Reflexió de diumenge (o com passar tres hores fent veure que es pensa)

Boy: On a hot summer night, would you offer your throat to the wolf with the red roses?

Girl: Will he offer me his mouth?

B: Yes

G: Will he offer me his teeth?

B: Yes

G: Will he offer me his jaws?

B: Yes

G: Will he offer me his hunger?

B: Yes

G: Again. Will he offer me his hunger?

B: YES

G: And will he starve without me?

B: Yes

G: And does he love me?

B: Yes

G: Yes

B:On a hot summer night, would you offer your throat to the wolf with the red roses?

G: Yes

B: I bet you say that to all the boys...

Sempre m’ha agradat l’inici dialogat de la cançó “You Took The Words Right Out Of My Mouth (Hot Summer Night)” de Meat Loaf, cançó que, d’altre banda, tampoc és que destaqui per ser molt bona o representativa... del mateix pal en té d’altres que, personalment, m’agraden més. Però això no treu que m’encanti aquest inici dialogat. Si voleu sentir-ho, ja us he dit el títol de la cançó i el youtube encara és gratis (i l’emule ja no vegis).
Fotent-me en el meu paper d’analista cutre de la societat, m’he fixat que un dels motors més freqüents de mal rollus, picabaralles i succedanis per l’estil, prové dels conflictes creats per xocs amorosos i/o passionals. Res de nou, això és més vell que l’anar a peu, hi ha milions d’exemples a la literatura (fotemi els trobadors, per exemple), les arts (sempre m’ha fet gràcia aquell quadre de la rebel·lió de les spartanes) i la música (brillant la “As time goes by”, tema de Casablanca). I, a risc de fer-me pesat, de nou deixeu-me treure el vell Confuci i la seva “rectificació dels noms”. I és la majoria de desastres ve precisament per una manca de comunicació o de diferent interpretació de les paraules. Un simple “t’estimo” pot significat una promesa d’amor etern per una persona, però per un altre pot simplement ser quelcom similar a un “fins un altre i cuidat”. Diferents gradacions d’una mateixa paraula que pot causar autèntics desastres, fer creure el que no és i tota la pesca.

De la mateixa manera que per poder raonar i pensar (més enllà del “a mi agradar barça, jou jou jou” i altres esquemes mentals mongolics) és imprescindible disposar d’un extens vocabulari per així formular, rectificar i maquinar millor (si no queda clar un altre dia ja l’hi dedicaré més temps), en resum, de tenir tota una gramàtica al cap; també per poder aclarar-se un i aclarar els dubtes a un altre cal disposar d’una gran bagatge de sinònims. Les llengües son riques, el problema és que el desconeixement porta a utilitzar sols un 10% del lèxic, utilitzant paraules trampa per omplir el buit de l’existència que desconeixem. I, com tot, si se n’abusa s’acaba perdent el significat i el significant, i després venen els problemes, les males interpretacions i el que la gent no s’entengui.
El problema és com posar-s’hi. És molt difícil trobar un guru lingüístic que t’ajudi a recuperar el vocabulari perdut, ja que sols tornant-lo a utilitzar es pot intentar fer quelcom per millor la situació de deixadesa en que vivim. Clar que això també demana màrtirs, màrtirs amb la paciència suficient per aguantar l’allau de ques que l’hi cauran, i la paciència per respondre’ls tots per anar fent pedagogia de bar i de carrer.

Si algú s’hi aventura, tinc dos consells que donar. El primer, fullejar el diccionari de mossèn Alcover a la recerca de paraules perdudes (si més no pel paladí que s’hi encaparri), i apuntar-les en una llibreteta per, de mica en mica, incorporar-les al propi lèxic. El segon consell és no tindre por... a ningú l’hi agrada que el deixin o el facin sentir ignorant, i d’inèrcia pedagògica (que bàsicament consisteix a parlar) es trobarà molts cops amb la barrera de que et tractin de pedant. I s’ha de saber diferenciar, ja que una cosa és, efectivament, ser pedant.... l’altre és xerrar normalment i trobar-te amb un estirabot al adonar-se l’interlocutor de l’ho pobre que és el seu vocabulari i l’ho ignorant que és. Una mica és fer de Sòcrates, amb els mateixos perills però també amb el plaer de trobat gent agraïda i interessada en ampliar el seu domini lingüístic.
Si algú ho vol intentar, que sàpiga que té tot el meu suport. Jo, i potser abusant del localisme en que em sento tan còmode, ja estic prou ocupat a recuperar el vigatanisme pre-Fabra. I que s’esborronin l’ho que vulguin els successors de Prat de la Riba, la “secta” encara existeix (o si més no ho intenta).

I ja que ara se posar vídeos, aquí en teniu un dels incombustibles SAS. Aviso, però, que el vídeo pot ferir unes quantes sensibilitats (per no dir totes) i conté moments que algú pot qualificar de mal gust. L’ho curiós és que el vídeo està fet a finals dels 70... i no crec que ara cap grup tingui els collons de fer-ne un igual. El mateix passa amb la Trinca, algunes de les seves cançons ara mateix serien inviables i els hi fotrien 1001 demandes judicials. I després la gent diu que som una societat oberta i s’omplen la boca parlant de la llibertat i de l’era de la comunicació... quan en realitat s’està exercint una censura brutal per culpa de la pell fina (real o senzillament perquè és el que es porta ara i cal imitar la moda per no ser exclòs del remat) que, a la més petita pulla o broma grotesca, fa saltar déu i son pare.
Quantes collonades i quanta gent que s’avorreix a casa.

PD: si, hi ha un lag bestia...

A aquestes altures suposo que ja us n’haureu adonat, però per fi he aconseguit posar un fil d’àudio a la pàgina. Espero que us agradi, i si voleu més varietat o de tant sentir-la us està rallant, ja sabeu on posar els vostres comentaris.