dijous, 12 d’agost de 2010

Comentari a una possessió

En realitat no ho volia fer, però pel que sembla no em queda altre remei... em tinc que exorcitzar, i la única bona manera de fer-ho netament és foten un anàlisi del que m’ha endimoniat. Perdonin les molèsties.


M’he traumat llegint “Kimi ni Iru Machi” (El poble on tu vius), amb el bon sentit de la paraula, clar. Si llegeixo manga o qualsevol altre cosa és per sentir, perquè vull que m’afectin. Vull angoixar-me, preocupar-me, encantar-me, alegrar-me, entristir-me, traumar-me i altres coses que acaben amb el sufix “-me”. Fet i fet, per llegir i quedar-me igual ja tinc la guia telefònica. O la saga Crepusculo, que si fa no fa...


A l’ho que anava, anem per feina. I perdó si deixo anar algun que altre spoiler. “Kimi no Iru Machi” és un manga de Seo Kouji, un autor a qui l’hi agrada molt fer passar les de Caín als seus personatges, que sempre se’n carrega un o dos i que, suposo que a canvi, també en deixa una o dues amb embarassos adolescents. Amb les credencials de l’autor la cosa pinta interessant ja d’entrada. A més, aquest manga te l’afegit que el fa moure (si més no el primer arc) al poble on ell va néixer, un poblet rural envoltat de camps d’arròs i pomeres, i es nota que ell hi ha viscut. Un altre autor cauria dins d’un horrible ruralisme costumista, foten quadros de costums aquí i allà, ara plantant l’arròs, ara anant a tal festival. Ell no. Es clar que fa sortir alguna d’aquests escenes, però l’escriu no per l’interès del “quadre” en ell mateix, sinó com in ingredient necessari per a la construcció realista de l’entorn.


Bon terme el que introdueixo. Realisme. I és que els personatges són d’allò més reals, molt ben articulats i conseqüents amb unes decisions on nosaltres podem dir: si, jo hauria fet el mateix. I que els personatges siguin realistes també te les seves coses dolentes. A la vida real costa poc trobar desgraciats i cabronasos, i en aquest manga resulta que la prota femenina ho és. No és que tingui com afició el matar gatets, no... i l’autor intenta justificar-la amb una família desestructurada de la que ha tingut que fugir. Però no cola. Parafrasejant a Pratchett, que siguis una noia guapa amb problemes familiars i tal no et salva de poder ser una puta manipuladora. I aquesta ho és.



Dos detallets de no res: Només de començar, la noia l’hi declara al prota que aconseguirà que perdi el cul per ella. A mi aquí ja em va indigestar... però la cosa no acaba així, i passi el que passi només pots anar odiant-la més i més.



(Nanami Kanzaki, el meu pj femení predilecta)

Sobre el prota, diguem que és un xicot terriblement honest amb ell mateix, super protector i, com el mmateix reconeix, massa tossut. Fins el punt de fregar l’assetjament. I ho reconeix, i els seus amics l’hi foten d’hosties perque deixi de fer el capullo. Però com reconeix, abans prefereix ser mal vist per la societat que no contradir-se a si mateix. Doncs gràcies a déu que no ens ha sortit lolicon...


Però enganxa. Pels forums tot déu es caga amb els protas (sobretot amb la mossa), però la gent hi està enganxada. Suposo que perqué l’autor ens te atrapats, riem i plorem quan vol que riem i plorem, ens te a tots captivats i a l’hora amanaçant-lo de mort per si la lia. I si els personatges es fan odiar tant (i estimar tant) és perquñe són terriblement i pateticament humans. La caguen, cauen i costa que s’aixequin. Com un monument a l’estupidesa humana.

I de regal, un bon resum que he trobat a mangafox ^^


Much has been said about the plot and characters of Kimi no Iru Machi. Reading through the forums, one can note the dissatisfied grumblings of readers, frustrated with the inconceivable foolishness of our hero and heroin. The perceived idiocy and selfishness of Eba, paired with the unabashed and moronic gallantry of Haruto, has turned this initially trite and subdued story into a chaotic and confused presentation of humanity as a whole. We read, and love, Kimi no Iru Machi because it is abrasive, because it is frustrating and above all because it is reminiscent of a slow moving train wreck; we have an innate understanding that things are going to end badly but we just cant take our eyes off of the carnage”


Adoro especialment la reflexió final XD


PD: com a tot shonen no hi falta una mica de fanservice... i em dec fer gran, pk cada cop el detesto més.

1 comentari: