. Aps, i miressis on miressis, romaní i argelagues amb flor.

A Horta, deixar les poques coses que dúiem i cap als Ports, a resseguir tot caminant el curs del riu Estrets, preciós riu d’aigua netíssima i clara que anava formant tot de gorgs (olles en diuen allà) on l’aigua podria cobrir-ne dos com jo. I cabres salvatges, clar, tres vaig veure, i el que em va sorprendre més... que cridessin com òlibes. Curios curios, oi tant.
A entrada de fosc, petita incursió a la Matarranya, fins a Vall-de-roures on vaig visitar el castell de l’arquebisbe, i de nou cap al Principat per sopar un crestó (carn de cabra blanca amb escabetx) a Horta. Deliciós, exquisit, superb, la millor carn que me menjat jo mai. Olé pel senyor Miralles, cuiner i amo de l’hostal que amb els seus ous com a garantia va decidir recuperar la cabra blanca dels Ports, una espècie autòctona que de llet no dona, però la seva carn és deliciosa. I jo ho puc afirmar i jurar-ho davant qui sigui.

A la nit a veure Polònia i cap a dormir. Bé, en realitat jo volia llegir una mica, po la mandra i un llum que no anava varen poder més i, ho puc dir sense manies, feina anys que no anava a dormir tant d’hora... llàstima que em despertés a quarts de tres (curiosament, l’hora “normal” a la que vaig jo a dormir) i ja no pogués tornar a agafar el son profund. En fi, almenys va servir per poder donar-li al coco.


Sips, crec que la Terra Alta s’ha guanyat la meva més sincera admiració, ja que m’han conquistat els seus paisatges, la seva teca i la gent.


Demà si déu vol ja escriure la segona port del viatge.



PD 1: l’altre dia vaig canviar la banda sonora del meu blog. Que us sembla?


PD 2: Toradora 24... sucks