Trens

Actualment, difícilment un pot evadir-se del “mundanal ruido”, ja que arreu sorgeixen cartells que vulguis no t’informen per tornar-te al món real. Un d’aquests indicadors és la via del tren, que on vulgui que es trobi, senyala que ens trobem al món real; no hi ha element més característic de la civilització del S.XX. I em sembla un aparell antipàtic i inhumà: fot un terrabastall transportant centenars de persones tancades dins una caixa. Despiadadament, les transporta a velocitat uniforme, paren a les mateixes estacions i tots adquireixen el mateix aroma a suor. Es diu que la gent puja i viatge en tren, però jo dic que són carregades i transportades. Poques coses deprecien més l’individualitat que el tren. La civilització moderna utilitza tot recurs possible per desenvolupar l’individualitat, i després de realitzar-la aquesta és trepitjada com tots els mitjans a l’abast. Atorga uns metres quadrats a cada persona i els diu que ja són lliures dins d’aquests límits. Al mateix temps construeix carreteres i línees de ferrocarril, i l’espanta augurant tota classe de funestes conseqüències si s’atreveix a fer una passa més enllà dels límits. És natural que, qui és lliure dins d’un marc determinat, també vulgui ser-ho més enllà d’aquests confins. És digne de compassió un poble civilitzat que, dia i nit, rossega els barrots de la seva presó tot anhelant llibertat. La civilització concedeix llibertat a l’individuo, el tenca com un tigre d’uns d’una gàbia perquè tingui espai per moure’s a voluntat, i així conserva la pau en aquest món. Però la pau no és autentica. Aquesta pau s’assembla a la del tigre del zoo que des de la gàbia contempla els visitants. Només caldria trencar un dels barrots per desencadenar la confusió al món, tindríem una segona Revolució Francesa. Ara el que tindríem seria la revolució de l’individuo. Ibsen, el magnífic escriptor nòrdic, ha treballat a consciència que portarien a aquest esclat. Quan veig la violència amb la que es mou xarbotejant el tren, considerant indiscriminadament a tots els seus ocupants com simple mercaderia, i veig com files i files d’éssers humans són engolits per les seves múltiples boques, omplint una llarga filera de vagons als quals no importa gens l’individualitat, penso: “És perillós, vigileu, o la civilització actual acabarà sucumbint a aquest perill”. El tren que avança maldestrament i a cegues enmig de la foscor és un exemple del perill que amenaça la civilització moderna.
Clar que potser ja és massa tard.