In Memoriam

Com tothom ja deu saber, i com repetiran les televisions, diaris, ràdios i tertúlies de perruqueria al llarg d’una temporada, aquesta matinada ha mort el Rei del Pop, Michael Jackson ens ha deixat. Pitjor gust de boca els hi deu haver quedat als seus fans britànics que encara ara l’esperen amb l’entrada a la mà.
Figura ambigua com poques, mediàtica (en el bon i el mal sentit de la paraula), freak com pocs, sac de traumes i geni indiscutible de la música.

L’autòpsia ens revelarà moltes coses, i és que ara toca mirar que hi ha sota les catifes i vendre exclusives. Segur que sortiran més “presumptes” nens víctimes de porcades (permeteu-me que dubti de tot plegat...almenys fins que un jutge digui el contrari), així com malalties, traumes i que se jo.
El que no deixa de ser irònic és que, finalment, el Rei del Pop passarà per ultimíssim cop pel quiròfan, font de tantes crítiques i desperfectes cutanis.


Molt s’escriurà sobre Michael Jackson, però el que és cert és que ara forma part del panteó de la contemporaneïtat, gràcies a la seva música revolucionaria, estrafolaris passos de ball (Moonwalk poweeeer!!) i controvertida figura mediàtica.

Personalment, Jackson és mereix el tracte que s’acostuma a fer a totes els morts: recordar únicament les coses bones. Almenys és el que jo faré...

Parlant del Moonwalk: http://www.youtube.com/watch?v=s7MmEMrCRfc&feature=related

I com que cadascú deu tenir la seva cançó/vídeo predilecte, i el youtube n’està ple, passaré de fer recopilatori i que la gent s’espavili surfejant.

"todo lo mudará la edad..."

Gènere, subgènere o forma fixa?

Bernardo Tasso

Mientras vuestro áureo pelo ondea en torno
de la amplia frente con gentil descuido;
mientras que de color bello, encarnado,
la primavera adorna vuestro rostro.

Mientras que el cielo os abre puro el día,
coged, oh jovencitas, la blor vaga
de vuestros dulces años y, amorosas,
tened siempre un alegre y buen semblante.

Vendrá el invierno, que, de blanca nieve,
suele vestir alturas, cubrir rosas
y las lluvias tornar arduas y tristes.

Coged, tontas, la flor, ay, estad prestas!
fugaces son las horas, breve el tiempo
y a su fin corren rápidas las cosas.


William Shakespeare

La meva amant té uns ulls que estan lluny de ser un sol;
el vermell dels seus llavis ho és molt menys que el corall.
Els seus pits no són blancs com la neu, i no em dol.
Si els seus cabells són fils, negre n'és l'escampall.

Són blanques i vermelles les roses damasquines,
però, a les seves galtes, no hi veig roses així;
hi ha molts perfums delícies i olors molt més divines
que les del seu alè quan està prop de mi.

M'agrada quan la sento parlar, pro sé molt bé
que la música sona amb un so més dolç.
No sé pas com caminen les dees; ara bé:
la meva amant camina trepitjant terra i pols.

I tot i això, pel cel, és molt més excel.lent
que les que símils falsos descriuen falsament.


Luis Alberto de Cuenca

Collige, virgo, rosas

Niña, arranca las rosas, no esperes a mañana.
Córtalas a destajo, desaforadamente,
sin pararte a pensar si son malas o buenas.
Que no quede ni una. Púlete los rosales

que encuentres a tu paso y deja las espinas
para tus compañeras de colegio. Disfruta
de la luz y del oro mientras puedas y rinde
tu belleza a ese dios rechoncho y melancólico

que va por los jardines instilando veneno.
Goza labios y lengua, machácate de gusto
con quien se deje y no permitas que el otoño

te pille con la piel reseca y sin un hombre
(por lo menos) comiéndote las hechuras del alma.
Y que la negra muerte te quite lo bailado.

Esperant

ESTRAGON: Para que todo fuera bien habría que matarme, como al otro.
VLADIMIR: ¿Qué otro? (pausa) ¿Qué otro?
ESTRAGON: Como a billones de otros.
VLADIMIR: (sentencioso): Cada cual con su cruz.
(suspira). Al principio pesa pero cuando llega el fin uno casi ni la nota.
ESTRAGON: Entretanto, intentemos hablar sin exaltarnos, ya que somos incapaces de callarnos.
VLADIMIR: Es cierto, somos incansables (en l’original, “intarissables”).
ESTRAGON: Es para no pensar.
VLADIMIR: Tenemos justificación.
ESTRAGON: Es para no escuchar.
VLADIMIR: Tenemos nuestras razones.
ESTRAGON: Todas las voces muertas.
VLADIMIR: Hacen un ruido de alas.
ESTRAGON: De hojas.
VLADIMIR: De arena.
ESTRAGON: De hojas.

(Silencio)

VLADIMIR: Hablan todas a la vez.
ESTRAGON: Cada cual para sí.

(Silencio)

VLADIMIR: Más bien cuchichean.
ESTRAGON: Murmuran.
VLADIMIR: Susurran.
ESTRAGON: Murmuran.

(Silencio)

VLADIMIR: ¿Qué dicen?
ESTRAGON: Hablan de la vida.
VLADIMIR: No les basta haber vivido.
ESTRAGON: Necesitan hablar de ella.
VLADIMIR: No les basta con estar muertas.
ESTRAGON: No es suficiente.

(Silencio)

VLADIMIR: Producen un ruido como de plumas.
ESTRAGON: De hojas.
VLADIMIR: De cenizas.
ESTRAGON: De hojas.


(Largo silencio)


VLADIMIR: ¡Di algo!
ESTRAGON: Estoy pensando.

(Largo silencio)


VLADIMIR: (angustiado) ¡Di cualquier cosa!
ESTRAGON: ¿Qué hacemos ahora?
VLADIMIR: Esperamos a Godot.
ESTRAGON: Es cierto.

(Silencio)




BECKETT, Samuel: Esperando a Godot, Barcelona, Tusquets, 2007, pp. 79-81

UFO

Cap de setmana flipant i per recordar fins que el senyor alemany aquell no es sebi amb les meves neurones. Llàstima de certs espectres que han presidit la nit anterior fastiguejant-me, però seria de mala educació demà més quan considero que més be les coses difícilment haurien sortit.
Però amb fi, ara a disfrutar del subidón d’euforia que demà ja m’agafarà la depre. Sort que les estadístiques sem donen fatal...


Grup dels vuitanta “descobert”: UFO
De fet l’he trobat fa pocs minuts, i ja estoc enganxat al CD No Heavy Petting, del 87 si mal no recordo.
Aquí teniu tres links a les cançons que m’encanten, una de les quals em sembla que ha estat escrita quasi expressament per mi XD

Belladonna: http://www.youtube.com/watch?v=-M_2c3QILbo&feature=related

I'm a loser: http://www.youtube.com/watch?v=lKhFg6kkHhI

A fool in love: http://www.youtube.com/watch?v=D5DVtmg0w0k

Ale, a gaudir ara que encara es troben al youtube!

Near Dark

“Darrera de tot gran home hi ha una gran dona”, o això s’acostuma a dir. En el món del cinema s’aplica una norma semblant, que més o menys vindria a dir que “darrera de tot gran director hi ha una gran directora o almenys algú de sexe femení que en sap molt de cine”. De casos, a grapats: Peter Bogdanovich i Polly Platt, John Carpenter i Debra Hill, Martin Scorsese i Thelma Schoonmaker, James Cameron i Kathryn Bigelow...
La peli que ressenyo avui, precisament, és de la directora de gènere Kathryn Bigelow: Near Dark, de l'any 1987.




L’argument és el següent: Un grup de vampirs viatgen en furgoneta per l’oest americà, dormint de dia en motels i alimentant-se i viatjant de nit. Un jove mindundí s’enamora d’una atractiva mossa que, a part de fer-li cas, també el contagia al vampirisme (quan els sexòlegs van pels instituts a informar sobre les malalties de transmissió sexual, no estaria malament que també informessin sobre el perill de contraure el vampirisme...). El pobre noi no l’hi queda altre remei que unir-se a la furgo dels vampirs, que precisament no son unes germanetes de la caritat, sinó que es tracta de la pandilla de gamberros més salvatge, macabra i sonada de l’historia del cinema.
Bonic argument, oi?
Però, l’ho bo del cinema dels vuitanta, és que els directors feien cine. Podien ser pelis barates i dolentes, però mai eren pelis d’encefalograma pla. Com a mínim tenien la sang a les venes i intentaven construir quelcom més que simples imatges en moviment.
En aquest cas, i escapant-se de les convencions del gènere, no hi ha ni estaques ni ullals. De fet, per no mantenir-se no es manté ni el vampirisme, creant una versió pròpia del mite, simplement convertint-la en una patologia reversible amb els medis adequats.

Per desgracia, la peli coixeja una mica, creant una trama molt més interessant i profunda que no la seva posada en escena. Si be la peli podria situar-se dins el marc dels westerns revisionaris, on els antics vaquers ja no son funcionals i tot el que els espera és un declivi miserable entre bafarades de whisky. I parlo de western perquè la peli no deixa d’estar situada en el polsegós oest americà, tant o més en declivi que els mateixos protas, una banda de foragits que a sobre vesteixen roba de cowboy i van armats com ells. El desfasé entre aquest look de 1800 i l’actualitat crea una aureola de mediocritat, cinisme i decadència que va que ni pintada a la peli.
El grup, ple de personatges marginals que (literal y metafòricament) no pertanyen al temps que els ha tocat viure, expressen la seva frustració a través d’una gran violència, i únicament com a grup son capaços de sobreviure. Com en tantes altres pelis, és la unió el que els manté vius i de fet cada cop que s’allunyen o es separen del grup es senten sols i deprimits, sobretot per por a l’amor que no poden obtenir per la seva condició d’immortals (i de bruts, maníacs i salvatges, afegiria jo). De cara a la posada en escena, destaco les escenes de combat on la directora mostra que és el seu fort. Sobretot és remarcable la baralla a un saloon, on ja no es lluita per plantar cara a una injustícia o per netejar l’honor, sinó senzillament per la pura violència de fer saltar queixals a base de cops. També és particularment encantadora l’escena on el prota s’alimenta de la seva novia vampiressa amb el marc d’unes màquines extractores de petroli.

En resum, una molt bona peli per aquelles que vulguin veure una cara nova i particular (i que ha tingut la seva continuïtat) als vampirs, per aquelles persones que busquen escenes per gravar-les a les retines o, que també pot ser, aquells arqueòlegs enamorats de l’aura especial que adquireixen les pelis dels anys vuitanta.

PD: Si la busqueu a l’emule o a videoclubs, millor busqueu-la per com es va comercialitzar a la península: Los viajeros de la noche.