El Jo de les pàgines que vénen a continuació de vegades, més ben dit, sovint camina pels límits d'aquesta dissolució, mira com el solc que deixa la seva vida es dissipa darrera seu, però és un guerriller que intenta resistir a aquesta dispersió i vol emportar-se amb ell -fidel a tot, a pesar de tot- tota la vida, com una tortuga que viatja amb la seva casa. Quan es perd en el món i s'abandona al món es disgrega, però al final també es reconeix i es retroba, tal com diu la paràbola de Borges que vaig triar com epígraf dels meus "Microcosmos": «Un home es proposa la tasca de dibuixar el món. Amb el pas dels anys, omple un espai amb imatges de províncies, de reialmes, de muntanyes, de badies, de naus, d'illes, de peixos, d'estatges, d'instruments, d'astres, de cavalls i de persones. Poc abans de morir, descobreix que aquest laberint pacient de línies traça la imatge del seu rostre».
Claudio Magris, El viatjar infinit. Edicions de 1984, Barcelona 2008.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada