Near Dark

“Darrera de tot gran home hi ha una gran dona”, o això s’acostuma a dir. En el món del cinema s’aplica una norma semblant, que més o menys vindria a dir que “darrera de tot gran director hi ha una gran directora o almenys algú de sexe femení que en sap molt de cine”. De casos, a grapats: Peter Bogdanovich i Polly Platt, John Carpenter i Debra Hill, Martin Scorsese i Thelma Schoonmaker, James Cameron i Kathryn Bigelow...
La peli que ressenyo avui, precisament, és de la directora de gènere Kathryn Bigelow: Near Dark, de l'any 1987.




L’argument és el següent: Un grup de vampirs viatgen en furgoneta per l’oest americà, dormint de dia en motels i alimentant-se i viatjant de nit. Un jove mindundí s’enamora d’una atractiva mossa que, a part de fer-li cas, també el contagia al vampirisme (quan els sexòlegs van pels instituts a informar sobre les malalties de transmissió sexual, no estaria malament que també informessin sobre el perill de contraure el vampirisme...). El pobre noi no l’hi queda altre remei que unir-se a la furgo dels vampirs, que precisament no son unes germanetes de la caritat, sinó que es tracta de la pandilla de gamberros més salvatge, macabra i sonada de l’historia del cinema.
Bonic argument, oi?
Però, l’ho bo del cinema dels vuitanta, és que els directors feien cine. Podien ser pelis barates i dolentes, però mai eren pelis d’encefalograma pla. Com a mínim tenien la sang a les venes i intentaven construir quelcom més que simples imatges en moviment.
En aquest cas, i escapant-se de les convencions del gènere, no hi ha ni estaques ni ullals. De fet, per no mantenir-se no es manté ni el vampirisme, creant una versió pròpia del mite, simplement convertint-la en una patologia reversible amb els medis adequats.

Per desgracia, la peli coixeja una mica, creant una trama molt més interessant i profunda que no la seva posada en escena. Si be la peli podria situar-se dins el marc dels westerns revisionaris, on els antics vaquers ja no son funcionals i tot el que els espera és un declivi miserable entre bafarades de whisky. I parlo de western perquè la peli no deixa d’estar situada en el polsegós oest americà, tant o més en declivi que els mateixos protas, una banda de foragits que a sobre vesteixen roba de cowboy i van armats com ells. El desfasé entre aquest look de 1800 i l’actualitat crea una aureola de mediocritat, cinisme i decadència que va que ni pintada a la peli.
El grup, ple de personatges marginals que (literal y metafòricament) no pertanyen al temps que els ha tocat viure, expressen la seva frustració a través d’una gran violència, i únicament com a grup son capaços de sobreviure. Com en tantes altres pelis, és la unió el que els manté vius i de fet cada cop que s’allunyen o es separen del grup es senten sols i deprimits, sobretot per por a l’amor que no poden obtenir per la seva condició d’immortals (i de bruts, maníacs i salvatges, afegiria jo). De cara a la posada en escena, destaco les escenes de combat on la directora mostra que és el seu fort. Sobretot és remarcable la baralla a un saloon, on ja no es lluita per plantar cara a una injustícia o per netejar l’honor, sinó senzillament per la pura violència de fer saltar queixals a base de cops. També és particularment encantadora l’escena on el prota s’alimenta de la seva novia vampiressa amb el marc d’unes màquines extractores de petroli.

En resum, una molt bona peli per aquelles que vulguin veure una cara nova i particular (i que ha tingut la seva continuïtat) als vampirs, per aquelles persones que busquen escenes per gravar-les a les retines o, que també pot ser, aquells arqueòlegs enamorats de l’aura especial que adquireixen les pelis dels anys vuitanta.

PD: Si la busqueu a l’emule o a videoclubs, millor busqueu-la per com es va comercialitzar a la península: Los viajeros de la noche.