diumenge, 31 de maig de 2009

Joy

Després d’un dissabte mogudet, amb picnic de coses dolces, noies tirant a desinhibides (rollu Messi), “lo vi” de Batea, formigues, un borinot i cartes; és hora d’aprofitar aquest dia ennuvolat i ventós per fer quelcom de profit. Però abans, perdré una mica el temps escrivint aquestes línees i posant tres links amb “versions” diferents d’una mateixa cançó, “Joy” de Yuki Isoya.
Per començar una mica d’informació.

Qui és Yuki Isoya? Doncs és una de les cantants més reconegudes de Japó, vocalista de la famosa (si més no pels freaks que tenen ja una vintena o més d’anys) Judy&Mary, així com d’altres grups que en el seu moment varen tenir la seva quota d’èxit, sobretot a la gran veu de la cantant i el seu carisma. Actualment treballa de solista (el seu últim disc és del 2007), té un programa de radio propi i va apareixent de tant en tant a la televisió com a col·laboradora de diferents programes.


Que és “Joy”? Nom d’una cançó que va donar nom també al CD que la contenia, de 2005. Aquesta cançó va ser un autèntic boom i va batre records de vendes i va elevar encara més a Yuki Isoya com a diva i totes aquestes coses que acostumen a passar quan una cantant que va de èxit a èxit de cop crea quelcom que sobresurt dels cànons habituals.

Perquè l’hi dedico l’entrada? De fet, jo aquesta cançó no la coneixia. Be, em sonava perqué l’havia sentit uns quants cops quan em connectava a ràdios japos per internet, vici que vaig deixar perquè vaig ensopegar eleccions o que se jo i tot eren entrevistes. I, fa uns mesos, he recuperat la cançó gracies a un CD tributari al grup fictici DMC. La cosa no aniria a més si no fos perquè la cançoneta surt versionada amb metal i, pel meu gust, queda perfecte. La combinació de la dolça i “infantil” veu de la Yuki amb un fons instrumental de trash (crec que és d’aquest pal) crea quelcom estrany però molt interessant i d’una qualitat remarcable.

Molt be, amb això ara podeu deduir dos dels vídeos que posaré. La versió original i la metalera. Però, no havia dit que en posaria tres? L’últim és un vídeo del típic festival escolar (tot institut té el seu, en el meu cas era el “Festa fotre”... quins records ^^ ), on uns estudiants recreen la coreografia i van vestir de sweet lolita a un company perquè desafini la cançó. Esperpenticament genial XD


L'original: http://www.youtube.com/watch?v=6D2cUh_VXNs

La metalera: http://www.youtube.com/watch?v=YXASRx4X3BU&feature=related

La estudiantil: http://www.youtube.com/watch?v=vKp-bfl3mpI


I ara es posa a ploure, amb fi, com a mínim això em garanteix que no vindrà ningú a empipar i podré guardar el castell amb tranquil·litat. Adoro quedar-me sol a casa ^^

dijous, 28 de maig de 2009

"Un ratet lliure per a pensar en los pardals"

Per avui tenia una bona reflexió, ho juro. Em vaig passat quasi tres quarts elaborant-la i tal (òbviament, mentre era a classe), i tenia que girar al voltant del tema que em preocupa i que considero que és el mal de la nostre era (beneït Kirke...), i que no és altre que l’extrema racionalització i simplificació de tot plegat que ens porta a una mala utilització dels noms per designar les coses i que, per desgracia, origina el 80% dels mals entesos.


Peeeeero, no serà possible elaborar el meu discurs, ja que se me n’ha anat del cap. Suposo que és normal, coses de barallar-se amb la RENFE per trens que no arriben mai, trencar-se al cap buscant zumbats artistes que quadrin en l’esquema que tinc muntat per fer un treball, i 1001 coses que tinc al cap en posició de “sindrome del señor Burns” (ja sabeu, l’ho de tenir tantes coses que es col·lapsen i no en passa ni una, no solucionant res però tampoc estressant-te al respecte). Per tant, nanai.
Clar que tampoc m’hi penso fer mala sang, ja m’he fet gran com per fotrem nerviós davant de dates d’entrega i urgències acadèmiques. Durant molt de temps m’he adaptat al sistema, per tant ja seria hora que ells s’adaptessin a mi també una mica. Un pensament bastant naif i una mica ximple, cert, però últimament fa bon dia, la temperatura torna a ser agradable i, ara mateix, se m’acudeixen milions de coses més importants i interessants que posar-me a fer un estudi de teologia sufí.
Mmm.... ara aquí quedaria be un proverbi taoista. O no. Qui sap. I, ben mirant, tampoc és que importi.


Però, com diu la cançó, “és davant dels problemes que sabràs com és la gent, si és de pasta de farina”. Per tant, a veure si abans de dilluns soluciono un grapat de coses: treballs, llistes, beques i feina, feina, feina.
I ja que he començat, acabem de postejar el tros de la cançó que falta:

“Uns lluïxen de molt
i tenen gran apariència.
Sempre es fan de notar
davant de la concurrència.
Són com gallines lloques
que coven ous aigualits
i no tenen cap paciència.

Si el món encara rutlla
és gràcies als que no es veuen,
que callen i van fent
i són lo profit de la gent.
Són com un gra de blat
que la vida va molent
per tornar-se pa calent!

Gra, farina i pa,
vida, treball i aliment.
No et queixes que seràs lloca
i tots sortirem perdent.

- Veigues com és la farina;
sempre blanca que blanca
sempre fina que fina.
Veigues com és la farina
sempre blanca,
sempre fina
.”

divendres, 22 de maig de 2009

2009 Baseball World Cup

Fa calor, si com acostumo a sentir regularment, a qui l’hi agrada la calor és un sàdic.
I ja que he rebut queixes de que faig els posts massa llargs, intentaré no passar-me.


La qüestió és que, tot i que a ningú l’hi interessa ja que el Barça crida tota l’atenció i, no ens enganyem, en aquest país sols existeix un esport i és el futbol (i si algú és més de basquet senyal que és un intel·lectual contracultural), per tant és “normal” que el beisbol passi totalment desapercebut, fins i tot me jugaria un pèsol que un alt percentatge de ciutadans desconeix que hi ha equips de beisbol catalans.
El que volia dir és que ningú s’ha enterat que Barcelona ha estat designada com una de les seus del campionat mundial de beisbol d’aquest any. Concretament, aquí jugaran els equips del grup B, al camp de beisbol municipal Carlos Perez de Rozas, a Montjuïc. Els partits tindran lloc entre els dies 9 i 12 de setembre, i deu ni do de la qualitat dels equips que jugaran. Ja m’ho muntaré com sigui, però jo no em perdo el derbi llatí entre Cuba i Puerto Rico, els dos equips més forts de la zona i dels predilectes de tota la vida per endur-se la copa.


Per més informació teniu la web de del grup B de la copa, cortesia de la Federació Catalana de Beisbol i Softbol: http://www.bwcspain.es/index.html

I com que soc així de freaky, aquí teniu la cançó de l’opening 4 de Major, al que estic molt viciat. I si, a la sèrie també... però ja és sentimental, que porto veient les aventures del prota des que aquest tenia 8 anys i un l’hi agafa carinyo XD



Ale, a cuidar-se!

dijous, 21 de maig de 2009

Reprenent el blog

Ieps, bones, quant de temps!
Si en feia de setmanes que no tocava això... però l’ho promès és deute, i per tant abans de tornar a comentar les meves rareses i curiositats de sempre, millor acabem el capítol del BAFF amb les cròniques (reposades, refredades i digerides a hores d’ara) de les pel·lícules que vaig anar a veure, que son unes quantes.


- Echo of silence
Bona manera de obrir (almenys des del meu punt de vista) el festival. Un film lent, pausat, angoixós i traumàtic. I, en contra del que un pot pensar al llegir la frase anterior, la peli passa ràpid i és de bon veure. Situar la pel·lícula a Hokkaido permet dos detalls molt ben trobats: l’amplitud del territori i la separació entre nuclis habitats permet una correlació amb el desemparament i la solitud dels protagonistes, cada un abandonat a la seva sort en la seva peculiar illa de pensaments i circumstancies; i la blancor de l’omnipresent paisatge nevat, fred i sòrdid, permet que l’espectador entri en una dimensió freda i angoixant on la pura blancor de la neu distorsiona i cega a tots per igual. En definitiva, una pel·lícula molt bona que te deixa amb una desagradable sensació d’impotència.
La imatge de la peli, un mut intentant parlar per telèfon. Si aquesta no és una imatge d’angoixadora , pertorbant i dolorosa impotència, ja em direu vosaltres que és.

- Parking
Brutal còctel nocturn de surrealisme, violència, tendresa, compassió, ira i deixadesa. El que l’hi pot arribar a passar a un a la il·luminada nit de Taipei (com tota ciutat asiàtica, els llums de neó son omnipresents i desfiguren la realitat fins a deixar-la irreconeixible). Molt divertida i trepidant, per mi la millor peli del BAFF d’aquest any. Grans personatges, cada un amb les seves febleses, passat i incertesa cap al futur, uns avis desesperats i que anhelen la visita del fill mort, prostitució de baixa estofa i caps de peix al lavabo. Recomano molt el seu visionat, per anar be amb un cubata/beguda alcholica a la mà.

- Blind pig who wants to fly
Sense cap mena de dubte, la més rara de totes. Dentistes fans d’Stevie Wonder (fins als punts de rebentar-se els ulls ells mateixos), amistats problemàtiques per qüestions de raça, una estranya parella de gays mafiosos i, una vegada i un altre, la cançó (majoritàriament amb playback, cantussejada per algun actor) de “I just call to say I love you”, cançó que al final de la peli odiava a mort com quasi tota la sala. Si volien posar frenètic al públic, ho va aconseguir.
Curiosa, molt curiosa. No passarà a la historia del cine, però si voleu veure un cinema... diferent i suggeridor, aquesta és la vostre peli. No recomanada per gent que ja ara te tírria a la cançó de Stevie Wonder.

- Service
Potser soc jo, potser era la peli, però a mi el neorealisme no m’acaba d’agradar. Comprenc que és interessant veure 24 hores d’una família en caiguda lliure, contemplant les intimitats de la família, els seus problemes, el seu dia a dia així com el dels usuaris del cinema que regenten. Ara bé, a mi se’m va fer llarga.
Tot i això s’ha de reconèixer el gran talent dels actors, la brillant representació de la caòtica Manila, els moviments de la càmera i, com no, sempre és curiós veure i escoltar els deixos castellans que encara hi ha a la llengua de Filipines.
La pel·lícula va ser condecorada amb el premi Cinematk, per tant se suposa que amb això s’ha guanyat el poder ser projectada als cinemes espanyols, sols que segurament la passaran en aquells que estiguin ben lluny dels cercles comercials. Amb fi, s’ho mereix, no cada dia es veu un film increïblement ric, modern, provocador i presidit per dos inoblidables personatges femenins.

- Tsukushi Public Library
Curt que vaig poder disfrutar juntament amb un documentals “de cuyo nombre no quiero acordarme”. Surrealista, vibrant i amb grans dosis d’humor. Pel que dura és dels films que més recordaré, sobretot de l’inesperat final musical XD


- Crush and Blush
Gran pel.licula koreana, d’un humor, vitalitat i patetisme increïbles. Un actriu amb molta, increïble força, i uns personatges d’allò més interesants.
Molt recomanable, això si, sols per aquells incondicionals de l’humor asiàtic. Diguem que a la resta els hi costarà entrar, però un cop dins disfrutaran com nans ^^


- Achilles and the tortoise
La nova de Kitano. Fa falta dir alguna cosa més?
Si. La historia d’una vida, una reflexió continuada i hiper interessant sobre l’art i el paper de l’artista. Com sempre, hiperbòlica i amb moments de gran humor, com també amb moments de gran violència visual.
És Takeshi Kitano, que us esperàveu?


- Breathless
El film guanyador del premi gros del festival. Una gran, enorme, pel·lícula carregada, saturada de violència.
Puc discrepat sobre que s’endugués el Durió d’Or, però no puc discrepar en absolut en que es tracta d’una gran pel·lícula amb un final terriblement agredolç i dur.


- Love Exposure
Premi del públic, i no m’estranya. Titànica pel.licula d’unes quatre hores de duració, que dona per molt i més. I l’ho bo és que passa de forma ràpida, amena i fascinant. Com he dit, quatre hores donen per molt, així que hi trobareu tot allò que us imagineu. Toca tots els gèneres, tots els registres, totes les fibres sensibles.
Film de culte d’un director de culte, Sion Sono (el mateix que “el club del suïcidi”, que va aconseguir omplir l’auditori del CCCB fins al punt que un pobre és va tindre que asseure al meu darrera sobre una taula per poder veure-la (havien venut una entrada de més i el senyor és va negar per tots els sants del cel a recuperar els calers, ja que ell volia, desitjava, veure la peli). Altament recomanable, oi tant. I, si la trobeu amb uns subtítols potables, me la passeu ^^




- MY DARLING OF THE MOUNTAINS – TOKUICHI IN LOVE
Emotiva, curiosa, graciosa i entendridora comèdia de situacions amb dos cecs com a protagonistes, dos grups d’estudiants, una dama de Tokio, un lladre i un home amb una feina misteriosa acompanyada d’un nen que no para de buscar companys de jocs.
Un bon film per passar una tarda/nit avorrida i calorosa d’estiu, ja que sens cap mena de dubte és molt refrescant i àgil en el seu desenvolupament.


- GLASSES
I parlant de pel·lícules curioses, vaig tindre la sort d’anar la segona sessió del film inaugural del BAFF, i no m’estranya que la tornessin a passar. Estranya, amb tocs surrealistes, i divertidíssima peli costumista. I, per sobre de tot, rara i curiosa. Una pel·lícula per aprendre a anar lent i a agafar-se les coses amb parsimònia i calma.
De totes les pelis del BAFF, si n’hagués de recomanar dues, aquesta seria la segona (com heu pogut endevinar, la primera seria la excessiva Love Exposure), ja que el seu visionat és imprescindible, i com més aviat millor, ja que estic segur que ràpidament es convertirà en un fil de culte.






I això és tot (crec). Per més informació, si busqueu els arguments teniu la meva entrada anterior, i si us interessen actors i actors, la pàgina del BAFF és el que necessiteu: http://www.baff-bcn.org/ca/programacion
De cara a futures adicions del BAFF, crec que canviaré el meu modus operandi. Per una banda, la saturació de tantes pelis ha causat en mi que sols recordi vivament l'impacte de les primeres, i també ha deixar amb un estat llastimos la meva economia. Per tant, tot i que la tentació d'anar a veure tantes pelis bones hi serà sempre, crec que és millor triar be i sols anar a veure unes poques i, si pot ser, amb un dia o dos mínim de descans.

I res, amb això deixo per acabat el llarg (més per les dates que no per el festival en si) episodi del BAFF, i demà o aviat aviat ja postejare alguna cosa, que tinc moltes coses que ensenyar ^^

diumenge, 3 de maig de 2009

BAFF 2009



Tot i que va començar a finals de la setmana passada, avui diumenge encara queden 7 dies de festival. I els penso assaborir.
Tot i que sempre m’ha fet gracia anar-hi, com a bon degustador de tot allò que prové de la llunyana Àsia, sempre hi trobava pegues i m’autosabotejava. Que si encara no conec Barcelona com per saber on son els llocs, que si no se com van els autobusos nocturns, que si tinc feina, que si me n’he oblidat, que si tal, que si qual...
Però, aquest any no hi ha excusa que valgui. Encara no vaig gaire carregat de feina i tinc els vespres nets per anar a cine. I, el que és més important, en certa manera m’és indiferent anar-hi acompanyat o no, ja que al cap i a la fi el cine no és un lloc on anar a parlar.

Per tant, senyores i senyors que de tant en tant segueixen aquest bloc, intentaré fer de bon reporter i anar penjant les meves valoracions del festival i de les pel·lícules que aniré veient.
A continuació, aquí teniu (i de pas em servirà per saber que tinc que fer cada dia XD ) l’estudiet planning que tinc pensat seguir. Clar que dubto aguantar fins al final, al cap i a la fi són moltes hores de cine... però un farà el que bonament pugui.
PD: les sinopsis són extretes de la pàgina web del festival.

Dilluns
- Echo of silence
El actor Atsuro Watabe debuta en la dirección con esta película atmosférica ambientada en la fría región de Hokkaido, cubierta por la nieve buena parte del año. Su protagonista, Fusako, vive en un rancho con un padre que todavía no se ha recuperado de la reciente muerte de su esposa, así que ella le ayuda en todo lo que puede. Fusako pasa así sus días, en una tranquila rutina. Hasta que un día, sorprendida por una tormenta de nieve, es acogida por un hombre que no puede hablar y con el que iniciará una más que incipiente amistad que promete convertirse en una historia de amor en toda regla. Pero Fusako sufre un pequeño accidente del que aparentemente sale ilesa. Así que ella sigue con su vida tranquila en su pequeña ciudad cubierta por la nieve. Un día, mientras está conduciendo, nota la presencia de algo extraño en el fondo de su corazón, pero no sabe qué es. El médico se lo había dicho el día del accidente: “Algunas partes de tu memoria se han perdido”.

- Parking
“Les desgràcies no vénen mai soles” sembla ser el lema que guia aquesta pel•lícula, en la qual una experiència aparentment banal es converteix en un malson que amenaça la vida del protagonista. Conduir en una gran ciutat pot ser un malson, però per al pobre Chen Mo, intepretat per Chang Chen (Three Times, Aliento), aquest és el menor dels seus problemes. Té programat un sopar de reconciliació amb la seva dona i quan s’atura a una pastisseria per comprar un regal, al sortir descobreix contrariat que un cotxe ha aparcat en doble fila i bloqueja el seu vehicle. El que hauria d'haver estat una contratemps de només dos minuts a la seva vida es converteix en un descens als inferns de la nit de Taipei, en la qual entrarà en contacte amb personatges excèntrics i viurà situacions límit que posaran en perill no solament el seu matrimoni, sinó també la seva pròpia vida.


Dimarts
- Blind pig who wants to fly
Blind Pig Who Wants to Fly ofereix un calidoscopi en el qual els diferents personatges que envolten a Linda afronten els seus propis dimonis, però també és la visió panoràmica d'una desconeguda comunitat, els desitjos de la qual difícilment es compliran. La pel•lícula recrea la problemàtica de la comunitat indonèsia descendent de xinesos, estigmatitzats pel govern durant els 50 i acusats de comunisme, cosa que va alimentar el racisme i la persecució. Amb aquest fons històric, aquesta pel•lícula poc convencional dirigida per Edwin, que debuta amb aquesta obra després d'una reeixida carrera com a realitzador de curtmetratges, posa de manifest una problemàtica del seu país poc coneguda. Però sobretot és un fresc retrat d'uns personatges al límit. Com Cahyono, amb un aspecte massa xinès que li causa força problemes i que desitjaria ser japonès (i per això es vesteix en sintonia). O de la seva millor amiga, Linda, que quan era petita espantava als nens que els acorralaven llençant-los petards. I de fons, obsessivament, sona una vegada i una altra una vella cançó de Stevie Wonder

- Service
La família Pineda, un matriarcat al voltant del qual pul•lulen fills, néts, cosins i nebots, regenta un cinema vell, barroc, decadent i laberíntic dedicat al gènere porno. Els membres de la família pugen i baixen escales ocupats en el seu dia a dia, mentre intenten suportar els seus innombrables problemes, aliens a tot el que esdevé a la sala i als més que poblats passadissos del cinema, en els quals hi regna la prostitució. Amb la sorollosa Manila com a incessant soroll de fons, el cinema, que és també l'habitatge de la nombrosa família, es revela com un microcosmos amb les seves pròpies normes. L’aridesa i aparent cruesa de l'acció d’aquesta espècie de neorrealisme a la filipina no fa més que augmentar la tendresa que desperten els membres d'aquesta sorprenent família. Potser no resulti tan irònic que el nom del cinema sigui Family.

Dimecres
- Tsukushi Public Library
A la biblioteca pública Tsukushi no acude demasiada gente. Uno de los sus usuarios más habituales, el Sr. Yokoyama, murió la semana anterior. Mientras los bibliotecarios hablan de la triste noticia, uno de ellos señala un escarabajo de la pared y dice que se parece mucho al Sr. Yokoyama. Rápidamente llegan a la conclusión de que el espíritu del muerto ha poseído el escarabajo y se quiere despedir de ellos. Esta es una historia llena de humor y de buen rollo

- Crush and Blush
Crush and Blush és una comèdia negra antiromàntica sobre la venjança i l'obsessió. Aquest primer llargmetratge de Lee Kyoung-mi està produït pel prestigiós Park Chan-wook, que també hi fa una curta intervenció al costat de Bong Joon-ho (The Host). L'argument en si és complicat i imprevisible. Me-sook és la professora menys popular de l’institut. Maldestre i poc agraciada, es posa vermella en els moments més inoportuns, té molt mal humor i es passa la vida queixant-se i acorralant Seo, un col•lega casat de qui n’està molt. Quan Yuri, una atractiva professora, li roba les seves classes i el seu home, decideix passar a l'acció. Me-sook il•lumina la pantalla amb el seu encant peculiar i contra tot pronòstic converteix una ovella negra misàntropa en una heroïna agressiva que aconsegueix que el públic acabi als seus peus. El guió és molt ocurrent, amb un sentit de l'humor excèntric que recorda el cinema de Wes Anderson. Crush and Blush és una obra única i podria molt ben ser la millor comèdia coreana dels últims anys. Divertida i fosca, guiada amb fermesa per una actriu en plena forma, és una pel•lícula indispensable per a qualsevol amant del cinema coreà.

Dijous
- Achilles and the tortoise
Amb Achilles and the Tortoise, Kitano tanca la trilogia en la qual ha contemplat amb distància i ironia la seva pròpia obra i el cinema en conjunt. Si en la primera part (Takeshis, 2005) s'analitzava la figura de Kitano, dividida entre la seva identitat i la seva personalitat artística, i Glory to the Filmaker! (2007) el mostrava en una recerca perpètua per reinterpretar-se, a Achilles, centrada ja no en la seva persona sinó en la història d'un pintor, tracta la gran pregunta de què és l'art. Dividida en tres actes, la pel•lícula segueix els esforços d'un noi a la recerca de la seva identitat artística. Quan apareix Kitano a la pantalla (que interpreta el personatge de gran), ja ha quedat prou clar que el personatge no té un talent original, sinó que només és un copista destre. Magníficament fotografiada i interpretada, i esquitxada amb els quadres del propi Kitano (una metàfora carregada d’ironia), la seva tesi queda ben clara: l'important és la creació i no la recepció de l'obra ni la instrumentalizació de l'artista.

- Breathless
Després d'haver crescut amb un pare violent, a qui culpa de la mort de la seva mare i d’haver apunyalat la seva germana, Song-Hoon tan sols és capaç de vibrar amb l'emoció prèvia a qualsevol esclat de violència. Però això canvia quan coneix a Yeon-heui, una estudiant adolescent descarada. Víctima també de la brutalitat diària del seu pare i de la insensibilitat del seu germà, a Yeon-heui no l’impressiona l'aparent duresa de Song-Hoon, ja que ella també rep la seva dosi de maltractament en el si d'una família disfuncional. Lentament, un vincle familiar alternatiu s'anirà creant entre tots dos. Yang Ik-june va treballar com a actor abans de decidir narrar la seva pròpia experiència autobiogràfica

- Sell Out
Des del mateix començament, Sell Out! no sembla una pel•lícula corrent. Ella es diu Rafflesia Pong (que més o menys significa “flor pudent”) i és la presentadora d'un programa d'entrevistes ple d'ambició i d’odi vers els artistes. Ell és Eric Tan, un dissenyador molt innocent, la creativitat del qual li serveix de ben poc. Els dos treballen per a FONY, una multinacional que té com a lema ser original. Ambdós protagonitzen aquesta comèdia musical en clau satírica que remou els fonaments de la política de les grans companyies i destapa les grans mentides de la televisió. Sell Out! aborda amb ironia la interminable batalla entre art i comerç. Però sobretot, es burla de tot el que té a veure amb Malàisia, des de les pretensioses pel•lícules d'autor i la seva obsessió pels eurasiàtics, fins a les corporacions amb noms poc originals i l'ús del Manglish (anglès malaisi).

Divendres
- Love Exposure
Yu és un adolescent que s'ha criat en el si d'una família molt cristiana. Acabat d’ordenar sacerdot, el seu pare l’obliga a confessar els seus pecats, que ell comet buscant l'aprovació paterna. Amb diligència, Yu es dedica a obrar malament, fins que les seves fotos robades de calces de noies el catapulten a la fama. Però llavors coneix a Yoko i es veu embolicat en una misteriosa secta… Amb una durada de gairebé quatre hores, aquesta història d'amor èpica podria semblar una nova obra pretenciosa del director de culte Sion Sono, però en canvi resulta sorprenentment accessible. Barreja barroca i visceral de comèdia, acció, melodrama, història d’amor i estudi de personatges, Love Exposure està destinada a provocar tot tipus d'emocions a l'espectador. Complexa, excessiva, iconoclasta, irreverent i hipnòtica, aquesta obra mestra impactant i poc convencional està farcida d'elements que faran que als fans del cinema japonès i asiàtic els caigui la bava: humor a dojo, homenatge al cinema d'arts marcials, gore, traumes infantils, una secta repulsiva, porno i fins i tot lesbianisme. Sono es llença a la jugular de la societat nipona recorrent a l'estètica trash que excita els fans de la “Japanologia” i el resultat no pot ser més estimulant.

Dissabte
- Flower in the pocket
Flower in the Pocket és la pel•lícula que finalment ha situat al punt de mira a aquesta singular nouvelle vague del cinema malaisi, en la qual la producció de signe independent i la cooperació entre cineastes locals marquen la pauta a seguir per futures generacions. Un film petit i sense pretensions sobre dos germans que creixen sense mare i amb un pare que no els fa ni cas, rodat amb un gran sentit de l'humor i que barreja la comèdia absurda amb la sàtira social i les misèries familiars

- All around us
Kanao, un dibuixant i il•lustrador de poques paraules, treballa resignat com a sabater en un centre comercial. La seva dona li programa la vida amb exactitud fins a tal punt que té assenyalats els dies de la setmana que tindran sexe, amb l'objectiu de tenir un fill. Un amic al que feia temps que no veia li ofereix una feina com a dibuixant a una sala de tribunal on hi trobarà una manera d'expressar la seva vocació artística. Al llarg dels anys passen pel tribunal els pitjors assassins i criminals: els que han comès els crims més horrorosos, els que se’n penedeixen dels seus actes, els que se’n riuen de les seves víctimes. Kanao trobarà en ells la bellesa dels detalls, i així, al mateix temps que és testimoni dels pitjors horrors, anirà descobrint la humanitat i la tendresa que s'amaga en el seu interior. All around us tracta de la dificultat de les relacions de parella, de com el temps i altres factors inesperats poden provocar una gir a la vida i fer-te veure que llençar la tovallola no té perquè ser la solució. No cal perdre l'esperança.

- Still walking
Still Walking segueix tres generacions d'una família japonesa durant tot un dia. La pel•lícula explora com d’agredolç poden resultar les relacions familiars alhora que la gran veritat que cova sota la seva existència. Com cada any, uns fills ja adults visiten els seus pares per tal de commemorar la tràgica mort del fill gran, que fa 15 anys es va ofegar en un accident. El fill petit, Ryota, està ressentit pel favoritisme dels seus pares cap al seu germà mort. El seu pare, un metge jubilat, retreu al seu fill que no hagi seguit els seus passos com a metge i que a més s’hagi ajuntat amb una mare soltera. Al seu torn, la mare de Ryota està disgustada amb la seva filla. Lluminosa en la superfície però fosca en l’interior, la nova pel•lícula de Kore-eda és un retrat fidel de la complexitat de la família. La seva sorprenent simplicitat no només remet als clàssics d’Ozu, sinó també a l’obra d’una altra directora de la seva generació, Naomi Kawase, amb la qual comparteix l'obsessió per la vellesa, la família, les diferències generacionals i els contrastos entre tradició i modernitat


Diumenge
- The Rainbow Troops
Basada en un novel•la que ha venut més de 500.000 exemplars a Indonèsia, The Rainbow Troops narra la historia d'una professora idealista i els seus alumnes, els fills dels obrers pobres d'una illa rica en recursos naturals. L'amenaça plana sobre l'escola davant la possibilitat que sigui clausurada, però professors i alumnes lluitaran per guanyar-se el respecte del poble. Un canvi en la carrera del director, que ha rodat aquesta pel•lícula amb un repartiment d'actors no professionals.

- Winds of setember
Drama d'iniciació juvenil situat a la ciutat de Xinzhu el 1996. Un grup de joves rebels viu al marge de les normes que els imposa la severa directora de l’institut. Són nois amants del beisbol, les motos, la cervesa i el tabac. Per a ells els llaços d'amistat són prioritaris davant les obligacions familiars i acadèmiques. Tot i així, la graduació que els permetrà passar de curs farà que la seva amistat es vagi desgastant a poc a poc. El cap del grup, Yen, surt amb la l’atractiva Yun, a la qual li és infidel en repetides ocasions. El seu millor amic, Tang, li cobreix les aventures ja que en realitat està enamorat de Yun. La tensió entre ells anirà creixent fins que finalment explota. Al mateix temps que la relació entre els dos amics es va trencant, el grup també se’n ressent. Winds of September remet a una temàtica que el cinema ha explorat des dels anys 50 i que amb Marlon Brando com a paradigma, moto inclosa, ha perdurat fins als nostres dies

- My Magic
La vida de Francis, un mag famós ja retirat, és un descens imparable als inferns. Per oblidar ofega les penes en alcohol i amb prou feines arriba a finals de mes netejant un club nocturn. Té un fill de 10 anys que adora, però la culpa i l’embriaguesa contínua l’han convertit en un pare desastrós. El fill ha après a ocultar el seu afecte vers el seu pare i a tirar endavant amb la seva vida caòtica. Sol i amb els ànims destrossats, Francis vol redimir-se i tornar a guanyar-se l’amor i respecte del seu fill, així que decideix reprendre la seva carrera de mag. Eric Khoo és una figura clau en el ressorgiment internacional del cinema de Singapur, tot i que la crítica no sap ben bé com classificar-lo, en part perquè Singapur ocupa un lloc una mica estrany entre cultures, ideologies i geografies, i l’última obra de Khoo reflecteix perfectament aquestes ambigüitats. Segons el mateix director, per escriure el guió es va inspirar en La carretera, la novel•la apocalíptica de Cormac McCarthy, i en l’especial relació que s’hi estableix entre pare i fill.




Clar que per desgracia també hi ha pel.licules que em perdre tot i que m’agradaria veure-les, com la Daytime Drinking, però per desgracia el BAFF té aquestes coses: Moltes pelis i poques sessions per poder-les veure.

I res, ja aniré informant sobre el que penso del que vaig veient.
A veure si aguanto...

dissabte, 2 de maig de 2009

Pastel


Nou, clar que és un dir, manga al que estic viciat: Pastel. Com el nom mateix diu, és un shonen pastelós i enganxós com un cotó de sucre (bonica comparació). Però, igualment, té uns personatges que enganxen (vull fer el club de fans de la Manami i elevar la Yuu, la Tsukasa i en Tetsu a divinitats XD ). De moment vaig per el capítol 81, i a onemanga tenen penjats fins el 104, per tant aquesta nit em poso al dia XD


Per altre banda, avui hi ha hagut partida de warhammer a la “sala” del club de la “Serradora”. Vaig posant cometes perquè fins que tinguem les samarretes no serem club ni res (tampoc ho serem després, po almenys molarà XD ). Típica batalla gansa a quatre oponents per banda a 3000 punts per barba. I deu ni d’or de l’ho ajustada que ha quedat.
Cal dir que m’estic “consolidant” com a rei dels flancos. No se com m’ho faig que sempre em queden unitats defensat els flancs amenaçats o intentant destruir els flancs de l’oponent. En batalles ganses, clar. En aquest cas d’avui, de dos flancs al final un l’he dominat i quasi arrasat, i l’altre he contingut com he pogut la, segurament, unitat més bestia de la partida, però al final he caigut per culpa d’una carga de bretorians que m’han pillat de costat.
Pobres obrellaunes meus, Khaine està orgullós de vosaltres T.T

Les variacions i la meva llista d’exèrcit “extrema” ha funcionat a mitges. Mal dia per posar-me mooolta màgia quan a tothom se l’hi gira el cap alhora i decideix no posar màgies i si molts daus de dispersió. Clar que pitjor m’arriba a tocar nans a l’altre banda de la taula i després pla em cagaria amb tot. Però tot i això, encara deu ni d’or dels que m’han colat. Clar que l’efectivitat, tret d’un pou d’ombres, ha sigut nula.
Els assassins tampoc han fet gaire cosa. Massa salvacions especials a salvar decapitacions. Si ja és xungu matar un cavaller amb força tres, si a sobre l’hi foten especial ja n’hi ha per plegar veles. Viam, que això ho porto jo i haurien caigut igual com mosques, però justament avui ha sigut el dia de la flor al cul. Uns foten salvacions, altres dispersant i jo no foten disfuncions màgiques (i això que anava preparat). Vaja, que les magues no han fet els punts (be, una si... i ha acabat morta) i els assassins tampoc. Si és que ja ho deia jo, on hi hagi una hidra.... o dues, que no s’hi foti un elfu.

Sap greu no valorar la resta de contingents, però altre feina tenia a mirar com fer colar màgia (adoro la daga de sacrifici, crec que m’hi tornaré edicte, ¡Muahahahahah!) i a intentar col·locar els assassins perquè flotessin feina.
I per desgracia sols tinc dues fotografies de la partida, ja que estava massa liat i no he pogut fer de reporter gràfic.



I per acabar una cançoneta que em mola molt, copiada d’estil de Black Sabbath, i que, al veure com els meus oponents ho salvaven tot, m’he fet un fart de cantussejar.