Wasted Youth

A hores d’ara tindria que estar treballant, fent l’sprint final de dues setmanes abans de la data d’entrega. Però, curiosament, ni estic treballant en els dos últims i difícils treballs, sinó que em trobo encallat amb els preliminars. I encallat, siguem sincers, perquè em don la gana, ja que el que fa mig més que “suposadament” estic fent no és sinó una tonterieta, una redacció de no res. I malgrat tot no avanço, entre moltes altres coses perquè no tinc l’humor ni els ànims per fer-ho. I és que no hi ha res pitjor que deixar-se portar pel corrent, ja que la majoria dels cops acabes a llocs on no volies anar a parar, i amb la ressaca (marítima per continuar amb el joc) massa forta com per tornar a bon port. Arribats a aquest punt de no retorn, sols hi ha dues alternatives: ofegar-se, tant si és en un got d’aigua com en el més profund dels oceans, o continuar nedant a l’espera de trobar terra o ofegar-te igualment -però una mica més esgotat que no de l’altre manera -.

Bonica parafernàlia per dir que en lloc de treballar estic escrivint aquesta ressenya, ressenya d’un anime del 1991 que he trobat per casualitat i que, sorprenentment, m’ha agradat i l’hi trobo més carn de la que em pensava. La sèrie (13 capis) respon al nom de Kacho Oji, coneguda per terres de parla anglesa per The Legend of Black Heaven.

L’argument és, tel miris per com tel miris, depriment. Ens situem a la vida de Oji, un home de quaranta anys llargs, pare de família (un fill) i empleat en una oficina on la seva feina és respondre al telèfon i entrar sense parar dades a l’ordinador. Vida buida, ja que res l’omple degut a la seva joventut: estrella de rock. Si, de jove Oji havia estat el guitarrista d’una famosa banda de hard rock, Black Heaven, de la qual sols l’hi queden els records i l’esposa, una antiga fan que, amb els peus molt a terra, intenta un cop rera un altre llençar tots els objectes plens de records del pobre Oji, així com recriminar-li constantment que deixi de somiar despert, que ja te una edat. Aaaaaai els records.
A partir d’aqui sorgeixen extraterrestres, una guerra a nivell universal i una antiga i estranya maquina de guerra que sols reacciona davant el so que Oji crea amb la guitarra. I aqui tornrn a sorgir els problemes, Oji s’emociona ja que es pensa que de nou ha trobat el que l’hi agrada, però en realitat sols és utilitzat sense escrúpols ja que els extraterrestres ni els interessa ni els hi agrada la musica terrícola. També intenta tornar a ajuntar la banda per ajudar-lo, però sols aconsegueix fer el ridícul ja que tots tenen ja una vida i una família de la que ocupar-se. I Oji, per tal de tornar-se a sentir realitzat, abandona la seva dona i fill que, finalment, fotran el camp incapaços d’aguantar més un marit que s’ha trastocat.
La resta, per qui es baixi l’anime.

En general, doncs, és una molt bona sèrie amb una banda sonora flipant plena de solos de guitarra elèctrica i un opening d’allò més enganxós. El problema ve quan un hi pensa i l’hi ve al cap aquella cançó, també enganxosa, de Meat Loaf: Everything Louder Than Everything Else. A la cançó, i com la gran majoria de la gent pensa, es diu que “a wasted youth is better by far than a wise and productive old age”. Segur? Veient l’exemple de la serie jo tinc els meus dubtes.
Per començar, a hores lluny es veu que l’intensa i irrepetible joventut del protagonista sols l’hi ocasiona problemes. I és Logic, un cop tastes l’ho increïble l’ho normal i quotidià et sembla buit, i una existència buida de tot significat i il·lusió és la que porta Oji. I no és sinó l’aferrament al somni de continuar tocant que el porta a perdre tot el que havia guanyat amb esforç, recuperant la vitalitat perduda, si, però a canvi de quedar-se sense família i l’estabilitat aconseguida, i tot per ajudar en una guerra que, tant bon punt acabi, el deixarà encara més buit que en un principi.
Que en el seu moment una wasted youth és millor que una wise and productive old age? Clar, carpe diem. I és normal pensar així.
Llàstima que ni jo ni ningú és objectiu. Be, ho seria un jubilat que ja ha passat per la seva joventut i la seva etapa productiva. Però tampoc no seria del tot objectiu, trobant a faltar el seu vell i cansat cos la vitalitat de la joventut. I és que la salut i el trobar-se ve tira molt.
M’agradaria saber, objectivament, que és millor. Si no perdo la meva capacitat d’abstracció i encara estic viu, d’aquí a 50 anys espero recordar això que escric ara per poder fer un analisi millor. Llàstima que d’aquí 50 anys ja estaré enterrat.... el 2012 s’aproxima, qui sigui que em llegeixi, i quan la pandèmia vírica ens estigui infectant a tots, recorda que en algun lloc jo m’estaré podrint amb un somriure a la boca per tenir raó. Tenir raó al final encara que sigui per coses dolentes: l’alegria del tonto o el gafé....