divendres, 9 de gener del 2009

Il Gattopardo





Voltava jo ahir la nit per casa, esperant la meva ocasió per ocupar el menjador i apropiar-me de la tele, ja que feia dies que tenia ganes de veure altre cop la “Fiddler On The Roof”, si cal tornant a vessar unes quantes llàgrimes de cocodril davant la espectacular “Sunrise Sunset” o la tristíssima “Anatevka”. Però no va poder ser, ja que no vaig trobar la peli... o la devia deixar a algú (estrany, no conec gaire gent a qui l’hi agradin els musicals) o està en alguna caixa juntament les meves pelis i series d’anime (encara més estrany, ja que no hi te que fer res allà al mig). Total, que un pel decebut vaig començar a mirar les diferents pelis que tenia a l’abast, i al final em vaig decidir per l’adaptació cinematogràfica de la obra de Lampedusa, “El Guepard”.
Feia molt temps que no havia revist la pel·lícula, que vaig veure en primer lloc una matinada pel sant canal 33, i el record que en tenia no ha espatllat gens ni mica la valoració que en tinc, ja que és sens dubte una obra mestra. Sobretot s’ha de realçat la genial i brillant interpretació d’un Burt Lancaster (actor que adoro, juntament amb Katharine Hepburn i Vincent Price) com el príncep Fabrizio, majestuós aristòcrata a qui el crepuscle dels seus dies i de la seva època no treuen ni gota de glòria.

El llibre tindria que estar a totes les biblioteques, però com que no deu ser el cas millor us en faig un petit resum, aquí teniu un petit resum de mà de la senyora wikipedia:
http://es.wikipedia.org/wiki/El_gatopardo
Curiosament, tan el llibre com la pel·lícula em causen la mateixa sensació. A ambdós m’hi costa entrar, hi noto certa ferregositat amb la qual he de lluitar per poder-me submergir en el relat... però un cop un hi entra, sembla que se l’hi obrin les portes del Cel. Mai cap lectura m’ha reportat una recompensa tan grata i satisfactòria com “El Guepard”, i la pel·lícula tres quarts del mateix, que si ve no mostra la fi dels dies de Don Fabrizio, el seu final no divergeix gaire i ens indica clarament com acabarà. Per tant, la sensació és la mateixa. I és que tampoc es podia esperar menys al ser un fil del 63, quan els guionistes tenien alguna copa més que el graduat escolar i encara es tenia una mica de respecte cap a les obres originals a les que es volia interpretar o versionar. Però en fi, per sort encara hi ha 4 gats mal contats que segueixen fent la feina com toca... llàstima que passin desapercebuts i sense massa gloria.


Per cert, tinc dues entrades pendents. Una, que cada cop me farà més mandra de fer, és el “reportatge” de la mega batalla de warhammer nadalenca. L’altre, fer un cop d’ull a les novetats que s’esperen aquest any de pelis zombies o que continguin zombies. I és que un té les seves debilitats, i els lents, sapastres, putrefactes i caníbals zombies en son una ^^
Si tb esteu tan malalts com jo, us recomano dos blogs que son per llepar-se els dits.








Apa, a disfrutar ^^

1 comentari:

  1. Ja tinc blog! Tot i que es compartit amb dos comapnys de periodisme i serà la meva forma d'avaluació d'una assignatura xD. Ara ja tinc excusa per anar-te seguint de més aprop.

    Sobre Il Gattopardo... si a tu t'hi costa entrar... jo potser que ni m'hi posi.

    ResponElimina