dilluns, 24 d’agost de 2009

Apocalypse Of The Heart

Fa escassos minuts he acabat de llegir “Kokoro”, de Soseki Natsume. I val a dir que estic traumatitzat com feia temps que no estava. Sempre, quan acabo un llibre dels que m’agraden, quedo com desorientat i amb l’ànim afectat, però mai com fins ara. I és que Kokoro és més que un llibre, és un testament, és el cor d’un home obert de bat a bat per tal de poder-lo observar i estudiar, amb les seves coses bones i les seves coses dolentes. El llibre no inclou ni frases exemplars ni ensenya res, sols mostra un cas a partir del qual s’espera que el lector en pugui extreure alguna cosa, per tal que el patiment i el dolor d’una vida no hagin existit fútilment.

El llibre, amb una molt bona introducció i estudi de Carlos Rubio, està separat en tres parts. La primera és la trobada del protagonista amb aquell a qui sempre es dirigirà com a sensei (mestre). Una primera part on la joventut del protagonista topa amb la maduresa del sensei, i que serveix per conèixer de primera mà la misteriosa figura del sensei i la seva amable esposa.
La segona part tracta sobre la família del protagonista, que viu dies difícils per la malaltia terminal del pare. Tot i això, el record i la figura del sensei sempre està present. És estant en aquest ambient quan arriba una llarga carta de sensei.
I aquesta carta és la tercera part. Una tercera part on sensei descobreix el misteri de la seva vida, mostrant el perquè és com és i les circumstancies i desventures que va viure. Carta visceral, plena de confidències, tempos, angoixes, alegries i neguits. Una carta que mostra un cor obert, i redéu quin cor.
Cada part està dividida en un gran nombre de capítols, d’entre dues i quatre pàgines. Ens trobem, per tant, davant d’un llibre de lectura fàcil que disposa de múltiples facilitats per aparcar la lectura gràcies a la seva fragmentació. Però ans al contrari, en lloc de facilitar el descans, l’amable, acurada i senzilla prosa de l’autor fa que mai en tinguis prou, que sempre vulguis llegir una mica més a l’espera de resoldre el misteri de la vida de sensei.

Carta, vida, plena d’una angoixa, una angoixa tant bestial que acabarà esdevenint una autèntica malaltia mortal que portarà a la ruïna la vida i l’ànim del sensei. Al llarg del llibre s’arriben a intuir algunes coses, com si fos d’una novel·la detectivesca, però no és fins a la confessió que no s’entén el dolor immens i la feixuga i deformadora culpa que reposa sobre les seves solitàries espatlles.

Em quedo amb una reflexió que sorgeix cap al final, reflexió sobre un cas real que es pot buscar per internet.
“El general Nogi había estado esperando durante treinta y cinco años la oportunidad para quitarse la vida y pensando sólo en la muerte. ¿Qué había sido más doloroso para ese hombre, esos treinta y cinco años vividos o el momento de clavarse la espada en el vientre?”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada