Nit de Reis

Els temps passa inexorablement, i un cop més arriba la nit de la rua dels Reis Mags. Deixant de banda les particularitats de cada casa (crec que normalment els regals es descobreixen l’endemà al matí... però a casa meu els regals es “troben” abans de sopar. La historia d’això, totalment racional, potser l’explicaré un altre dia), petits i grans es reuneixen al carrer, suportant temperatures gèlides, els repics dels timbals que, curiosament, sempre es paren davant d’on és un; les entorxes foten guspires a la cara de la gent i, tradició de fa ja forces anys, una legió de morus (petits i grans) amb bosses del carrefour seguint les carrosses i arreplegant un 92% dels caramels que es tiren, si cal foten empentes a nens, avis i tot el que els molesta en la seva rapinya. Però la immigració no sols ha afectat negativament la rua, per desesperació de l’Anglada... suposo, sinó que també va portar un fet molt significatiu: Baltasar, el rei negre, ja és negre de veritat. S’ha acabat el prematur desengany dels nens al veure amb els seus propis ulls com el rei negre, al saludar, a partir del canell se l’hi podia observar la pell blanca (i normalment peluda) d’un autòcton emmascarat amb betum per l’ocasió. Cada generació te els seus desenganys infantils, i em pregunto quin deu ser, o serà, el dels nens que surten per la tele tot saludant els reis mags a cada contrada.

Jo tinc molts bons records de la Nit de Reis. Recordo perfectament que, quan era petit, els fanalets MAI havien arribat a saludar cap rei ni patge ni res, ja que normalment s’incendiaven mentre se sentia de lluny el repic dels timbals i de les trompetes que anunciaven la seva arribada. Al final vam deixar de comprar-ne i de, literalment, cremar diners per res.
Normalment, amb la família, sempre fèiem el mateix. Primerament, a les 7 del vespre, treure el cap al carrer principal (vaja, la carretera que va a Roda) per on passaven els Reis, que encara ara surten del Reguer i van cap a Roda. I encara ara ho intento fer, cada any treure el cap per veure els Reis des de la pujada que corona la Plaça de l’Era (clar que ara és bastant més difícil al haver-hi fotut cases, po buenu). Però els reis de “veritat” els anàvem a veure a Vic, normalment davant de Can Crespi, on es repetia la tradició d’acabar eixordats pels timbals i socarrimats per les entorxes.

Tot i això, l’any que tinc més present, és el que varem anar a Manlleu. L’excusa era que, al treballar allà el meu pare, pos s’havia de quedar be amb la clientela... i a més, variar no fa cap mal (sempre que després es pugui tornar a l’ho habitual, clar) i, per si fos poc, l’havien avisat que aquell any seria espectacular. I recoi si ho va ser...
Sempre he pensat que Manlleu és com el nen petit de la Plana, foten rebequeries i entremaliadures per cridar l’atenció. Històricament tenen varies anècdotes de l’estil, i aquella Nit de Reis per mi és el paradigma de tot plegat. No se com s’ho varen fer, però varen convertir la Rua en un circ. Si, allà hi voltava de tot... per començar, els patges amb cavall, lleons per mascotes de ves a saber qui, els reis dalt de camell (amb una cara de marejats que no s’aguantava) i, el que tinc més en ment, el rei negre arrapat com una paparra i acollonit dalt d’un elefant. No saludava, no feia bona cara (rera el maquillatge se l’hi endevinava una pal·lidesa de les que fa historia), i prou feina tenia a no caure de la seva majestuosa muntura.
No tinc ni idea de com varen aconseguir tots els animals, ni com caram va passar l’elefant pels carrers de la vila, però com a colofó, varen fer pujar els reis en una espècie de tirolina xunga que els va portar mooolts metres enlaire des d’on tenien que llegir el pregó... pregó que va acabar com el rosari de l’aurora: entre marejats pel trajecte, el vertigen de l’altura i el pobre rei negre encara tremolant de por (al final va caure i els últims metres els va fer arrapat com podia entre rera l’orella de l’elefant i la papada d’aquest), el pregó no s’entenia res i fins crec que es varen saltar la major part.

De reis famosos a la Plana (o a la comarca, per ser més precisos) crec que sols em falta veure els de Torelló, que des de fot una pila d’anys son els mateixos, mantenen la tradició de que de rei negre ho faci un pescallunes embatumat fins el cul, i que cada any cada any cada any, acaben borratxos perduts. No es que siguin alcohòlics, sinó que hi ha la tradició de passar per algunes cares (les que s’hi apunten, suposu) a entregar regals... i de recompensa, una mica de ratafia o vi o cava o el que sigui. I clar, al final a no saben ni on tenen la barba.
I és que Torelló és una ciutat rara d’una terra entranya per mi. El misteri de la vall del Ges, qui sap.

Nota mental: Parlant de Torelló, pensar possibles disfresses pel Carnaval de Terra Endins: