Reprenent el blog

Ieps, bones, quant de temps!
Si en feia de setmanes que no tocava això... però l’ho promès és deute, i per tant abans de tornar a comentar les meves rareses i curiositats de sempre, millor acabem el capítol del BAFF amb les cròniques (reposades, refredades i digerides a hores d’ara) de les pel·lícules que vaig anar a veure, que son unes quantes.

- Echo of silence
Bona manera de obrir (almenys des del meu punt de vista) el festival. Un film lent, pausat, angoixós i traumàtic. I, en contra del que un pot pensar al llegir la frase anterior, la peli passa ràpid i és de bon veure. Situar la pel·lícula a Hokkaido permet dos detalls molt ben trobats: l’amplitud del territori i la separació entre nuclis habitats permet una correlació amb el desemparament i la solitud dels protagonistes, cada un abandonat a la seva sort en la seva peculiar illa de pensaments i circumstancies; i la blancor de l’omnipresent paisatge nevat, fred i sòrdid, permet que l’espectador entri en una dimensió freda i angoixant on la pura blancor de la neu distorsiona i cega a tots per igual. En definitiva, una pel·lícula molt bona que te deixa amb una desagradable sensació d’impotència.
La imatge de la peli, un mut intentant parlar per telèfon. Si aquesta no és una imatge d’angoixadora , pertorbant i dolorosa impotència, ja em direu vosaltres que és.

- Parking
Brutal còctel nocturn de surrealisme, violència, tendresa, compassió, ira i deixadesa. El que l’hi pot arribar a passar a un a la il·luminada nit de Taipei (com tota ciutat asiàtica, els llums de neó son omnipresents i desfiguren la realitat fins a deixar-la irreconeixible). Molt divertida i trepidant, per mi la millor peli del BAFF d’aquest any. Grans personatges, cada un amb les seves febleses, passat i incertesa cap al futur, uns avis desesperats i que anhelen la visita del fill mort, prostitució de baixa estofa i caps de peix al lavabo. Recomano molt el seu visionat, per anar be amb un cubata/beguda alcholica a la mà.

- Blind pig who wants to fly
Sense cap mena de dubte, la més rara de totes. Dentistes fans d’Stevie Wonder (fins als punts de rebentar-se els ulls ells mateixos), amistats problemàtiques per qüestions de raça, una estranya parella de gays mafiosos i, una vegada i un altre, la cançó (majoritàriament amb playback, cantussejada per algun actor) de “I just call to say I love you”, cançó que al final de la peli odiava a mort com quasi tota la sala. Si volien posar frenètic al públic, ho va aconseguir.
Curiosa, molt curiosa. No passarà a la historia del cine, però si voleu veure un cinema... diferent i suggeridor, aquesta és la vostre peli. No recomanada per gent que ja ara te tírria a la cançó de Stevie Wonder.

- Service
Potser soc jo, potser era la peli, però a mi el neorealisme no m’acaba d’agradar. Comprenc que és interessant veure 24 hores d’una família en caiguda lliure, contemplant les intimitats de la família, els seus problemes, el seu dia a dia així com el dels usuaris del cinema que regenten. Ara bé, a mi se’m va fer llarga.
Tot i això s’ha de reconèixer el gran talent dels actors, la brillant representació de la caòtica Manila, els moviments de la càmera i, com no, sempre és curiós veure i escoltar els deixos castellans que encara hi ha a la llengua de Filipines.
La pel·lícula va ser condecorada amb el premi Cinematk, per tant se suposa que amb això s’ha guanyat el poder ser projectada als cinemes espanyols, sols que segurament la passaran en aquells que estiguin ben lluny dels cercles comercials. Amb fi, s’ho mereix, no cada dia es veu un film increïblement ric, modern, provocador i presidit per dos inoblidables personatges femenins.

- Tsukushi Public Library
Curt que vaig poder disfrutar juntament amb un documentals “de cuyo nombre no quiero acordarme”. Surrealista, vibrant i amb grans dosis d’humor. Pel que dura és dels films que més recordaré, sobretot de l’inesperat final musical XD


- Crush and Blush
Gran pel.licula koreana, d’un humor, vitalitat i patetisme increïbles. Un actriu amb molta, increïble força, i uns personatges d’allò més interesants.
Molt recomanable, això si, sols per aquells incondicionals de l’humor asiàtic. Diguem que a la resta els hi costarà entrar, però un cop dins disfrutaran com nans ^^


- Achilles and the tortoise
La nova de Kitano. Fa falta dir alguna cosa més?
Si. La historia d’una vida, una reflexió continuada i hiper interessant sobre l’art i el paper de l’artista. Com sempre, hiperbòlica i amb moments de gran humor, com també amb moments de gran violència visual.
És Takeshi Kitano, que us esperàveu?


- Breathless
El film guanyador del premi gros del festival. Una gran, enorme, pel·lícula carregada, saturada de violència.
Puc discrepat sobre que s’endugués el Durió d’Or, però no puc discrepar en absolut en que es tracta d’una gran pel·lícula amb un final terriblement agredolç i dur.

- Love Exposure
Premi del públic, i no m’estranya. Titànica pel.licula d’unes quatre hores de duració, que dona per molt i més. I l’ho bo és que passa de forma ràpida, amena i fascinant. Com he dit, quatre hores donen per molt, així que hi trobareu tot allò que us imagineu. Toca tots els gèneres, tots els registres, totes les fibres sensibles.
Film de culte d’un director de culte, Sion Sono (el mateix que “el club del suïcidi”, que va aconseguir omplir l’auditori del CCCB fins al punt que un pobre és va tindre que asseure al meu darrera sobre una taula per poder veure-la (havien venut una entrada de més i el senyor és va negar per tots els sants del cel a recuperar els calers, ja que ell volia, desitjava, veure la peli). Altament recomanable, oi tant. I, si la trobeu amb uns subtítols potables, me la passeu ^^




- MY DARLING OF THE MOUNTAINS – TOKUICHI IN LOVE
Emotiva, curiosa, graciosa i entendridora comèdia de situacions amb dos cecs com a protagonistes, dos grups d’estudiants, una dama de Tokio, un lladre i un home amb una feina misteriosa acompanyada d’un nen que no para de buscar companys de jocs.
Un bon film per passar una tarda/nit avorrida i calorosa d’estiu, ja que sens cap mena de dubte és molt refrescant i àgil en el seu desenvolupament.


- GLASSES
I parlant de pel·lícules curioses, vaig tindre la sort d’anar la segona sessió del film inaugural del BAFF, i no m’estranya que la tornessin a passar. Estranya, amb tocs surrealistes, i divertidíssima peli costumista. I, per sobre de tot, rara i curiosa. Una pel·lícula per aprendre a anar lent i a agafar-se les coses amb parsimònia i calma.
De totes les pelis del BAFF, si n’hagués de recomanar dues, aquesta seria la segona (com heu pogut endevinar, la primera seria la excessiva Love Exposure), ja que el seu visionat és imprescindible, i com més aviat millor, ja que estic segur que ràpidament es convertirà en un fil de culte.

I això és tot (crec). Per més informació, si busqueu els arguments teniu la meva entrada anterior, i si us interessen actors i actors, la pàgina del BAFF és el que necessiteu: http://www.baff-bcn.org/ca/programacion

De cara a futures adicions del BAFF, crec que canviaré el meu modus operandi. Per una banda, la saturació de tantes pelis ha causat en mi que sols recordi vivament l'impacte de les primeres, i també ha deixar amb un estat llastimos la meva economia. Per tant, tot i que la tentació d'anar a veure tantes pelis bones hi serà sempre, crec que és millor triar be i sols anar a veure unes poques i, si pot ser, amb un dia o dos mínim de descans.

I res, amb això deixo per acabat el llarg (més per les dates que no per el festival en si) episodi del BAFF, i demà o aviat aviat ja postejare alguna cosa, que tinc moltes coses que ensenyar ^^