dimarts, 17 de febrer de 2009

Ja fa dies que no actualitzava, clar que tampoc és que tingui molt a dir. Però ja se sap, quan més tardi a posar alguna cosa més mandra em fotrà continuar. I no és plan d’abandonar-ho al segon més, oi?

Per començar, el nou PV dels Beat Crusaders. No és res de l’altre món, no a primera oïda, clar que comparat amb els singels de l’anterior tongada.... i n’era i molt de bo el popdod.


Pos esu, aquí el teniu: Phantom Planet.

http://www.youtube.com/watch?v=ymOkeQ94P3c






Per altre banda, recomanació de manga: Sundome:

Com Toshiue no Hito, aquest també és un manga classificat com a mature. L’argument seria... per dir-ho de forma resumida, les putades, males passades i reptes (sempre amb recompensa) que una mossa l’hi fot a un company de classe d’allò més introvertit, tímid i freak que està penjat d’ella. El que al·lucina no son les putades i allò que rep a canvi, sinó el caràcter dels dos protagonistes: el tio que, de mica en mica, es va convertint en una sombra d’ell mateix, totalment dominat per la noia i en picada lliure cap a nivells de perversió cada cop pitjors. I, com no, la personalitat de la noia, misteriosa com ella sola i poqueta cosa (po mona), amb la salut deteriorada i sempre (o quasi) a un pas de endavant de tot i tothom. Rara, rara, rara...
Els personatges corals també son molt divertits... com els tres otakus del culb del qual formen part (cada un més fracassat i rar), aixi com una gal més tonta que feta per encàrrec que se’ls hi afegeix per no se quin motiu estúpid.
Altament recomenable per riure i de tant en tant posar-se les mans als caps i exclamar un “lleeeeeeeeig” o, en el seu defecte un “no foteeeeeeem!!”.



Aquí teniu unes quantes imatges per que us feu a l’idea de l’estil de dibuix i de l’humor que gasta (molt innocent po a l’hora, si t’ho penses, horroritzador al imaginat trobar-te en una situació semblant).






L'ho que deia, fot por XD

















Vull aquesta semarreta!!!
PD: per si no es veu be, diu: Zombie life - Eating, getting beaten, walking





Bona reflexió, si senyor.

Per si us entren ganes de llegir, aqui el teniu: http://www.mangafox.com/page/manga/series/3412/sundome/?no_warning=1
....
....

Viam que tinc per omplir una mica.... Deixem mirar que tinc aquí per fer una mica d’escrit...
Va, l’ho primer que he trobat, una mica de les glosses d’Eugeni d’Ors.

Libació a Hermes

Jo també vull oferir una libació a Hermes; però l’hi ofereixo avui, no com a patró de l’enriquiment, sinó com a patró dels límits.
---
Cal amar la pròpia puixança; cal amar també els popis límits.
---
Lo més espiritual de les coses és tal vegada el seu pur contorn.
---
Literatura.
Cada mot que pot tenir una ressonància infinita: però l’excel·lent escriptor és el qui sap renunciar-hi sovint.
Els grecs no se’n valgueren mai.
---
Transmutació de valors. Jo no he tingut fins ara l’atreviment d’acomplir-la, però un jorn la vull intentar. Provaré d’invertir el valor pejoratiu i melioratiu que avui tenen respectivament les paraules “superficial” i “profund”; fent així de “superficial”, un elogi; de “profund”, un blasme.
---
El bon patriota estimarà la Pàtria; mes també les seves fronteres.
Enamorar-se, en l’adolescència, és un progrés; se passa d’amar l’amor a amar les dones. Casar-se, a la joventut, és un altre progrés; se passa, d’amar les dones, a amar una dona.
---
L’admirable símbol: un triàngul i un ull al mig.
Que cadascú, en escala gran o petita, sia un triàngul d’abnegació, de disciplina, d’obediència, abarcant un ull infinit, d’omnicomprensió i de llibertat.
---
Un triàngul està bè. Un pentàgon, un hexàgon, un heptàgon, encara estan bé. Però lo millor que es pot fer, quan ja es comença a devenir dodecàgon, és inscriure’s en un cercle.
---
El culte dels límits és l’essència de l’esperit clàssic.
---
Amb la mà segura i el cor tranquil alço la copa en aquesta libació a Hermes, patró dels límits, que en posa a la meva petita riquesa i que en posarà també a la meva curta vida.

8-IV-1912
Sempre és apassionant llegir a Eugeni d’Ors, no sempre es poden tenir a les mans els escrits que varen formar estèticament i moralment a tota una generació... generació que, per cert, sel va acabar carregant i, emprenyat com unes tenalles, va enviar-ho tot a la merda per anar a viure a Madrid.
No se on era que es criticava aquesta visió tripartita del Noucentisme (i, com ja sabeu, sense el Noucentisme ara no seriem sinó escorrialles) amb un Prat de la Riba al timó polític, Carner al literari i Eugeni d’Ors a l’intel·lectual. Ja ho buscaré, però l’article deia, bàsicament, que tot i els crits i estirabots de Xenius, aquest mai va tenir un paper gaire rellevant en la construcció de la Catalunya de la qual som hereus. Era interessant i, si t’ho mires be, no deixa de tenir part de raó.

1 comentari:

  1. Sí, és el manga que em vas passar.

    Ho sento però a mi aquest home no m'agrada.

    M'alegra que t'hagi agradat La partida de Hanna. Penso penjar més relats, ara estic pendent de transcriure Viven en conchas. Una passada també.

    ResponElimina