dimecres, 28 de gener de 2009

La disgregació de l’univers

Escriu Borges a Otras inquisiciones: “Cabe sospechar que no hay universo en el sentido orgánico, unificador, que tiene esa ambiciosa palabra”. L’afirmació irrita, segurament per l’ús de la negació que ens explota sota el nas, “no hay universo”, provocant un cert astorament al ser l’ho normal defensar la tesi contraria, la de la seva existència. L’experiència de la multiplicitat és habitual i de fàcil observació, mentre que l’univers, en el seu sentit orgànic i unificador, se’ns apareix com quelcom ambiciós i recargolat des del moment en que no ens cenyim a la les lleis de ciència i prenem en consideració la historia, la institucions socials, polítiques i les creacions culturals.

Ilya Prigogine, científic belga Premi Nobel de química, en una entrevista subratlla l’importancia del temps en les ciències naturals, i concretament en els sistemes moleculars, l’equilibri del qual es veu afectat per les bifurcacions de l’atzar i l’influencia d’altres sistemes. Per aixó és tan important el segon principi de la termodinàmica (beneïts gnoms de la Dragonlance que me la van ensenyar) que diu que l’energia, de transformació a transformació, no para de degradar-se. Parlant d’aquest principi, l’entrevistador pregunta: “debe creerse que el universo, en su conjunto, y a pesar de su diversidad, de sus éxitos parciales, va hacia un enfriamiento y un fin ciertos?” I respon Prigogine...
No puedo contestarle. Si todas las cosas que existen están ligadas las unas con las otras, si hay verdaderamente un universo, entonces sí, ciertamente, el segundo principio se aplica. Pero en el momento en que nos encontramos, no estoy en condiciones de decirle si la noción de universo tiene todavía sentido.

La “revelació” de l’unitat de la literatura, més enllà de les diferencies històriques i nacionals, va ser un projecte romàntic. Alejandro Cioranescu ho descriu molt be:
Germinaba en ciertos espíritus románticos, caracterizados por la exepcional amplitud de su visión histórica, la idea de una unidad de fondo de todas las literaturas, por encima de las fronteras de los pueblos y de sus idiomas. La existencia de una república literaria europea, cuyos ideales comunes parecen haber sobrevivido a todas las vicisitudes de la historia, la presencia de un caudal ideológico más o menos común, hacían pensar a estos escrutadores de los destinos de la humanidad que por debajo de las formas accidentales de la cultura debía de existir una unidad fundamental, espontánea, y no condicionada por contactos, por intercambios o por casos peculiares de influencia o de imitación.

Karl Vossler pensava que la idea d’unes literatures reunides, d’una “literatura del món” (Weltliteratur), no podria fer-se realitat a menys que es donegés un renaixement de les creences religioses. Si be aquest anhel no el comparteixo, si que s’ha de reconèixer que te bons fonaments. La història de la Literatura Comparada posa de manifest l’impacte fatal d’aquell gran desenrunament que va tindre lloc a finals del S.XVIII i inicis del XIX: el d’un sol món, una sola Literatura, un sol món poètic (basat en els paradigmes que oferia una tradició singular, una cultura única i unificada, unes creences integradores; i el seguiment d’una Poética multisecular i quasi absoluta). Amb la fi de l’hegemonia dels models clàssics, comenta Galuco Cambon, s’inicià “un procés que convertí en multivers cultural el que anteriorment havia sigut un univers concebible”.
Tan és així que el món ja no es pot reconèixer ni xifrar, segons certs poetes moderns, en cap mena de símbol. Per exemple Montale:
Non ripetermi que anche uno stuzzicadenti,
anche una briciola o un niente può contenere il tutto.
E aquello che pensavo quando esisteva il mondo,
ma il mio pensiero svaria, si appiccicia dove può
per dirsi che non s’é spento.
(No em repeteixin que fins un escuradents,/ una engruna o una tonteria pot contenir el tot./ És el que jo creia quan existia el món,/ però el meu pensament desvaria, s’aferra allà on pot/ per dir-se que no s’ha extingit.)

Escindida, estrellada des de finals del XVIII, la literatura es dispersa, es disgrega, s’esfuma. I amb les generacions, els sistemes, les teories, les histories, les analogies, la literatura; tot tendeix una i altre vegada a tornar-se ordenar. Caos primordial, doble moviment entre la descomposició i la recomposició, la incoherència i la integritat. Caos que els poetes coneixen molt bé. I per acabar, unes formidables paraules d’Octavio Paz que il·lumina com pocs aquesta situació:
Ahora el espacio se expande y se disgrega; el tiempo se vuelve discontinuo; y el mundo, el todo, estalla en añicos. Dispersión del hombre, errante en un espacio que tambíen se dispersa, errante en su propia dispersión. En un universo que se desgrana y se separa de sí, totalidad que ha dejado de ser pensable excepto como ausencia o colección de fragmentos heterogéneos, el yo tambíen se disgrega.

(Adoro Octavio Paz)



I ara el colofó de mà de Claudio Guillén, el meu guia en el meu intent de comprendre que és la Literatura Comparada.
Mundos abiertos, dominios y zonas plurales, “pluralidad de sistemas de movimiento”, que muchas luchan por comprender o por impulsar, desde sus contradicciones, hacia un imprevisible futuro nuevo.
Si la poesía es tentativa por reunir lo que fue escindido, el estudio de las literaturas es un intento segundo, una metatentativa, por descubrir y congregar las creaciones producidas en los más dispares y dispersos lugares y momentos: por confrontar lo uno y lo diverso
.

A mesura que vagi progressant en el màster, i si no us a semblar molt avorrit, aniré fent comentaris d’aquest pal reflexionant sobre la Literatura Comparada i com pot actuar en un món disgregat (i que aspira a la unitat, a la barreja cultural) en que opera

-------------------------------------------------------------------------



I ara un vídeo a petició d’una de les persones que segueix aquest blog.
Si en el pròxim preferiu un altre AMV o un PV, sols ho teniu que indicar al final dels vostres comentaris i jo mateix faré el recompte i, al final, fotre el que em doni la gana.

video

I ara com a cultureta contracultural, us recomano dues pelis. Dues pelis, una a postproducció i l’altre a punt de l’estrena, que pinten moooolt be.

Una és Bio-Dead, amb aquest argument:

12 MILLONES DE MUERTOS EN LA ZONA

LOS PRIMEROS EN MORIR FUERON LOS MÁS AFORTUNADOS


Bienvenidos a «la zona». Un total de 4.061 millas cuadradas de terreno devastado y contaminado. La tumba para doce millones de cadáveres infectados. Y el hogar de un mal al que la humanidad nunca se había enfrentado.
Mientras buscan supervivientes, un equipo NBQ de rescate descubre un misterioso edificio situado en lo más profundo de «la zona». Al principio, la enorme estuctura parece deshabitada, pero pronto se darán cuenta de que no están solos. Conforme los miembros del equipo empiezan a sufrir terribles alucinaciones, un terrible depredador comenzará a darles caza uno a uno a través del laberíntico edificio.
Atrapados en el edificio sin salida, los miembros del equipo se verán obligados a luchar por sus vidas contra ese mortal enemigo devorador de carne y entre ellos.

(per + info, el blog de Zombie.blogia)

I l'altre és Carriers, una road movie post apocalíptica, amb infectats, metges homicides, supervivents desquiciats, gossos rabiosos i, finalment, ells mateixos..
Per posar un símil, és com si l’aventura dels protagonistes del Decameró de Boccaccio acabés malament, molt malament.

Aqui teniu el trailer: http://www.dailymotion.com/video/x8508s_carriers-trailer_shortfilms

Pinten bé, moooolt bé ^^

1 comentari:

  1. A veure, em demanes que comenti el que escrius però... no sé mai que dir, així que amb aixó comento el text. Ja faig més que tu, que ni et passes pel meu blog ni comentes.

    Veig que m'has fet cas amb el video, és molt gran.

    Pel que fa a les pel·lícules, no m'acaben de... no sé XD

    ResponElimina