A destranquis 2

Divendres va ser qüestió de llevar-se d’hora, allà a les 7, ja que quedava molta comarca per visitar i sols unes hores per poder-ho fer.
L’esmorzar, al mateix hostal Miralles, va consistir de suc de taronja (procedents de la Ribera d’Ebre o més avall) i torrades amb melmelada de préssec artesanal fent de la casa. Els préssecs no son sant de la meva devoció, ja que a mi la fruita dolça no em tira gaire, po s’ha de reconèixer que la melmelada els hi va quedar al punt: ni massa dolça ni massa enganxosa. Viam si me’n recordo i quan els arços comencin a fer aranyons m’animo a intentar fer jo tb melmelada casolana.

Un cop esmorzats, pagar i marxar en direcció al nord, cap a Batea, famosa pels seus vins... d’alta graduació (el més baix d’uns 14 graus). I, el paisatge va canviar com de la nit al dia, fet que em fa fer la pueril separació entre la Terra Alta i la Terra més Alta. La Terra Alta, amb seu a Horta de Sant Joan perquè ens entenguem, és una zona verda on abunden els arbres fruiters i les oliveres, en part gracies als afectes beneficiosos dels Ports, que es tradueix en una major precipitació i temperatures agradables. Per altre banda, de Bot cap amunt, la terra es va tornat cada cop més aspre i seca, els fruiters desapareixen i al cap d’uns quilometres també ho fan les oliveres, deixant com a únic conreu possible el de la vinya. Els ceps, per cert, en aquesta època foten por, ja que al ser petits i sense fulles semblen talment mans torturades que se’t volen endut cap a l’infern. Escenari ideal per rodar una peli de zombies ^^
De camí a Batea, també vaig poder observar l’element que fa que tots els habitants de les Terres de l’Ebre estiguin de nou en peu de guerra: els molins per generar electricitat. Viam, d’acord que la terra és aspre i plena de pols, però estic segur que hi ha gent que deu tenir afinitat per aquest paisatge (no és el meu cas, que per no entendre no se ni que hi troba la gent a la platja...), i els hi estan destrossant. I, si ho miren fredament, tindria molt més sentit fotre els molins a l’Empordà, on el vent és més important. Però, cosa curiosa, enlloc d’allà dalt els foten a allà baix. Serà cosa del lobby turístic? Noooooo....

Batea, és un poble preciós. Terra vinícola molt important (el que aquí fem dient “sant Hilari”, a les Terres de l’Ebre ho foten amb una rima sobre Batea), i clar, al ser una zona tan seca, normal que els vins surtin amb molt de cos i presencia... i mala uva, posats a fer la broma fàcil.
El poble en si és totalment medieval, amb TOTS els carrers estrets i porticats, i on les cases sembla que competeixin per veure qui decora la façana amb més plantes: com més avall més de regadiu constant, i a mesura que ens acostem a la teulada, els geranis donen pas als cactus.... no, si tontos no són.
La única pega és la pols, pols per tot arreu. Clar que és normal, si no hi plou la pols no fa sinó acumular-se, i la gent s’hi acaba acostumant i per no fer ni la treu. Clar que té una lògica... pk treure una cosa que als 5 minuts n’hi haurà el doble? Tot i això, és un indret preciós i pintoresc de visitar.
I si, vaig fotre una carregada de vins de la cooperativa que espanta...

De Batea, que estaria a dalt a l’esquerra, varem passar a la Fatarella, a dalt a la dreta. Població que si be no té massa cosa a mostrar, no deixa de ser un poble típic, escenari d’una d’aquelles batalles de la Guerra Civil que te fan passar vergonya: allà, durant tres dies, es varen fotre tirus i matar els mateixos republicans... ja que no sabien que els seus “enemics” en realitat eren amics. Davant d’un descontrol i una mala organització semblant, el que se’m fa difícil de creure és que aguantéssim tant de temps aguantat l’embestida dels rebels.
A la Fatarella vaig poder conversar amb gent de la terra, tot fent una coca-cola, i va sortir el tema dels disturbis de Barcelona i l’actuació dels Mossos. Un parroquià, alt i gros, criticava a tot déu per igual (com ha de ser, que collons) amb arguments d’allò més lògics. I, un altre parroquià, petit i prim, defensava les forces de l’autoritat. No se com va acabar, ja que vaig marxar a mig, po espero que la sang no arribés al taulell...

A continuació, i per passar l’estona, varem enfilar cap al cor de la Terra Alta, Gandesa. Sincerament, es nota que és capital de comarca pk està al mig i surten carreteres a totes bandes, perquè de tots els pobles visitants era sens dubte el més petit, lleig i avorrit de tots.

Ja baixant, parada a dinar a Mora d’Ebre a Can Secundino, on em vaig fotre un menú molt complert per uns 10 euros: Clotxa (crostó + poca molla + sala espessa = Ramon a la glória), bacallà a la mussolina d’all (déu meu quin tros de bacallà... gros i al punt de salt com a mi m’agrada) i de postres una mica de formatge manxego amb codonyat. Llàstima que sigui tan lluny...

Després de dinar, a estirar les cames a Tivissa, població famosa per sortir a les càmeres del temps de TV3, als peus de no recordo ara quina serralada. Poble bonic, animat i de esperit medieval: carrers estrets i barris amb encant i independència pròpia. Per Festa Major ha de ser un festival veure els diferents barris competir entre si. Aps, i historia apart la de l’ajuntament... que si no n’ha cremat unes 12 vegades no n’ha cremat cap.

I de Tivissa, a creuar la serralada per sortir a la costa, on va ser qüestió d’agafar l’autopista a l’altura de Miami Platja per tornar a Barna, tot escoltant de banda sonora un CD en directe de Quico el Celio, el noi i el mut de les Ferreries. L’ho bo és que ara, quan anomenen lloc d’aquelles contrades, ara tinc imatges a posar-hi.


I recomanació musical que no hi te res a veure: http://www.youtube.com/watch?v=rs7MlrxOOWg