divendres, 16 de gener de 2009

Plaça de la Virreina un dilluns a les tantes


Fa poc ha sortit la noticia que utilitzar el google contamina. Deixant de banda l’ho sorprenent de la noticia, la reflexió d’estar per casa que no hi ha res que contamini, o l’assenti de forma reiterada al pensar que, fet i fet, era lògic; hi ha quelcom que a mi em crida molt més l’atenció i que no veig que la gent en parli gaire.
Per primera vegada ens trobem davant d’un medi virtual que afecte de forma tangible el món real. En altres paraules, que el món infinit de la xarxa entre en contacte, sense cap mena d’intermediari,amb el món real i limitat. Per tant ens trobem una contaminació entre dues entitats oposades... contaminació que no sols és per CO2, sinó que produeix dos factors: o l’infinit intangible de la xarxa és limita o el món físic s’infiniteix. Potser en passa una i no l’altre, o potser es donen les dues a la vegada.
Com més i rumio més ganes tinc de tornar-me a perdre amb Lain...

D’altre banda, sort que cap dels megaordinadors de google està instal·lat a casa nostre, sinó ja m’imagino en Saura omplin la xarxa d’indicadors de velocitat variable. Seria desesperant que, depenent de la contaminació ambiental, internet es relentitzes i per fer una cerca t’hi estiguessis mitja hora. El lag posa dels nervis i fa cometre errors (com tancar finestres que no toquen, desesperant-se un al tenir que recuperar la cerca perduda tornant a començar de zero), però almenys ni prens mal ni poses en perill els altres... sense comptar les ulceres nervioses per culpa de la lentitud, clar. No, si qualsevol dia ens trobarem vivint un cas com el d’aquella grandiosa pel·lícula, “un dia de furia”.

El que qualsevol dia d’aquests ens trobarem és que, continuant amb els controls de pol·lució, acabin foten taps als culs de les vaques per evitar que es tirin pets. O esparadrap si esteu conscienciats amb les pobres alzines sureres. Si si, l’exemple pot ser molt surrealista, tan surrealista com obligar a fotre cinta aïllant a les esquelles de les eugues perquè fotien fressa i no deixaven dormir els veïns de cap de setmana... i be que ha passat allà a la Vall d’en Bas. Deu ser la moda aquesta dels jardiners del paisatge, que després de parlar-ne tant la gent es deu creure que existeix i tot. I fa ràbia. Recuperant el que diu Pep Palau avui en el 9 Nou, si no es vigila d’aquí poc sortiran pixapins de son fluix de sota les pedres, emprenyats pels galls que canten a trenc d’alba, les gallines que escatainen quan ponen, o les ovelles que belen quan pasturen. Els de nas fi dirien pou esgarrifats de tanta ferum com desprenen els animals, i els de mira tendre proposarien, pel cap baix, la reclusió de les cabres i vaques escampades pels prats i camins. Segurament, a aquests urbanites enamorats de la natura pura prou que els deu agradar la botifarra de pagès o els productes rurals, però se’ls en refum l’ofici que hi ha al darrera i que el camp estigui viu. El que els hi agrada és un país de pessebre, i així anem, vivint en un país de figurants i de ninots on tothom es veu amb cor de riure’s de nosaltres i prendre’ns el pel. Històricament a la oligarquia i a la política catalana sempre l’hi ha interessant més la butxaca que la consciencia... viam si amb aquesta crisi i l’ho de la financiació es trenca una mica la closca. Si els catalans no ens despertem ni quan ens foten la cartera, senyal que alguna cosa no va pas be, gens be.

PD: Per cert, si voleu riure una estona busqueu al youtube (veus, aquest segurament deu contaminar la rehostia) la pel·lícula següent, que si no m’equivoco és la de títol més llarg de la historia del cine: Night of the Day of the Dawn of the Son of the Bride of the Return of the Revenge of the Terror of the Attack of the Evil, Mutant, Alien, Flesh Eating, Hellbound, Zombified Living Dead Part 2: In Shocking 2-D, de l'any 1991.
És una peli de “culte” peró de “culte bizarrià”. Si us mireu el vídeo o teniu una mica de culturilla cinematogràfica general, veureu que és la inconfusible “La noche de los muertos vivientes” de Romero, a la que se l’hi ha tret la banda sonora i substituït els diàlegs per uns de inventats pel director, que a més a més fa totes les veus (i clava la de la prota XD ), a part d’afegir-hi afectes sonors dels que jo també podria recrear al menjador de casa. Te moments realment brillants i hilarants, i a més a més ¡no para de sonar un putu telefón!
També s’hi intercalen fotogrames que no venen a cuentu, com el director fent un calvo, en Hitler foten un discurs, un de la setena cavalleria disparant a un indi i coses per l’estil.
En resum, una pel·lícula blasfema que et fa passar una bona estona, i que teniu penjada al youtube en 8 parts: http://www.youtube.com/results?search_query=Night+of+the+day+of+the+dawn+part&search_type=&aq=f

3 comentaris:

  1. El típic, tòpic i maniqueu conflicte camp-ciutat és, com en tot judici de valor, molt relatiu, de manera que m'estalviaré repetir el que ja he dit molts cops.

    Per cert, la Carol va entendre que dimarts dinaries al bar però finalment no vas venir (si havies de venir, clar). Aix, jo que volia departir amistosament amb tu... ^^

    ResponElimina
  2. És curiós que dels quatre paràgrafs escrits, Blanca, et quedis únicament amb el dels taps al cul de les vaques. I pel que dius, dubto i tot que l’hagis llegit amb atenció abans de posar, i visca la redundància, el típic comentari típic i topic que utilitzes sempre que surt aquest tema. I, el que no és bo per un no ho és per ningú, oi? O potser no?

    Canviant de tema, dimarts me vaig passar per bar... i per la biblio... i pel pati. Clar que un pel tard (a les tres i vint com a molt), així que res a comentar. El que si tinc pensat fer, tal i com he comentat avui a l’Ester, és venir a l’hora del pati dilluns per quedar-me fins el vespre. Així que, i la veritat és que es troba a faltar, podrem fer tertúlia llarga i deliberada sobre múltiples temes i controvèrsies, perquè m’oloro que alguna cosa anirà per aquí... i tan debò que sols sigui que tinc el nas encara un pel tapat pel refredat.

    ResponElimina
  3. La meva comprensió lectora es troba en excel·lents condicions, gràcies XD

    A les 15.20h de dimarts feia vint minuts que la Carol i jo érem a classe, cadascuna a l'assignatura que li toca a aquella hora.

    I no, de fet, jo no he pas d'explicar res :)

    Ah, take it easy, que només fa 17 dies que hem començat l'any!

    ResponElimina