"Un ratet lliure per a pensar en los pardals"

Per avui tenia una bona reflexió, ho juro. Em vaig passat quasi tres quarts elaborant-la i tal (òbviament, mentre era a classe), i tenia que girar al voltant del tema que em preocupa i que considero que és el mal de la nostre era (beneït Kirke...), i que no és altre que l’extrema racionalització i simplificació de tot plegat que ens porta a una mala utilització dels noms per designar les coses i que, per desgracia, origina el 80% dels mals entesos.

Peeeeero, no serà possible elaborar el meu discurs, ja que se me n’ha anat del cap. Suposo que és normal, coses de barallar-se amb la RENFE per trens que no arriben mai, trencar-se al cap buscant zumbats artistes que quadrin en l’esquema que tinc muntat per fer un treball, i 1001 coses que tinc al cap en posició de “sindrome del señor Burns” (ja sabeu, l’ho de tenir tantes coses que es col·lapsen i no en passa ni una, no solucionant res però tampoc estressant-te al respecte). Per tant, nanai.

Clar que tampoc m’hi penso fer mala sang, ja m’he fet gran com per fotrem nerviós davant de dates d’entrega i urgències acadèmiques. Durant molt de temps m’he adaptat al sistema, per tant ja seria hora que ells s’adaptessin a mi també una mica. Un pensament bastant naif i una mica ximple, cert, però últimament fa bon dia, la temperatura torna a ser agradable i, ara mateix, se m’acudeixen milions de coses més importants i interessants que posar-me a fer un estudi de teologia sufí.
Mmm.... ara aquí quedaria be un proverbi taoista. O no. Qui sap. I, ben mirant, tampoc és que importi.

Però, com diu la cançó, “és davant dels problemes que sabràs com és la gent, si és de pasta de farina”. Per tant, a veure si abans de dilluns soluciono un grapat de coses: treballs, llistes, beques i feina, feina, feina.
I ja que he començat, acabem de postejar el tros de la cançó que falta:

“Uns lluïxen de molt
i tenen gran apariència.
Sempre es fan de notar
davant de la concurrència.
Són com gallines lloques
que coven ous aigualits
i no tenen cap paciència.

Si el món encara rutlla
és gràcies als que no es veuen,
que callen i van fent
i són lo profit de la gent.
Són com un gra de blat
que la vida va molent
per tornar-se pa calent!

Gra, farina i pa,
vida, treball i aliment.
No et queixes que seràs lloca
i tots sortirem perdent.

- Veigues com és la farina;
sempre blanca que blanca
sempre fina que fina.
Veigues com és la farina
sempre blanca,
sempre fina.”