Un jorn, ja fa temps, dormia ma innocència a l'ombra d'unes acàcies, a la frescor d'un riu que murmurava dolçament a mes orelles esperances vagues i ensomnis afalagadors, i tu, posant-me la mà al pit, me despertares, i guaitant on jo guaitava, tot escaldant-me les mans amb una de les llàgrimes que havien d'escaldar tos ulls, me digueres: "La tardor vindrà per mi abans que la primavera. Si no vols que l'hivern geli en ton cos los raigs del sol que escalfaeix les daurades espigues, acompanya'm a cercar a altres encontrades les flors que aquí no poden créixer per nosaltres." I estrenyent-me la mà te m'endugueres; i caminant, caminant pel món de l'esperit, escorcollàrem les valls fondes, les altures embromades, les planes ufanoses, les corrents de blaves aigües, les ombres de la nit i les llums del dia, trobant l'amor que fa cantar als ocells i el sentiment que fa plorar a les flors.
Si algun dia acabo la –piii- memòria (fet i fet la tinc que entregar avui o demà), em serà grat i agradable endinsar-me dins la majestuosa prosa de Martí Genís i Aguilar. Potser per "Julita", potser per "Narracions casolanes". No se, ja m’ho trobaré...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada