dijous, 12 de febrer de 2009

Pàgina a l’atzar, paràgraf aleatori

Pàgina 118, tercer paràgraf.

Observeu que en els bojos, els més malenconiosos i desesperats, és naturalíssim i freqüent un riure estúpid i buit, que no ve de més enllà dels llavis. Us agafaran la mà amb una mirada profundíssima, i quan us la deixin anar, us diran "adéu" amb un somriure que semblarà més desesperat i més boig que la pròpia desesperació i la bogeria. Cosa, però molt notable fins i tot en els savis reduïts a la completa desesperació de la vida, i sobretot un cop concebuda una resolució extrema, que els fa reposar precisament en aquesta condició extrema de l’horror, i els calma, convençuts, finalment, de la venjança sobre la fortuna i sobre si mateixos.

Cap dolor provocat per cap desgràcia no és comparable al que causa una desgràcia greu i irremeiable que sentim que ens ha arribat i que la podríem evitar, en fi, al penediment viu i veritable.
Tant el bé com el mal esperat són habitualment més grans que el bé o el mal presents. La causa de totes dues és la mateixa, és a dir la imaginació generada per l’amor propi ocupat, en el primer cas, per l’esperança, i en el segon, per la por.


Paraula de Leopardi, amen.


Noves entrades temàtiques, de tant en tant pillaré alguna ma innocent del msn que triarà una pagina del incommensurable Zimbaldone de G. Leopardi. I, òbviament, si veig que és molt llarg o avorrit, modificaré mínimament l’elecció... una cosa és veure que surt, l’altre haver de picar pàgines i pàgines.




I ara, després d’aquest banner publicitari (si veig que queda be ja en fotre més i variats, que tampoc vull avorrir el personal), passem a novetats.

Sobre el CAP, finalment ja se de que em tocarà fer classe. Ni més ni menys que de La mort a Venècia de Thomas Mann. Ufff.... sincerament, hauria preferit 100 cops un altre tema, la narració de Mann m’inspira massa respecte com per intentar jo explicar-la a alumnes de segon de batx. (beneïda Literatura Universal). Però en fi, es tindrà que intentar l’impossible i no quedar-me sols en les primeres vuit línees de la novel·la, vuit ditxoses línees bàsiques per entendre que collons està a punt de passar. Thomas Mann era un geni, un geni pervers i tremendament genial... i enlloc es veu tan be com a La mort a Venècia. Per no parlar de la seva brutal adaptació cinematogràfica, que, tot i les llicències, Visconti aconsegueix posicionar-se a l’altura de la narració.
Un dia d’aquets tinc que intentar fer-me amb tota la filmografia de Luchino Visconti, director que idolatro des que vaig veure la seva extremadament formidable i brillantíssima El gatopardo.




----------------------------------------------------





Per acabar, nova figura de Lucky Star, aquest cop de la tusndere preferida per tots (no, ella no, l’altre... que després ens pega). Pel meu gust l’hi falta un punt de vergonyosa altivesa made in Kagamin... però ja és a títol personal.

Com sempre, suposu que el preu rondarà els 50 euros aprox. Si és que l'ho de "bueno, bonito, barato" rarment s'aplica en el mercha...




3 comentaris:

  1. Ramon, responent als teus comentaris:
    1)T’haig de dir que per res sento que les meves explicacions siguin de caire naïve. L’únic que hi veig, mirant-ho objectivament, són els desitjos més íntims d’una persona somiadora i amb una gran dosi de sentimentalisme. Tant dolent és això? Jo crec que no; és més, m’hi trobo ben a gust i tot, sent així. I a qui no li agradi, que s’hi posi fulles.
    2)Pel que fa al comentari sobre el “despreci cap a l’anterior implicat”, haig d’informar-te que no anaves errat, en un aspecte: els subjectes en qüestió no van resultar ser tal com jo m’esperava; alguns per pedants, d’altres, per fer com si jo no hagués existit mai, tot i haver viscut experiències conjuntes. Com a conclusió, puc dir que he estat de pega i/o no he sabut escollir encertadament aquells qui haurien d’haver estat agraïts que em fixés en ells. No es tracta, aquest, d’un sentiment en augment del tipus “no me beso porque no me llego”, simplement he après a valorar-me més i, en conseqüència, em veig amb més força.
    No he buscat cap justificació poc fundada per a arribar a aquesta concepció de tals individus, sinó que el transcurs dels esdeveniments (majoritàriament determinats pels passos d'ells) m’han fet arribar a adquirir aquesta postura crítica i, per què no dir-ho, actualment sarcàstica envers els “anteriorment” implicats.
    3)Finalment, sóc de la opinió que el fet de tenir una bona disposició a arriscar-se (fent referència al teu comentari de "qui no arrisca no pisca") és un punt a favor teu però, no obstant, cal fer certes matisacions. Quan un veu que en un determinat context, el fet d’arriscar-se pot derivar-se en sortir-ne escaldat, les circumstàncies ja pesen sobre si mateixes. Cal saber sospesar els pros i els contres de cada situació concreta; mai una norma s’ha d’admetre com a vàlida universalment. Del contrari, es creen situacions conflictives, tal com es veu en el dia a dia. Un exemple ben clar: quan un generalitza el comportament d’una determinada ètnia, és quan comencen a aparèixer els prejudicis, donat que no han considerat les possibles excepcions. Així doncs, una pauta de comportament admisible com a vàlida en qualsevol situació ens pot dur a situacions compromeses, com et deus haver adonat.

    P.D. No, no sé què vol dir “pisca”.

    Fins dilluns.

    ResponElimina
  2. Precisament en una de les pràctiques del Monegal podíem analitzar "La mort a Venècia" i l'adaptació que Visconti va fer-ne. Confesso que no he llegit cap llibre de Mann tot i que tinc a casa "La muntanya màgica". A veure si un dia sóc capaç de llegir-lo en alemany XDDD

    Apa, ens veiem dilluns :) I has de venir perquè he portat rosquilles de Madrid i vull que en mengis ¬¬

    ResponElimina
  3. Ramon, m'he fet un blog, però no n'asseguro la continuïtat XD

    ResponElimina